El refugi 578 al carrer Càceres

És el 7 d’octubre de 1936. Tot just fa 80 dies que els carrers de Barcelona s’han vist presos pels militars revoltats contra la República. Els veïns encara guarden a les seves retines imatges plenes de violència. La barricada de la Creu Coberta on uns milicians pobrament armats s’enfrontaven a un Goliat de l’artilleria; els budells penjats dels cables del tramvia a la carretera i el grup de socis de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant massacrats quan esperaven un autobús per anar d’excursió però un obús, disparat a la plaça d’Espanya, va acabar amb els seus somnis; els trets a la plaça Màlaga i el foc consumint  Santa Maria de Sants, Can Santomà, des de on es llençaven llibres al carrer per les finestres, l’Escola dels Maristes, el Centre Catòlic, Can Catà, Ca l'Agell, com també recorden els morts i els desapareguts.

Només fa 80 dies de l’inici dels combats a la ciutat i de ben segur que la majoria ni s’imagina tot el que els queda per veure: les morts, els bombardejos, l’exili, el racionament, la fam... Però tot i això si que hi ha gent a Barcelona que imagina el que pot venir, Si no fos així el senyor Torner, capatàs i encarregat de l’Ajuntament no es trobaria al carrer de Càceres, repassant la llista que té a les mans “martells de fuster, estenalles, fustes, pics, pales, cistells de vímet, llenya, malls, encastadors, pics miners, tendals de lona...” estris que l’Ajuntament ha cedit per construir un refugi sota el carrer.

Document de prestació de maquinària al refugi 578 fons: AMCB

En els propers dies encara hauran de rebre més eines i comandes de material, com pedra de les canteres de Can Baró, a Horta, i ciment de l’empresa Cementos y Cales Freixa S.A. de els Monjos, un albarà que arriba amb el pertinent segell del comitè obrer. Cal que estigui tot apunt ja que el 19 d’octubre arribarà la primera patrulla. Uns treballadors a compte de l’Ajuntament, que com a mínim seguiran treballant fins al 25 de desembre.

Barcelona no rebrà el primer atac important amb bombes fins al 13 de febrer de 1937, quan el destructor italià Eugenio di Savoia descarregà la seva fúria contra la ciutat causant 18 morts. Un fet que va fer que la por s’escampés per la ciutat com una taca d’oli, però de fet, mesos abans de l’inici de la guerra les administracions ja començaven a plantejar-se que fer davant d’aquest nou perill. De fet el Comité Nacional para la Defensa Pasiva es va crear el 10 d’agost de 1935, quasi un any abans de l’inici de la guerra. Aquest organisme havia de servir de model a les futures juntes locals, però el decret pel qual aquestes juntes van ser oficialment creades no es va donar fins al 29 de juny de 1937. Un ampli marge de temps que va donar lloc a la improvisació dels ajuntaments i a la autoorganització veïnal.

En el cas del refugi, que oficialment consta com de “Càceres, Riera Escuder i Abadal” el número 578 a aquelles alçades ja estaven projectant fer uns retrets i una infermeria. No deixa de tenir gràcia que a un dels plànols s’hagi tatxat el terme comuna per substituir-lo per retrets en un moment on tothom tenia clar que el terme comuna volia dir força més coses. 

Projecte per fer una infermeria i un retret al refugi 578, fons: AMCB

No sabem res més del senyor Torner, ni dels altres homes que van treballar al refugi. No sabem qui eren ni com van viure la guerra, ni si la van sobreviure ni que va ser d’ells quan el feixisme arribà a les portes de Barcelona, però pot ser que en uns dies, en quant comencin les obres que han de convertir aquest carrer en plataforma única, és a dir, amb prioritat pels vianants, veiem un dels fruits dels seus esforços.

I serà aquest un nou moment en que alguns es despertaran amb una noticia que en realitat no és noticia: “S’ha trobat un refugi.” Es publicarà i es compartirà a les xarxes socials amb sorpresa, i si es destrueix amb indignació, però recordem que la junta de defensa passiva va registrar i referenciar aquests refugis amb una documentació que es conserva i fins i tot es pot consultar sense trepitjar un arxiu.

No va sent hora que arrenquem un veritable debat per saber que cal fer amb els refugis?  No va sent hora que es clarifiquin uns criteris per saber quan caldria conservar-los? No va sent hora que per part de les administracions hi hagi un retorn a la població del que els serveis arqueològics descobreixen? Un retorn real que no es quedi en la capa superficial del quatre que ja sabem on trobar aquesta informació.

La història explicada en aquest post és una recreació fonamentada en la documentació que es conserva a l'Arxiu Municipal Contemporani.