De qui són els carrers?

Avui he volgut recuperar un dels primers artícles que vaig escriure a La Burxa parlant sobre la història del nostre barri, en aquest cas reflexionant sobre per què es diuen els nostres carrers com es diuen.

"Heu pensat algún cop el Per qué dels noms dels carrers del barri? Qué o a qui ens recorden? Per qué Badal es diu així? Qui era Joan Güell? Per qué a la mateixa plaça uns en diuen Màlaga i d’altres Bonet i Muixí? Per qué alguns avis encara n’hi diuen Salvador Anglada a la Plaça de Sants?

Les paraules i els noms, fins i tot els dels carrers, no ho acostumen a ser mai de neutres. Ens pretenen destacar certes coses o persones que algun personatge de l’ajuntament de torn (segurament amb nom a algun carrer) ha cregut que eren remarcables, dignes del nostre record.

Així, depenent d’on bufesin els vents polítics, molts noms de carrers han anat canviant. Alguns d’aquests canvis son especialment simptomàtics, com és el cas de l’actual carrer Autonomia. Aquest carrer, conegut en origen com Llibertat, fou anomenat Autonomia a partir de la guerra de Cuba. Posteriorment, durant el franquisme, com que el terme resultava molest va ser batejat com a Unidad. L’actual nom no el va recuperar fins a la mort del dictador.

En d’altres casos foren noms de personatges els que s’anaren substituint els uns als altres. Un exemple clar és el del carrer Riego; Isabel II pels monàrquics i Zumalacárregui pels franquistes. Tot i que durant molt de temps la gent el conegué amb el nom de Carrer del Riego, associant-lo a unes mànegues que hi havien al propi carrer. Són diversos els casos trobem. Salvador Anglada, sense anar més lluny era un dels homes de Martinez de Anido, responsable de la mort de sindicalistes o Bonet i Moixí, un eclesiastic que va participar al Concili Vaticà II.

Però hi ha uns quants carrers al barri que, tot i aquests canvis polítics, han mantingut els seus noms. I no pas perque fossin noms populars, d’aquells que es trasmeten de pares a fills a banda del que diguin les plaques de marbre de les cantonades, aquests els ajuntaments no els acostumen a tindre en compte. Em refereixo a carrers com Serra i Arola, Joan Güell, Muntadas, Cros, Dalmau, Bartomeu Pi o Badal. Tots aquests no són altre cosa que els noms dels amos de les fàbriques i dels grans terratinents del barri.

Al segle XIX alguns propietaris del sol cediren terrenys per urbanitzar els carrers, amb la condició que el seus cognoms quedesin perpetuats als noms del carrers. Així, per exemple, Joan Güell, que molts  unicament relacionen amb la familia mecenes de Gaudí, fou un important industrial tèxtil, propietari del Vapor Vell, que va fer fortuna amb el trafic d’esclaus. Muntadas ens remet al nom de la nissaga que va controlar l’Espanya Industrial i d’altres indústries com Lamparas Eléctricas Z. Entre els Muntadas, hi podem contar quatre alcaldes de Barcelona i també d’Hospitalet.

A banda d’aquest casos, de les nissagues més influents de Catalunya, també en tenim d’altres com: Bartomeu Pi, que ens remet a un fabricant de curtits; Serra i Arola que era un altre industrial tèxtil o Cros, nom degut a Emili Cros, alcalde de Sants al 1884 (i com no, de familia industrial).

Doncs ja veieu, davant una pregunta com la del principi De qui són els carrers? Un no pot respondre: Dels veins, com seria de dessitjar. Els carrers eren i són dels industrials i burgesos que es van enriquir a costa del treball dels santsencs. Es recorden els amos i els terratinents, però qui recorda el nom dels qui van fer moure aquests vapors? Qui recorda els ateneus que van donar vida al barri? Qui realment ha fet història al nostre barri resta a l’anonimat. No es recorden els treballadors, com tampoc els liders sindicals o veinals, ni els lluitadors per la llibertat, alguns dels quals deixaren la vida a les trinxeres o als camps de concentració (nazis i francesos).

Com deia al principi ni els noms als carrers són neutres. Amb aquestes plaques, en el fons, els Güell, els Muntadas i companyia no només van voler perpetuar els seus noms, sino que no oblidessim mai de qui eren aquells carrers, de qui era aquell barri."

Temps després d'esciure aquest article es va iniciar una campanya reclamant el canvi d'alguns d'aquests carrers.

La ruta del cooperativisme en video

Crónica de la Xarxa de Televisions Locals de la ruta per les antigues cooperatives del barri, realitzada dins el Projecte Barri Cooperatiu i del Febrer Llibertari

El Xato a la seva ubicació original

Mirant el llibre La Ciutat dels cafès, Barcelona 1750 - 1880 de Paco Villar, vaig trobar la fotografia que publico en l'actualització d'avui. Si mireu el llibre a peu de pàgina, sota la foto, podreu trobar la següent descripció:

La Font del Vell. Fotografia de Martí publicada a Belleza de Barcelona, Barcelona 1874. Biblioteca de Catalunya. A la part dreta es pot veure l'antic edifici de la Fonda del Falcón, enderrocat l'any 1878.

Com molts haureu descobert es tracta de l'estatua que actualment coneixem com el Xato a la seva ubicació original, a la Plaça del Teatre, a tocar de la Rambla. Aquesta font es va enderrocar l'any 1877 i l'estatua va començar el seu periple que va portar-la a Sants. Si voleu llegir la història sencera podeu fer clic al següent enllaç:

El Xato i el Ninyu

L'esport popular a Sants

Si volem parlar de l’inici de l’esport a Sants hauriem de parlar de la primera instal·lació que es va edificar per aquest us, l’Hipodrom de Can Tunis, inaugurat l’any 1883. Però si del que volem parlar és d’esport popular, hem d’avançar uns quants anys, ja que en aquells primers moments, l’esport encara era patrimoni exclusiu de la burgessia, que fruia especialment de disciplines elitistes com l’hípica o les regates. Efectivament l’Hipodrom era al terme de Sants, però no eren pas santsencs els que hi anaven, sino burgessos de la gran ciutat.

El fútbol i el ciclisme varen ser els dos principals esports que van començar a popularitzar-se entre els obrers. Al primers anys del segle XX Sants va veure neixer clubs com l’Internacional FC, el Gladiator FC o el Sporting Club de Sants. Per la seva banda l’història del ciclisme feia les seves primeres pedalades pel barri l’any 1908 arran de l’inauguració d’un primer velòdrom a la Farga i posteriorment del seu substitut al costat del Mercat Nou. Però tot i que l’esport començava a despertar les primeres passions entre els obrers encara faltava molta feina per fer, i no serien els conservadors de la Lliga desde la Mancomunitat els que la farien, preocupats únicament per l’esport burgès i de competició.

No fou fins als anys 20 en els que es va començar a desenvolupar aquest concepte d’esport popular. Enfront de l’esport de la burgessia, preocupat quasi en exclusiva per la competició i per l’esport espectacle, l’esport popular supossava una democratització. Tothom tenia dret a practicar esport, sense cap distinció. Així desde els ateneus obrers es van habilitar instalacions i seccions esportives, fent la feina que les institucions no habien fet als barris obrers. També trobem en aquest moment el naixement de l’esport femení, gracies a clubs com el Club Femení d’Esports.

A Sants en especial cal esmentar l’important feina feta per l’Ateneu Enciclopedic Sempre Avant. Aquest ateneu, com molts d’altres, va servir per arrencar esport i cultura de les mans de la burgessia i fer que tothom en podes gaudir. Entre les moltes activitats que aquest Ateneu va organitzar cal destacar el primer Gran Premi de Sants, llavor de l’actual Cros Popular de Sants.
Al llarg dels anys 30 aquesta tasca es va anar consolidant fins al 1936, moment en que tots aquests ateneus, associacions esportives de base, centres d’esbarjo i associacions culturals i polítiques, Ateneu Sempre Avant inclós, impulsaren la creació del Comité Català pro Esport Popular, peça bàsica de l’Olimpiada Popular que l’any 1936 s’havia de celebrar a Barcelona.

Als anys 30 l’esport popular tenia molta força al barri. En aquesta decada neixia el Club Esportiu Mediterrani i també es consolidaren clubs de bàsquet com el BIM i el BAM. Però si es va produir un fet significatiu fou la preparació de l’Olimpiada Popular.

L’any 36 es preparaven simultaneament dues Olimpiades. Les primeres, les que l’història ha consagrat com les oficials a Berlin. Aquestes foren pensades com un gran espot publicitari del nacionalsocialisme i de la supremacia de la raça aria, truncat en part per les victories de l’atleta negre Jesse Owens. Però fins i tot el COI es va rendir a la gran organització técnica del régim alemany afirmant que aquestes havien estat les millors olimpiades mai celebrades. Les segones, amb una intenció ben diferent, pretenent recuperar els valors olímpics desvirtuats pel nazisme i centrades en l’esport obrer s’havien de celebrar a Barcelona.

Anys abans, quan s’havia de decidir quina ciutat acolliria els Jocs del 36, les ciutats millor situades eren Barcelona i Berlín, però el canvi republicà de l’Estat Espanyol va espantar als conservadors membres del COI, que optaren per l’opció alemanya. Aquesta elecció va crear polémica, especialment quan el régim de Hitler va mostrar al món el seu vertitable rostre, perseguint a jueus i dissidents polítics. Estats Units, França, Txecoslovaquia o Espanya es debatien sobre si calia boicotejar a Berlín 36.

L’idea del boicot però no era pas l’única que circulava. Desde l’any 1921 a Europa s’havien celebrat quatre olimpiades obreres, o com en dirien més endavant espartaquiades, organitzades algunes d’elles per l’Internacional de l’Esport Roig. Praga, Frankfurt, Moscou i Viena n’havien estat les seus. Així doncs desde molts àmbits va sorgir aquesta idea, organitzar unes olimpiades alternatives. L’Olimpiada Popular, però, tenia un caire diferent, doncs va sorgir desde la base, desde les propies associacions populars, sense la guia d’estats, institucions o partits.

En aquells moments va apareixer el Comité Català pro Esport Popular, aglutinant unes 30 associacions catalanes. L’idea de l’Olimpiada Popular en contrapartida a l’oficial, impregnada de nacionalsocialisme va començar a sorgir. Els primers contactes es van produir a Catalunya durant la Copa Thaelmann, esdeveniment esportiu fet en honor de Ernst Thaelmann, Secretari del Partit Comunista Alemany empressonat per Hitler. L’esdeveniment va resultar un éxit.

Els debats eren intensos. Depenent de l’afinitat política dels diaris es podien llegir articles d’opinió i vinyetes a fabor o en contra de l’Olimpiada de Barcelona, però tot feia preveure un éxit de participació i d’afluencia de públic. Calia esperar la data d’inauguració dels Jocs per veure si aquests serien un éxit o un fracàs, el 19 de juliol. Malauradament aquest dia la noticia no la va donar l’esport sino el feixisme.

El primer pas de l’Olimpiada del 36 a Barcelona va ser la creació del Comité Organitzador de l’Olimpiada Popular. L’idea va engrescar a molta gent, tot i l’oposició i la campanya contraria de la Lliga. Com a mostra podem veure la quantitat d’entitats d’ambits diversos que només a Sants hi van participar: Ateneu Enciclopedic Sempre Avant, Foment Republicà de Sants, Ateneu Marxista, Acció Catalana Republicana, USC, Joventut Unificada, PCC, Centre d’Esquerra d’Hostafranchs, Unió Esportiva de Sants, Centre Ciclista Santsenc, Centre Excursionista Atlant, Avenç Republicà, Xics Futbol Club, Partit Esquerra de l’Eixample.

Montjuïc hauria d’esdevenir el Poble de l’Olimpiada i l’hotel de Plaça Espanya l’allotjament per a molts dels atletes que participaven. Catalunya, Galiza i Euskadi es veien representades per primer cop a un esdeveniment internacional. Les delegacions començaven a arribar desde molts llocs. L’espectació però, es va veure frustrada quan el propi dia de l’inauguració es va produir l’aixecament feixista.

Les olimpiades es van suspendre i gran part dels atletes van tornar als seus països el 23 de Juliol enmig d’actes de comiat. D’altres però, ja fos per conviccions polítiques o pel fet de esser exiliats, es van veure obligats a quedar-se al país. Molts italians i alemanys marxaren cap al front d’Aragó, aquests últims formant l’unitat Ernst Thaelmann. Però no foren unicament esportistes foranis els que participaren a les milicies. El setembre del 36 la Unió Esportiva de Sants va formar una columna anomenada “Els Esportius” que va marxar cap al front, i molts socis de la UEC-Sants es van unir a les Milícies Pirinenques.

La guerra però no va aconseguir aturar l’esport del tot, i un any després de l’aixecament feixista es va celebrar a Anvers una Olimpiada Obrera. Per tal de poder enviar una delegació representant a la República es va fer una selecció d’esportistes celebrant un acte a l’estadi de Montjuïc. Seleccions de Sants, Gràcia, Poblenou i del FC Barcelona Amateur s’enfrontaren el 3 de Juliol amb aquest motiu.

Amb la derrota l’esport popular va rebre un fort cop. Els ateneus van desapareixer i les entitats esportives van veure com queien a un llarg periode fosc. Es van canviar noms, escuts i banderes per no deixar enlloc reminiscencies d’aquell potent esport popular dels anys 30 o de la catalanitat dels clubs. La Unió Esportiva de Sants va veure desapareixer l’estrella de cinc puntes del seu escut; el Club Esportiu Mediterrani va ser obligat a canviar la forma del seu escut, triangular, doncs allò tenia connotacions maçoniques i el color de les quatre barres pel verd i blanc; el club de basquet Renaixement BB no pogué jugar amb aquest nom, per la qual cosa ho féu amb el nom i la indumentaria de la UE de Sants, abans d’esdevenir el Basquet Institució Montserrat.

Evidentment eren molt més del gust del dictador festivals gimnàstics com el que el 1941 les joventuts hitlerianes van celebrar a una Espanya Industrial engalanada de dalt a baix amb esvastiques que no pas les activitats que empraven l’adjectiu popular.

La memòria cooperativa a Sants. Taller, expo i ruta.

Avui escric per tal de presentar-vos una jornada que el Projecte Barri Cooperatiu està preparant. Gràcies a actes tan diversos i complementaris com una exposició (sobre la qual ja hem parlat en aquest bloc), un taller i una ruta podreu coneixer millor la història de les cooperatives històriques de Sants.

Us adjunto la invitació que la gent del Projecte Barri Cooperatiu ha fet per al taller que treballarà sobre La Lleialtat Santsenca.

Us convidem al proper Taller que coorganitzem des de Sants Cooperatiu, aquesta vegada amb la intenció de parlar sobre La Lleialtat Santsenca, l'antiga cooperativa de consum (1894-1941) situada al carrer Olzinelles, també coneguda amb el nom de la sala de festes que s'hi va instal·lar posteriorment, la Sala Bahia.

Amb el taller volem obrir un espai de discussió sobre els usos que se li poden donar actualment a l'edifici, que pateix una situació d'abandó des de 1988.

Per al Taller, iniciativa de Sants Cooperatiu, l'Assemblea de Barri de Sants i el col·lectiu d'Arquitectes La Col, comptarem amb els plafons de l'exposició Memòria Cooperativa referents a La Lleialtat Santsenca i al Cooperativisme Històric de Sants, que es podran visitar fins el 15 de febrer al mateix Centre Social de Sants.

[Taller] El 29 de gener del 2010, a les 19.00h, taller sobre La Lleialtat Santsenca, al Centre Social de Sants, al carrer Olzinelles, 30

[Expo] Part de l'exposició Memòria Cooperativa podrà ser visitada fins el 15 de febrer al mateix CSS.

[Ruta] Diumenge 7 de febrer, Ruta per les cooperatives històriques de Sants. Inici a les 11 al Centre Social de Sants.

Els Reis d'Orient a Sants

No fa gaires dies els Reis d’Orient van arribar a casa nostra per portar regals a tothom. El dia de reis és una data molt festejada, especialment pels més petits, que ho esperen amb molta il·lusió. Els que som nascuts al barri, com és el meu cas, recordem moltes de les cavalgades que en els darrers trenta-nou anys ha organitzat l'Associació de Comerciants del Carrer Vallespir a travès dels carrers de Sants i Les Corts. Segur que fins i tot molts han participat pensant les carrosses, desfilant o simplement llançant caramels als nens i nenes que s’hi apropaven. Però, com era la rebuda als Reis d’Orient anys endarrera? Gràcies als treballs realitzats per Joan Amades i d’altres figures com Jacint Laporta, que ha recollit recentment l’historiador Albert Torras al llibret Del Nadal d’Antuvi, ens en podem fer una idea.

“La mainada dels pobles del Pla de Barcelona, molt especialment la de Sants, Les Corts, Sarrià, Sant Gervasi i Gràcia, al capvespre anava a rebre els Reis a l’ermita de Betlem del peu de Collcerola, entre l’actual Avinguda del Tibidabo i a la Bonanova. Hi anaven amb atxes de vent, fetes amb bocins de cordes velles i dolentes, ben enquitranades perquè cremessin força. Duien trompetes de llauna per a cridar els grans monarques. Els donaven una medalla dels Reis, que es penjaven al coll creguts que així els portarien més coses. També els repartien ametlles que els tiraven a grapats i que ells, per arreplegar-les, es barallaven a l’aranya estiracabells. Quan se n’anaven formaven llargues processons i corrues amb les atxes enceses per a il·luminar els Reis perquè no erressin el camí i perquè no passessin de llarg sense adonar-se de la casa de cadascun. La baixada de la mainada amb les atxes enceses constituïa un espectacle que molta gent de la rodalia anava a contemplar."

Però les cavalgades pels carrers del barri varen començar uns quants anys més endavant, com també recull Albert Torras. L’any 1912 el Centre Catòlic, va aprofitar els vestits de les representacions dels Pastorets per realitzar una cavalgada al barri ajudats pel Centre Carlí de Sants. Dels carlins de Sants hi ha un munt d’altres històries no tan festives i molt més fosques, però sobre les quals avui no hi entrarem. Després d’una traca unes dues-centes persones, moltes amb atxes enceses, van sortir, recorrent carretera de Sants, en direcció a Collblanc on els esperaven els Reis dalt de tres carruatges que havien cedit els amos de Cal Ros Mayol, del carrer Sagunt. Quan varen arribar a l’alçada d’Olzinelles els reis agafaren un cavall i pujaren fins l’església de Sants Maria de Sants on els varen rebre Mossèn Baltà i la resta d’autoritats civils. Després de la cerimonia a l’esglesia, on el mossen els va donar a besar una figura del nen Jesús, les seves majestats van recorrer el camí en direcció contraria fins arribar a l’Hostal del Rei, a tocar de Carreras Candi, on acabà la comitiva. Molts anys més tard aquestes cavalgades es van recuperar per d’altres entitats i associacions del barri, entre les quals, com hem dit al principi l’Associació de Comerciants del Carrer Vallespir. Si voleu saber més sobre la resta de tradicions nadalenques a Sants-Montjuïc us recomano que llegiu el llibre que citava anteriorment, Del Nadal d’antuvi. Fires, rifes i pessebres de Sants Montjuïc.

El segrest del lladres del pou

L’any 1848 al poble de Sants es va produir un fet sobre el qual es parlaria molt, el conegut com el segrest del lladres del pou. Mentre Sants creixia amb les noves industries, passant dels 4026 habitants que tenia el 1846 als 6364 que tindria el 1851, a Catalunya es lliurava la Segona Guerra Carlina, també coneguda com la Guerra dels Matiners. Algunes partides carlines recorrien Catalunya i els segrestos i d’altres actes violents eren força habituals.

El vespre del 10 d’abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral a Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerradar i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d’esquadra. Els desconeguts van parlar amb l’amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (que era revenedor de gra i alcalde del poble), Francesc Solà, Bernat Capdevila (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a l’industria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.

En sortir al carrer els detinguts es van trobar amb un escamot d’homes armats i amb d’altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d’una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir en favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.

Tota la comitiva va seguir, vorejant l’Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros van trobar diversos sentinelles conxorxats amb els segrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Déu del Coll i Horta fins creuar el Besòs per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d’un tram costerut, un dels segrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots van temer que l’haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàpies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d’hora varen retrobar a en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i varen restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.

L’onze d’abril de 1848 moltes de les campanes del pla de Barcelona tocaven a sometent. Francesc Caparrà, Francesc Solà, Bernat Capdevila i Joan Cros, algunes de les persones amb més poder al municipi de Sants havien estat segrestades per un grup de desconeguts. Aviat varen sortir diversos grups de mossos d’esquadra i de guàrdies civils, dirigits pel comissari Josep Nicasi Milà i s’iniciaren els escorcolls a diverses cases de Sants i Gràcia, en un primer moment sense cap resultat.

El cas va estar de seguida en boca de tothom i als diaris van començar a apareixer testimonis de gent que assegurava que coneixia als segrestadors. Fou així com es van trobar les primeres pistes. Un dels clients del cafè on s’havia produit el segrest va comentar que creia haver vist a un dels segrestadors a un domicili al carrer de’n Guàrdia de Barcelona. Aquest carrer, segons recull Joan Amades, ja era conegut com el “carrer de les conspiracions” i segons sembla era on es reunia la plana major del moviment carlista durant la guerra dels Matiners.

Aviat es va registrar una casa al número 65 de Sants, llogada a nom de Benet Roure, on es van trobar cartutxus i documentació. Les peces començaven a encaixar. Es va detenir la dona del tal Benet Roure però aquesta ho negà tot. Fou un nen petit de 7 anys, fill d’un dels segrestadors, l’Esteve Surroca, el que va explicar a les autoritats les primeres pistes importants. Benet Roure fou detingut i es va descobrir el veritable nom de Esteve Surroca, Jaume Batlle.

Els captius foren trets de la mina on els havien amagat i recorrent part del camí descalços i amb els ulls embenats foren portats a una masia de Badalona. Els baixaren a un pou i els ficaren a una cova semblant a un forn on hi van estar uns quants dies. Alla, per fi, els segrestadors van indicar la quantitat que volien pel rescat, set mil unces en total, dues mil a Francesc Solà, a Bernat Capdevila i a Joan Cros i mil a Francesc Caparrà. Però segons recull en Cros a les seves posteriors memories els segrestats es rigueren d’aquelles pretensions i varen oferir cent unces en Cros, cinquanta en Solà, vint-i-cinc en Capdevila i vint en Caparrà. Allò pel que es veu va enutjar molt al capitost dels bandits, que no va tornar a negociar. Els segrestats van oferir llavors cinc-centes unces, que els segrestadors van acabar acceptant a contracor. Els varen entregar plecs de paper i estris per escriure i els varen demanar que fessin les notes per als familiars, demanant els calers i amb les instruccions per fer el pagament.

La carta que els segrestats van redactar va ser enviada a Joan Achon i a Jacint Nubiola, un cosí santsenc de Joan Cros, amb una missiva dels segrestadors on indicaven com fer el pagament. La persona portadora dels vuit mil duros que exigien havia de conduir un ruc en direcció a Granollers per una ruta marcada. Per tal d’identificar-lo, demanaven que anés cobert amb una gorra morada. La contrasenya seria mitja carta del cinc d’oros retallada irregularment.

Un home anomenat Josep Casamitjana va seguir les instruccions però no portava els diners i, en trobar-lo, els segrestadors el van amenaçar. L’endemà l’home va repetir la ruta fins a Sant Andreu, va ser identificat pels segrestadors i va entregar-los el rescat.

El 19 d’abril, després de rebre els diners, els segrestadors van treure els captius del pou i van comprovar que no tinguessin anotacions sobre el traçat o l’amagatall. Van començar a caminar però, a mig camí, el capità va cridar en Cros per fer-li escriure una nova carta. Els bandits volien més diners.

Després de redactar la carta, Joan Cros i Francesc Solà van ser tancats en una cova. Van romandre-hi amagats durant tres dies, durant els quals van intentar convèncer els vigilants perquè els alliberessin. Això, però, no va passar fins al dia 23, quan un missatger va anunciar que se’ls podia deixar en llibertat.

Van ser abandonats al vespre, després d’haver estat caminant amb els ulls embenats. Avançaven totalment perduts fins que en una masia els van indicar que eren a Badalona i des d’allà van caminar fins a Sants.

Aviat van començar les detencions. El dia 24 van atrapar Anton Gatuellas, el Llarg, que va confessar la seva participació incitat per Batlle i Baixeres. Les següents van ser la dona de Batlle i l’amant de Baixeres, a qui van confiscar monedes, passaports en blanc i papers amb contrasenyes.

Indagant entre els seus coneguts, van arribar a una casa a Arenys, on, en un tiroteig, van ferir i detenir Batlle, cap de la colla, i van matar Baixeres. Amb les diverses confessions, les detencions es van multiplicar fins a vint-i-quatre. La cova va ser localitzada a l’interior d’una casa de Badalona.

A causa de l’estat de guerra que vivia Catalunya, les penes per als inculpats van ser molt dures. Onze d’ells van ser executats a garrot. Quatre de les execucions van tenir lloc a Sants, enmig d’una gran gentada, a la cantonada del carrer Riera d’Escuder, davant el Café Baldirí, on va començar aquesta història.

 

Per saber-ne més:

 

GIRALT ANALES, Agustí, El Cafè de Can Baldiri, a Memòria de Sants (2012)

CUYÀS Y TOLOSA, Josep María. El Atentado de Sans. Talleres Gráficos Balmes, de Badalona (anys 40)