dilluns, 14 de desembre de 2020

La presó sobre les ones

Sir Hugh McCalmont, general major de l'exèrcit britànic, havia lluitat per tot el món defensant els seus privilegis. Enfrontant-se als métis, als aixantis, als zulus, als afgans o als egipcis, aniquilant a qualsevol que fos un obstacle entre la metròpolis i els recursos que l’imperi reclamava com a propis. Ja retirat com a militar seguiria defensant els privilegis de la corona a les urnes a l’Ulster i defensant també els seus privilegis com a home oposant-se a les sufragistes que reclamaven el vot per a les dones. 

Retrat de Hugh McCalmont aparegut l'any 1906 a Vanity Fair
Publicat per Leslie Ward a Commons.Wikimedia


Potser aquesta darrera lluita va ser la que li va significar més perjudicis, ja que al març de 1914 les sufragistes, armades amb bombes incendiàries, van cremar la seva fastuosa mansió a Whiteabbey. Tot i ser detingudes Madge Muir i Dorothy Evans, acusades de provocar l’incendi, les dones van seguir el combat per la igualtat a presó amb una vaga de fam. 

Però retornant a l’any 1894, quan el britànic havia abandonat la seva dilatada carrera militar trepitjant als “salvatges”, Hugh McCalmont es va fer construir un gran iot de 95 metres d’eslora equipat amb dues potents màquines de vapor que li permetien arribar als 20,9 nusos, uns 38 km/h. Un vaixell, el Giralda, que, ja en mans del seu propietari, aconseguiria batre el rècord de la travessa d’Anglaterra al Mediterrani, navegant de Dartmouth a Gibraltar en 61 hores.

El Giralda


El caprici però li va durar quatre anys i l’any 1898 el sir ja estava decidit a desfer-se de la nau. L’ocasió no podia ser més propicia, al carib hi havia soroll de sabres entre Espanya i els Estats Units. Cuba, i les riqueses que aquesta illa permetia controlar, eren el premi per al guanyador. Hugh McCalmont sabía que una guerra sempre és un bon moment per fer negocis, així que va decidir vendre el seu veloç iot a la marina nord-americana. Però els americans, potser conscients de la seva enorme superioritat als mars, no estaven per la labor, així que el britànic va oferir la nau als espanyols, que van comprar-la per 60.000 lliures esterlines, més de 2 milions de pessetes. De ben segur que Hugh McCalmont va celebrar la venta encenent un bon habà. 

El iot va arrribar al port de Barcelona el 27 de març on Rafael Rodríguez de Vera en va ser designat capità. Aquesta no seria la darrera vegada que el vaixell reposaria al port de la ciutat. La nau ja era equipada amb 2 canons de l’empresa francesa Hotchkiss de 47 mm i 2 ametralladores Gadner de 8 mil·límetres, una arma d’origen nord americà que havia impressionat tant a la Royal Navy que l’empresa s’havia traslladat a Anglaterra, per equipar els vaixells. Al port de Barcelona es van incorporar 5 canons Hotchkiss més i la nau va sortir cap a Cadis el 20 d’abril.

Les Antilles espanyoles estaven sent sotmeses a un important bloqueig naval pels vaixells nord americans i, tot i que l’almirant Cervera havia aconseguit evadir-lo, la situació pintava molt malament per als espanyols que es veien superats tant en nombre com pel que fa a la tecnologia. Davant d’aquesta situació l’armada espanyola va plantejar un contraatac dissuasori que servís per alleugerir la situació de la flota espanyola al Carib. S’haurien d’enviar 3 divisions, entre les quals es trobaria un altre vaixell, el cuirassat Pelayo, que recuperarem més tard a la nostra història. Però la batalla naval a Cuba, tot i que els polítics i la premsa s’havien dedicat a inflar l’orgull patri, estava perduda abans de començar. Les forces entre la marina d’Estats Units i Espanya eren absolutament desiguals. D’aquesta manera, i sense entrar en més detalls, es va consumar el conegut “desastre del 98”. 

Simptomàticament l’acció més coneguda del Giralda en tot aquest episodi va ser el trasllat de les despulles de Cristòfol Colom de Cadis, des d’on havien arribat de l’Habana després de la derrota, fins a Sevilla. Potser la sepultura del navegant és l’única cosa més disputada que el seu lloc de naixement, ja que Colom va seguir els viatges després de morir, creuant fins i tot l’atlàntic dues vegades més. Des de la seva mort l’any 1509 i fins al 1898 les restes del navegant havien anat reposant a Valladolid, Sevilla, Santo Domingo i La Habana. 

A partir d’aquest moment el Giralda va ser assignat a “serveis especials”, és a dir, es va convertit en el iot reial durant els plaents estius dels borbons al cantàbric. Durant prop de vint anys el balneari del Sardinero i els entorns de Santander es va convertir en l’epicentre dels estius reials. Així al llarg de molts anys el vaixell va quedar lligat a la història del jove monarca Alfons XIII. En el Giralda, per exemple, el rei va visitar per primer cop les illes Canàries. A partir de l’any 1918 el iot es va convertir en un buc-escola al servei de la marina.

En aquells mateixos anys la ciutat de Barcelona es trobava immersa en l’espiral de violència que va ser coneguda com el pistolerisme, un episodi durant el qual la patronal va finançar les accions dels pistolers amb l'aquiescència i el suport del governador civil de Barcelona, Martínez Anido. A finals de novembre de l’any 1920 Anido va ordenar una detenció massiva de sindicalistes i d’altres figures destacades vinculades al moviment obrer. Tots aquests homes van ser portats a la presó Model. Però molts d’ells tenien marcat un altre destí. 

El dia 30 de novembre fins a 36 presoners van ser trets de la Model, i transportats en tres camions militars cap al port de Barcelona. La llista de presoners ens mostra a alguns dels personatges més destacats del moviment obrer català: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover.

Per evitar les protestes es va organitzar un servei de vigilància amb un centenar de guàrdies de la caserna del Consell de Cent que seguirà als presos fins al port. A les 16.30h els camions van arribar al port i els homes, custodiats per la Guàrdia Civil, van ser embarcats a bord del Giralda.

Que un vaixell acabes convertit en una presó no era una cosa estranya, de fet al llarg de la història de la ciutat algunes s’han fet tristament populars. Aquestes naus, que amarrades al port servien de presó sobre les ones, rebien el nom de pontons. Unes dècades abans un altre vaixell s’havia convertit en un dels símbols de la repressió a Barcelona i el seu pla, era el Vapor Europa, conegut simplement com “lo Ponton”. Entre les moltes persones que van rebre l’amenaça d’acabar tancats al Ponton es va trobar el consistori santsenc en ple. La Capitania General va llançar aquest advertiment si l’administració santsenca no s’esmerçava en aturar els sabotatges contra les vies del tren i del telègraf. 

El Vapor Europa acabaria convertit en cendres a mans del poble el 29 de setembre de 1868 quan, durant la revolució de la Gloriosa, la junta revolucionaria de la ciutat va decretar l’enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d’esquadra i l’abolició de les quintes i dels consums. La crema del Ponton es va convertir en una icona de la lluita contra la repressió a la ciutat. I així la Campana de Gràcia va acabar popularitzant una cançó sobre el vaixell en que, entre moltes altres coses, repetia: Chiton, chiton o et tanquen al Ponton. 

Dos anys més tard en el context de la repressió desfermada després de la revolta de Quintes de 1870 el periodista republicà Jose Roca i Roca, el 15 de maig d’aquell mateix any va llançar un diari satíric anomenat Lo Ponton, periodich més cuhent que un vitxo. Una publicació que s’encapçalava amb un gravat del vaixell-presó en flames i que, en el seu primer número, arrencava amb un Quina flama mes encesa que feya’l Ponton de’n Cheste quan lo poble va calarhi foch ab una guspira de son entusiasme. Alló era un gust!

Però tornant al 1920 cal dir que el Giralda no era el destí final dels sindicalistes i advocats presos. De fet els homes que eren embarcats per força en el vaixell que habia sigut la joguina d’un militar britànic i d’un rei espanyol no coneixen ben bé quin és el seu destí. Alguns d’aquests homes ja s’havien trobat presos a un altre vaixell, només un any abans, quan al gener de 1919, amb les garanties constitucionals suspeses, molts d’ells van acabar presos al Pelayo, un altre dels vaixell que havia participat de la desastre a Cuba. 

Quan el Giralda es fa a la mar entre alguns dels presos corre el rumor que els porten a Fernando Poo, a l’illa de Bioko, al territori de la Guinea Equatorial, però el seu destí en realitat és més proper. El Giralda, que s’alpa a les 17,30h, es dirigeix a l’illa de Menorca, concretament a Maó, on al port s’alça la imponent fortalesa d’Isabel II, més coneguda com La Mola. Construïda entre els anys 1848 i 1875 la fortalesa havia convertit Maó en un enclavament militar fonamental en una Mediterrània occidental que a meitat del segle XIX tornava a ser convulsa. Els murs de la Mola esdevindran la gàbia de tots aquest homes durant mesos. 

A Barcelona la noticia de la detenció i posterior deportació de totes aquestes figures va tenir reaccions. Pocs minuts després que el Giralda abandonés el port de Barcelona Francesc Layret, l’important advocat i polític, acompanyat per un ajudant va sortir per la porta de casa seva, al número 26 del carrer de Balmes. Al carrer, estacionada en un cotxe, l’esperava Mercè Micó, dona del seu company Lluís Companys per protestar davant de l’alcalde de Barcelona. Estranyat pel fet que els fanals no funcionin Layret va creuar el carrer. En aquell moment va ser assaltat per un jove d’uns vint anys vestit de mecànic amb gorra grisa que va obrir foc repetidament. Els pistolers del Sindicat Lliure acababen d’assassinar a Layret, un crim que va quedar impune.

Els homes que navegaven presos al Giralda van rebre la notícia de la mort de Layret a l'endemà, quan ja arribaven a Maó. Advocats i sindicalistes restarien mesos tancats a La Mola, però ni tan sols aquell bandejament va aturar l'activitat política i sindical d’aquells homes. Dins d’aquells murs figures com Salvador Seguí van seguir fent conferències i Frances Comas, el jove sindicalista de la Bordeta, va publicar un seguit d’articles per a Cultura Obrera, Organo del Ateneo Sindicalista y de la Federación Regional del Trabajo de Baleares. 

A la publicació del 28 de maig de 1921, en un article anomenat El mundo Ideal, en el qual Comas s’abstreia deixant volar la seva imaginació fora d’aquells murs, cual un gran vuelo de águila… imaginant el món pel qual lluitaven, acabava sentenciant: Yo por tanto, a los hombres que de verdad lo deseen vivir les digo: Sed firmes y constantes en propagarlo; los dias del régimen capitalista son contados. Cuanto más hagamos, más pronto lo viviremos. Tres anys més tard Seguí i Comas serien assassinats pels pistolers del Sindicat Lliure.

El Giralda va viure els darrers anys de la seva vida convertit en buc hidrogràfic de l’armada i venut abans de la Guerra Civil, finalment va ser desballestat l’any 1940, curiosament a Sevilla. Les presons sobre les ones però van seguir.

Per saber-ne més:


Cap comentari: