37 anys i un casal de joves de Sants

Per quin motiu durant els 37 anys que portem d’ajuntaments democràtics, com a mínim fins ara, els partits polítics no han tingut la joventut com una prioritat als nostres barris? Per què des de l’administració no s’ha facilitat la creació d’espais destinats a la joventut? Es fa difícil respondre a aquesta pregunta. Fa uns mesos una de les meves millors amigues i companyes de mil mogudes, la Lydia, em comentava que potser per la por al fort moviment associatiu del barri i jo crec que no li manca raó, per que per a molts un barri és més que una parcel·la delimitada per carrers, és una identitat fluctuant formada per les persones que lluiten amb tu per fer digne l’entorn.

L’arribada dels ajuntaments democràtics va ser una bafarada de llibertat i d’esperança, això és innegable. Però a la vegada, potser de manera natural, també van significar una desmobilització d’una ciutadania fins llavors molt unida i combativa que havia arribat a superar una administració franquista que no mirava pel bé comú. El traspàs dels lluitadors de carrer als despatxos de l’ajuntament va tindre un revers perillós. Com podien dubtar els responsables de les associacions i entitats dels qui havien sigut els seus companys d’assemblees i de pancartes durant anys? I els que havien cregut en el salt a la política convençuts que era la manera d’aconseguir els ideals pels quals havien lluitat... com podien portar-los endavant sense la pressió d’un carrer que es desinflava? Però bé, aquest article d’opinió no vol buscar culpables.

Les lluites iniciades als setanta tindrien els seus fruits en victòries veïnals que es van començar a gaudir als vuitanta i noranta, de les quals a aquest bloc he parlat profusament. Victòries socials i també urbanístiques que van veure la seva confirmació més evident en la creació d’equipaments. Però entre els temes que van quedar pendents s’hi pot trobar el dels espais per a joves.

L’any 91 l’ajuntament de Barcelona, entre la gran quantitat de bibliografia preolímpica, publicava el llibre La Barcelona del ‘93, un llibre més aviat publicitari sobre els molts avantatges que portarien el propers Jocs Olímpics, però que d’alguna manera serveix com a radiografia del moment. Si mirem les coses positives que aquest llibre explica del nostre districte ens acabem posant les mans al cap. 

Només dir que un dels espais destacats és el Parc d’Atraccions de Montjuïc, que va tancar només 7 anys després de publicar-se el llibre o que l’exemple de negoci amb que il·lustren la carretera és la botiga de barrets que hi havia a la cantonada de la Carretera amb el carrer de Premià, un negoci com sospitareu tancat fa molt. Però és que els Nostradamus que van publicar aquest llibre l’any 1991 van atrevir-se a publicar un plano de l’ampliació de la L2 per Montjuïc fins a la Zona Franca. I entre aquestes coses destacades... la "ludoteca i espai juvenil de la Casa del Mig."

La lluita dels joves de Sants per tenir un espai per a ells, com ja he dit, arrenca en el moment en que l’Ajuntament va canviar els usos de la Casa del Mig, però s’ha mantingut en el temps i ha reaparegut amb cada nova fornada de joves santsencs. L’any 2004 naixia la Taula de Joves Sants, una plataforma que agrupava entitats diverses amb un objectiu, aconseguir el tant anhelat espai per als joves de Sants. Després de moltes assemblees al Centre Social de Sants la Taula, que reunia a entitats tan diverses com Agon, Tija, Artixoc, Maulets, JERC, Terraske o esplais com Sant Medir i Xiroia, va organitzar unes jornades a les Cotxeres de Sants. Però el projecte finalment se’ns va desinflar i una nova generació es va quedar sense un espai per als joves. Però bé, tampoc val de res seguir-se planyent deu anys més tard. Al contrari, val la pena saber com n’és de difícil tirar endavant un projecte d’aquest estil, que comporta negociar amb gent sovint que té opinions contraposades a les teves o negociar amb les administracions i plantejar-se si les pastanagues que ens ensenyen tenen lletra petita o no, per valorar el mèrit del que han aconseguit els actuals i les actuals joves del nostre barri.

L’1 de març d’aquest mateix any una setantena de joves es reunien al Centre Social de Sants amb mil idees diverses però amb un objectiu comú. Volien un espai per al Casal de Joves de Sants i el volien ara, per que és ara quan el necessiten, no d’aquí a déu anys. En menys d’un any s’han organitzat i han sigut capaços de seure amb el Districte amb projectes i espais concrets, no escollits a la babalà, estudiats amb criteris professionals, demostrant que ni manquen ganes ni manquen espais, ja que a Sants, encara queden edificis buits, alguns dels quals catalogat com equipaments, que reclamen idees, projectes i mans. 

Manifestació per carretera de Sants a l'abril de 2016. Foto de El3.cat

Des d’aquest petit espai on deixo camp lliure a les meves olles no em queda més que felicitar a la gent del Casal de Joves de Sants i fer-ho per triplicat. Primer per haver aconseguit en menys d’un any allò que ens va costar tant a les generacions precedents, en segon lloc per haver aconseguit donar un ús digne a un element del nostre patrimoni com és la Model del Segle XX, que es trobava degradat i amenaçat i finalment per aconseguir tot això treballant de forma autogestionada. 

Segur que algun cop s’equivocaran, però equivocar-se és un privilegi que no tenen els usuaris dels centres cívics. Quan només ets consumidor no et pots equivocar. Però a canvi dels errors l’autogestió t’aporta una experiència que no es pot aconseguir de cap altra manera. I segur també que el 25 de febrer quan creuïn les portes de la Model del Segle XX s’impregnaran de les grans coses que es van fer i dir entre aquelles quatre parets. Com deien els cooperativistes de principis del segle XX: D’esclau a serf, de serf a assalariat, d’assalariat a associat.