Llimar el percutor

Un grup d'homes avança rabent pels carrers de Sants. A llurs mans exhibeixen armes curtes, com la coneguda Star, la pistola sindicalista que havia permès a la fàbrica d'armes d'Eibar fer negoci amb la mort als carrers de Barcelona durant els anys del pistolerisme.

Dins la massa un home avança a cops i empentes, és l'Etéreo. El grup ve de casa seva, on l'han anat a cercar. En el pensament del detingut la seva dona i el seu fill que quan han aparegut el grup l'han volgut acompanyar. Però també ressona la resposta dels homes que el condueixen: Quedeu-vos a casa, per que el teu marit i el teu pare, viurà molt poques hores. Si voleu córrer la mateixa sort que ell, doncs endavant...

Arribar a carretera de Sants els porta a tots records ben recents. L'empedrat aixecat, les restes d'una barricada, els impactes de les canonades i el sutge dels incendis encara present a l'aire els recorda els vuit companys morts poques hores enrere quan els militars dels esquadrons 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa van obrir foc en direcció a Sants. Corria el 19 de juliol.

Barricada a la Creu Coberta el 19 de juliol de 1936

Poques hores després d'enfrontar-se a l'exèrcit sublevat cremarien la parròquia de Santa Maria de Sants, Can Catà, Can Santomà, Ca l'Agell, el Centre Catòlic, el Círcol de Sants i l'escola dels Maristes. La parròquia de l'Àngel Custodi es va salvar de les flames per ser utilitzada com a magatzem i la parròquia dels Dolors per la seva proximitat a la destil·leria Pujol i Grau.

El grup arriba a la riera de Magòria, el punt que separa els barris de Sants i Hostafrancs, buscant un racó més amagat. Allà aparten a l'home i al crit de "Traïdor" li disparen. L'Etéreo cau al terra mentre la vida se li escapa en un bassal de sang. Però per entendre plenament aquesta història cal traslladar-se uns quants anys enrere, però no gaire lluny del lloc on l'home ha trobat el seu final.

Ens trobem a finals de l'any 1933, Jesús, un jove de 19 anys, camina pel carrer d'Ermengarda on viu amb la seva mare i la seva germana des de la mort del seu pare. Sota l'aixella porta la Soli. En portada es pot llegir un gran titular: "Trabajador, no votes" i en petit, a una cantonada "Hoy comienza la huelga de Tranvías, Metro y Autobuses". No fa molts anys que viuen a la ciutat. L'any 1929 el seu pare va venir de Calatayud a Barcelona buscant feina en un moment en què la ciutat bullia per l'Exposició Internacional. Gràcies als companys que va conèixer al Centre Aragonès l'home va trobar una feina com a escombriaire a l'exposició contractat per Fomento de Obras y Construcciones, una gran empresa que l'any 1900 havia engegat Antoni Piera Jané, el propietari de Cal Ros de Maiol, després de fer fortuna amb les pedreres de Montjuïc. Amb la seva nova feina el pare de Jesús va poder portar tota la família cap a Catalunya.

Jesús Martínez Maluenda, que pels seus orígens serà conegut pels seus companys com el Maño, enfila el carrer Ermengarda, ben a prop de l'Espanya Industrial, la gran fàbrica tèxtil del barri, i segueix pel carrer del Masnou fins a arribar a la plaça d'Osca, l'epicentre del Sants popular. Un espai que havia canviat molt d'ençà que l'any 1913 el mercat s'havia desplaçat al nou edifici projectat per Pere Falqués a l'antic Hort Nou, el que els paradistes del mercat coneixeran com la Catedral.

El Maño dirigeix les seves passes cap a un cafè de la plaça quan a pocs metres apareix l'Etéreo. El jove es porta les mans a les butxaques intentant dissimular els nervis. Tots dos homes es coneixen, no només pel fet que viuen pràcticament al mateix barri, sinó perquè tots dos treballen a la indústria del metall i tots dos militen al mateix sindicat, la CNT.

Poc després d'arribar de Calatayud, el Maño ja havia iniciat la seva militància a les Joventuts Llibertàries de Sants, que tenien la seva seu al número 6 del carrer Torre d'en Damians. Sap que l'Etéreo és delegat a un taller de metal·lúrgia que es troba a la plaça Letamendi, però també sap que en els temps que corren no es pot confiar en tothom. La Barcelona del 1933 tornava a ser una ciutat de forts conflictes socials on ressonava l'eco del crack del 29 i el final de la bombolla que havia sigut l'exposició.

El conflicte més fort havia començat a Tramvies de Barcelona, una empresa que era dirigida pel marquès de la Foronda, un empresari que havia sigut molt proper a Primo de Rivera, i que com a premi havia sigut escollit director de l'Exposició Internacional. Mariano de Foronda, que a principis de segle ja s'havia destacat per la seva política antisindical i paternalista, arribant a acomiadar als treballadors que eren sindicats per contractar treballadors vinguts del seu poble, Cazorla, veia ara amb por com, legalitzada la CNT, tot es preparava per a l'organització d'un gran organisme, el Sindicat Únic del Transport que aplegaria tot el ram.

Vaga de transports a la plaça d'Espanya (Fons Brangulí)

El model dels sindicats únics, que havia conferit un enorme poder a les reivindicacions obreres, havia sigut una de les decisions del Congrés de Sants, que havia tingut lloc a l'Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir, l'any 1918. S'havia creat així l'eina que permetria victòries obreres com la Vaga de la Canadenca, que paralitzà la ciutat de Barcelona durant 44 dies.

El 16 d'abril de 1933 el Govern Civil havia ordenat l'acomiadament de 16 treballadors, precipitant una vaga general del transport que arrencaria al novembre. Com a resposta, tal com havia passat durant la Vaga de la Canadenca, els serveis es van militaritzar i mariners de l'armada van substituir als treballadors en vaga. El conflicte es va enquistar, i els sabotatges i atacs als vehicles i als esquirols que conduïen els tramvies es van reproduir per tota la ciutat fins al punt que els tramvies hagueren de circular escortats. En aquest context el 19 de novembre s'havia de celebrar la primera volta a les eleccions al govern de la República, les primeres en què podrien votar les dones.

El Maño i l'Etéreo se saluden i un rere l'altre entren al cafè. Jesús saluda al propietari que eixuga uns gots. Quan es gira veu que l'Etéreo ha segut a una de les taules, dins les butxaques el Maño tanca el puny amb ràbia. Una barreja! -demana l'Etéreo. Mentre el cambrer barreja l'anis i el moscatell en un got de carajillo el Maño seu a una altra taula, propera. Jesús demana un xato de vi i mentre li porten llegeix el diari. "Los hombres no pueden conquistar el Estado. Es el Estado el que conquista a los hombres, corrompiendolos, bestializándolos. El ejercicio del poder, el empleo del burócrata fiscalizador, del policía rastrero y represivo, del guardia represor, del juez vengativo y del verdugo carnicero, endurece los sentimientos humanos del político y lo transforma en una bestia. Votar es aprobar el Estado humanicida."

L'Etéreo s'ha aixecat, deixa unes monedes a la barra i marxa. El Maño espera uns segons i quan comprova que l'home ha marxat cambia de taula. El cambrer corre a retirar el got de la barreja i es queda apostat a la porta del cafè, a l'esguard. Jesús aixeca uns centímetres la fusta de la taula, que amaga un doble fons on s'amaguen segells de cotització del sindicat.

Jesús és jove i no té a ningú a càrrec seu, per això és la persona ideal per moure's per les fàbriques de Sants, Hostafrancs i les Corts per trobar als delegats i cobrar les cotitzacions. 10 cèntims pel carnet del sindicat, 15 pels operaris i 25 cèntims, un real, pels obrers. Uns diners que eren fonamentals pel manteniment de l'organització en moments tan convulsos. Per tot això part d'aquests diners anaven a parar al Comité Pro Presos. Boicotejar l'entrada de diners és una de les estratègies de tots aquells que volen minvar les força de les vagues obreres, per això el Maño, i el propietari del cafè han de ser especialment curosos.

Mentre el Maño segueix amb la seva tasca l'Etéro marxa de la plaça d'Osca ràpid. També ell està neguitós. Prem les mans a les butxaques de la jaqueta. Amagades porta dos catxarros. Dues pistoles que en unes hores s'ha de treure de sobre per entregar-les a un grup d'acció dels molts que es mouen per la ciutat. Sense anar molt lluny a la Torrassa actuen Afinidad, que és el grup on participa Josep Peirats i d'altres companys seus, molts companys de l'antiga Escola Racionalista Luz, una iniciativa del mestre Joan Roigé.

A l'altre extrem del barri, a la Creu Coberta, arribant a la plaça d'Espanya hi ha un cafè restaurant que a les nits funciona com un petit niu d'art. Un espai on es troben els gitanos d'Hostafrancs, queixosos dels canvis que l'Exposició ha significat al seu barri; artistes novells que, acompanyats per les melodies que reprodueix una pianola marca Hupfeld, somien en fer el salt a la plaça per fer carrera al Paral·lel; vidriers rajolers de les bòbiles d'Hostafrancs.

El soroll que produeix tot aquest batibull, que de vegades acaba en baralla, fa que sigui el lloc ideal per les trobades d'un altre grup d'acció Los Solidarios, el grup que formen entre d'altres per Durruti, Ascaso o Aurelio Férnandez. De fet Garcia Oliver, qui encunyaria el concepte de la gimnàstica revolucionària, la pràctica d'anar conquerint espais de llibertat per desafiar l'autoritat, hi va treballar com a cambrer durant un temps des de les set de la tarda fins a la matinada. Com a bon veí d'Hostafrancs i anarquista el Maño també coneix el Tupinet, de fet és propietat d'una familiar del seu pare.

Lluny d'allà, l'Etéreo entrega les pistoles al responsable d'un altre grup d'acció que prepara una acció de sabotatge als tramvies. L'home agafa les armes, les amaga i marxa cap a Sant Andreu, on volen actuar. Però el que no sap és que aquelles armes tenen els percutors llimats, de manera que no poden disparar la bala. Una tasca de sabotatge fàcil per algú com l'Etéreo que treballa en un taller de metall. Sí, en efecte, es tracta d'un confident al servei del Sindicat Lliure.

Poques hores més tard els anarquistes descobriran el fet quan intentaran creuar foc amb les forces d'ordre. L'Etéreo els ha traïcionat i això ho retindran bé a la memòria fins al juliol de 1936. Detinguts i portats a la Model els anarquistes es retrobaran amb el Maño. El jove, que també ha sigut detingut durant les protestes, escolta amb atenció el relat del grup d'acció.

Al llarg del més la situació al pla de Barcelona s'anirà tensant, especialment quan els resultats a les eleccions portin al govern de la República a una coalició de la CEDA i els republicans de Lerroux. Com a resposta, arreu de l'estat, grups vinculats a la CNT es preparen per a un moviment insurreccional la nit del divendres 8 de desembre de 1933.

Jesús, el Maño, en l'època en que feia de guia.

Un dia més tard l'Hospitalet, la Bordeta i Sants seran de nou escenaris d'episodis revolucionaris, quan un grup de 200 persones armades s'enfrontarà a la Guàrdia Civil, aixecarà barricades i penjaran la bandera vermella, símbol del comunisme llibertari, a la Tinença d'Alcaldia de Santa Eulàlia. Entre els insurrectes hi ha anarquistes del grup Afinidad, format entre d'altres per militants com Josep Peirats, que de petits havien sigut alumnes del mestre Joan Roigé i que, ja a Hospitalet havien impulsat l'Ateneu Racionalista de la Torrasa.

Pel que fa a Jesús, el Maño, va ser detingut novament l'any 1936, anant a parar de nou a la Model, va participar en la Guerra Civil i va haver de marxar a l'exili patint els camps d'Argelers i Brams. El Mañó es va integrar a la Resistència i després de la Segona Guerra Mundial va seguir actuant com a guia al Maquis. Però tot això ja és una altra història.

Bibliografia

Aquest és un relat novel·lat inspirat en personatges i fets autèntics, redactat sobre informacions extretes dels següents llibres:

GARCÍA OLIVER, Juan: El Eco de los pasos. Ruedo Ibérico, 1978.

PEIRATS VALLS, Josep: De mi paso por la vida. Memoria. Ediciones Flor del Viento, 2009.

SERRA FONTELLES, Jesús: El duende del maquis, Jesús Martínez Maluenda. Colección Memoria. Editorial Virus, 2012.