Situeu-vos a qualsevol carrer de qualsevol dels barris obrers de la ciutat. Encareu-vos a la façana que tingueu més propera a vosaltres i alceu la vista, passejant la vostra mirada entre balcons, finestres, cornises… Amb tota seguretat es creuaran davant dels vostres ulls, serpentejant, dotzenes de cables de xarxa, embridats a qualsevol lloc i de qualsevol manera. Caixes i cables de telefonia que s’instal·len sobre d’altres cables que potser ja ni funcionen.
 |
| Casa Joaquim Pau i Badia (popularment la Vaqueria) un edifici obra de Modest Feu del 1902. |
Si els resseguiu al llarg de les façanes potser trobareu, en algun punt, una bobina enorme de metres i metres on, per anar per feina i no perdre el temps fent empalmes, s’ha lligat tot el cablejat restant. Caixetins i cables que s’obren camí sense cap respecte per les façanes. Tant li fa que aquestes tinguin algun tipus de protecció patrimonial o que estiguin ornamentades amb elements escultòrics, rajoles ceràmiques singulars o esgrafiats, els cables s’obren pas amb el menyspreu del modern per un passat on les coses es feien a mà. Un temps on les coses eren singulars i les persones es movien en clau col·lectiva. Ara campa l’individualisme, les persones volen ser singulars i les coses s’han uniformat.
Podríem caure en l’error de veure només la part estètica dels cables a les façanes, però tirant del fil segurament trobarem molts símptomes de la ciutat que estem permetent. Una ciutat on les comunitats de propietaris cada cop tenen un pes menor i on creix la propietat vertical, on el dret a l’habitatge ha sigut reemplaçat al dret a l’especulació. No calen gaires estudis per constatar una cosa que sabem tots els que som llogaters a qualsevol barri popular de Barcelona. El creixement de la propietat vertical reverteix en el pitjor estat de les finques i, conseqüentment, en una pitjor vida dels inquilins. Quan els propietaris acaben fent reformes, generalment, la primera conseqüència és que els antics llogaters acaben al carrer. I l’expulsió de veïns i veïnes reverteix en un manca d’arrelament general de la població que, acostumada a viure en un nomadisme lligat als preus dels lloguers, difícilment s’implica en les reivindicacions per cases i carrers dignes.
 |
| La Capella del Sant Crist |
També podem parlar sobre la liberalització del mercat de les telecomunicacions. Una competència que, entre moltes d’altres coses, acaba comportant malbaratament, ja que ni es planifiquen ni s’aprofiten les infraestructures tecnològiques de forma racional. A cada canvi de companyia es passa un nou cable de fibra amb els seus respectius caixetins. I d’altra banda es facilita la subcontractació, de manera que es precaritza la feina de l’operador, que segurament deu acabar treballant a preu fet. De ben segur que tot això també repercuteix en la qualitat del treball realitzat i, lògicament, en els pocs miraments en els aspectes al marge de l’utilitarisme.
El tema dels cables a les façanes també ens parla sobre l’absoluta manca de control per part de l’administració, que no regula sobre el tema i que, per tant, no actua. Però també sobre la baixa consciència patrimonial. Els nostres avis i àvies vivien en cases humils, però molt probablement eren conscients del valor dels esgrafiats o mosaics hidràulics. Segur que molts dels nostres avis eren ben conscients del valor de tots aquests elements fets a mà per què molt probablement havien treballat a la construcció. Així que també els que defensem el patrimoni tenim molta feina per fer per fer divulgació i aconseguir que la gent valori els petits patrimonis dels seus barris.
