Els refugis de la Guerra Civil a l'En guàrdia

Una obra il·legal acaba amb la Capella del Sant Crist

Façana de la Capella del Sant Crist

Si el carrer del Sant Crist es coneix d'aquesta manera és pel fet que a aquesta via, que era l'antiga carretera que portava a Barcelona, s'hi havia edificat una capella dedicada a aquesta advocació. Una capella de la que tenim les primeres referències des de l'any 1694, però que probablement ja hi fos de més antic. Un petit edifici que portava anys tancat i que malauradament ha sigut derruït en unes obres il·legals que han realitzat els propietaris. De l'antiga capella no ha quedat més que la façana, encara visible des del carrer.

Des d'aquest espai, novament, em toca lamentar que torni a desapareixer un element patrimonial del nostre barri, que els beneficis personals es posin per davant dels col·lectius. 

Cal seguir conscienciant de la importància que té el nostre patrimoni, aquells elements que ajuden a entendre qui som. I en això no defallirem. 

Coberta de la petita Capella del Sant Crist, espai ja desaparegut

La Guerra dels Segadors, la Batalla de Montjuïc

Avui comparteixo amb tots vosaltres un capítol del magnífic programa "En guàrdia" d'Enric Calpena que de ben segur us interessarà.
 

Un Sants sense santsencs

A la darrera festa major un carrer nou va sumar-se a la festa, el carrer Papín. En realitat no era nou del tot, ja que en ell, com en molts d’altres de Sants, ja s’hi havia celebrat la festa molts anys enrere, però si és cert que durant molts i molts anys aquest carrer no va veure sopars al carrer, concerts, bingos o d’altres de les moltes activitats habituals a la festa.

Jo crec que qualsevol esforç que ajudi als veïns a conèixer’s, que serveixi com excusa per contagiar-se empaties i teixir xarxa social val la pena. Però alguns veïns, per sort els menys, descobrir que al seu carrer es faria festa els va molestar. Fins i tot abans de celebrar-se cap acte ja van entrar instàncies a Districte per tal que actués, com el trio de les Azores a Iraq, de forma preventiva. Estan en el seu dret, només faltaria, però la festa carregada d’actes culturals que va preparar la comissió de Papín va deixar-los amb minsos arguments. Quin sentit té doncs aquest article? Vull anar una mica més enllà del que seria una anècdota.

Tal com explica l’Albert Torras, és molt probable que la de Sants sigui una de les festes amb una tradició més llarga de les moltes que tenen lloc a Barcelona i caldria buscar-ne les arrels a l’Edat Mitjana. Si fa tants i tants anys que els veïns de Sants frueixen de la festa, que de fet és un dels emblemes del barri, a què treu cap que a algú no li sembli bé? No són comparables aquests veïns a aquells urbanites que decideixen instal·lar-se a un poble i després d’anys aguantant la vida i el soroll de la ciutat s’indignen per què els campanars de les esglésies de postal tenen campanes i s’atreveixen a fer-les sonar?

Passegeu per aquests carrers i entendreu quina és la clau de tot plegat. Feu el tafaner a les pàgines d’ofertes immobiliàries o sobrevoleu el barri amb el Google maps i tindreu més pistes. Piscines, videoporters i promocions de Nuñez i Navarro ens desvelen el misteri.

Vinyeta de Elpezdigital.com

Les promocions immobiliàries de les tres darreres dècades han facilitat un canvi en l’ecosistema. Pisos de luxe atreuen nous santsencs luxosos que no necessiten les relacions socials per què creuen tenir garantit tot el que necessiten amb diners. Santsencs als quals molesten fins i tot les festes de Sants, com un dia els molestarà Sants en si mateix. Voleu la resposta? Gentrificació.

Vinyeta de Kaosenlared

Enregistrem la memòria 54 - El Districte des del 104 de la Creu Coberta

La porta de la por

L’any 1854 els obrers de l’Espanya Industrial iniciaren una vaga arran de la implantació de les selfactines, una mobilització que des de Sants s’escamparia pel pla de Barcelona i posteriorment per les viles industrials del Principat. Només feia 7 anys que s’havia constituït la fàbrica tèxtil però Sants entrava amb força en la història del moviment obrer.

L’any següent el barri tornaria a ser l’epicentre de la Vaga General. El 2 de juliol Josep Sol i Padrís, que era director del Vapor Vell, la fàbrica dels Güell, i que aquell mateix any havia sigut escollit president de l’Institut Industrial de Catalunya va ser assassinat quan, sortint de la fàbrica, va ser tirotejat. Aquest fet va aterrir tant a la burgesia barcelonina que van veure les barriades obreres que estaven naixent a banda i banda de l’eix que forma la Creu Coberta, la carretera de Sants i la carretera de Collblanc com territoris ingovernables i el Ministeri de Governació ho va tindre molt present.

La segona meitat del segle XIX i bona part del segle XX a Sants el trobem farcit de protestes, vagues, revoltes i fets violents. Una tensió social que tenia les seves arrels en les duríssimes condicions laborals i una injustícia social generalitzada. A més la resposta patronal a les protestes obreres va ser violenta, fent ús de matons que atemptaren contra els sectors moderats del moviment obrer, aconseguint la seva radicalització i entrant en una espiral violenta, on els gran perjudicats varen ser els obrers.

Els barris obrers eren l’espai on els industrials amassaven les seves fortunes explotant als proletaris però a mesura que aquests van començar a emancipar-se socialment i culturalment creant entitats obreres de tota mena, com sindicats o ateneus i fins i tot creant alternatives al consum i a la producció, com les cooperatives, els barris van començar a fer por a la classe burgesa.

La cultura burgesa va atorgar als barris que quedaven més enllà de la plaça d’Espanya tots els tòpics humiliants possibles. Allà on la injustícia social hauria demanat l’estudi de les problemàtiques i acció publica es va fer befa. Així es van popularitzar frases fetes com Per pinxos la Bordeta o de qui era pobre se’n deia que Aquest té terres a la Bordeta. Hostafrancs, on la presència gitana sempre ha sigut molt important, es va convertir en l’escenari de la marginalitat a les obres de teatre de Juli Vallmitjana i la plaça de l’Església de Sants va acabar sent coneguda popularment com la plaça de les Bombes. Estereotips que apareixerien constantment a les revistes satíriques de l’època.

Les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i la construcció del metro van portar a Barcelona a milers d’immigrants. Com molts d’aquests immigrants venien de Múrcia finalment tots van ser coneguts amb el malnom de murcianos. A l’escarni per condició social es va afegir un component xenòfob, ja que a aquestes persones se’ls atribuïen tots els mals. Un exemple clar els articles que Carles Sentís va publicar a la revista Mirador sota el nom de Viatge en Transmiserià. Un suposat reportatge d’investigació que es recrea en la creació de la figura de l’altre com un personatge infrahumà.

En aquest ambient de tensió social, a poc a poc en un espai ampli, entre la Creu Coberta i la plaça d’Espanya, va anar apareixent una esquerda aparentment invisible però que en molts moments es va fer real. Una esquerda on la por era present. La por de la burgesia que s’adonava que cada cop que els obrers es movien per defensar els seus drets a Hostafrancs, Sants, La Bordeta, Collblanc, La Torrassa o Santa Eulàlia, el seu estament privilegiat perillava. Però la por també dels obrers que veien com la repressió generalment venia des de Barcelona a través de la Creu Coberta. El control de la plaça d’Espanya, o com a mínim l’entrada de la Creu Coberta, en revoltes, vagues i manifestacions es va convertir en una necessitat bàsica per als militars.

De fet si mirem la història d’aquest espai, més enllà de la industrialització del pla de Barcelona, ens adonem que el territori ja és un punt estratègic de per si, una de les entrades naturals a Barcelona. A l’edat moderna l’espai que actualment ocupa tot l’entorn de l’actual plaça d’Espanya i la falda de Montjuïc va ser un escenari important tant a la Guerra dels Segadors com al Setge de Barcelona durant la Guerra de Successió.

D’exemples d’enfrontaments entre obrers i militars en podem trobar molts al llarg de la història. Com la revolta de Quintes del 4 d’abril de 1870, quan els veïns de Sants s’alçaren en contra l’enviament de joves a l’exèrcit. Les treballadores de l’Espanya Industrial sortiren en manifestació i alçaren barricades a la carretera reial, aprofitant que just en aquell indret hi havia el Pont de’n Rabassa, un punt on el veïnat, en defensa dels fills dels obrers, s’enfrontaren a l’exèrcit.

Fem un salt endavant per arribar a l’any 1933. L’arribada de la Segona República havia generat moltes expectatives entre els sectors populars amb reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordes religiosos, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de què disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp. En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com la repressió seguia. Per a ells la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors.

Vaga de transports a la plaça d'Espanya (Fons Brangulí)

En mig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va deixar un testimoni clar de què passava habitualment. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que es repetiria durant les revoltes anarquistes a Hospitalet i La Bordeta del desembre de 1933 i durant l’alçament feixista del 19 de juliol.

Enregistrem la memòria 53 - La Guerra Civil