Us heu plantejat mai per quina raó els cotxes de la marca SEAT tenien equivalents en la companyia italiana FIAT? L’any 1949 el Instituto Nacional de Industria creava l’empresa SEAT, la Sociedad Española de Automoviles de Turismo, una marca que durant més de 30 anys va comprar les llicències de FIAT per fabricar els cotxes amb la marca espanyola. Però per que compraven llicències a una altra marca?
L’explicació cal buscar-la en la Guerra Civil Espanyola. El 17 de juliol de 1936 els militars feixistes espanyols es van alçar contra la República al nord d’Àfrica. Aquest alçament però va fracassar a les grans capitals de la península. Per tenir èxit en els seus plans els sollevats havien de transportar les tropes d’Àfrica a la península.
Les democràcies europees, atemorides per Alemanya i Itàlia, van impulsar un “Pacte de No Intervenció” en la guerra espanyola el 25 de Juliol de 1936. Un pacte que van signar la majoria de països, inclosos l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, però que només van respectar les democràcies. Només quatre dies més tard, el 29 de juliol de 1936 dotze misteriosos bombarders, repintats per dissimular-ne l’origen, van encarregar-se de portar les tropes revoltades a la península. Però tres d’aquests avions van estavellar-se, un dels quals a territori francès. Per aquest fet Europa va descobrir l’origen dels bombarders: Itàlia.
L’organitzador d’aquesta trama no va ser un altre que el contrabandista i financer mallorquí Joan March, qui, fugitiu de la justicia republicana, ja havia pagat el Dragon Rapide, l’avió que traslladà Franco des de les Canàries fins al Marroc. Els primers dies del conflicte March va pagar un milió de lires a Mussolini per l’enviament dels primers avions i cinc milions per la conquesta de Mallorca, que també es va sufragar amb l’or de la seu del Banc d’Espanya a l’illa. Aquest era només l’inici del gran negoci que per italians i alemanys va ser la Guerra Civil Espanyola.
Itàlia va ser, amb gran diferència, el país que més es va implicar a la guerra espanyola. Mussolini va enviar al bàndol feixista fins a 80.000 militars, 240.000 fusells o 3.436 tancs. Però si una cosa va marcar terriblement la població catalana foren els 763 avions que en van prendre part, l’Aviazione Legionaria. Instal·lats a l'Aeròdrom de Son Bonet, a Mallorca, els italians van obrir un nou front de guerra, els cels de Catalunya.
El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia va commoure la ciutat amb les seves canonades i les primeres víctimes mortals. Barcelona ja no era una plaça segura allunyada del front de guerra, davant d’ella hi havia el front de l’est, que la separava de Mallorca, un emplaçament que els feixistes italians farien servir com a portaavions. Aviat els barcelonins es van haver d’habituar a conviure amb les sirenes que anunciaven els bombardejos i el missatge: Atenció catalans, hi ha perill de bombardeig, aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres.
Però la ciutat no era una plaça de fàcil defensa. Oberta al mar, amb pocs espais lliures i propera a Mallorca, des de on els pilots italians realitzaven aproximacions volant en zig zag per despistar els limitats sistemes de guaita. Cal recordar que els radars no es desenvoluparien fins a la segona Guerra Mundial.
Per protegir la població es va potenciar la defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis. Durant el setembre del 36, l’ajuntament havia creat un Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos. Un servei que realitzaria opuscles, conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells.
Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d’agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro van ser habilitats per resguardar a la població i l’ajuntament va construir els primers refugis. Però les institucions no donaven a l’abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. On no van arribar les administracions ho va fer la societat civil, que es va organitzar per construir més de 1.500 refugis. A Nou Barris es van construir diversos refugis, entre d’altres al carrer de Cornudella, a la via Júlia, al carrer de Flor de Neu, al carrer del Conveni, al carrer del Pou, al carrer de Badosa, al carrer del Japó, al carrer de les Torres i al carrer de Casas i Amigó.
Però a banda de la defensa passiva Barcelona també va organitzar una xarxa de defensa activa. La Defensa Especial Contra Aeronaus va situar antiaeris, metralladores i fonolocalitzadors i reflectors a Montjuïc, al Poblenou i al Turó de la Rovira, així com d’altres punts de vigilància a espais elevats, com per exemple el Castell de Torre Baró.
Però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar uns avions que pretenien bombardejar el port. Des del Turó de la Rovira es tenia més angle i una visió de 360° però la posició era lluny del port. Així que els antiaeris quasi en exclusiva van servir com a mesura dissuasió obligant als italians a bombardejar des de més alçada, perdent així precisió.
En aquesta batalla aèria també van prendre partit avions. Quan s’activaven les alarmes, si estaven a temps, s’enviaven caces des de l’Aeròdrom de Sabadell per defensar la ciutat. Entre els avions més populars es trobaven els soviètics Polikarpov I-15, batejats com els xatos. 190 d’aquests avions arribaren de la URSS i molts d’altres van ser construïts a les factories de Reus, Molins de Rei, Vilafranca o el propi Aeròdrom de Sabadell.
 |
| Polikàrpov-I-15 |
La nit del 24 al 25 d’octubre de 1937, mentre sobrevolaven el Besos i la falda de Collserola un atac feixista italià va ser contestat per l’aviació republicana. El pilot soviètic Anatoly Serov, que es feia dir Rodrigo Matéo, es va encarregar del contraatac. Serov, que comandava una esquadra de caces, ja s’havia fet popular quan el juliol del mateix es va convertir en el primer pilot soviètic en abatre un bombarder de nit. I aquest cop, de nou, va tornar a tenir èxit en la seva missió i va abatre un Savoia-Marchetti SM81, un trimotor italià que feia les tasques de bombarder. L’avió va caure prop de la Font Muguera, en un espai al peu del Turó de Can Cuiàs.
 |
| Savoia-Marchetti SM.81 |
 |
| Anatoly Serov |
Anatoly Serov arribaria a ser considerat un as de l’aviació i un heroi de la URSS, però poc temps després, l’any 1939, moria en un accident mentre ensenyava a pilotar caces a cegues. En honor seu prop de 20 carrers a tot el país van ser anomenats amb el seu nom i fins i tot va donar nom a la ciutat dels Urals on Serov havia viscut de jove. I per a màxim honor les seves cendres van ser enterrades dins una urna al mur del Kremlin. Però ni el valerós Anatoly Serov va poder aturar la victòria feixista. Després de mesos de bombardejos, que van causar a la ciutat aproximadament 2.750 morts i 7.000 ferits, Barcelona va caure el 26 de gener de 1939.
Quan Franco va controlar amb ma fèrria tot el país va arribar el moment de pagar els serveis prestats a italians i alemanys. Els italians van estar cobrant fins i tot després que Mussolini fos executat i la Itàlia Feixista derrotada. Es calcula que els pagaments van seguir, com a mínim, fins al 1954. Dels 8.300 milions de lires que Franco devia a Itàlia en va pagar prop de 5.000 milions. I com deveu sospitar entre les moltes prebendes que les empreses italianes van obtenir també estava la compra de les llicències de FIAT per fer els cotxes de SEAT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada