dilluns, 8 d’abril del 2013
Franco visita la España Industrial
Avui comparteixo amb vosaltres una joia que he descobert fa molt poc. Un NoDo del 2 de juny de 1942 en que podeu veure la visita de Franco a la España Industrial. Podeu anar directament al minut 7:57.
dijous, 4 d’abril del 2013
Patrimoni de classe
Poc ens ha arribat de l'Egipte antic a banda de les monumentals piràmides, les tombes dels seus faraons, i els cossos momificats d'alguns d'aquests personatges. De l'època romana, més propera en el temps i fonamental en la història de la nostra cultura, en conservem més, però principalment grans monuments, grans edificis, escultures de grans personatges i vil•les, les llars senyorials. De l'edat mitjana especialment conservem catedrals castells i palaus. I així podríem seguir en el temps.
Poc ens queda de la forma de viure dels camperols que van moure els grans blocs de pedra per aixecar les piràmides, dels esclaus romans i de les insulas on vivien els ciutadans humils. En sabem molt de les gestes dels senyors feudals i dels reis de la Corona d'Aragó, però poc dels serfs que amb el seu treball van fer tots aquestes catedrals i edificis possibles.
De la mateixa manera que Eduardo Galeano al seu poema Los nadies parlava d'aquesta massa desconeguda amb un vers com Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Alguns encara creuen que los nadie no tenim el nostre propi patrimoni arquitectònic.
Dubto molt que algun polític o urbanista dels que fan bandera de la Marca Barcelona, l'eufemisme que s'han inventat per no dir Barcelona de postal o Barcelona d'aparador arribi a llegir mai aquest text publicat a un bloc d'història local d'un barri obrer. Però si arribés a passar encara dubto més que entenguin aquest text i el que vol transmetre. De fet, com nosaltres, els que ens hem educat en escoles públiques, no entenem termes buits com implementar i que ells utilitzen a dojo als seus informes per fer-se els interessants davant de tots els intel•lectuals modernillos i gafapastes llepaculs de la ciutat. Però no seguiré fent-me mala sang, ja que potser tot és una qüestió de perspectives. Imagino que els creadors de la Marca Barcelona no deuen veure la ciutat igual des de Sant Cugat que els que la patim dia a dia.
Els edificis dels nostres barris, tret d'algunes excepcions, no són modernistes, ja que no estaven pensats per fer-ne ostentació. Les cases dels obrers que al segle XIX es van instal•lar a Sants per treballar a les fàbriques de famílies com els Güell, els Muntades o els Batlló són humils com ho eren els seus propietaris. Les seus de les cooperatives, aixecades amb les aportacions dels seus membres a un projecte col•lectiu que creava alternatives al capitalisme de trepitjadors i trepitjats potser no són exuberants com ho pot ser un Palau de la Música. I els prop de 200 refugis antiaeris que van bastir els veïns i les veïnes del barri per protegir-se dels bombardejos feixistes potser no són obres mestre de l'enginyeria.
Però totes aquestes construccions ens parlen del que érem i del que seguim sent, un barri obrer. Ens parlen dels nostres avis i avies, de com eren explotats al Vapor Vell, a la Espanya Industrial i a Can Batlló, entre d'altres. Ens parlen del treball infantil, dels jornals sempre més reduïts de les dones, de les lluites i d'uns amos que mentre juraven i perjuraven que no tenien més beneficis es construïen urbanitzacions per a rics com el Park Güell o cases amb noms i cognoms al Passeig de Gràcia.
D'acord, el Modernisme és fantasia i a mi personalment m'agrada molt. Crec que cal valorar la feina de tots aquells arquitectes i artesans i està bé que s'expliqui i que es mostri. Tot i que a mi encara m'agradava més quan el Park Güell era un lloc màgic on jugàvem de petits, quan encara no era un Port Aventura per a guiris. I cal recordar que l'any 1926, quan l'intent urbanístic dels Güell ja feia molt que havia fracassat, el Park Güell va ser comprat a preu d'or i amb els diners de tots per l'ajuntament a la família Güell per fer un parc a un barri encara no en necessitat.
D'acord el Palau Güell, com la resta d'aquests edificis, és patrimoni, però cal que trèiem els nostres avantpassats de l'ombra de la casa dels Güell, per que va ser el seu treball el que va permetre a aquells burgesos aquells capricis.
Les cases dels obrers del carrer Premià, del carrer Roger, del carrer Roses o de la plaça Ibèria, entre moltes d'altres, han de ser doblement el nostre patrimoni, per que són patrimoni del nostre barri i per que són patrimoni de la nostra classe.
dimarts, 2 d’abril del 2013
Cal Ros de Maiol
El número 92 del carrer Sagunt, on hi ha la seu de l'escola Perú, era antigament una Casa Pairal lligada a una coneguda família de Sants i Les Corts, els Piera. Un tema sobre el que trobareu dos interessants articles al bloc Can Farinetes que aprofundeix en la història de la família Piera de Les Corts i gràcies al qual he descobert aquesta història. Us adjunto una carta que apareix al bloc.
"Benvolguts:
Llegeixo a la vostra pàgina web sobre la història de l'Escola, que per haver-se cremat l'Arxiu Històric de Sants no s'han pogut trobar les fonts que desvetllessin la història real del seu fundador.Puc omplir aquest buit. La meva mare a.c.s. portava de primer cognom el de Piera i va néixer l'any 1899 al palauet que ara és l'Escola.Pel que ella explicava i pel que després he sabut, el meu rebesavi Antonio Piera i Ros, provenia de Can Ros del Mayol, a Les Corts. El seu pare es va casar amb una Ros del Mayol. Cal dir a més que a la família, fins arribar al meu avi matern, n'hi havia molts de rossos i després n'hi ha continuat havent. El meu avi també era ros de cabell.La família Piera -que està estudiada en un llibret sobre les Masies de Les Corts- entronca amb tres masies, on hi vivien branques del mateix cognom, tots parents. La meva branca és la de Can Bruixa que fins fa poc encara existia i ara ha quedat només el nom del carrer de Les Corts on hi havia la vella masia.
El meu besavi Anton Piera i Sagués va comprar -gravats però amb un cens a favor d'un aristòcrata local- la casa i pati on ara hi ha l'Escola. La finca també incloïa la punta de l'illa entre Sagunt i Burgos i altres terrenys veïns on hi havia quadres pels animals de Foment. Al cap d'uns anys va redimir el cens i en va passar a ser amo. El meu avi matern, Anton Piera i Jané, amb el seu pare i el seu germà Salvador, foren els fundadors de Fomento de Obras y Construcciones que també explotava unes pedreres a Montjuïc i portava carreus a Madrid principalment amb carros de mules. (Els guarniments de les mules són avui propietat de l'Ajuntament de Barcelona, que va dir que els exposaria). Després, l'Empresa, sense abandonar el comerç de la pedra, es va anar decantant cap a la construcció (per exemple, l'obertura de la Via Laietana). Els Piera van deixar de ser-ne presidents i gerents cap a final de segle XX, quan van entrar-hi les germanes Koplowitz amb seu a Madrid, on sempre hi havia hagut una delegació. El meu avi, essent gerent del Foment va deixar de viure-hi l'any 1923, per anar-se'n de lloguer a Barcelona, a l'Eixample (carrer Diputació, casa Garriga i Nogués). Allí se sentia més segur a l'època dels pistoleros que mataven patrons. L'any 1939 la va vendre a l'Ajuntament i d'aquí neix l'Escola.
Els seus hereus foren, en parts iguals, els meus oncles Antonio (que esmenta el vostre paper com a transportista i que fou arquitecte i contractista d'obres), Josep i Antoñita, i la meva mare, Carmen, tots ells difunts i que a.C.s. Recordo de petit (abans de la guerra civil) haver anat algun diumenge a la que avui és la vostra Escola a recollir joguines que la mare havia deixat quan es va traslladar a Ciutat.
Confio en que aquesta informació us pugui ésser útil per a alguna cosa.
Ben cordialment,
Manuel Ribas i Piera
Barcelona, març de 2009"
Per saber-ne més:
dijous, 28 de març del 2013
Sants té el carrer comercial més llarg d’Europa
Avui comparteixo un vídeo dels companys de BTV sobre la Carretera de Sants
Té 200 anys d'història i es va construir per ordre del rei Carles III per tal d'unir Madrid amb la Jonquera. Avui, l'antiga carretera de Sants és el carrer comercial més llarg d'Europa i té 500 botigues. Amb el pas dels anys, alguns comerços centenaris han abaixat la persiana, però d'altres encara sobreviuen generació rere generació.
dimecres, 20 de març del 2013
Recuperar les històries de Sants 214
De vegades les històries més grans són subtils, tot i que s’esdevinguin a la vista de tothom i tot i que molta gent n’hagi estat protagonista. Més encara quan aquestes històries ens parlen de marginació i d'humilitat dues paraules que massa sovint han estat arraconades del vocabulari de la gran Barcelona d'aparador enlluernada pels grans esdeveniments i pels flaixos dels turistes.
Començo a escriure aquesta història sense tenir molt clar on em duran les meves paraules, amb una frase que se’m ve al cap, uns mots que va atribuir a Bertolt Brecht, una d'aquelles cites que potser estan molt manídes però que tot i això no han perdut per res el seu sentit. Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha d'altres que lluiten molts anys i són molt bons. Però els hi ha que lluiten tota la vida: Aquests són els imprescindibles. Vet aquí una història propera, de la que no em separen més de cent metres en l’espai i només una generació en el temps. Una història de gent que lluita tota la vida, una història d'imprescindibles.
Ara fa un parell de setmanes la descoberta de l’imminent enderroc de la finca de carretera de Sants 214 em va fer publicar una actualització al bloc a corre cuita compartint els rumors que jo coneixia i els dubtes que aquesta història em generava. Ja vaig avisar que molt probablement l’article contingués mitges veritats, cosa que he confirmat posteriorment, i que afortunadament he pogut subsanar, però el fet urgia actuar.
L’article, tot i que no ha pogut salvar ni l’edifici ni tan sols la façana, si que ha tingut un efecte positiu, ja que he rebut una gran quantitat de correus aportant informacions que han ajudat a aclarir parts d'aquest trencaclosques, descobrint una història que succeïa rera els murs de la casa de Sants 214 i que també ajudat a que uns quants veïns i veïnes del barri ens organitzem. Una història de camins tortuosos que sense sospitar-ho m’han acabat portant fins al meu pare, l’Eugeni Giralt i a moltes de les coses que ell va fer pels altres.
En el fons aquest article que llegireu no és obra meva, jo simplement m’he limitat a organitzar la informació. L’he pogut escriure gràcies a tots els que han aportat els seus coneixements sobre el tema i a aquells que han fet una formidable tasca de recerca en tan sols uns pocs dies, entre ells Marta Sánchez Natera, Núria Queraltó, Roger Sanchez Amat, Oriol Rigola, Josep Maria Vilarrúbia Estrany, Dani Cortijo, Josep Grogues . I sobretot de la Maria Montserrat Vime Bacardí, qui m’ha cedit un grapat de records dels quaranta anys que va compartir vivències i lluites amb mossèn Pere. I ella mateixa em donà la primera sorpresa quan després de fer-li arribar una primera versió d'aquest article descobreixo que la frase de Bertolt Brecht, amb que havia començat l’article va estar, escrita en un rotllo de paper d'embalar enganxada en una de les parets de la casa de Sants 214, per la mateixa Maria Montserrat.
Els documents diuen que la finca de la carretera de Sants 214 va ser construïda l’any 1864, tot i que pot ser que la família Oliveras ja hi fos de més antic. En ella va néixer mossèn Pere i el seu pare, Pere Oliveras Matavera, un ferrer que cada matí anava a buscar l’aigua que necessitava per treballar a la propera Font del Ninyo. La finca era propietat d'una família noble i probablement la família de Pere Oliveras Matavera es trobava en règim d'establiment. Així van pagar un cens per ella fins que un dia va decidir que no pagarien més.
L’any 1923 el pare va adquirir-la i l’any 1924 van realitzar una important reforma a la finca en que van modificar molt especialment la façana. La casa del costat va ser llogada a uns vaquers que davant de l’establiment tenien una vaca metal•lica per cridar l’atenció sobre el negoci, a l’interior una pintura amb un ramat de vaques pasturant també en recordava la funció. El 27 d'octubre de 1923, a la finca, damunt la portalada del mig va néixer el nostre protagonista Pere Oliveras Lapostolet.
Els anys trenta van ser anys de canvis al país. Uns canvis que trasbalsarien diverses vegades la vida del barri. El primer, el 14 d'abril de 1931 quan es va proclamar la Segona República, va ser un dia de festa pel pare, convençut republicà i catalanista tot i que també era catòlic. El nostre protagonista, que llavors tenia 8 anys, també va estar molt content, però sobretot per que aquell dia no va haver-hi escola.
En començar la guerra, amb la destrucció del temple de Santa María de Sants, Pere Oliveras Matavera i el seu fill Pere Oliveras Lapostolet, van recollir tres pedres de grans dimensions del temple per portar-les al número 214 de la carretera de Sants. Amb el temps mossèn Pere fins i tot va fer fer una paret per col•locar-les.
Potser va ser l’inici d'una passió per la història del barri i pel seu patrimoni que va portar al nostre protagonista a recollir i guardar elements del Sants que es perdia: ja fossin les antigues plaques dels carrers, un dels arbres de la plaça del Ninyo que van tallar en fer les obres del cinturó a Badal, dues de les vies del tramvia de carretera, les reixes d'una de les cases de la plaça del ninyo, la vaca metal•lica de l’antiga vaqueria o les arcades de la casa metge Arroyo, que era on hi ha la Caixa de Pensions.
De ben segur que quan Pere va entrar al seminari el seu pare, republicà i progressista, es va sorprendre i no li va agradar gens la idea. Però en aquells anys, encara de postguerra, segons sembla també va pensar que com a mínim seria la garantia que viuria amb comoditats. La realitat seria tota una altra. Durant la seva estada al seminari Pere va patir la mort la seva mare.
Ja des de les èpoques del seminari la casa de Sants 214 va acollir gran quantitat d'activitats des d'un grup de sardanes fins al primer grup de la JOC de Barcelona de després de la guerra. La JOC, la Joventut Obrera Cristiana, és un moviment internacional iniciat pel capellà belga Joseph Cardijn, que indignat per les condicions dels treballadors i per la mort del seu pare, carboner, pensava que l'església no podia estar allunyada de la classe obrera. El mateix Joseph Cardijn també va estar a la finca. I sense deixar la JOC també cal explicar que la casa de mossèn Pere va ser el lloc on tres joves de la JOAC (el nom que tenia la JOC llavors), Josep Castaño, Miquel Juncadella i Lleonard Ramírez van crear el conegut cançoner Cançons a flor de llavi, traduint cançons de la JOC francesa i recollint cançons autòctones.
La casa de mossèn Pere també va veure néixer els anomenats Cursets de Cristiandat de Barcelona als que participaven persones de tots els estrats socials, des de gent vinguda dels suburbis fins a intel•lectuals com un jove Jordi Pujol. Mossen Pere va descobrir aquesta iniciativa, que havia nascut a Mallorca i va anar fins a l’illa per veure com funcionaven. Els dijous quan es celebraven les ultreies la plaça de la Font del Ninyo s’omplia de cotxes aparcats i la quantitat de gent assistent feia que haguessin d'assitir capellans de fora de Barcelona per assistir en les confessions. Una prova més el fet que una família propietària d'una coneguda empresa de sanitaris pagués de forma més o menys anònima les obres per adaptar la ferreteria en la llar que va ser.
Mossen Pere va ser ordenat prevere a la basílica de Sant Josep Oriol el dia 4 de març de 1951 i va oficiar la seva primera missa a Pedralbes, una missa a la que el seu pare, que no estava conforme amb aquella decisió, no va assistir. Després d'estar de vicari a la Parròquia de San Juan María Vianney, la parròquia de la plaça de Can Mantega i a Santa Maria de Cervelló, al barri de la Barceloneta finalment havia de ser enviat a la parròquia de la Concepció però va descobrir que aquell no era el seu camí quan li van ensenyar un catàleg amb articles que s’oferien als nuvis per a les bodes. Després d'aquest moment va demanar fer un mes d'exercicis espirituals a Comillas.
A la tornada, sabent segur que no es volia dedicar a allò i que mai cobraria per oficiar una missa va demanar consell al bisbe que com a resposta li digué “Vete con los pobres.” I talment va fer, dedicant-se a totes aquelles persones en les que no pensava ningú en aquells anys 50 i 60. Presidiaris, prostitutes, pobres o drogoaddictes rebrien d’ara en endavant la seva dedicació. Amb el temps, com m’ha descobert en Josep Grogues, el bisbe Modrego acabaria afirmant “O está loco o va para santo”.
Mossèn Pere va començar a recórrer el barri xino, a visitar presoners a Montjuïc i a la Model i a rebre visites a casa seva fins altes hores de la nit per confessar a gent que volia ser escoltada, un fet que preocupava al seu pare que sabia de la seva delicada salut. Tot i això el seu pare també es va dedicar a ajudar al seu fill. Finalment un any per pasqua va decidir deixar d'utilitzar la sotana, tot i que segons ell era pràctica per evitar pensar en quina roba posar-se. Un fet que ajornaria un any per la petició de la Susi, una prostituta del barri xino. Al llarg de la seva vida mossèn Pere es relacionaria amb molta gent de tots els estrats, des dels marginats fins a intel•lectuals com l’historiador Agustí Duran i Sanpere.
 |
| Primera missa de Mossèn Pere Oliveres a la Parròquia de Nostra Senyora dels Dolors, 01/05/1951 Foto: Pere Balañà. Fons: AMDS (UEC) |
Per realitzar la seva tasca va crear una associació privada de fidels, Obra de Formació i Orientació Religioso-Social (OFORS), que oficialment va tenir la seva seu a l’edifici de la carretera. Una associació que va ser aprovada per decret el 19 de desembre de 1956 pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus i que va adquirir plena personalitat jurídica el juny de 1962 .
I es va convertir en la llar i en un primer suport per als nois que sortien de la presó, que en molts casos no havien tingut ni una família ni una casa. Com explica la Maria Montserrat Vime Bacardí, mossen Pere, que sovint descuidava tenir cura de la seva roba i que es movia per la ciutat sense diners, en canvi es cuidava molt dels nois que acollia a casa seva, com deia: “El dejuni l’hem de fer nosaltres, ells no”. Com a detall per entendre el personatge explicar que els feia brodar les inicials a la roba, als llençols i a les estovalles afirmant que “cap persona no és un número.” Una activitat en favor dels marginats que li va generar més d'un ensurt i que va fer que fins i tot la finca estigués envoltada durant tres dies per la policia que demanava que entregués a un dels nois, un fet al que es va negar.
Desconec si va ser aquest el moment en que el meu pare va conèixer a mossèn Pere, però se que es van coneixer força i que fins i tot el meu pare va treballar, com a paleta que era, a la casa de Sants 214. Els anys 70 tornaven a ser anys convulsos plens de repressió però també d'esperança on, entre moltes altres històrietes, la meva mare sempre recorda que el meu pare anava a les portes de la Model per donar suport a un altre mossen que demanava l'amnistia total dels presos, Lluís Maria Xirinacs.
 |
| Mossèn Pere Oliveras Lapostolet |
Durant tota la vida hi va haver gent que va fer donatius per aquell projecte deixant diners a la bústia. Però si mossèn Pere identificava qui els havia deixat els feia tornar. Algunes de les seves frases expliquen molt millor tot això que tot el que jo pugui escriure. Com deia “Diners ni tenim, ni els demanem, ni en donem” i “Ha fet molt mal a l’església anar darrera dels diners”. Segons ell “La manca de diners mai m’ha impedit fer res d'important però la falta de persones d'esperit, persones entregades, si.”
Cada cop atenien a més joves, cosa que va fer que, gràcies a una subvenció poguessin comprar la casa del costat, una antiga polleria. Amb el gust per cuidar els detalls va fer incloure a la façana maons que pel número tenien interpretacions religioses simbòliques impossibles de desxifrar sense tenir cap referència.
Mossèn Pere, un gran amant del patrimoni i del barri, sempre va voler mantenir les dues cases dempeus, ja que entenia que eren de les darreres que quedaven d'aquella època al barri. Tan li feien les ofertes milionàries que les immobiliàries en els anys d'or de l’especulació li van fer per un terreny de 500 metres quadrats a carretera de Sants o el fet que li fessin la promesa de fer una residència per als nois de la presó. Mossèn Pere volia mantenir les cases i seguir fent la seva activitat a plena carretera de Sants.
Com el meu pare, mossèn Pere va estar vinculat a la parròquia dels Dolors i justament aquell va ser el lloc on jo el vaig conèixer quan de petit estava a l’esplai Xiroia. Per mi llavors era un senyor amable que voltava pels espais que nosaltres utilitzàvem per fer les nostres activitats.
Mossèn Pere Oliveras Lapostolet va morir el 2 d'abril de 2007 i les persones que treballaven amb ell en aquella tasca social no es van veure amb cor de seguir la feina. Llavors per decret eclesiàstic l’associació que havia creat es va dissoldre al desembre del mateix any. Segons l’article 10 dels estatuts els bens patrimonials de l’associació, que inclourien la finca de la carretera de Sants 214, van passar a mans del Secretariat Diocesà de Caritat, teòricament per ser destinats a les pròpies finalitats de l’associació.
A partir de la mort de mossèn Pere Oliveras l’any 2007 la finca va ser cedida al bisbat i va quedar abandonada. Llavors entre els coneixedors de la història es van engegar un debat, sobre quin havia de ser el seu ús ja que volien que es mantingues la seva funció social. Un fet al que calia afegir que era un edifici catalogat com a patrimoni dins d'un conjunt d'edificis obrers de carretera de Sants amb el nivell D. Un nivell que permet els enderrocs prèvia realització d'una memòria històrica, constructiva planimètrica i fotogràfica de la finca. Finalment l’any 2012 l’arquebisbat va engegar l’expedient tècnic i a principis de febrer de 2013 la finca ha sigut enderrocada. I molt em temo que s’ha tornat a enderrocar patrimoni per especular. Fins aquí en uns dies s’han pogut aclarir molts dubtes, però encara queden moltes preguntes sobre la situació i la propietat del solar. De qui és? Que s’hi farà?
De moment una part de la parcel•la, la conserva l’escultor santsenc Ramón Cuello que té el seu local a una part de l’antiga finca que el pare de mossèn Pere havia llogat als vaquers. Després de la mort de la darrera inquilina de la família Carabassa, els vaquers, poc a poc van anar marxant tots els que tenien sublloguers amb els vaquers. Mossèn Pere aspirava així a poder dedicar tota la finca a la seva tasca. Però l’escultor Ramon Cuello, que té un local a la finca del costat, per la banda del carrer Tirso de Molina no va marxar mai. Mossèn Pere no va voler cobrar-li mai un lloguer per tal que no es generés cap dret sobre el local.
Fins que no s’aclareixi aquest assumpte queda el dubte de si Ramón Cuello, que va rebre l’any 2011 la Creu de Sant Jordi pel conjunt de la seva obra i que ha realitzat obres en fang, ferro, marbre o fusta i és un autor conegut d'escultures monumentals d'estil realista en espais oberts i a espais tan emblemàtics com la Sagrada Familia té drets o no sobre el local.
Per la resta us prometo que seguirem investigant fins aclarir tots els dubtes i descobrir si la causa que ha mogut tota aquesta història no ha sigut tant altruista.
dilluns, 18 de març del 2013
Segona República i Guerra Civil a Sants
Demà participaré a una xerrada - col·loqui a la Biblioteca Francesc Boix al Poble Sec sobre la Segona República i la Civil a Sants, una activitat organitzada pel Centre de Recerca Històrica de Poble Sec.
Pistoleros al amanecer
De tant en tant encara em sorprenc quan algú del barri es refereix a plaça de Sants amb el nom Salvador Anglada. Un nom que fa molts anys que ja no és oficial però que sorprenentment es resisteix a desapareixer d’una vegada per totes. Un personatge del nostre barri d'infaust record i que tot i això pocs veïns coneixen. Buscant informació sobre aquest personatge he trobat un article de Xavier Theros a El País que crec val molt la pena i que defineix perfectament aquesta figura. Us enllaço l’article original.
En los años previos a la Guerra Civil, Josep Maria Planes escribió su famosa obra Gàngsters de Barcelona, donde describía las oscuras conexiones de los hombres de la FAI con el hampa y la delincuencia común. El famoso periodista fue asesinado por ello en los primeros compases del conflicto, en la carretera de la Arrabassada. Y aquella crónica sirvió para perpetuar el estigma del pistolero anarquista. Desgraciadamente, Planes solo fue capaz de retratar a los grupos de defensa que los obreros crearon para protegerse de los verdaderos matones que en aquellos años se enseñorearon de la ciudad.
Actualmente, la plaza de Sants se ha convertido en el centro vital del barrio. Pero entre la posguerra y los años ochenta este lugar estuvo dedicado a un personaje poco conocido, que seguramente hubiese podido contarle muchas cosas a Planes. Dedicarle este entorno a Salvador Anglada no era precisamente una decisión casual. Se trataba del jefe local del carlismo y un mártir de la violencia política, razón más que suficiente para que el franquismo le incluyese en el nomenclátor, presidiendo un vecindario que había sido uno de los feudos del anarquismo. Cuando yo era un niño, el tal Anglada también daba su nombre a una calle y a un instituto. Importante sí parecía, pero nadie de mi entorno tenía la menor idea de quién era tan homenajeado personaje.
Salvador Anglada era hijo de Sants, químico industrial de profesión. Había fundado el Círculo Tradicionalista Obrero y había sido concejal del Ayuntamiento por el partido Dreta Catalana. Pero lo que le trae a estas páginas fue su vinculación a la patronal y su contribución a fundar el tristemente célebre Sindicato Libre. Por si no les suena este nombre, los del Libre formaban parte de las fuerzas paramilitares pagadas por los patronos, creadas con la intención de eliminar a líderes sindicales y a obreros contestatarios.
El pistolerismo barcelonés es un tema difícil y polémico, aunque los números son muy tozudos. Entre 1917 y 1923 se calcula que fueron asesinados unos 200 sindicalistas, alrededor de 100 obreros y un número indeterminado de sus abogados y políticos afines, como Francesc Layret. Entre los patronos hubo 50 víctimas, a las que hay que añadir unos 30 policías y 40 pistoleros del Libre. El fenómeno se inicia con la muerte del empresario Joan Tapias, a lo que respondió la patronal acabando con la vida de uno de los suyos: Avellí Trinxet, partidario de negociar con los trabajadores. En el contexto de la I Guerra Mundial el jefe de la policía era Bravo Portillo, a sueldo del espionaje alemán. A él le debemos la creación de los primeros grupos de pistoleros y la muerte del empresario Barret i Moner, que era aliadófilo y que fue el auténtico Savolta en el que se inspiró el escritor Eduardo Mendoza para su famosa novela.
Tras la huelga general de la Canadenca en 1919 se crea el Sindicato Libre, de origen carlista e integrado por hampones y esquiroles, a quienes dirigen hombres como Anglada o Ramón Sales. Tras la muerte del líder sindicalista Pau Sabater, Tero, estos grupos se ponen bajo el mando del siniestro barón de König, a quien debemos el sangriento atentado perpetrado en el teatro Pompeya del Paral•lel, considerado una respuesta tardía al atentado contra el Liceo. A partir de ese momento la espiral de violencia cada vez es mayor, con la implicación del somatén barcelonés dirigido por Bertrán y Musitu, mano derecha de Francesc Cambó (aún con monumento dedicado en la Via Laietana).
Durante los años 1920 y 1921 se suceden las huelgas obreras y los asesinatos del Libre. Lo cual lleva a muchos trabajadores a organizarse a fin de proteger la vida de sus representantes, surgiendo grupos de pistoleros como Los Justicieros o Los Solidarios, que intentan devolver golpe por golpe. Hasta que en 1923 se produce la muerte a tiros de Francesc Comes y de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, en la esquina entre las calles de la Cadena y de San Rafael. En aquel momento la urgencia la dicta el ruido de sables que se oye ya en los cuarteles de Barcelona, donde poco después el general Primo de Rivera da inicio a un golpe de Estado que será el funesto presagio de los protagonizados posteriormente por Sanjurjo y después por Franco.
El rígido control militar, la ilegalización de los sindicatos y la violencia policial acabaron con el pistolerismo obrero. Pero el Sindicato Libre todavía resistió en pie hasta la proclamación de la Segunda República, cuando ya resultó más difícil matar impunemente a los trabajadores. Desaparecía así la organización de los auténticos gánsteres de Barcelona.
Xavier Theros, El País, Barcelona 6 d’agost de 2012
El 17 de març de 1921 un grup d'afinitat va atemptar contra els carlistes de Sants Salvador Anglada i Josep Rafa. Un fet que La Vanguardia recull de la següent manera:
Según parece trabaja en unas obras de la montaña de Montjuich y tiene su domicilio en el mismo que habita el sindicalista Angel Pestaña.
El señor Anglada se encuentra muy mejorado de las graves heridas que recibió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)