Km 0, quaranta anys del Cros Popular de Sants

Arribada del 5è Cros Popular de Sants

Corre l’any 1983 i jo també estic corrent. Bé, per ser més precisos hauria de dir que he acabat de córrer. De fet m’he aturat en sec. Estic a la cursa dels petits del 5è Cros Popular de Sants i a la línia d’arribada, que segurament uns dies enrere deuen haver pintat el meu pare i el Carles, m’aturo per la foto. Uns metres enrere la meva mare, probablement preocupada pel meu asma, i els meus germans, l’Eugeni, la Conchi i la Mari, tots preparats per córrer també.   

Ens trobem al carrer Badal, llavors encara ningú hauria pensat en dir-ne rambla. A la meva esquena casa nostra, l’edifici que sobresurt seguint l’antiga alineació del carrer abans que l’alcalde Porcioles decidís esguerrar Sants amb l’obertura del Cinturó de Ronda. Uns metres més endavant, passat Pavia, els 80.000 vehicles que hi circulen cada dia ho fan en obert. Barrejat amb el fum i el soroll que ocasionen els cotxes s’afegeix la remor dels trens que circulen per  l’enorme platja de vies que creuen sobre el cinturó. Desconec qui va decidir dir-ne platja a l’espai ocupat per les vies, però dista molt de ser un paradís. 

A la vorera de la banda Llobregat, es troba el Foment Català d’Ajut i Serveis, a la vorera de la banda Besòs, l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta. Dues entitats que viuen abocades al cinturó, per obra i desgràcia de l’alcalde franquista. De fet l’associació de veïns, en part, és filla d’aquest fet, ja que l’obertura d’aquesta via pel mig de Sants havia condemnat a moltes vivendes a ser enderrocades, entre d’altres la nostra. Només la lluita de les veïnes i els veïns, entre els quals la meva mare i el meu pare, va aconseguir que se salvessin les cases que s’ubicaven entre la carretera de Sants i el carrer de Pavia, 300 metres pels quals el Cinturó va passar soterrat. 300 metres que haurien fet molt complicades les vides de centenars de famílies.

Jo tinc cinc anys, els mateixos que les edicions del Cros després de la seva represa. Només fa 3 anys que el meu pare està a l’organització. L’any 1981 l’Associació de Veïns i el Foment van decidir impulsar una comissió de festa major al carrer Badal. Es tractava de fer activitats activitats que permetessin allò que ara definim com fer barri. No deixa de ser significatiu que cadascuna d’aquestes entitats es trobés a una de les ribes d’aquest malsà riu de cotxes. Cultura i esport per relligar les ferides del desarrollismo. 

Per començar a relligar amb cultura i esport les ferides del porciolisme el meu pare creuà Badal com a representant de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta per anar a parlar amb la gent del Foment Català d’Ajut i Serveis. En Carles Manzano i en Xavier Miró, del Foment, s’afegiren a la iniciativa d’arrencar aquesta comissió i així l’any 1981 el carrer Badal va fer festa. 

L’anomenada Comissió de Festes de Badal Brasil i Adjacents, no va tenir continuïtat, però dues activitats de la programació d’aquell 1981 van aconseguir sobreviure a la festa. Per una banda la Cursa Ciclista, un certamen que asumiria la Secció Ciclista de la Unió Esportiva de Sants i que acabaria convertida en una de les activitats habituals de la Festa Major, per d’altra el Cros Popular de Sants, una cursa atlètica que havia organitzat l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant a les seves dues primeres edicions. De fet l’ateneu, recentment recuperat després de la dictadura, reprenia així un esdeveniment esportiu que els anys 1934 i 1935 havia organitzat el propi ateneu, el Gran Premi de Sants, una cursa atlètica.

Des d’aquest moment el Cros va quedar intimament lligat a la nostra família i el Carles, el Xavier i la Mireia, que seguiren la seva organització conjuntament amb el meu pare, es van convertir en la família del Cros, una familia que en endavant encara creixeria més. De la mateixa manera que Barcelona anava recuperant les festes majors dels barris també van començar a aparèixer gran quantitat de curses populars per tota la ciutat. La ciutadania recuperava els carrers després dels anys de la llarga dictadura del cotxe.

El Cros va arrencar com una activitat gratuïta en la que tots i cadascun dels petits detalls eren manufacturats. D’aquells anys recordo la Mireia enfornant els centenars de records ceràmics de la cursa al forn que hi havia al Foment; recordo també les meves germanes fent els dorsals del Cros un a un amb un taker, omplint la casa de rectangles de plàstic mentre s’eixugava la tinta; recordo les tardes segellant els talonaris de loteria que servien per aconseguir uns ingressos mínims per fer la cursa; recordo la meva germana, la Mari, fent les inscripcions de la cursa quan encara era molt jove a l’oficina de la Caixa de Catalunya de Sants amb Tinent Flomesta; recordo les meves germanes apuntant els temps dels corredors a tocar del Drac de l’Espanya Industrial amb un cronòmetre a les mans i un paraigües a l’altra; la casa de ma mare inundada de centenars de berlines preparades per ser entregades als corredors; i sobretot recordo les nits en que sortiem a marcar el circuit tots junts, al nostre pare sempre li havia agradat la cal·ligrafia i, al carrer amb la brotxa sobre l’asfalt ho demostrava.

Des de la seva recuperació el Cros ha corregut en paral·lel a les lluites del barri. El Cros ha servit com una eina per reivindicar espais i també ha celebrat alguna d’aquestes recuperacions omplint aquests nous espais d’esport. Es poden destacar algun moments, com quan la cursa va finalitzar a l’interior de l’antiga i llavors abandonada fàbrica Serra i Balet, un espai que els veïns i les veïnes reclamaven com un Casal Esportiu de Sants, un poliesportiu. La porta del carrer Begur es va obrir a l’esport amb el Cros i va seguir oberta, ja que finalment es va convertint en la nova seu del Club Esportiu Mediterrani.

El Cros també va estar vinculat a partir de 1989, i durant uns anys, al Parc de l’Espanya Industrial, un espai que després de molts anys de reivindicació el veïnat de Sants va recuperar com a parc l’any 1985. L’any 1997 el Cros es traslladaria de nou a un espai recent conquerit pel veïnat. La ferida oberta que havia sigut el cinturó de ronda es cicatritzava amb la cobertura i aquell mateix any es convertiria en l’escenari de la cursa, l’espai de sortida i arribada. Malauradament el nostre pare no ho va poder veure, ja que ens va deixar, massa d’hora, l’any abans.

Des de llavors el Cros ha seguit, tot i que professionalitzant alguns aspectes com el control amb xip, mantenint l’esperit i la forma de fer. Una cursa feta pels veïns i les veïnes de Sants sense cap més voluntat que la de fer una cursa i, a través d’això, fer barri. Enmig d’un món que ha anat difuminant l’adjectiu popular de les curses per transformar-les en espectacles de pornogràfica superació i competicions d’ego; enmig d’un món que ha cobert als corredors i a les corredores de licra i que els ha fet equipar-se amb mil andròmines per transformar-se en runners; enmig d’un món en que el capitalisme ha engolit la gran majoria de curses per convertir-les en negocis el Cros segueix sent una cursa de quilòmetre zero.