dissabte, 12 de febrer de 2022

La Batalla de Torre Baró

Article aparegut al número 66 de la revista de l’Arxiu Històric de la Revista de les Roquetes-Nou Barris, del juliol de 2014

La batalla de Torre Baró va ser una batalla fictícia de la Guerra Civil, un assaig que, tanmateix, pot servir per explicar un dels grans conflictes que es van viure al bàndol republicà. Però per entendre aquesta batalla, abans cal que ens posem en situació.

El 17 de juliol de 1936 el Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla s’alçaren en contra de la República. Era el tret de sortida d’una àmplia conspiració de la dreta espanyola. Un cop que va contar amb el finançament d’algunes de les fortunes del país, com el banquer Joan March, que va pagar personalment els avions italians que transportarien les tropes colonials des del Marroc fins a Andalusia, i que també va organitzar el vol del Dragon Rapide, que traslladà Franco des de les Canàries fins al Marroc.

A Barcelona l’alçament va produir-se el 19 de juliol. Després de formar als patis dels quarters, les tropes revoltades van sortir al carrer per controlar els punts neuràlgics de la ciutat. Però grups d’obrers armats, juntament amb la Guàrdia d’assalt i la Guàrdia civil, van frenar el cop, fent fracassar l’alçament. L’estat però va quedar dividit. Començava així la Guerra Civil

Després del cop, l’exèrcit -que majoritàriament s’havia revoltat- va quedar totalment desestructurat a Catalunya, i els milicians van fer-se amb la ciutat. Es donava així l’oportunitat a la revolució que molts havien esperat. Però com havia de ser aquesta nova societat? Anarquista o comunista? Un fet que alguns historiadors han simplificat amb la màxima de “Guanyar la guerra o fer la revolució” però que amaga una complexitat més gran.

Molts industrials havien fugit pel seu recolzament  a la causa feixista o per la por a la violència revolucionària. Amb l’exèrcit desaparegut les institucions es mostraven impotents davant d’una classe obrera armada que havia aturat el cop. Calia doncs prendre decisions sobre com es gestionarien les fàbriques i els serveis públics, quin model d’exèrcit s’implantaria o com serien les noves administracions sorgides de la revolució. I els sectors populars tenien visions sovint contraposades.

A les fàbriques, per exemple, els anarquistes defensaven les col·lectivitzacions, per les quals els obrers es feien amb el control de la producció, mentre que els comunistes defensaven la  socialització i el control de l’estat. Finalment però la CNT, hegemònica entre la classe obrera, va forçar a la Generalitat a acceptar les tesis anarquistes.

Tot i que amplis sectors del moviment obrer s’havien mostrat sempre antimilitaristes, ara aquesta postura no servia. Calia defensar les llibertats del cop feixista i fer-ho implicava una nova divisió. Tant la tradició antiautoritària dels anarquistes, com el fet que aquests portaven dècades patint una forta repressió on l’exèrcit havia tingut un pes fonamental, va generar un comprensible rebuig a aquesta forma d'organització militar.

Automàticament es formaren milícies als carrers amb crides a les ràdios i als diaris. Els milicians, que podien ser homes o dones de 18 a 45 anys, aportaven el seu escàs armament i la seva indumentària, composta sovint per granotes blaves, espardenyes i mocadors amb les sigles de l’organització a la qual pertanyien. Les primeres setmanes prop de 18.000 milicians i milicianes van sortir cap al front, una xifra que arribaria als 30.000. Però aquí també, anarquistes i comunistes, tenien visions contraposades, ja que els segons eren partidaris de formar un exèrcit regular. Els comunistes, representats pel PSUC, eren minoritaris a  Catalunya, però tenien el vistiplau i el recolzament de la URSS, el país del qual la República esperava un gran suport logístic.

El 16 d’octubre de 1936 es va publicar l’ordre per la qual el Ministre de la Guerra, Largo Caballero, assumia el comandament de totes les forces armades. Aquesta ordre contemplava també la unificació i la integració de les milícies a l’exèrcit regular. Va començar així el procés del nou Exèrcit Popular, un procés que, jurídicament, no es completaria fins al febrer de 1937.

Creat el nou Exèrcit Popular sobre els papers, calia formar-lo i entrenar-lo, mentre els milicians frenaven els feixistes a l’Aragó. Però sobretot calia vendre les virtuts de tenir un exèrcit a un poble que recelava de tot el que fossin uniformes i disciplina i que havia acomiadat les milícies amb una mobilització general. És aleshores quan es va formar el Comitè Pro Exèrcit Popular Regular, impulsat per la UGT i el PSUC, i es van programar centenars d’activitats al país durant el mes d’abril de 1937: xerrades, manifestacions, projeccions de films, encartellades…

En aquest context, el diumenge 18 d’abril es van organitzar unes maniobres a Collserola, una simulació de batalla als terrenys que llavors es trobaven repartits entre Horta i Sant Andreu. És la que es va conèixer com la Batalla de la Torre del Baró. Un combat que tenia com a objectiu oficial formar a les tropes de la reserva de Catalunya. Els soldats, com deia la Vanguardia, havien de: moverse en el terreno, desplegarse en guerrilla, ejecutar los mandos, atacar y defender; en una palabra, todo lo que del soldado exige la guerra.

La Vanguàrdia, suplement del dimarts 20/04/1937

Les tropes, formades per 6500 combatents, segons els propis organitzadors, es van concentrar a la plaça de Catalunya a les 6 del matí i des d’aquell punt van marxar cap a l’espai de la batalla. Allà, sota el comandament dels dos estats majors que es van crear per l’ocasió , es va desplegar un exèrcit, comandat per Alfonso de Medina, que faria d’atacant, i un altre, comandat per Eduardo Dutval, de defensor.

La maniobra representava un suposat atac a Barcelona per sis batallons que avançaven per la carretera de Montcada a Sant Andreu. L'èxit, segons la crònica, va ser pels defensors, que van aconseguir trencar la columna central de l’atac. Mentre les tropes es movien per Collserola, el tinent coronel M. Soriano -que dirigia les maniobres- juntament amb les autoritats convidades i la premsa seguien les mobilitzacions instal·lades a la Torre del Baró.

Però sens dubte aquesta maniobra també va tenir un objectiu publicitari. Dos fets ens ho demostren. El primer és que, tot i que com dèiem, els organitzadors van afirmar que hi van participar 6.500 combatents, cal posar aquesta xifra en cuarentena, ja que gran part dels soldats provenien del campament de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès), un campament que s’havia inaugurat el 21 de març i que, segons sembla, al desembre del mateix any només tenia 1.400 soldats. I el segon, és el fet que aquest mateix campament va ser controlat pel PSUC i va servir per difondre publicitat en contra del POUM, el partit marxista que s’oposava a l’estanilisme, el seu rival polític.

Només quinze dies després de la Batalla de la Torre del Baró, Eusebi Rodríguez Salas, comissari d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya i militant del PSUC, acompanyat de 200 guàrdies d’assalt, es llençava a l’assalt de l’edifici de la Telefònica, que era sota control de la CNT. Començaven així els Fets de Maig i la batalla dialèctica entre comunistes i anarquistes sobre el model de societat es convertiria en una batalla real als carrers. 

1 comentari:

Baron D Saplan ha dit...


Hola,..., un bon i instructiu article. Aprofito el contacte per manifestar el meu especial interés en els Jocs Florals que es van celebrar a Sants durant molts anys. Vaig llegir el teu post del dia 14 d'abril del 2010, i veig que en saps del tema.

En aquests Jocs i va participar en diverses ocasions un poèta/escriptor aranés, Mn Josep Condó Sambeat, i sabem que va ser flocat en diverses ocasions: en 1894 va ser distingit amb accèssit en " lo Certamen del Foment Català", i en 1897 amb primer i segon accèssit de La Lliga de Contribuyents. (D'algun coneixem el títol i el contingut de l'obra)

Saps si es conserven els originals de les obres presentades?.
Disposem de Memòries dels Jocs d'aquells anys ?.

Agrairia infinit tota informació al respecte.

Moltes gràcies.

Antoni Peremartí Fort
aperemartí@gmail.com