Itinerari pel Paral·lel, la via del pecat

En aquesta ruta coneixerem el Paral·lel, un dels carrers més coneguts de la ciutat de Barcelona. Parlarem sobre diversos aspectes i diversos moments de la història d’aquest carrer, però sobretot sobre els teatres, els cafes i els cabarets que el van convertir en un nom mític arreu d’Europa. Però especialment farem emfasi en l’época en que aquesta fama va ser més gran, durant els trenta primers anys del segle XX.

La Primera Guerra Mundial, un fet aparentment extern a la història catalana, va tenir una gran repercussió en la societat barcelonina. De 1914 a 1918 les grans potencies europees en guerra van centrar tots els seus esforços en la producció d’armament i Espanya es va beneficiar gràcies a l’exportació de tots aquells productes que a Europa s’havien deixat de produir. Això va fer que la burgessia catalana revifés després d’uns anys de crisi, en el que es va coneixer com “la febre d’or”. Aquests “diners fàcils” que els industrials aconseguien venent els seus productes i que els altres països compraven a qualsevol preu van canviar el panorama de la ciutat. Molts d’aquests nous rics volien ostentar la seva fortuna i per això eren necessaris els espais adients. Però també hi havia una classe obrera que buscava una fugida d’unes vides molt dures i que volia divertir-se a tota costa.

Atrets per aquesta nova i floreixent Barcelona al port van començar a arribar figures conegudes d’altres països, gent del món de les finances, estrelles de l’espectacle, esportistes i dandis de l’alta societat. Però també fugitius de la guerra, espies, mariners, contrabandistes i gent pobre fugint de la misèria, gent que va anar a viure al Raval, on la majoria de les antigues fàbriques havien marxat del casc antic deixat lloc a aquests nous habitants.

El Raval, aquest antic barri obrer, es va convertir en un espai de vici, en el qual el Paral·lel, la seva frontera, va ser a la vegada el seu màxim exponent. Les petites barraques on veure, escoltar música i veure espectacles que hi havia en aquest carrer es van anar convertint en teatres i espais més estables. La prostitució i la droga, com imaginareu no van ser alienes a aquest món, al contrari, eren vicis habituals i totalment interclassistes.

La morfina, que te el seu nom en honor al déu del somni, Morfeu, havia estat aïllada a principis del segle XIX per l’alemany Fiedrich William Sertürner. L’any 1855 es va introduir la injecció hipodérmica com a procediment terapèutic, però aquesta millora médica també va tenir conseqüencies nefastes. A partir d’aquest moment la morfina fou consumida abunsantment per les classes més riques. Moltes dones fins i tot feien reunions per punxar-se en grup i encarregaven, en molts casos, luxosos joiers amb incrustacions de brillants per guardar les seves xeringues d’argent.. Entre els morfinòmans més célebres hi trobem per exemple Santiago Russinyol, que fins i tot va fer un quadre l’any 1894 anomenat La morfina.

L’any 1874 a la morfina es va afegir el primer opiaci semisintetic, la diacetilmorfina, més coneguda per tothom com la heroina. Comercialitzada en un inici per Bayern com a medicament antitusiu, va ser utilitzada en moltes ocasions per combatre l’adicció al opí i a la morfina.

I finalment també cal esmentar la cocaïna, que des de finals del segle XIX era utilitzada pels seus efectes estimulants. Anunciada abundantment i recomanada per personatges reconeguts com per exemple Sigmund Freud, quan encara es desconeixien en gran part els seus efecte nocius, la cocaïna va ser molt consumida. Especialment entre els artistes i les artistes del Paral·lel, que d’aquesta manera podien allargar les seves nits de treball. Aconseguir-la era molt fàcil, es podia trobar a molts dels locals del carrer. Al Raval un dels llocs més coneguts era Cal Sagristà, al carrer de Cid, molt aprop del carrer on ens trobem (a tocar del Baluard de la muralla). En aquest tuguri es podia comprar la cocaïna a dotze pesetes el gram.

La ingesta de drogues entre les dones de classe alta, per motius diversos, tampoc era res nou. Fins al segle XVIII, com exemple, es pot constatar que entre les dones era habitual la bucarofagia, que consistia en la ingesta de fang, material al que atribuïen diverses virtuds, com l’emblanquiment de la pell, o efectes controladors de la menstruació i anticonceptius.

Breument també hem de parlar de la prostitució a Barcelona. Durant molts anys les diverses normatives han tolerat o perseguit la prostitució. L’any 1623 Felip IV va ordenar “en adelante, en ninguna ciudad, villa ni aldea de nuestros reinos, se pueda tolerar, y que en efecto, no se tolere, lugar alguno de desorden, ninguna casa pública donde las mujeres trafiquen con sus cuerpos”. Aquesta norma no va acabar amb la prostitució, que va passar a ser una activitat clandestina, que va sortir dels prostibuls per exercir-se pels carrers de la ciutat.

Aquesta norma va acabar sent un desastre. Posteriorment, a meitats del segle XIX diverses poblacions d’Espanya, mogudes pels problemes ocasionats per la sífilis, van intentar  arreglar aquesta situació amb intents de reglamentació. En aquestes reglamentacions van tenir una força molt important els teórics higienistes com Felip Monlau.

Realment la sífilis, també anomenada el mal francès o mal de Venus, va esdevenir una de les malalties de transmissió sexual més temudes, tant per la seva llarga cura com pels seus efectes mortals en el ca que aquesta no fos degudament detectada o tractada. A més a més aquestes malalties marcaven socialment, de forma que els que les havien patit quedaven estigmatitzats.

Però la preocupació també s’explicava pel fet que aquestes malalties afectaven majoritariament als homes d’edat entre 20 i 40 anys, una població molt útil a l’Estat (obrers, soldats, mariners, funcionaris...)

A la vegada aquestes regulacions també volien controlar l’espai urbà i la població marginal que eren elements perillosos per a l’ordre burges establert. Com veurem durant la visita algunes de les dones que van participar en les revoltes i bullangues del segle XIX i XX eren prostitutes.

Segons l’estimació que va fer a finals del segle XIX Sereñana a Barcelona hi havia 1.022 prostitutes registrades i unes 12.264 que treballaven de forma clandestina.

Però no tot eren escenes decadents. El Paral·lel va ser l’escenari que va veure triomfar a estrelles com La Bella Dorita, Tórtola València, Raquel Meller, Carmen Amaya, Alady, Josep Santpere, Mari Santpere, Cassen, Jhonson, la Maña o Merche Mar entre molts d’altres. I aquesta precisament és part de la història que a continuació coneixerem.

De Memòria de Sants

-Paral·lel a l’alçada del Portal de Santa Madrona

Fins a meitats del segle XIX Barcelona, que es considerava una plaça forta, era una ciutat tancada a l’interior de les muralles. Tot i el creixement de la seva població l’espai edificable de la ciutat no havia augmentat i això feia que la ciutat tingués greus problemes sanitaris, convertint-se en la ciutat amb més densitat de població d’Europa. A aquests problemes calia afegir un altre que complicava encara més la situació. Al barri del Raval s’hi havien anat instal·lant les primeres fàbriques de la revolució industrial barcelonina.

L'any 1853 l'Ajuntament de Barcelona aprovà un projecte per enderrocar les muralles de la ciutat, un fet que la majoria dels ciutadans de la ciutat esperaven amb impaciencia. L'ordre d'enderrocament de les muralles va arribar l’any següent, el 1854. Aquí ja s’especificava que s'havien de mantenir la muralla de mar, el castell de Montjuïc i la Ciutadella.

Durant la primavera de 1854 s'havia iniciat el conflicte de les selfactines, una revolta luddita en contra d’aquesta maquinaria que eliminava mà d’obra. També a l'estiu es va declarar una epidèmia de còlera. L'impacte d'ambdues circumstàncies entre la població es va veure suavitzat amb la notícia de l'enderrocament que assegurava feina a una població molt castigada.

La superfície total de les muralles era equivalent a les 4/5 partes de la ciutat intramurs, deixant lliures amb el seu enderroc uns 25 milions de pams quadrats (uns 4.860.000 m2). Es va constituir una Junta de Derribo ciutadana presidida per l'alcalde Josep Santa-Maria i Gelbert amb el suport, entre d'altres vocals, de Monlau actuant de secretari, i de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias com a director general de les obres. Rovira s'implicaria molt en les propostes de creixement posteriors a l'enderroc i va presentar un projecte d'eixample que, tot i resultar guanyador, no s'executaria mai, en favor del Pla Cerdà.

L’any 1859 el govern decreta l’aprovació del Pla Cerdà per reformar i eixamplar la ciutat de Barcelona. Aquest pla ja preveia aquesta via, el Paral·lel, que circularia arran de l’espai ocupat per les antigues muralles de la ciutat de Barcelona i que prenia el seu nom de la seva coincidencia del seu traçat amb el Paral·lel 41°22’ 30’’. Però la creació de la nova Barcelona de l’Eixample, que multiplicava per molt el terreny edificable de la ciutat, requeria temps i una important inversió de diners, que sovint l’Ajuntament de la ciutat no es podia permetre.

Així doncs fins al 1894 no es va obrir aquesta amplia avinguda que havia de comunicar les Drassanes amb la Plaça Espanya, urbanitzada, l’any 1929, en motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. Però el que va convertir aquesta via en un carrer conegut internacionalment va ser la gran quantitat de cafes i teatres que es van instal·lar en aquest espai.

-Paral·lel a l’alçada de les tres xemeneies

A l’extrem sud del Paral·lel, a la fada de la muntanya de Montjuïc hi havia les conegudes Hortes de Sant Bertran, però en poc temps, després de l’enderroc de les muralles de Barcelona, es va omplir de fàbriques i tallers i moltes carboneries. Ens trobem davant d’un dels símbols del barri del Poble Sec, les “tres xemeneies”. Es tracta de les restes de la primera tèrmica  de Barcelona, la Sociedad Española de Electricidad.

La primera central de la Sociedad Española de Electricidad es va instal·lar en 1883 i des d’aquest moment fins al 1987, moment en que es va tancar la darrera central existent, diverses centrals térmiques han ocupat aquesta gran illa. Aquestes diverses centrals han viscut els canvis en la producció i en la distribució de l’energia eléctrica i en molts moments aquestes empreses han sigut punteres en el desenvolupament electric a nivell internacional.

El fet que aquesta primera central es trobés a les Hortes de Sant Bertran no és casual, respón a la necessitat de situar la gran potencia que necessitava aquesta central fora d’uns barris densament poblats com eren tots els de l’interior de la muralla, però sense allunyar-se massa, ja que la tecnologia del moment impedia transportar l’energia a grans distancies. De fet això no va ser possible fins a principis de la decada dels 90 del segle XIX.

Cal destacar que l’any 1919 l’espai on ens trobem va ser un dels escenaris d’una important i coneguda vaga, la coneguda com la “Vaga de la Canadenca”. Que per la dura repressió que va patir i la solidaritat dels obrers de Barcelona va acabar en una vaga general, que va portar al decret de la jornada de 8 hores.

-Paral·lel amb Nou de la Rambla (Pompeya, Raquel Meller, Arnau)

Ben aviat el Paral·lel es va convertir en un lloc d’oci on confluia gent molt diversa. Barri obrer de dia i via del pecat de nit el Paral·lel reunia a treballadors del Raval, del Poble Sec i del proper Hostafrancs, amb mariners i burgessos. Tot i que Sagarra va definir el Paral·lel com el Broadway particular de Barcelona hauriem de dir que els espectacles del Paral·lel tenien més a veure amb els espectacles que per aquell temps es podien veure al barri de  Montmartre, a París. A banda i banda del carrer es van anar instal·lant barraques preparades per acollir espectacles teatrals i concerts. Barraques que anaren acompanyades de cafes i bodegues de tot tipus. Posteriorment moltes d’aquestes barraques es van anar convertint en teatres permanents.

Pel que fa als espectacles que es podien veure a principis de segle XX caldria destacar la revista, la sarsuela, el vodevil, l’striptease, el circ i totes les especialitats del genere frívol.

Ens trobem a la cantonada del carrer Nou de la Rambla, un dels carrers que es van obrir tallant la ciutat antiga amb l’intenció, entre d’altres, de comunicar ràpidament els dos extrems del casc antic, la Ciutadella, on era l’exercit amb el Raval, per poder controlar així les revoltes obreres. A l’altre extrem d’aquest carrer, arribant a la Rambla havien instal·lat els Güell el seu palau, però justament per aquesta agitació proletaria van acabar marxant al Park Güell, un projecte d’urbanització burgessa.  Però aquesta Barcelona convulsa de la que fugien alguns burgesos a la vegada era un pol que atreia artistes. Al número 10 d’aquest carrer Picasso, que acabava de tornar de París, va instal·lar el seu estudi.

A la cantonada del Paral·lel amb Nou de la Rambla hi va haver un d’aquests locals que superaven els límits del que les morals de l’época toleraven, el Palau Trianon, que més tard es va coneixer amb el nom de Teatre Gayarre i finalment amb el de Pompeya. El Pompeya era un cafè concert on tenien lloc espectacles que per a l’época es consideraven pornogràfics. Un dels números més populars era el de la Bella Chelito, que es despullava mentre cantava “la pulga”. Amb l’excusa d’espolsar-se una puça obsequiava al públic amb un striptease. La Bella Chelito, que en realitat s’anomenava Consuelo Portela va neixer l’any 1885 a Cuba.

El diumenge 12 de setembre de 1920 va esclatar una bomba al pati de butaques del Pompeya, que va matar 6 persones. Les indagacions sobre aquest tràgic succés van ser polémiques i seguides als diaris de la ciutat. Segons La Vanguardia el portador de la bomba podria haver entrat al Pompeya per fugir dels escorcolls que la policia feia davant de la central electrica de la Canadiense. Un dels primers detinguts va ser un dels cambrers del Pompeya, Nazario Pérez Fernández, amb l’única excusa que formava part d’un sindicat, però finalment va quedar sense carrecs. També es va escorcollar la Unión Radical Graciense.

Finalment l’acte va ser atribuït als anarquistes Juan Dalmau Estadela, Eduardo Peret Miró, Pedro Jiménez Garrillo, Antonio Valdivia Sánchez y Antonio Juan Garcia, tres dels quals van ser empressonats sense gaires proves més que la militancia anarquista.

En aquesta parada també hem de parlar d’un dels teatres més coneguts del Paral·lel, l’Arnau. Aquest teatre de revista va neixer l’any 1903 fundat pel cotillaire Jaume Arnau i durant un temps es va anomenar Folies Bergère. Algunes de les grans estrelles d’aquest teatre foren l’actor Enric Borràs i Josep Santpere. Actor, cantant, director empresarial i productor va dur el primer vodevil al Paral·lel l’any 1913 i en poc temps va esdevenir el rei d’aquest gènere. Va morir l’any 1939 i la seva filla, Mary Santpere va ser conticuadora de la seva tasca. Però potser l’estrella més coneguda va ser Raquel Meller, de la que a continuació parlarem.

L’any 1930  l’Arnau es va dedicar exclusivament al cinema amb el nom de Cine Arnau. Cap al 1980, l'empresari Pepe Buira el va adquirir, retornant-lo als seus orígens de "music-hall". Així, del 1982 fins al 2004 va tornar a funcionar com a teatre, amb obres de revista, comèdia musical i varietats. L’any 1994 va tancar temporalment per problemes econòmics i el 2004 va tornar a tancar.

Des de llavors, abandonat, l'edifici s'ha anat deteriorant, i fou ocupat per denunciar-ne la situació. Va tenir opcions de compra per transformar-lo en geriàtric i en 2006 el comprà l'Església Cristiana Xinesa per fer-hi un lloc de culte, però no n'obtingué l'autorització. Finalment, el febrer de 2010 fou adquirit per l'Ajuntament de Barcelona per fer-hi un equipament públic per al barri.

L'edifici va ser projectat per Andreu Audet i Puig. La façana és plana, trencada per dues fileres de finestres, sis a sota i quatre amunt. L'estructura és de fusta, té una sala té un amfiteatre, obert amb barana de ferro forjat. Té 707 seients.

També trobem en aquest punt una escultura recordant, una de les grans artistes d’aquest Paral·lel de llegenda, Raquel Meller. Aquesta cupletista, que en realitat s’anomenava Francisca Marquès, va neixer a Tarassona l’any 1888 i va treballar de modista fins que va triomfar a l’Arnau l’any 1911 cantant la Violetera i el Relicario, dues peces del mestre José Padilla. El seu domini de l’escenari i la seva elegancia la van fer molt popular internacionalment. Va triomfaa a Estats Units (on va fer una gira l’any 1922), París, Londres, Berlín i Buenos Aires. S’explica d’ella que tenia un fort temperament i que quan Alfons XIII va convidar-la a actuar a palau va refusar l’invitació dient, “que el rei vingui al teatre”.

Pels voltants de 1930, Raquel va atraure l'atenció de Charles Chaplin que intentà convèn-cer-la per a que interpretés la candorosa florista cega de Llums de la ciutat. Però ella refusà la proposta. Tot i així, Chaplin utilitzà la partitura de La violetera com a tema principal de la banda sonora de la pel.lícula.

Tot i refusar l'oferta de Chaplin, Raquel Meller ja havia fet treballs al cinema. El 1919 debutà amb Arlequines de seda y oro a la que seguiren títols com Violetas Imperiales (1923) i Carmen (1926). El 1932 rodà una segona versió de Violetas Imperiales aquest cop per al cinema sonor. Totes les pel.lícules foren un gran èxit tan a Espanya com a l'estranger. El 1936 començà una nova pel.lícula titulada Lola Triana però la Guerra Civil va interrompre definitivament el rodatge.

Al llarg dels anys quaranta i cinquanta, tot i seguir treballant, els canvis en els gustos musicals van fer que perdés la seva categoria d’estrella i la seva carrera caigués en l’oblit. Va morir l’any 1962 i està enterrada al Cementiri de Montjuïc.

-Sant Pau del Camp

Hem sortit un moment del Paral·lel, aquesta via del pecat per apropar-nos fins a un espai dedicat a la vida contemplativa, Sant Pau del Camp,

No hi ha dades exactes sobre la data de construcció, si bé se li atribueix l'any 911, que és la data que figura a la làpida trobada al monestir i corresponent a la tomba de Guifré II, a qui s'atribueix la seva construcció. Es creu també que el comte va iniciar la construcció d'una església sobre les restes d'un antic edifici religiós i hi va establir una comunitat de monjos. El monestir era fora de la protecció de les muralles de la ciutat, d'aquí el seu nom, ja que es trobava al mig del camp.

Les primeres notícies documentades sobre Sant Pau del Camp són del 977. Només sabem que en aquell moment l'abat que hi havia al capdavant del convent era Ató. Com que era fora del recinte emmurallat, el monestir es va convertir en un blanc fàcil per als atacants. Així, el 985, les tropes d'Almansor el van atacar. Va quedar destruït gairebé completament i fou abandonat per la comunitat. A partir d'aquella data va passar a ser una simple església dedicada a sant Pau.

El 1096 va començar la restauració de l'edifici i s'hi va instaurar una nova comunitat. Malgrat tot, el monestir fou novament atacat el 1114. Tres anys després, el matrimoni format per Guibert Guitard i Rodlendis en van fer una nova restauració i van unir el monestir, en qualitat de priorat, al de Sant Cugat del Vallès.

Al segle XIV es va construir una nova muralla de la ciutat i Sant Pau del Camp va quedar finalment englobada dins el recinte emmurallat. El 1508, el monestir es va unir al de Montserrat fins que el 1593 es va tornar a unir, també en forma de priorat, al de Sant Cugat.

El 1617 es va unir definitivament a un altre monestir, el de la Portella, situat al Berguedà. El 1672 s'hi va instal·lar un noviciat que abans era a Lleida i es va iniciar l'època de major esplendor del cenobi. La comunitat va abandonar definitivament Sant Pau del Camp el 1835, amb la llei de desamortització que va comportar l'exclaustració. Un dels darrers abats, si no l'últim, va ser Joan de Safont i de Ferrer.

A partir d'aleshores el monestir va passar per diversos usos. El 1842 va esdevenir una escola, mentre que entre el 1855 i el 1890 es convertia en caserna militar. El 1879 fou declarat Monument Nacional gràcies a la intervenció de diversos ciutadans, entre els quals Víctor Balaguer. El recinte fou novament devastat el 1936. Des d'aleshores s'hi han fet diverses restauracions.

-El teatre Español i la vorera dels cafes (Español, Sevilla, Paralelo i Rosales) .

Arribem a l’actual teatre Artèria Paral·lel, un teatre obert l’any 2010. Podriem dir que aquest teatre és l’hereu del teatre Español, el primer que es va obrir al Paral·lel l’any 1892 amb el nom Circo Español Modelo, nom que canviaria un any més tard pel de Teatro Circo Español. El director era ja Manuel Suñer, que hi va introduir el teatre i la sarsuela, amb gran èxit. Enric Borràs va ser-ne una de les figures.

Era un teatre gran, d'estructura de fusta, a la manera d'una gran barraca. El 21 de maig de 1907 es va incendiar i va quedar destruït. Al seu lloc va aixecar-se un nou teatre, el Gran Teatro Español. El va fer fer el propietari del terreny, Josep Terrés, a l'arquitecte Melcior Viñals. Es va inaugurar el 27 de novembre de 1909. Hi va destacar el vodevil francès i la sarsuela. Va funcionar juntament amb el popular Café Español fins al 1980, any en que va plegar.

Al local, conservant-ne l'estructura de la sala, es va instal·lar la discoteca Studio 54, propietat de l'empresari Matías Colsada, que va voler fer una imitació de la discoteca del mateix nom de Nova York. Studio 54 només va durar una mica més d'una dècada i va ser enderrocat el 1997. Se'n va fer càrrec Josep Maria Callís, amo de l'Hotel Auto Hogar, amb el propòsit d'aixecar un restaurant espectacle, Scenic Barcelona. Aquest local va romandre obert poc més de dos anys i va tancar el 2001 per falta de rendibilitat. A l'edifici es va voler muntar un local de cites de grans dimensions, però l'oposició dels veïns i la falta de llicències administratives van deturar el projecte, i va provocar que el teatre fos adquirit per l'Ajuntament.

De propietat municipal, ha estat arrendat per la Societat General d'Autors i Editors que, el 2006, va anunciar que convertiria el local del teatre en un centre cultural on s'hi faran representacions teatrals, actuacions musicals, cursos, tallers de formació, congressos i activitats culturals en general. El nou espai s'obrí en 2010 amb el nom d'Artèria Paral·lel. La sala d'espectacles, a l'antiga sala del teatre, pot tenir entre 805 i 1120 seients, amb una segona sala de 250 persones i aules amb capacitats de 30 a 100 persones. S'inaugurà amb la reposició de Nit de Sant Joan, espectacle musical de Dagoll Dagom amb música de Jaume Sisa.

Ara ens trobem en el que es coneixia com la vorera dels cafès, l’espai on hi havia alguns dels cafès més concorreguts del Barcelona. Durant molts anys els cafes van ser molt més que un simple lloc on anar a prendre alguna cosa, van ser uns autentics centres socials on es discutia sobre política o on es mantenien converses sobre la ciutat o els corrents culturals. Molts cafes eren les seus no oficials de grups d’opinió o partits polítics. Caldria destacar la figura del polític radical Alejandro Lerroux, que aprofitava de forma populista la gran concurrencia al Paral·lel de proletaris per fer les seves arengues, de manera que se’l va coneixer com l’emperador del Paral·lel.

Però tampoc hem d’oblidar que ens trobem al Paral·lel, el carrer de l’espectacle i del vici, així que també podem imaginar que eren un espai on podiem trobar artistes i tot típus de personatges.

El primer cafè que trobem és el més gran de tots i segurament el més popular de la ciutat, el Cafè Espanyol. El cafè, es va obrir obert pel Circo Modelo Español (el teatre Espanyol) per donar feina a un acròbata ferit que no podia tornar a fer la seva feina, però la gestió d’aquest va ser dolenta i llavors se n’ocupà Josep Carabén, que és qui va aconseguir convertir el cafè en el més conegut.

Aquest petit cafè de 1895 es va anar ampliant i ja en 1897 havien llogat un solar més al costat. Però l’ampliació més gran va ser el 1907 quan, després de l’incendi del Circo Modelo Español que va afectar també els locals del costat, aquest va acabar absorbint el decadent Teatre Olympia. El cafè va arribar a tenir una terrassa amb tres fileres de taules.

El Gran café Español va passar a ser doncs un ampli cafè, amb quaranta billars en el soterrani i una tarima destinada a actuacions de músics experts, on el públic més popular prenia aiguardent i barreja (cassalla amb moscatell) i el públic més refinat tastava els nous beuratges importats, com el Pernod (un conegut anís francès), l’anisette, el marrasquí (un licor dolç fet amb cireres), el ponx  i l’absenta, la fada verda.

Aquest estava freqüentat per moltes penyes. Carabén va ser una persona molt implicada en el seu local i en la satisfacció del seus clients, als qui fins i tot els permetia pagar més endavant si aquests passaven per un mal moment econòmic. Va ser freqüentat per gent de tot tipus, que anaven a escoltar la bona música que en ell s’hi feia. L’única cosa que Carabén exigia era una mica de pulcritud i decència per entrar-hi, i els demanava que anessin relativament ben vestits.

La terrassa d’aquest café era espectacular. S’assegurava que era la més gran d’Espanya i fins hi tot d’Europa. Era sens dubte un dels centres de la vida lúdic cultural de la ciutat.

El 1922 va ser traspassat a la societat Cafès de Catalunya SA, que va continuar amb l’essència del local i la música en viu. Aquest va continuar fins al 1940, moment en què va desaparèixer juntament amb tots els edificis de l’illa de cases. Actualment hi ha un Nou Café Español molt més reduït i que no conserva res de l’essència del seu antecessor.

La terrassa del cafè Español s’enllaçava amb les que venien a continuació, la del cafè Sevilla, un cafè concert molt estimat pel seu públic que va estar obert del 1908 fins al 1947 i que també va ser escenari flamenc i lloc on anar a buscar parella; el cafè Paralelo i el cafè Rosales.

-Paral·lel amb Ronda de Sant Pau, el Bar Borrell, un supervivent

Arribem a la porta d’un cafè mític del Paral·lel que ha sobreviscut durant 102 anys sense grans canvis, el cafè Borrell. Va ser fundat l’any 1909 per Josep Borrell Fontanals, un cambrer del també mític (però desaparegut) restaurant Casa Juan, que era situat a la Rambla Santa Mónica.

Durant els anys 20 i 30, el Bar Borrell es va fer famós pel fet que els seus clients eren majoritariament els artistes dels teatres propers, que hi anaven a sopar després dels espectacles. En certs casos (como per exemple amb Josep Santpere, el rei del vodevil) els cambrers portaven directament el sopar als camerins. Arribem al final del nostre passeig per aquesta vorera i ara a continuació creuarem el Paral·lel per baixar per l’altra vorera. Però en aquest punt ens aturem per descobrir una frase feta que és molt coneguda i que segons molts pot tenir el seu origen aquí mateix, “ser de la acera de en frente”. Hem deixat endarrera la vorera dels cafès i ara creuarem a una vorera on, entre d’altres locals, podiem trobar el Molino i d’altres teatres de variettes, un espai que era refugi del’homosexualitat. Per això ens ha arribat aquesta frase sobre aquesta gent que era totalment estigmatitzada.

Revoltes

A banda de la seva importancia teatral històricament el Paral·lel també ha destacat com un espai de conflictes socials, que ha sigut escenari d’algunes de les revoltes que han marcat la història de la ciutat. Cal recordar que ens trobem en un punt de la ciutat on confluia el Raval, l’antic barri obrer de la ciutat, amb el Paral·lel, un espai molt concorregut que, com hem vist, a la vegada era utilitzat per les diverses opcions polítiques com a punt de trobada i de difussió de les seves idees. Entre d’altres moments hauriem de destacar la Setmana Tràgica, moment en el qual les dones del barri van tenir un gran protagonisme.

En aquells moments va destacar una dona a la que li havien robat el nom. Tothom la coneixia com “La Quaranta cèntims” i no era una estrella del music hall, era una prostituta. Podriem dir que Maria Llopis Berges, que era com es deia realment, tenia pocs números per fer història. Era una dona, de barri obrer i d’una professió marginal.

Però resulta que, com moltes altres dones, la Maria va participar activament dels fets ocorreguts a Barcelona a partir del 26 de juliol de 1909, és a dir, del que avui es coneix com La setmana tràgica. De fet, per entendre l’importancia de les dones en aquest esdeveniment ens bastaria amb dir que tot s’inicià al mati del 26 de juliol, quan grups de dones van recorrer la ciutat fent tancar botigues i fàbriques cridant a la vaga general.

Maria Llopis fou detinguda durant la revolta i com molts fou condemnada a mort. Finalment però va veure conmutada la seva pena per la de l’exili perpetu.

També podem parlar de l’inici de la Guerra Civil, ja que en aquest espai es va produir un dels combats importants del 19 de juliol. Amb la plaça Espanya sota el control dels sublevats un esquadró va seguir pel Paral·lel fins a la Bretxa de Sant Pau (l’ampli espai que quedava on avui en dia es creuen el Paral·lel amb Ronda de Sant Pau) on van ocupar la seu del Sindicat de la Fusta, i es van fer forts davant dels atacs dels milicians de la CNT.

-Paral·lel amb Comte Borrell, el Delicias.

El Teatre Talia de Barcelona va ser un local d'espectacles teatrals ubicat en el núm. 100 de l'Avinguda del Paral·lel, cantonada amb el carrer del Comte Borrell. Va ser inaugurat el 4 d'agost de 1900 i tancat l'abril de 1987. Dos mesos després, s'hi va produir un incendi; finalment, va ser enderrocat. En l'actualitat, encara hi roman un solar sense edificar. Fa més de vint anys que el Teatre Talia es va convertir en un solar de més de vint mil metres quadrats. Es tracta d'un espai de titularitat privada que pertany a l'empresa Castro. El Departament d'Urbanisme manté, actualment, reunions amb els seus propietaris per treure aquest espai, qualificat com a equipament, de l'atzucac en què es troba.

Al llarg de tota la seva història, el teatre prengué diferents noms: Teatre de les Delícies de 1900 a 1906, Teatre Líric (entre 1906 i 1913, diferent al Teatre Líric de l'Eixample,tancat el 1900), El Trianon de 1913 a 1915 (que no s'ha de confondre amb el Teatre Pompeia, també al Paral·lel, que del 1901 a 1907 va anomenar-se El Trianon), Madrid-Concert de 1915 a 1921, L'As de 1921 a 1924. També s'hi va fer cinema amb el nom de Cine Delicias.

A partir de 1924 es començar anomenar Teatre Talia. A començament dels anys cinquanta va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria; el teatre va anar alternant el teatre i la sarsuela amb el cinema. De mica en mica, Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria va acabar essent-ne l'únic propietari. El 1982 va canviar-li el nom de Talia pel seus cognoms: Teatre Martínez Soria i el va dedicar només al teatre.

Abans que fos enderrocat s'hi van representar obres com El apagón de Peter Shaffer i Violines y trompetas de Santiago Moncada, protagonitzada per Fernando Guillén i Paco Morán durant 3 anys consecutius.

La sala tenia platea i dos pisos, en forma de ferradura.

  

-Paral·lel amb Tapioles, el Condal

El Teatre Condal és un teatre ubicat al Paral·lel, número 91. Obert el 1903, continua en funcionament, en un nou edifici.

Nascut el 1903 com a Gran Teatre Onofri, on els Germans Onofri oferien actuacions de circ i pantomima. Es va inaugurar el 7 de maig; el teatre no va aconseguir els èxits esperats i l'empresari, Manuel Suñer, va haver de vendre el local. L’Onofrí combinava el circ amb les subhastes.

Aviat es va canviar el nom pel de Gran Teatro Condal i el 1909 va ésser reformat. A partir del 1911 van començar a fer-s'hi pel·lícules. Després de la Guerra civil espanyola, va anomenar-se Cine Condal.

El teatre original, amb platea i un pis, va ser transformat en dos locals separats: a la planta baixa es va deixar un bingo, i a la planta alta, l'amfiteatre de la sala, es va instal·lar el teatre: l'amfiteatre va convertir-se en la platea del nou teatre.

L'any 1983, els seus propietaris el van transformar de manera definitiva en un espai d'exhibició teatral i pocs anys més tard, el 1992, el Grup Focus se’n va fer càrrec de la gestió. La línia de programació es basa en la comèdia dirigida al gran públic.

El 1984 s'hi va estrenar l'òpera de Xavier Benguerel i Godó Spleen, amb llibret de Lluís Permanyer i escenografia de Joan-Josep Tharrats i Vidal.

Ha acollit obres de gran èxit com ara La jaula de las locas, Mamaaa! i Matar al Presidente, protagonitzades per la parella Paco Morán-Joan Pera, Políticament incorrecte, El sopar dels idiotes, Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes i Enfermo imaginario.

La sala actual té 697 seients, en una platea inclinada.

  

-Paral·lel amb Poeta Cabanyes, el Còmic

El Teatre Còmic era ubicat en els números 87 i 89 de l'Avinguda del Paral·lel, entre els carrers Tapioles i Poeta Cabanyes. Fou inaugurat el dia 21 de juny de 1905 i tancà les seves portes per causa del seu mal estat de conservació el 16 de maig de 1962. El projecte de l'edifici era de Joaquim Raspall.

S'hi van desenrotllar diversos gèneres: opereta, astracanada, sarsuela però sobretot revista. No en va se'l conegué sempre com el palacio de la revista.

Pel seu escenari hi van passar infinitat d'artistes: Alady, Mary Santpere, Celia Gámez, Raquel Meller, Gema del Río... i nombrosos compositors: Joan Dotras, Jacinto Guerrero, José Padilla, Pablo Luna, etc., hi van estrenar obres. El 1907, Manuel Penella hi va estrenar la seva sarsuela Amor ciego.

L'empresari Manuel Sugrañes i Albert hi desembarcà les seves sumptuoses revistes entre el 1925 i 1928: Ric-Ric, Kiss-me, Yes-Yes; She-She, Joy-Joy, Love-me, Revues en Folies; Roxana la cortesana, amb música de Pablo Luna, Eureka, Bis-Bis, Pocker i Not-Yet.

Arthur Kaps empresari i ànima de la companyia àustriaca de revistes Els Vienesos, conjuntament amb l'humorista Franz Joham hi estrenaren després de la Guerra Civil: Carrusel vienés (1952, amb música d'Augusto Algueró), Campanas de Viena (1955), Fuentes de amor (1956), Tropicana (1957) El 1941, Jacinto Guerrero hi estrena la sarsuela Déjate querer.

El seu darrer empresari fou Joaquim Gasa. A càrrec seu s'hi van poder veure revistes d'èxit com: ¡Taxi..al Cómico! (1947), Gran Clipper (1947), Te espero en el Cómico (1950), Objetivo: El Cómico (1951), Delirio en el Cómico (1953), Todos al Cómico (1953).

A més de teatre el Còmic també tenia un cafè i un magnífic jardí-terrassa i a part dels espectacles citats també era escenari de combats de boxa.

  

-Paral·lel amb Salvà, el Bataclan

El Bataclan va ser un music-hall ubicat en el núm. 85 de l'Avinguda del Paral·lel, cantonada amb el carrer Poeta Cabanyes, del Poble-sec.

A començaments del segle XX, al mateix indret hi existia un cafè concert amb el nom de Gran Cafè del Recreo. Des de 1910, en aquest cafè-concert s'hi van començar a fer espectacles de music-hall, rebatejant el local com Gran Café Concierto del Recreo. L'èxit va fer que es reformés per a donar-li més cabuda, convertint-se en music-hall i canviant de nou el nom pel de Gran Music-hall Novelty. El Novelty va anar guanyant fama i reconeixement com un dels music-halls més famosos del Paral·lel, molt popular entre els mariners, els obrers de les fàbriques del Poble-sec i Sants i els veïns del barri. L'any 1924, l'empresari Francesc Serrano Arambul, propietari d'El Molino, se'n fa càrrec i li canvia el nom pel de Bataclan. Aquest nom el manlleva de Le Bataclan de París (que prenia el nom d'una coneguda opereta d'Offenbach).

Amb el nom de Bataclan va arribar fins la Guerra Civil. Amb l'entrada dels franquistes al poder, aquest modifica el nom i passa a dir-se Ra-ta-plán, sense que en quedin clars els motius. Amb aquesta nomenclatura dura poc, fins el 1942 que passa a ser un magatzem de fustes.

Anys després va construir-se al terreny un hotel (l'Hotel Paralelo) i en els seus baixos s'hi va establir una coneguda botiga de roba de segona mà.

  

-Paral·lel, el Molino

Ens trobem davant d’El Molino, un cafè-concert de Barcelona dels més reconeguts d'Europa durant bona part del segle XX i del segle XIX i que sempre ha estat considerat un espai transgressor dels límits permesos, amb una gran capacitat de crear llenguatges propis, de doble sentit, amb el mòbil de poder escapar de les censures de cada època. Amb les seves característiques aspes vermelles de molí a la façana, va ser el més famós dels teatres del Paral·lel.

Va obrir les seves portes l'any 1898, amb el nom de Pajarera Catalana concebut com un espai per a espectacles. El 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge, i amb l'arribada de la dictadura franquista, en 1939, el règim va obligar a castellanitzar el nom i treure-li la paraula "roig", per les connotacions polítiques que podia suggerir. Des de llavors ha quedat com El Molino.

Després de la reforma finalitzada l'octubre de 2010, impulsada per l'empresa Ocio Puro i l'empresària Elvira Vázquez, El Molino continua sent una sala de music-hall, amb espectacles que es poden veure amb una copa o un sopar cuinat per un xef de renom. Cada setmana s'hi fan espectacles de música, teatre, flamenc i especialment de revista, cabaret burlesc i music hall.

L'edifici original de 1898 era, de fet, una construcció efímera en fusta. El 1910, s'encarregà a Manuel Joaquim Raspall la construcció d'un nou edifici amb caràcter permanent. Raspall, era afeccionat al teatre i ja tenia algunes experiències amb la construcció del Teatre Còmic (al mateix Paral·lel), el Granvia i el Teatre Triunfo.

Tot i ser considerat un arquitecte modernista, Raspall va passar ràpidament al noucentisme i a el Molino és recull aquesta tendència. S'inaugurà el 17 de desembre de 1910 convertit en Petit Moulin Rouge, tot i que, familiarment, se'l coneixia com a Moulin.

L'any 1929, s'encarregà a Josep Alemany i Juvé que afegís a la façana la iconografia del seu nom i, a més de modificar lleugerament el capcir de la façana, apareixen el molí i les aspes vermelles. Alemany ja havia fet altres construccions a Barcelona, com la cooperativa Lleialtat santsenca. Amb petites modificacions posteriors, probablement fruit del manteniment, és la façana que va arribar fins el 1997. En 1997 el Molino va tancar. Es va negociar la venta a empresaris russos, que van expoliar totalment l’interior, però finalment va ser comprat pel grup català Ociopuro.

A més de renovar la programació van pensar a renovar també l'edifici, encàrrec que el promotor Ociopuro va oferir a l'equip de BOPBAA Arquitectes (Josep Bohigas i Arnau, Francesc Pla i Ferrer i Iñaki Baquero Riazuelo) i va realitzar la constructora Altiare. Després de dinou avantprojectes que responien a diferents visions del que seria el nou Molino, el projecte definitiu va començar en 2006 i va durar fins l'octubre de 2010. L'obra civil va tenir un cost de 3 milions d'euros i les instal·lacions especials i l'interiorisme 3 milions més.

Només la façana de Raspall amb el mític molí d'Alemany s'ha mantingut. Sis metres endarrera l'edifici té ara cinc plantes, i es va excavar una planta soterrània on hi ha la cuina i magatzem. La tercera planta acull ara una terrassa i un bar (al carrer Vilà i Vilà). Les plantes superiors, quarta i cinquena, acullen les màquines de les instal·lacions. Cap els costats i sis metres endarrere, per a no interferir amb la silueta de les aspes del molí, es va ampliar per a acollir sales d'assaig i camerinos (al carrer Roser). La terrassa aprofita precisament l'espai horitzontal que queda darrera de les aspes del moli, en part del que abans hauria estat el terrat de l'edifici antic de Raspall i Alemany, fins a l'edifici ampliat del darrera, més alt i que ha estat recobert de lames metàl·liques cobertes de leds blaus. Actualment la superfície total construida és de 2.050 m² i la superfície útil de 1.600 m².

L'interior de El Molino es va modificar completament a la reforma de 2006-2010. Així, actualment les plantes superiors queden dividides entre la platea i l'amfiteatre, amb un aforament total de 250 places. L'interior manté les antigues petites dimensions i la barra a l'esquerra, a més ara té el piano de la Bella Dorita. El petit fossat de l'orquestra ha estat transformat en plataformes mòbils.

L'interiorisme actual és signat per Fernando Salas, a qui se li va demanar que respectés l'ambient original de El Molino, però tenint en compte serveis que abans no tenia i que ara si es volien donar, com per exemple els camerinos, les sales d'assaig i el magatzem per a vestuari i material tècnic. L'escenari, amb platea i dos petits anfitatres, un sobre l'altre, és multiús i està equipat com un plató. Es va construir el magatzem i una cuina en un soterrani excavat, que connecta amb la platea, just a sobre, i els dos anfiteatres amb un montacàrregues, per a que els espectadors puguin prendre una copa o menjar durant l'espectacle. L'única escala de l'edifici està en voladís, per fora de la façana original, al carrer Roser.

L'interior connecta les dues façanes per mitjà d'una llengua vermella, en alguns trams ondulada, per la qual els espectadors es desplacen com si estiguessin dins d'una boca. Està feta de pladur perforat, un material econòmic que evita reverberacions, permet una bona audició i té bona electroacústica.

La decoració en general està subordinada a l'espectacle i els espais propers a l'escenari estan concebuts per a que en puguin ser una prolongació, si l'espectacle ho requereix. Predomina el color negre. La platea té una barra de marbre negre i la disposició de les cadires es pot modificar. Per a una major versatilitat, els elements arquitectònics de la caixa, la platea i els amfiteatres es limiten a pocs elements puntuals, en general destinats a vestir aquestes zones segons la temporada o l'espectacle. Un exemple en són els laterals retroil·luminats, que permeten modificar l'ús de l'espai a través del control de diferents efectes de llum i color. També estan retroil·luminades les baranes dels amfiteatres i destacats amb llum els estants de vidre on es troben les ampolles del bar de la platea. La il·luminació, basada en jocs de llums amb leds, a tot l'interior està al servei de l'espectacle.

A la tercera planta, per aprofitar la terrassa que formen les dues façanes (la nova, més alta, està situada sis metres darrera de la que té el moló) es va afegir un bar-cocteleria a l'interior: el Golden Bar. La resta de la planta és una sala polivalent de parets de vidre que visualment comunica amb el bar. El Golden Bar és una estància de sostre alt al qual predomina el color negre en materials clàssics nobles (marbre, ceràmica), decorat amb dues figures daurades que recorden Carmen Amaya i Joséphine Baker, una llista, també en color or, de tots els artistes que havien actuat al antic Molino i una gran fotografia mural en blanc i negre, feta per Josep Ribas, de la vedet Christa Leem. En record de la decoració de la platea, i de la típica dels cabarets, els estants de les ampolles del bar estan resseguits amb llum, hi trobem panells de leds que poden variar de color i intensitat de llum i un llarg sofà tapissat en capitoné vermell, paral·lel a una sèrie de pufs aliniats a conjunt.

La planta quarta, destinada als serveis (vestuaris, dutxes, lavabos) i treball quotidià dels artistes, és en canvi molt luminosa. De fet, la sala d'assaig és l'espai més lluminós de tot l'edifici, ja que la llum natural entra per dos grans forats fets per a aquest fi a la façada. Les parets són totalment blanques, el terra no és de parquet, sinó de paviment negre. Té el mirall de paret a paret i la barra de treball que necessiten els artistes per a treballar.

Els orígens de El Molino es situen al Paral·lel de l'any 1898, en ple barri del Poble Sec.. On ara hi ha l'actual teatre hi havia una tasca de mala mort anomenada La Pajarera. El seu amo, fart de mariners borratxos i obrers escandalosos, va vendre el negoci l'any 1899 per cent pessetes a un andalús que havia arribat a Barcelona per fer fortuna.

Aquest va canviar el nom de la taverna pel de La Pajarera Catalana, i hi va muntar un precari entarimat de tres metres de llarg. L'espectacle que oferia era un quadre flamenc, format per un grup de joves andaluses, ex criades i jornaleres, que volien triomfar en el món artístic. Posteriorment s'hi va afegir un travestit que explicava acudits. Cap d'ells cobrava sou i s'havien de confeccionar el vestuari, però tenien assegurats el pa, el vi i el sostre, ja que dormien en unes lliteres situades rere l'escenari.

A partir de 1901 la Pajarera Catalana comença a fer-se un lloc en el món de l'espectacle i millora sensiblement la programació oferint algunes sarsueles curtes i les actuacions del Caballero Felip, ventríloc i artista polifacètic molt popular en els locals (com els cafès-teatre Español i Condal) del Paral·lel de la dècada del 1910. També ofereix un servei de restaurant dins del local, amb un servei a la carta, i fins hi tot s'arriba a organitzar un servei gratuït de cotxes de lloguer per facilitar el recorregut dels clients des de la Rambla fins al local. Aquests servei era nocturn, començava a les deu de la nit, i anava des del Pla de la Boqueria a la Pajarera Catalana i viceversa, recorrent tot el carrer Conde de Asalto (Nou de la Rambla).

Tot i que es varen contractar algunes prostitutes per animar al personal i reforçar l'oferta d'oci del local, el negoci no va aconseguir ser rendible. L'abril de 1905 la Pajarera Catalana torna a canviar de propietari, passant-se a anomenar Gran Salón del Siglo XX. Aquest local alternava les varietats amb els passis de cinema, el cinematògraf Gaumont, com feien molts locals del Paral·lel, ja que aquest nou invent causava furor en l'època.

L'any 1908 va aparèixer per primera vegada el mot molí al seu nom, en francès, Petit Moulin Rouge, potser com a referència al Moulin Rouge del carrer Pigalle de París. Aquest nom es va mantenir fins a 1916, excepte per un breu parèntesi de cinc mesos a l'any 1910, durant els quals el local es va anomenar Petit Palais, de nou fent referència a un edifici parisí, aquest cop dedicat a mostres i exposicions.

L'any 1910 es van realitzar unes obres que li van donar la configuració interior que va mantenir bàsicament fins al seu tancament, fetes per l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall (deixeble de Domènech i Montaner), li va donar un toc modernista.

Al 1916 va canviar novament de nom pel de Moulin Rouge. Cal dir que, a l'hora de datar aquests canvis de nom d'influència francesa, no tots els cronistes i historiadors del Paral·lel coincideixen plenament en les dates, encara que sí en els diversos noms.

Cal fer un parentesi aquí que ens lligarà el Paral·lel amb París i molt especialment amb el barri de Montmartre. El nom del Molino és un copia del nom d’una mítica sala parisina, el Moulin Rouge, fet que també es va repetir en el nom d’una altra sala existent a París i al Paral·lel, el Bataclan. Però encarà cal esmentar una curiositat més, ja que de fet el fundador del Moulin Rouge de París, com de la mítica sala Olympia, va ser un empresari català, el terrasenc Josep Oller i Roca.

L'any 1926 el Molino barceloní va deixar de ser un local d'espectacle públic per convertir-se en la seu, durant un breu període de temps, del partit fundat per Miguel Primo de Rivera, la Unió Patriòtica Espanyola.

L'any 1929, probablement a causa de l'Exposició Internacional, es va remodelar la seva façana, i, per imitació del famós local de París, se li van afegir els elements decoratius que recordaven un molí, és a dir, la imatge que actualment tot el món coneix i de la qual destaquen especialment les aspes. La nova façana no es va construir sobre l'anterior, sinó que es va afegir davant, amb una càmera d'aire al mig. L'arquitecte Joan Alemany Juvé va ser l'encarregat de dirigir les obres. L'empresari en aquella època era Antoni Astell (ho va ser des de 1913 fins al final de la Guerra Civil) i vivia al carrer Blai, molt prop del local.

Durant la Guerra Civil Espanyola va continuar l'oferta d'espectacles. El sindicat de la CNT gestionava el local. D'acord amb els nous aires revolucionaris, es va haver d'igualar el sou de tots els treballadors, cambrers, ballarines i vedets, independentment del treball que realitzessin.

Amb el començament del franquisme, l'any 1939, el govern va obligar a castellanitzar el nom del fins aleshores Petit Moulin Rouge, ja que l'ús de qualsevol llengua diferent al castellà estava prohibit, i a treure-li el mot roig, que la dictadura associava amb els seus enemics comunistes; i d'aquesta manera el seu nom va quedar com a El Molino.

En aquella època havia comprat el local Francisco Serrano, mort l'any 1970, i també amo del Bataclán, un altre històric teatre de nom copiat a un de parisenc. Serrano aconseguí atreure a un públic més civilitzat, també més ric i refinat, que pagava millor les copes de alterne que es podia permetre cava. També va promoure l'estraperlo, de penicil·lina, en les zones de butaques més discretes. Aquest fet, que ens pot sorprendre es pot explicar pel fet que la penicil·lina, una medicina popularitzada a partir dels anys trenta, és eficaç per tractar la sífilis, molt habitual entre la prostitució de l’època.

Durant els anys seixanta, després d'una fallida econòmica amb embargament inclòs, el local queda en mans de la vídua del propietari, una intel·ligent empresària, Doña Fernandita, que porta amb mà dura els comptes i va anar ajustant, a poc a poc, l'economia del local. Als anys 90 les sales de festa d'aquest tipus van entrar en dacadència i van anar tancant portes, una per una de forma definitiva.

Amb l'obertura d'idees i de llibertat que suposa la fi de la dictadura, l'oferta de El Molino deixa de resultar única. En aquells moments el petardeo, la ploma, el nu i l'estil kitch no són excepció sinó moda, encapçalada a més per la movida madrilenya, que l'allunya del gust barcelonins i catalans. A més, es desenvolupen canvis de formes d'oci als quals en aquells moments alguns empresaris no varen saber o poder adaptar-se.

Tanmateix, El Molino va guanyar en 1976 la primera edició dels premis FAD Sebastià Gasch d'arts parateatrals otorgat pel Foment de les Arts i del Disseny,

Finalment, el 14 de novembre de 1997, la vedet Merche Mar hi va actuar a l'últim espectacle, Pluma y peineta, abans del tancament del local, sense saber encara si algun dia es tornaria a obrir.

Un grup de disset empreses privades van invertir uns quinze milions d'euros en ampliar i renovar el local i organitzar-hi una nova programació. El nom escollit per a aquesta reapertura va ser el que es va posar a la dictadura, El Molino, que també era amb el que era popularment conegut pels barcelonins. L'estil i filosofia es van mantenir, introduint però noves tecnologies audiovisuals i música electrònica.

El 18 d'octubre de 2010 es va inaugurar el nou El Molino amb l'espectacle Made in Paral·lel, un recorregut per la història d'El Molino i els diferents artistes i gèneres que van passar pel seu escenari. Merche Mar va presentar l'espectacle com a estrella principal i també va actuar la Terremoto de Alcorcón, The Chanclettes, Úrsula Martínez, Belinda Blind i Amador Rojas, entre d'altres, amb Víctor Masáni com a mestre de cerimònies. Al públic hi havia veïns del barri de Poble-sec així com diverses personalitats, entre les quals es trobaven Jordi Hereu, l’exalcalde de Barcelona, i els l'antics presidents de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall i José Montilla.

L'escenari del Molino ha vist nombrosos artistes, que es va saltaven la censura i la política, la guerra i la fam, perquè era un món propi amb normes pròpies, i des de les pájaras fins a les molineres, van oferir a l'Espanya de totes les èpoques una lliçó constant de llibertat, de sublimació del popular, de grandesa de barri, d'erotisme sa sense hipocresia.

Durant la primera meitat del segle XX varen destacar els noms de Granito de Sal, Condesita Zoe i Lola Montiel, amb una reina indiscutible els anys 40 i 50: la Bella Dorita^. El Molino obert al segle XXI ha recuperat el piano personal de la Bella Dorita.

Al llarg dels anys 50, 60 i 70 del segle XX varen desfilar pel seu escenari artistes com Lander i Leanna, Mirco, Johnson, Escamillo, Pipper, Gardenia Pulido i Mary Mistral entre d'altres.

Durant la dècada del 1980 i fins el seu tancament al 1997, el seu escenari va acollir, entre d'altres artistes, a Amparo Moreno, Lita Claver (La Maña) i a Merche Mar. La portuguesa Mísia, d'ascendència catalana, hi va mostrar els seus joves encants.

-El Victoria

El Teatre Victòria va ser fundat el 1905 i es dels pocs que segueix en actiu. De propietat privada, des de 1986 està gestionat per Tres per 3, S.A. (3xtr3s), societat participada per les companyies teatrals El Tricicle, Dagoll Dagom i A.N.E.X.A. S'hi representen espectacles de "teatre comercial de qualitat", com declararen els socis.

Té una platea amb 870 localitats i un amfiteatre amb 354, amb una capacitat total de 1.224 persones. El 7 d'abril de 1992 es va reinaugurar completament reformat amb l'espectacle Flor de nit de Dagoll Dagom, un musical escrit per Vazquez Montalban que agafa com a escenari el mític Paral·lel dels teatres. L'escenari té una amplada de boca de 12 m i una superfície de 230 m² i 10 m de fondària.

El Victòria es va construir al lloc on, des dels primers anys del segle, hi havia el Pabellón Soriano, teatre de pantomima, revista i varietats. Aquest havia estat fundat pels germans Manuel i Ricardo Soriano (que, després, dedicat a la política, va ser conegut com "l'emperador del Paral·lel"), que hi van instal·lar una barraca de fira on s'hi feien subhastes de tèxtils que s'amenitzaven amb espectacles de carrer. Instal·laren a la façana del barracot un orgue mecànic que atreia molta gent, i s'hi feien actuacions de varietats i circ.

Davant l'èxit, construïren un teatre, inaugurat el 22 d'abril de 1905 com a Teatro Pabellón Soriano, popularment anomenat "El Suri". L'edifici havia estat projectat per Andreu Audet i Puig i tenia un aforament de 2.300 places, amb platea (unes 800 placess) i llotges i un pis de graderies (capaç per a 1.500), en forma de ferradura. Va ocupar el solar de l'antiga sala de varietats Palacio Trianón (on s'havia presentat La Chelito).

Funcionava com a cafè-concert, amb actuacions de varietats i revista (hi actuà la troupe de Fred Karno, encara que sense que vingués Charles Chaplin, que llavors hi treballava). El 1910 va ésser adquirit per Joan Fradera, que li va canviar el nom pel de Gran Teatre Soriano i el va transformar, des del 4 de gener, en sala de projeccions cinematogràfiques, oferint pel·lícules de la Pathé. El canvi d'orientació no va tenir èxit, i el 1914 tornaren a fer-se funcions de teatre. El 1915, Santiago Rusiñol hi va estrenar el vodevil El senyor Josep falta la dona. El 1916, els Soriano vengueren el teatre, i el nou propietari va canviar-li el nom, donant-li el de Teatre Victòria.

Reformat, va ser inaugurat l'11 d'octubre de 1916 per la companyia de Josep Santpere, amb el vodevil La primera relliscada. Va ser dirigit per Josep Robert i Armando Oliveros. S'hi va estrenar L'auca del senyor Esteve i hi van actuar Margarida Xirgu, Emili Vendrell, Marcos Redondo, etc.

L'any 1954 Jaume Balaguer Sarriera (1912-1989), fabricant de tisores i ganivets, que amb el motiu de fer publicitat dels seus productes, va comprar als senyors, Bergada, Tolosa i Bosch la totalitat de les accions de “La Barcelonesa de Espectáculos, S.A” que era la propietaria del Teatre Victòria.

Durant els primers temps, artistes tan coneguts com Gema del Rio, Maty Mont, Bella Dorita, Carmen Flores, Mary Merche o Escamillo, van presentar vodevils i espectacles de varietats. El folklore espanyol va ser representat a l'escenari del Victòria per Rafael Fariña, Estrellita Castro, Carmen Morell i Antonio Amaya entre d'altres. Jaume Balaguer es va associar per a la programació del teatre amb grans empresaris del moment com Joaquín Gasa, Joaquín Soler Serrano, els germans Riba de Scala, i s'hi van representar grans revistes i altres espectacles com “Lindsay Kemp”, “Orquesta de RTV de Moscú”, “La Linterna Mágica de Praga”, “Le cirque du soleil”, “El diluvio que viene”... Eren molt famoses les revistes de la Mary Santpere, amb Escamillo, Cassen, Nicole Blanchery.

Durant l'any 1967 el sr. Balaguer va edificar dos blocs de pisos al costat del Teatre, al Paral·lel , donant-li la forma actual al carrer, i va reformar el vestíbul amb un estil modernista que va ser molt reconegut per la crítica del moment. En aquella ocasió es va associar com a companyia artística amb el Sr. Joaquín Gasa, per l'estrena de “Una chica en mi sopa” amb les estrelles del moment Concha Velasco i Guillermo Marín. Posteriorment i per encerclar i configurar adequadament el local ,va fer un nou bloc de pisos al carrer Vilá Vilá amb sortida d'emergència i bar-restaurant per la part del darrere. Tot el pati de butaques i pis superior reforçat amb vigues de ferro, el que abans havien estat vigues de fusta.

Jaume Balaguer, es va retirar l'any 1980 i els seus fills Jordi Balaguer i Ricart Balaguer van pendre el relleu. Es muntaren espectàcles musicals, amb les vedettes de moda: Sara Montiel, Agata Lys, Lilian de Celis, Barbara Rey i Bibi Andersen. Es fa una col·laboració amb Laso de la Vega, per fer la Setmana de la Cançó amb Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, La Trinca, Lluís Llach, Peret i Capri com a còmic. També s'hi van representar espectacles de Broadway com “I misbehavin”, “Mil años de Jazz”, “Hair” i “Cabaret”.

L' any 1986, entrà a programar el Teatre a base d'un lloguer amb contracte per 20 anys, el Tres per Tres, format per Tricicle, Dagoll Dagom i ANEXA. Finalment al any 2001, el Tres per Tres compra el teatre als fills de Jaume Balaguer.

Ha vist bona part de les estrenes dels espectacles musicals de la companyia Dagoll Dagom: El Mikado (1986), Mar i cel (1988), Flor de nit (1992), Historietes (1993), T'odio amor meu (1995), Els pirates (1997), Cacao (2000), Poe (2002), La Perritxola (2003) i Boscos endins (2007).

Entre 1995 i 1999, mentre es reconstruïa el teatre incendiat, va ser seu provisional de les temporades d'òpera del Gran Teatre del Liceu. Així, hi tingueren lloc les estrenes a Espanya de l'òpera de Benjamin Britten The turn of the screw (1996) i La pauvre matelot de Darius Milhaud (1997), i del ballet Tirant lo Blanc de Leonora Milà (1996).

Als anys 60 es va retirar a aquest teatre una de les grans estrelles del Paral·lel, la Bella Dorita, Maria Yáñez Garcia.

La Bella Dorita, anomenada així pel propietari de l’Apol·lo, va emigrar amb dotze anys del seu poble, Cuevas de Almanzora, a Almeria per a establir-se a Barcelona on va treballar en una fàbrica de joguines i en un taller de brodats. Als quinze anys va fugir amb el que seria el seu primer marit. Als disset, després d’una época treballant com a noia d’alterne va guanyar un concurs de bellesa al Royal Cabaret, on començà la seva carrera artística.

Al Paral·lel va treballar a quasi tots els locals: Pompeya, Rigat, Novelty, Bataclán, Sevilla, Cómico, Español, Arnau, Victoria, Nuevo, o Apolo donde comenzó a consolidarse su carrera. Va ser vedet del Folies Bergère de París, cosa que només ha aconseguit una altra espanyola, Norma Duval.

Es va casar tres vegades. Va ser la vedette indiscutible d'El Molino dels anys 40 i 50. Es retirà de l'escena l'any 1964 amb l'espectacle Historias del Paralelo estrenat al teatre Victòria de Barcelona. L'any 1991, va rebre la Medalla al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona i va morir poc temps després. Està enterrada al cementiri de Collserola.

Com a curiositat també cal dir que la geganta del Poble Sec està inspirada en aquesta cupletista, ballarina i actriu i porta el seu nom.

  

-El nou

El Teatre Nou era ubicat en els números 63 i 65 de l'Avinguda del Paral·lel, al costat esquerre on hi ha el Teatre Victòria. Inaugurat el 22 de juny de 1901 i reformat el 1922. En les cartelleres dels diaris sortía gairebé sempre anunciat com Teatro Nuevo, en castellà. El 1948 va convertir-se en cinema, amb el nom de Cine Teatro Nuevo o Cine Nuevo i, des del 1958 Nuevo Cinerama, fins que va ser enderrocat el 1988.

Propietat dels germans Estela, van reformar el teatre el 1922, convertint-lo en un dels més capaços de la ciutat. El director artístic en va ser Armand Oliveros. A partir del 18 de juliol va ser controlat per la CNT, fins al final de la Guerra Civil. Tancat durant un temps, va reobrir el 1948 com a cinema i el 1958 va ser reformat. Va continuar funcionat com a cinema fins a 1986. Després fou venut, va cremar-se i fou enderrocat, desapareixent definitivament.

L'edifici reformat va ser inaugurat el 24 de maig de 1922. La sala era gran, amb capacitat per a 2.500 persones. Tenia 24 m d'altura, platea (amb llotges) i dos pisos, el primer amb llotges i el segon amb cadires i graderia.

Reformat el 1958 per adaptar-lo a la seva funció com a cinema i al sistema Cinerama de projecció, va inaugurar-se el 10 de desembre d'aquell any. Tenia llavors 1.032 butaques. A la façana, la part de l'esquerra va ser renovada en un estil modern, però es va deixar la dreta amb la façana antiga de 1922. A final dels anys seixanta se'n va incrementar la capacitat fins a 1.127 butaques. L'última projecció va tenir lloc al juny de 1986.

El mateix mes, el Nuevo va tancar i va ser venut a la immobiliària Rocafort; el 18 de maig 1988 va patir un incendi i es va enderrocar. En el seu lloc va romandre molts anys un solar sense edificar. L'abril de 2008 s'hi va construir un edifici d'habitatges.

Les primeres programacions del teatre incloïen melodrames i operetes. Entre 1909 i 1911 s'hi van estrenar les primeres traduccions castellanes d'operetes vieneses com La princesa del Dollar (Die Dollarprinzessin, 1907) de Léo Fall, El murciélago (Die Fledermaus, 1874) de Johann Strauss o Mujeres vienesas (Wiener Frauen, 1902) de Franz Lehár. En aquestes companyies d'opereta hi treballava el que després va ser el mític Josep Santpere i Pey. El Teatre Nou també acollí vodevils en català com Coralina & Cia (Coralie et Cie, 1901), Porten res de pago? (Vous n'avez rien à déclarer, 1906) o Un divorci famós (Une grosse affaire, 1909).

La reforma de 1922 va obrir el teatre a tot tipus d'espectacles. Per exemple, el 17 de febrer de 1923 s'hi presentà el Ballet sobre Gel de Kreckow o, l'1 de febrer de 1933, el Ballet Nijinska creat per Bronislava Nijinska, germana de Vatzlav. Fins al 1939 s'hi alternaren representacions de teatre, sarsuela, revista i varietats, en català i castellà.

L'any 1926 s'hi estrena la que serà la peça lírica amb més èxit de tota la història de la sarsuela catalana, Cançó d'amor i de guerra amb llibret de Víctor Mora i Alzinelles i Lluís Capdevila i Vilallonga i música de Rafael Martínez Valls. A partir d'aquest moment, el teatre Nou anirà programant temporades de Teatre Líric Català fins l'esclat de la Guerra Civil, estrenant-hi bona part de les obres de Martínez Valls, com La Legió d'Honor (1930) o Boris d'Eukàlia (1936). S'hi va fer sarsuela fins al març de 1938.

Pel que s’explica molts empresaris, quan necessitaven fitxar un artista a última hora acudien al cafè del Nou a buscar talents.

-L’Apolo

El Teatre Apol·lo, situat en el núm. 59 de l'Avinguda del Paral·lel fou bastit en l’any 1901 i ha ofert espectacles de varietats, de música i de teatre.

El 1901 hi havia una barraca de fira, que havia estat magatzem, on van començar a fer-s'hi espectacles musicals. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, punt de trobada de la zona. La barraca va ser enderrocada per una tempesta i va ser reconstruït amb un edifici d'obra. Els empresaris foren els germans Soriano (també empresaris del Pabellón Soriano), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. Es va inaugurar el 19 d'octubre de 1904.

S'hi programaven espectacles de sarsuela, revista i music-hall. El 3 de desembre de 1910 s'hi estrenà El trust de los tenorios, sarsuela de Josep Serrano. El 1923 s'hi estrena El dictador, sarsuela de Rafael Millán, i el 1927 Las alondras, sarsuela de Jacinto Guerrero, totes dues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, i el 1930, Campanela, del mateix músic, amb llibret de José Ramos Martín.

El teatre de text també hi tenia lloc: el 25 de febrer de 1928 s'hi va estrenar la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferreter.

El 1946, a l'Apol·lo va tenir lloc la primera representació teatral en català autoritzada de la postguerra (sense tenir en compte les de teatre d'aficionats): va ser El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El 15 de novembre de 1948, Margarida Xirgu hi estrena el drama en tres actes Ocells i llops de Josep Maria de Sagarra.

A mitjan els anys cinquanta del segle XX se'n va fer càrrec l'empresari Matías Colsada, que era propietari, a més, dels teatres Monumental i La Latina de Madrid. En aquests teatres va fer actuar nous artistes com Lina Morgan, Concha Velasco o Tania Doris. Els anys cinquanta i seixanta van ser-ne els de l'apogeu del teatre, dedicat sobretot a la revista musical: la cançó Las alegres chicas de Colsada va fer-se popular i va esdevenir una mena d'himne de l'empresa. El 1958 s'hi estrena la sarsuela-revista Bésame de Domingo de Laurentiis, amb llibret de Luis Cuenca, Pedro Peña, Matías Yánez.

A la vora del teatre hi havia la Bodega Apolo (popular lloc de trobada de preus barats que presentava actuacions de velles glòries de l'escena) i un petit parc d'atraccions: Atraccions Apolo. El terreny va ser venut i totes les instalacions van ser enderrocades el 1991. S'hi van construir un aparcament i un hotel (Tryp Apolo), reservant-ne part del terreny i la planta baixa de l'edifici per a construir-hi un nou teatre, edificat el 1993, que és el que continua funcionant. Aquest teatre té 997 seients.

Una placa a la façana ens recorda a un dels actors mítics del Paral·lel, el còmic i artista de music-hall, Alady. Carles Saldaña i Beut va ser conegut amb el nom artístic d'Alady, (València, el 6 d'octubre de 1902 - Barcelona, l'11 de setembre de 1968).

Pertanyent a una modesta família, després d'exercir oficis com el de grum d'un cabaret barceloní, començà actuar com artista de varietats. Sembla ésser que, al principi, no aconseguí molt d'èxit, degut a la indumentària europea (esmoquin i bombí), que trencava la imatge tradicional del caricat vestit de pallasso. També el seu humor s'adaptava més a l'estil 

parisenc, per l'agudesa i enginy de que feia gala.

Quan assolí un cert èxit a Barcelona, actuant amb la Chelito, anà a Madrid i tampoc arribà a agradar del tot per la novetat que representava enfront altres còmics tradicionals. Però en retornar a Barcelona aconseguí triomfar en el teatre Poliorama, i de bell nou a Madrid triomfà igualment, al costat de Ramper i Carlos Gardel.

Des d'aquell moment, la figura d'Alady es feu popular. Sabia perfectament conjugar el diàleg d'acudits amb el públic, el ball i la caricatura. Com a tertulià radiofònic fou escoltat per milers d'oients i intervingué, malgrat que en papers secundaris, en algunes pel·lícules.

En ocasions recordava un chansonier còmic de París. Si bé va recórrer Espanya, fou a Barcelona on es convertí en una vertadera institució popular. Se l'anomenà a vegades El rei del Paral·lel i actuava quasi permanentment en els teatres Còmico, Victòria i Apolo.

Junt als còmics Lepe i Heredia havia format companyia de revistes per assolir grans èxits.

  

-La Tranquilidad

Acabem la nostra ruta parlant sobre un altre dels cafes històrics del Paral·lel, La Tranquilidad, un café, fundat l’any 1901 i que va existir fins als anys quaranta quan va ser enderrocat, que era el lloc on es reunien els simpatitzants anarquistes.

La Tranquilidad era a la cantonada del mateix solar on també s’obriria el teatre Apolo fins llavors situat a un barracó que havia sigut un magatzem de palla.

L’any 1910 La Tranquilidad va canviar la seva ubicació fins al número 69 del Paral·lel, al costat de l’actual teatre Victoria. El seu amo, Martí Cisteró, era  simpatizant de l’anarquisme i això va fer que durant molts anys es reunisin al seu café sindicalistes, partidaris de l’acció directa, gent bohemia, espíes y también sindicalistas de la CNT.

Mostra El Paral·lel, la via del Pecat en un mapa més gran