La Casa Gran

Que l’urbanisme influeix a la vida dels barris i a la socialització dels seus habitants és un fet inqüestionable. Tot i que la metropoli tendeixi a fagocitar les barriades, fent-ne poc més que una acumulació de gent i blocs de formigó, molts barris encara mantenen, una forta vida social.

Podem trobar exemples diversos d’aquestes relacions als nostres propis barris. Un cas clar és el de la finca del carrer Roses, coneguda popularment com “La Casa Gran o del Barco”.

Aquesta és una de les finques històriques de Sants, no sols per la seva antiguitat, sinó també per les seves propies singularitats. Obra de Modest Feu, el que esdevingué arquitecte oficial del Municipi de Santa Maria de Sants, l’edifici representa segurament el primer model de casa ideada per a la vida dels nous habitants del Sants d’inicis del SXX, els obrers.

L’any 1899 el propietari del terreny, Antoni Pi de la Serra, va demanar els permisos pertients per poder edificar aquest edifici al solar que era contigu a la seva fàbrica; però no fou fins al 1927 quan l’obra es va veure acabada.

Sense cap dubte aquell enorme bloc de pisos de vuit plantes amb quatre porteries diferents, deuria sobtar tant a uns santsencs acostumats fins llavors a cases de poca alçades, que van rebatejar la casa amb els noms que encara manté.

Sants inicià un canvi revolucionari cap a un model de vida diferent, cap als grans edificis i els espais reduits. Però el model que va proposar Modest Feu tenia certes característiques que a l’época resultaven revolucionaries. L’edifici fou pensat per fer-lo autonom, amb les seves propies cisternes d’aigua i un sistema d’evacuació de residus cap a una fosa séptica.

Entre les altres novetats que va presentar aquest nou model de “Casa-Bloc”, fou el fet que l’edifici tingues dos patis per als veïns, un espai obert que segurament en aquell Sants, que encara tenia camps i extensions de terreny, no van ser tant valorat com als anys posteriors quan els grans edificis van anar creixent enganxats uns als altres. Amb el temps els patis van esdevenir un escenari perfecte per a les xarxes de relacions veinals. I aquestes relacions varen donar fruits.

La Casa Gran, tant en l’actualitat com al llarg de la seva història, ha estat més que un simple bloc de pisos, ha esdevingut un micro-barri amb personalitat propia; amb uns veïns que han estat capaços d’autoorganitzar-se tant per fer un refugi quan el bandol feixista bombardejava Barcelona, com per fer la seva propia festa major.