Barris que es mouen

Ho sé, sovint abuso de les metàfores en els meus articles, però aquest cop no és el cas. No us parlaré de les moltes mobilitzacions que han tingut lloc a Sants al llarg de la seva història, sinó de moviments en l’accepció més física del terme, i és que encara que no ens ho sembli els barris també es desplacen.

No és que els barris siguin petites plaques tectòniques que es mouen i van xocant les unes amb les altres, tot i que les diferències socials entre els barris de sota i de sobre la Diagonal sí que permetrien crear autèntics terratrèmols. Però no hem d’oblidar que els barris també representen identitats més enllà dels territoris, i sovint els fets històrics o les modificacions urbanístiques han fet que aquestes identitats, que són subjectives, vagin variant.

La història territorial de Santa Maria de Sants és complexa, farcida d’annexions i intercanvis de territoris amb els municipis del seu entorn. Una història de la qual ja he parlat en alguna ocasió i on no em detindré gaire. Però sí que cal recordar alguns moments clau que han marcat la història i el desenvolupament del territori, com l’any 1839, quan la Diputació Provincial va passar el tram que avui ocupa Hostafrancs a Barcelona, o l’annexió definitiva de tot el municipi a Barcelona l’any 1897.

Però les identitats, tot i que al llarg dels anys poden anar mutant, també queden fossilitzades a molts llocs, però se’ns dubte on es poden veure millor els canvis és als mapes. Regirar mapes històrics, un fet que ara és molt senzill gràcies a la tasca de digitalització de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, trobem topònims i límits que ens sobtaran.

Comencem l’any 1908 amb un mapa de Francesc Carreras i Candi on descobrim quin era el límit territorial del districte 7è, format en gran part pels territoris de l’antic municipi de Santa Maria de Sants. Un districte que incloïa des de la Ronda de Sant Pau fins a Hospitalet i de Sarrià fins al mar, amb l’excepció dels encontorns del Castell de Montjuïc, que seguia sent terreny militar.

Tot i que el mapa de Carreras Candi no mostra topònims, consultant un mapa contemporani que van editar els magatzems el Siglo si que en podem trobar alguns al districte 7è: el Poble Sec, La França, Hostafrancs, Les Corts, Sants, La Bordeta i Collblanc. Tot i que no es marquen els límits d’aquests territoris sí que podem destacar alguns aspectes que vistos amb els ulls d’avui en dia ens poden sorprendre, com per exemple l’aparició de Collblanc com a barri de Barcelona. I no és estrany per què aquest territori, que en aquest moment encara no era urbanitzat, havia tingut una gran vinculació amb Sants a través de la carretera. No en va el Cementiri de Sants es troba en territori d’Hospitalet.

Amb el temps aquest districte 7è, on encara apareixien grans espais per edificar i sense definir, es va dividir i els barris de Montjuïc i la Marina de Sants van passar a formar el districte 2n. Si fem un salt endavant fins al 1930, trobem un mapa oficial de l’Ajuntament de Barcelona en que si apareixen uns barris definits dins d’aquest districte 7è: àngel, Creu Coberta, Rocafort, Penedides, Santa Maria de Sants, Espanya Industrial, Magòria, Collblanc i Tena.

Pla de la Ciutat de Barcelona / Servei Topogràfic de l'Ajuntament (1931-1936)

Aquí de nou podem trobar algunes coses curioses, com que tot el que avui coneixem com Hostafrancs ens quedava dividit en dues parts per la Creu Coberta. La banda més propera a Montjuïc, on es troba l’església de l’Àngel Custodi apareixia com a Àngel i l’altra meitat Creu Coberta. La part del vell districte 7è que seguia la quadrícula de Cerdà quedava formada pels barris de Penedides i Rocafort.

Un canvi curiós el trobem al que anomenen com a barri de Magòria que ens apareix situat per sobre de l’estació de mercaderies de Sants, a tocar de Les Corts, en lloc de trobar-se a l’espai que avui en dia coneixem amb el mateix nom, a tocar de la Gran Via. No és un canvi que ens hagi d’estranyar, ja que de fet els dos topònims responen a una mateixa referència, la riera de Magòria, que baixava de Collserola travessant el territori de Sants.

La zona central de Sants queda circumscrita al voltant del centre històric del barri i de l’església de Santa Maria de Sants, entre la riera de Magòria i el carrer d’Olzinelles. A tocar d’aquest espai es dibuixa un territori molt gran que compren tota la banda baixa de carretera de Sants fins Hospitalet, part del que avui coneixem com la Bordeta i Badal, un espai que es coneix com a Tena, en referència a la riera que porta aquest nom.

A la part alta de carretera, a continuació del ja citat barri de Magòria es dibuixen dos barris, el primer l'Espanya Industrial, al voltant de la fàbrica i limitat per les vies i el carrer Vallespir per una banda i el carrer Galileu d'altra. Al costat seu i fins a Hospitalet s’estén el barri de Collblanc, topònim que al mateix mapa es fa servir a banda d’Hospitalet i de Barcelona.

Veiem com en aquest mapa oficial de l’Ajuntament de Barcelona no apareix cap referència a Sants, Hostafrancs i La Bordeta i en canvi, com ja heu vist, apareixen alguns noms que no hem tornat a trobar com a topònims. Cal pensar que aquests noms que apareixen al mapa en realitat no són noms d’identitat, són noms de divisions purament administratives.

Per tant, si estem parlant de barris com a espai d’identitat cal mirar més enllà dels mapes. Revisant els noms de les entitats dels anys trenta i on estan ubicades descobrim que en general no hi ha tantes diferències amb l’actualitat respecte als noms i es parla de Sants, Hostafrancs, La Bordeta i Collblanc.

Però si que hi ha diferències respecte als noms que aquests espais definien. Com hem vist Collblanc ara no denomina cap barri barceloní i l’espai que abans definia queda repartit entre els barris de Sants-Badal i La Maternitat i Sant Ramon. Sants també s’ha fet més petit, ja que un gran espai va passar a les Corts l’any 1984 amb la creació dels nous districtes.

L’obertura de l’Avinguda Madrid als anys seixanta va obrir una rassa on hi havia una rica xarxa social, encotillant els barris i creant la frontera que es faria servir més endavant per separar ambos districtes. Això ens ho demostra el fet que a territori de Les Corts als anys trenta s’hi pogués trobar per exemple una seu de l’Ateneu Llibertari de Sants, curiosament al lloc on avui en dia hi ha l’Ateneu Popular de Les Corts o que sobre l’espai que avui en dia ocupa l’Avinguda Madrid s’hi pogués trobar, fins a l’any 1964 el Camp de la Unió Esportiva de Sants.

Els ajuntaments democràtics es van plantejar la descentralització de la ciutat i per aquest motiu l’any 1983 van plantejar una ponència que hauria de permetre dividir la ciutat en unitats que permetessin aquesta política. Es va plantejar tenir els antics nuclis municipals com a referència per aquesta nova divisió, però sense que allò els lligues. La proposta de la ponència dividia la ciutat en 9 districtes: Ciutat Vella, Eixample, Sants-Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu. Dues obres van servir de referència per la divisió dels districtes de 1984, per una banda Tots els barris de Barcelona, una obra de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria publicada l’any 1976 i el mapa que l’any 1980 va elaborar la FAVB.

"Tots els barris de Barcelona" (1976) Imatge del bloc Va per Barris

Inicialment no es contemplava la creació del districte de Les Corts. Pedralbes passaria a Sarrià i les Corts podia quedar inclòs o bé a Sants o bé a Sarrià. Un punt que defensaven els socialistes i els comunistes. Però convergents i populars defensaven la creació d’un districte propi per a Les Corts. Finalment en les negociacions entre partits es va decidir la creació d’aquest amb l’annexió de Pedralbes, que va ser segregat de Sarrià.

Les Corts havia sigut un més dels municipis agregats per Barcelona, però més enllà d’aquests motius històrics aquí potser podem fer una lectura política. Amb el nou districte un territori històricament de vot a les esquerres, com era Sants-Montjuïc, es feia més petit i en canvi es formava una nova unitat on des de llavors a quasi totes les comtesses electorals ha guanyat Convergència.

L’any 2006 es va crear una nova divisió administrativa, els barris, que van subdividir els 10 districtes en 73 territoris que en alguns casos estan mancats de motius històrics, com fou el cas de Sants-Badal. Però com veieu ni que les coses s’escriguin en taules de pedra res és inamovible.

Per saber-ne més:

-Les Corts y el Ensanche puntos de discòrdia, La Vanguardia 6 de novembre de 1983

-Organització en barris. Terrirori, Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya

-Els barris de Barcelona. Bloc Va per Barris

L'origen dels governs civils a l'En guàrdia

Programa molt interessant de l'En guàrdia que de ben segur ajuda a entendre molts dels conflictes que sovint he explicat al bloc.

Quan el cel era roig

Avui comparteixo un article que he fet per la revista de l'Arxiu de les Roquetes-Nou Barris

Juny de 1937. Barcelona encara es recupera dels enfrontaments que tot just fa un mes han tingut lloc als carrers entre les forces republicanes. Una batalla confusa que ha encobert una autèntica partida d’escacs en que finalment la estratègia de Stalin s’ha imposat. El seu rival polític a l’estat, el POUM, ha sigut eliminat acusat, falsament, de ser còmplices del feixisme. La CNT per a seva banda ha estat en gran part arraconada dels llocs de poder. Amb un control de la situació catalana cada cop més gran per part del PSUC i amb la imposició del model de l’exèrcit popular per sobre de les milícies la URSS pot fer una aposta més forta.

El 16 de juny, el mateix dia que Andreu Nin es detingut davant la seu del POUM, arriben a Barcelona procedents de França un grup d’aviadors russos. Davant la farsa internacional, que ha propiciat un tractat de no-intervenció que alemanys i italians han signat però no han complert en cap moment, aquests voluntaris russos, tal i com també han fet els americans, han canviat els seus noms. Entre d’altres Anatoli Serov s’ha convertit en Mateo Rodrigo i Mikhail Yakushin en Carlos Castejón.

Aquests dos destacats pilots, acompanyats d’altres, es passegen per Barcelona estupefactes pels efectes que els bombardejos feixistes estan produint a una gran ciutat com la capital catalana. No fa gaire que ha començat el càstig sobre la població civil. El 13 febrer, després de quatre bombardejos anteriors sense èxit, un atac des del creuer Eugenio di Savoia causa víctimes per primer cop a Barcelona. 18 morts que seran l’inici d’una sagnia sense precedents. Uns dies més tard, el 29 de maig, 60 persones perdran la vida després d’un bombardeig aeri nocturn perpetrat per trimotors italians vinguts de Mallorca. Però tot i la indignació dels soviètics el pitjor encara estava per arribar. Fins a 385 vegades els avions feixistes atacaran la ciutat de Barcelona al llarg de tot el conflicte.

Però a aquestes alçades del conflicte l’espai aèri encara no està clarament controlat per cap dels dos bàndols i aparentment la superioritat del material de l’URSS sembla que pot facilitar una avantatge als republicans. Caces russos com el I-15, conegut com el xato i el I-16, conegut com el mosca es mostren molt maniobrables. Els xatos, que arribarien a ser muntats a Reus, Sabadell, Molins de Rei i Vilafranca, es van mostrar superiors als seus rivals més habituals: els caces italians  Fiat CR32, el chirri, i els alemanys Heinkel He 51. El xato era una mica més lent que el chirri, però per contra era més maniobrable.

Aquesta superioritat tècnica ha fet que els feixistes optin per fer bombardejos nocturns. Els bombarders que fan servir els revoltats: els Junkers Ju-52 i els Savoia S-81 son molt lents i davant els avions soviètics, més àgils i ràpids, tenen poques possibilitats si no aprofiten la nit. Uns atacs que obliguen als pilots russos a millorar tècnicament i ser capaços d’abatre enemics en la foscor, apropant-se de forma perillosa als bombarders. Calia algú valerós per arriscar-se a volar de nit i Mateo Rodrigo, es a dir Anatoli Serov, es va oferir. El pilot rus inicia els vols i selecciona un grup de pilots amb experiència per acompanyar-lo. Una tasca molt dura si pensem que els aviadors no van deixar de volar durant el dia tot i fer-ho també de nit. Serov acabarà convertit en un especialista en la matèria.

Un xato en ple vol l’any 1936 (Cardona: Archivo L.Escorsell)

Però no va ser de nit quan es va produir l’atac més conegut de l’intrèpid pilot rus. Som a l’octubre de 1937. L’estat Major republicà ha rebut una comunicació inquietant. Un observador ha vist com a Garrapinillos, una població a menys de 10 quilòmetres de Saragossa, a una instal•lació que els feixistes han batejat com aeròdrom Sanjurjo no paren d’aterrar-hi avions feixistes, aproximadament un centenar. Aquesta pot ser una gran oportunitat per les forces aèries de la República, així doncs es decideix portar endavant l’operació. I la 2a esquadrilla de xatos, que es troba a Sarinyena, es trasllada fins a Casp. Els avions fan quasi un centenar de quilòmetres fins a la capital del Baix Aragó, on es preparen per l’atac. La matinada del 15 d’octubre de 1937 21 xatos i 43 mosques, que tenen l’ordre de cobrir als xatos, s’enlairen a Casp. 

Quan els avions republicans s’apropen a Garrapinillos els pilots no donen crèdit al que veuen. Sota seu els 100 avions franquistes sense més vigilància que alguna metralladora antiaèria. No hi ha ni observatoris ni bateries i els avions es troben agrupats en forma de U, com si estiguessin llestos per passar revista. Les dues esquadrilles de xatos que encapçala Anatoli Serov descarreguen les seves bales incendiàries, destruint avions enemics a plaer. Amb la  primera passada una vintena d’aparells ja cremen, entre els quals: tres bombarders Junkers Ju-52, tres Heinkel He-46 i sis Fiat Cr-32. En total un atac que costarà entre 26 i 30 avions als feixistes, tot i que aquests només n’admetran la pèrdua de tres trimotors alemanys i sis Fiats italians.

L’operació ha estat un èxit i els republicans tornen a Casp victoriosos, sense baixes. De camí els xatos, que van fent vol rasant, encara es creuen amb un comboi on viatja el personal de l’aerodrom. Els homes, que viatgen en autobusos, es veuen obligats a refugiar-se a les cunetes de la carretera davant del perill. A les 7 dels matí els republicans ja han retornat als seus aeròdroms, des d’on contemplen les columnes de fum. 

Aquest atac serà considerat com la més gran batalla aèria del republicans durant la Guerra Civil, i el propi Serov el farà servir d’exemple als seus deixebles als que explicarà que “els avions no es destrueixen al cel, sinó a la terra”. Però tot i la gran victòria aquest episodi serà l’inici del final del domini republicà de l’aire. La manca d’efectius obligarà als republicans a combatre sempre en inferioritat. Però el cel de Collserola encara reserva un darrer combat per a Serov, serà el 25 d’octubre del mateix anys.

Són les 4’20h de la matinada quan les forces republicanes detecten avions enemics apropant-se a Barcelona. Són un grup de 3 Savoia-Marchetti-81. Són uns bombarders coneguts com els pipistrellos, és a dir els ratpenats, pel fet que s’ha especialitzat en atacar de nit. Aquests han vingut des de Palma de Mallorca i després de sobrevolar el Maresme, on han descarregat bombes incendiàries i explosives sobre Premià de Mar i Mataró. L’alarma arriba a Sabadell i la patrulla de vol nocturna formada per Serov i Stepanov s’enlaira.

A la ciutat de Barcelona han saltat les alarmes però no s’escolten les bateries antiaèries, enlloc seu apareixen al cel de Collserola el caces russos. Es prepara un espectacle nocturn i de ben segur que els reflectors del Castell de Torre Baró busquen als tres pipistrellos italians. Quan Serov i Stepanov avisten als bombarders italians no triguen en atrapar-los, ja que els seus avions són més ràpids però la maniobra és complexa i perillosa, i encara més de nit.

Serov es situa sota dels trimotors enemics i quan el té a tir acciona la metralladora. L’avió s’encèn convertit en una bola de foc que s’estavella contra la muntanya, a tocar de la Font Muguera, on moriran els 5 tripulants italians. Mentre l’avió crema en una enorme foguera els aviadors soviètics persegueixen als altres dos bombarders, que intenten fugir. Tot és confús i hi haurà qui afirmi que un segon bombarder també ha caigut al mar.

A la muntanya quan el foc minva un grup d’oportunistes intenten treure profit de la situació recollint la ferrada de l’avió i parts dels paracaigudes que no han arribar a fer la seva funció fins que la Guàrdia d’Assalt intervé formant un cordó de seguretat. Les autoritats volen recollir les restes per demostrar, un cop més, que la tripulació era italiana. La documentació d’un tal Casiani no deixa dubte.

Al dia següent els diaris elogien als pilots destacant el reconeixement per part de l’ajuntament i afirmant que aquest as de l’aire que ha evitat el bombardeig sobre Barcelona ja havia abatut 40 avions en combat. Una dada probablement magnificada ja que segons el recompte oficial dels avions abatuts per Serov van ser 15 si no contem és clar els destruïts a Garrapinillos a terra. Però un detall crida poderosament l’atenció. Enlloc es menciona ni el nom del pilot ni la seva nacionalitat. I és que cels com el de Collserola, on lluitaven pilots italians i russos, eren l’escenari del pròleg encobert de la 2a Guerra Mundial.

Per saber-ne més llegiu: La guerra aèria a Catalunya, de David Gesalí i David Íñiguez.

i el bloc Aviación por Leandro, www.leandroaviacion.blogspot.com

Enregistrem la memòria 51 - Dues vides de teatre

Tots els pins formen la pineda

Tallar un pi a una pineda potser no és un fet gaire rellevant. Però imagineu-vos que seguim tallant pins. En algun moment la pineda deixarà de ser pineda i es convertirà en alguna altra cosa. Quan els pins desapareguin també ho faran els ocells que hi nien i tot l’ecosistema acabarà transformat.

Per quina raó això que ens és tan fàcil d’entendre en el cas dels boscos ens costa tant d’entendre en el cas dels barris. Els petits patrimonis, les finques antigues amb lloguers assequibles, són com els pins de la pineda. No són Sagrades Famílies però són els espais que garanteixen a les famílies normals viure de la manera que ho fan.

Està clar que s’ha de treballar per millorar els barris, però atenció que millorar els barris no ha de voler dir canviar-ne la població, ha de significar millorar-ne les condicions de vida. I per fer-ho potser el primer és garantir l’accés a la cultura i a l’educació. Aconseguir ciutadans que es preocupin per si mateixos i pel seu entorn, que entenguin la importància d’estar units i que siguin crítics i autocrítics, no cal importar-los d’altres barris o d’altres països.

Potser és el moment de començar a entendre que els barris tampoc són tan diferents dels boscos i de la resta d’ecosistemes. Potser és el moment de reivindicar un ecologisme social, que respecti i entengui els barri i els veïns, que aturi les gentrificacions a les ciutats com els ecologistes aturen les tales dels boscos.

Enregistrem la memòria 50 - Treballar a Can Batlló

Enregistrem la memòria 49 - Paisatges que canvien, el Sants antic