L'Informe

L'any 2013 Liada Nacional presentava la Tertúlia. Era la nostra primera obra com a companyia i la primera vegada que jo portava un text meu a escena. Sempre és un misteri. Primer quan es fan els assajos per que aquells personatges que tu has anat creant deixen de ser teus i es converteixen en propietat d'uns nous amos, els actors i les actrius. I quan estrenes tot allò es col·lectivitza, és fa dels espectadors, que sovint riuen o s'angoixen en els moments que tu no havies previst. Això és part del que crec que és la màgia del teatre, aquest moment catarquic en que tots, actors i públic formem part d'una mateixa cosa, i ens embarquem en uns sentiments col·lectius que de vegades, tot i que no es pugui veure, es senten a la sala, com la humitat.

Vàrem acabar l'obra contents del resultat i vàrem baixar corrent de l'escenari per compartir amb el públic les sensacions. És normal que el públic dels espectacles amateurs, format en gran part per amics i familiars, sigui poc crític, així doncs sempre està bé parar l'orella als comentaris que no són només elogis. 

Aquell cop el meu bon amic i company del Cros, en Carles Manzano em va fer un comentari que em va fer pensar. "L'obra està molt bé, però no deixes cap marge a l'esperança." I era cert, l'únic personatge noble de tota l'obra finalment acabava caient davant la perversió d'un sistema en que tot està podrit. Per això se'm va plantejar un repte, obrir una escletxa a l'esperança dins d'una situació realment fosca.

Segur que molts dels que, com jo, han viscut la seva infantessa als anys vuitanta guarden records de situacions quotidianes que analitzades amb el temps te n'adones que no haurien de formar part de la normalitat. Recordo les xeringues als carrer i fins i tot recordo un dia en que hi havia un noi estrany a la sala d'espera del CAP Numància i recordo els comentaris de la gent del voltant té el mono. Els ionquis no eren aliens als ulls dels infants de Sants. També recordo l'impacte de la noticia de l'atemptat a l'Hipercor quan ens ho va explicar una veïna al replà de l'escala i recordo l'enorme colom de la pau que vàrem fer al Lluís Vives amb boles de paper blanc. Una intervenció artística carregada d'emotivitat a la que algun quinqui gens empàtic va calar foc. Els mateixos quinquis que els dies d'examen trucaven fent amenaces de bomba a l'escola. Recordo formar al pati i recordo més d'un dia acabar marxant a casa. No és normal que la gent es mati els uns als altres ni tampoc que es mori pels carrerons. 

Per això vaig voler construir aquesta història en aquell context anormal dels anys vuitanta. Endinsant-me en aquell món on entrar a Europa per a molts significava el tancament de les drassanes i les condemnes a l'atur, on molts joves fugien de la realitat muntant el cavall, on actuaven grups terroristes i sicaris, on el president de l'estat arribaria a dir que "el Estado de Derecho se defiende desde las cloacas y desagües". Un moment històric esquizofrènic, gairebé com tots, que en el camp de la música va cristal·litzar de forma potent amb el que es coneixeria com el Rock Radical Basc. 

I tot això és l'Informe, un còctel (quasi molotov) de punk, droga i violència on, malagrat tot, quatre personatges molt diferents es mantenen fidels a si mateixos i fan front a les seves contradiccions. Un món fosc on, aquest cop sí, hi ha un espai a l'esperança.

Espero que us agradi!

I per fer un tastet us convido a escoltar la banda sonora que ens han fet la Clara Sala i el Pau Campmajó, a l'Espai de Creació Musical de Can Batlló. Escolteu als Tifus ;)