El Cros que no ha sigut mai un cros

Això d’utilitzar mots en anglès per referir-se a conceptes esportius, tot i que ho pugui semblar no és un fenomen actual. Abans de que la gent s’equipès amb teixits sintètics i andròmines electròniques per fer running, molts catalans ja es calçaven les seves vambes i s’enfundaven samarretes de cotó per dir que feien footing. Un mot que sona molt anglès però que en realitat els anglesos no utilitzen. Bé, o si ho fan és en camp de l’arquitectura o per descriure un pràctica sexual que inclou els peus, coses que es descobreixen llegint la viquipèdia.

No és estranya aquesta relació entre l’anglès i l’esport, ja que molts dels esports actuals es van popularitzar o van aparèixer a Anglaterra o als Estats Units. A finals del segle XIX i inicis del segle XX aquests esports van arribar a casa nostra. L’esport, fins llavors una cosa de les elits, començava a convertir-se en una activitat popular, que entre d’altres coses volia retornar l’orgull a les classes treballadores.

A Sants el ciclisme i el futbol van fer furor, i van aparèixer multitud de clubs. Però ben aviat també es començaren a practicar d’altres esports, com la natació, la gimnàstica, el basquetbol o l’atletisme. D’Anglaterra també arribava un nou tipus de cursa, els cross-country, és a dir curses camp a través. Unes competicions que es feien per circuits no urbans. La seva popularitat va fer que fos una prova Olímpica l’any 1912 a Estocolm, el 1920 a Anvers i el 1924 a París. A Catalunya una de les grans figures va ser Ángel Mur Navarro, qui anys més tard seria massatgista del Barça i pare del també massatgista Àngel Mur.

En l’esclat de l’esport popular van tenir una importància cabdal els Ateneus. Per primer cop el proletariat disposava d’espais on formar-se culturalment i a través dels quals també participar politicament. Espais que no descuidaven cap aspecte dels que formen l’individu i en els quals l’esporta també hi tenia cabuda.

L’any 1928, Zacaries Oliveres, un mestre del Colegio Español del carrer del Miracle, impulsava amb deu dels seus alumnes l’Agrupació Excursionista Sempre Avant. L’excursionisme va apropar a la gent de la ciutat al camp, convertint-se en un element cohesionador del territori, i de difusió de la cultura i les tradicions del país. Cal recordar, per exemple, com l’excursionisme va donar a conèixer el ric patrimoni romànic a casa nostra.

Aquesta agrupació excursionista va trobar allotjament a la seu de la Societat Coral la Floresta, al carrer dels Jocs Florals, i posteriorment es traslladaren al Foment Republicà de Sants, al carrer Cros. Però el nombre de socis anava creixent, de manera que finalment es van plantejar crear un ateneu propi. Oliveres va invertir els seus estalvis en el projecte i gràcies a això es van poder instal·lar al segon pis del número 2 del carrer de Riego. Naixia així l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant.

La tasca cultural d’aquest ateneu va ser enorme. Es van fer conferències d’aritmètica, geometria, taquigrafia, fotografia, música, comptabilitat, dibuix o puericultura entre d’altres; va editar un butlletí, va organitzar festivals literaris i musicals, una Fira del Dibuix de Sants, i va crear la Biblioteca Popular més gran de tot el Districte 7è.

El 6 de Maig de 1934 la Secció de Cultura Física de l'ateneu va convocar el Primer Gran Premi de Sants, una cursa atlètica que va rebre el suport d'alguns dels clubs més importants de la ciutat i a la que ben aviat es van inscriure alguns dels atletes més destacats del moment, el nombre d'inscrits va arribar als 170, tal com va recollir el Mundo Deportivo.  La cursa, que va sortir a les 10h del matí des del número 50 de carretera de Sants, davant de la porta de l'ateneu, es va disputar per un circuït al llarg de Sants, Badal, carretera de la Bordeta, plaça d'Espanya, Gran Via de les Corts Catalanes, Urgell, París, Tarragona, Creu Coberta i carretera de Sants.

El Primer Gran Premi de Sants no podia començar d'una manera millor, amb la participació dels grans clubs del moment: el Barça, la Associació Atlètica Nurmi, el Badalona o el Sarrià Esportiu i amb la victòria del que era una de les figures del moment, l'atleta del Barça, Àngel Mur. El podi el van completar Miquel i Gracia, atletes que com Mur eren del Barça, motiu pel qual el Barça va guanyar àmpliament la cursa per equips. Podeu llegir la crònica a El Mundo Deportivo.

Per fer l'entrega de premis també es va organitzar una xerrada "La Federació Catalana davant el moment actual" una conferència que va fer l'atleta Joan Serrahima. El popular atleta, que havia estat el primer català en guanyar el campionat d'espanya de 100 metres, en aquells moments era l'entrenador de la Federació.

Entre el primer Gran Premi de Sants i el segon el 26 d’Agost de 1934, coincidint amb la Festa Major de Sants la Secció de Cultura de l’Ateneu va organitzar una altra cursa que m'ha fet anar de bòlid, una cursa que, en record al fundador del Sempre Avant es va dir Trofeu Zacaries Oliveres. El fundador de l'ateneu havia mort el 7 de desembre de 1933 quan era president de la Comissió d’Educació i Instrucció de l’Ateneu.

La cursa la van finalitzar 37 corredors i la va guanyar un corredor de Sabadell, Odón Flandres, de l’España FC, amb un temps de 18 minuts i 2 segons. Pel que fa a clubs el guanyador va ser el Nurmi.

Trofeu Zacaries Oliveres

La segona edició es va celebrar el 28 d’abril de 1935. La cursa progressava, com demostra el fet que El Mundo Deportivo li dediquès una extensa crònica. Aquest cop els inscrits van ser menys per això 104 atletes, tot i que finalment només van córrer 68. El circuït, d’uns 7 km, va ser el mateix que el de la primera cursa. Aquest cop el guanyador va ser Francisco Camí, del Sarrià Esportiu i com a club va guanyar la Peña Pausas Edelmiro.

L’any 1936 en plena guerra molt membres de l’ateneu van anar amb les milícies a Sarinyena, al front d’Aragó. No hi ha noticies del Gran Premi de Sants durant el conflicte i és possible que es deixés de córrer, tot i que de moment no ho podem afirmar amb tota seguretat, ja que moltes competicions esportives es van mantenir arreu del país, en la majoria dels casos reconvertides en festivals solidaris per recaptar diners per les milícies o per les víctimes del feixisme. 

Però el que és indubtable és que l’entrada dels feixistes a Barcelona va significar la fi de tots els somnis dels membres de l’ateneu, que van pagar la seva implicació política amb la desaparició de l’entitat. L’arxiu va ser espoliat i molts documents van anar a parar a Salamanca i la seu de Riego va ser cedida a la Secció Femenina de Falange. I la cursa, com la resta d’activitats de l’Ateneu, va desapareixer. 

L’any 1978, un cop restaurat l’ateneu, la cursa també es va recuperar, després d’una absència de 43 edicions que no es van poder fer. En aquell moment però, potser la memòria va jugar una mala passada als socis de l’Ateneu, ja que van recuperar la cursa però li van canviar el nom. El Gran Premi de Sants es va convertir en el Cros Popular de Sants, un nom aquest “Cros” que fa referència a la prova que us citava anteriorment, el cross-country. Podem desmuntar així una llegenda popular que deia que el Cros segurament es deia així per que en origen, als anys trenta, es deuria córrer per carrers no asfaltats.

El Cros Popular de Sants no ha sigut mai un cros, però segurament aquest nom li ha donat una particularitat més en un món que s’ha omplert de curses multitudinaries. No som de les curses més grans, pel que fa a nombre de corredors, però segur que som de les poques que poden fer bandera d’una història que neix fa 80 anys i que ens enllaça directament amb la història i les maneres de fer del nostre barri, Sants.