Avui us adjunto una entrevista realitzada per Sants 3 Ràdio a Benito Panchamé, un veí de Sants, nascut a Corbera d’Ebre el 1922. Amb 14 anys es va allistar a l’exèrcit republicà i acabada la guerra civil es va exiliar a França i d’allà a Anglaterra. Va lluitar a en la II Guerra Mundial i va participar en el desembarcament de Normandia.
 |
| Benito Panchamé, fotografia de Sants 3 Ràdio |
Benito Panchamé és un veí del barri de Sants nascut a Corbera d’Ebre, un poble que va patir molt les conseqüències de la guerra civil espanyola, l’any 1922. Amb 14 anys es va allistar a l’exèrcit republicà i acabada la guerra civil es va exiliar a França i d’allà va anar a Anglaterra. Amb els dos països va lluitar a en la II Guerra Mundial i va participar en el desembarcament de Normandia. Al cap dels anys, va tenir la sort, sense saber-ho, de poder tornar a casa gràcies a una amnistia que hi havia hagut poc temps abans. Ara, ens explica la seva història.
Què impulsa a un nen de 14 anys allistar-se a la guerra?
Potser no s’ho creuran, però en aquells anys ja estimava Catalunya, potser massa. Jugar-me la vida per la terra és bastant. Era un nen però ara, després de pensar sobre el mateix assumpte, crec que potser era una mica precoç.
Potser hi ha alguna cosa de la inconsciència de la infància?
Si, també, tot una barreja: de l’aventura, estimar la terra...
Va pensar en algun moment que s’hi jugava la vida?
Si, i ho vaig acceptar. Això ningú m’ho podrà retreure.
Els francesos no es van portar gaire bé amb nosaltres, oi?
Quan vam fer retirada cap a França vam passar i de moment ens van posar en uns camps que tots vam dir que semblaven de concentració. Jo passava molta gana i crec que els francesos ho feien expressament perquè els homes i els joves s’allistessin a la legió estrangera de l’exèrcit francès. Això vam fer, ens van passar una llista. Vaig pensar que estaríem com a tot arreu fotuts, però almenys tindríem menjar. Una vegada allistats ens van portar a Argèlia i allà cap al desert del Sàhara.
Allà van formar una brigada i ens van embarcar cap a Anglaterra i d’allí vam anar cap a Noruega. Allí es va efectuar el primer desembarcament amb aquestes barcasses que es veuen a les pel·lícules. Nosaltres vam ser els que vam estrenar aquestes barques. Quan vam acabar aquesta campanya ens van tornar a Anglaterra.
Quan vam arribar a Anglaterra els espanyols vam dir que ja en teníem prou dels francesos, que el que podien fer si volien era fer-nos a una companyia de treball o a l’exèrcit. Ens vam allistar a l’exèrcit però al mateix temps vam ser la Companyia d’espanyols Nº1, treballadors. I treballàvem, eh! Amb el temps els anglesos van escollir 15 persones que ens van portar a part.
El tracte dels anglesos va ser millor?
Correcte. Ens feien treballar però ens pagaven; érem soldats anglesos, uniformats, i a mi em van fer cap.
I després?
Ens van cridar a part, ens van fer unes preguntes i vam quedar 12. Vam estar quatre anys a l’Escola Especial d'Entrenament.
Quan va acabar la guerra cap a on es va dirigir?
Després del desembarcament a Normandia, un cas em va portar cap a París. Allà vaig treballar una temporada i després vaig decidir tornar a casa. El 22 de gener, que feia un fred que pelava, me’n vaig anar a peu, perquè no podia demanar passaport, fins a Figueres passant pels Pirineus. A Figueres vaig agafar un autobús fins a Barcelona. Vaig tenir la sort que feia un mes que havien amnistiat la meva quinta. Vaig acabar a Corbera; jo vaig néixer a la part de dalt, amb una església fantàstica.
Fragment de l'entrevista d'Anna Antoñico a Sants 3 Ràdio, on la podreu escoltar sencera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada