El 20 d’abril del 1897, per reial decret de la reina Maria Cristina, signat pel ministre de Governació, eren agregats els antics municipis de Sants, de Les Corts de Sarrià, de Sant Gervassi de Cassoles, de Gràcia, de Sant Andreu del Palomar i de Sant Martí de Provençals.
No era el primer cop que Sants, d’alguna forma, formava part de Barcelona. Ja a finals del segle XIV la parròquia de Santa Maria de Sants, així com el nucli colindant, sembla ser que era sota el control de l’esglesia del Pí. De fet, però, totes aquestes dades no són confirmades encara del tot i l’història oral manté versions contradictories. El propi Consell de Cent, el govern de la gran ciutat, també mantenia un fort control sobre Sants, on hi tenia pastures. En qualsevol cas el cens llavors no superava els 100 habitants. En quant Sants va aconseguir el titol de vila, a inicis del segle XVII va aconseguir la seva independencia municipal.
No era el primer cop que Sants, d’alguna forma, formava part de Barcelona. Ja a finals del segle XIV la parròquia de Santa Maria de Sants, així com el nucli colindant, sembla ser que era sota el control de l’esglesia del Pí. De fet, però, totes aquestes dades no són confirmades encara del tot i l’història oral manté versions contradictories. El propi Consell de Cent, el govern de la gran ciutat, també mantenia un fort control sobre Sants, on hi tenia pastures. En qualsevol cas el cens llavors no superava els 100 habitants. En quant Sants va aconseguir el titol de vila, a inicis del segle XVII va aconseguir la seva independencia municipal.
Fins al 5 de maig l’any 1893 el municipi es va mantenir independent de Barcelona, però sota una pressió constant de la gran ciutat. En aquell moment amb una petició de 2147 firmes favorables a l’agregació i 1432 oposades es va passar a formar part de Barcelona. De fet aquesta agregació fou induida pels industrials i terratinents del municipi que en aquell moment controlaven amplement el govern municipal. Aquest periode va durar fins al 12 de juliol del 1884, moment en el qual Sants tornà a ésser municipi independent, mercès a la forta pressió popular.
Però, com ja he dit al principi, Sants, com la major part de municipis del Pla de Barcelona, fou integrat definitivament a la ciutat l’any 1897. A partir d'aquest moment Barcelona formà un districte amb les Corts i el barri d'Hostafrancs. L'ajuntament de Barcelona va voler anular el record dels antics pobles, abandonant les antigues cases consistorials (la de Sants era al carrer Badal) i construïnt un nou edifici pel govern del nou districte a un terreny fins llavors de frontera, al carrer de la Creu Coberta, a Hostafrancs.
Els grans terratinents aconseguiren així el seu objectiu. Agregant tots els antics municipis, com el de Sants, aconseguiren un major poder polític i social. Simultaneament el sol del nou Districte barceloní va servir a Barcelona per instalar-ne totes aquelles coses que feien nossa al centre de la ciutat, fàbriques, cementiris, vies de comunicació...
Tanmateix, ni l’agregació a la gran ciutat ni la constant homogeneització que s’ha anat produint durant més de cent anys han aconseguit esborrar del tot als seus habitants el sentiment de pertinença a quelcom diferent a Barcelona.
5 comentaris:
Jo tenia entès, tot i que m'ha arrivat "de manera oral", que Sants havia estat de les poques viles que s'havia annexionat voluntàriament, però no ho tinc clar.
D'altra banda, saps si l'edifici de l'antic consistori de la vila de sants es manté en peu?
Sobre les annexions, en general, hi ha versions diferents, encara que avui hi ha una postura 'independentista'. No sé a Sans, però en d'altres municipis agregats hi havia força caciquisme i molts dels habitants més humils s'estimaven més pertanyer a Barcelona, de la mateixa manera que a l'Edat Mitjana s'estimaven més dependre del rei que no pas del senyor feudal. Ara això, no sé el perquè, sembla que no es pot dir i, a més, la gent humil sovint no deixa documentació, per desgràcia.
Sants és va annexionar, més o menys, voluntariament la primera vegada, però aquest episodi només va durar un any fins que hi va haver un relleu en els grups de poder del barri i tornarn a recuperar-se els partidaris del Sants independent.
És cert que en aquest primer episodi hi va haver un petit referendum sobre el tema i que va guanyar el si a l'agregació, però gairebé amb un empat técnic. I a banda cal tenir en compte que els votants sols foren les oligarquies del poble, una part infima de la població.
Pel que sembla a Sants els obrers no foren aferrims a cap de les dues causes, però si que varen mostrar recels davant de la por a que els consums i els preus dels productes de primera necessitat augmentessin
Normal que tinguessin por, ja que en condicions precàries, normal que se'ls descriminava davant de certs productes i era un interès capital; cosa que segueix passant.
Ja vaig agafar aquest text de barri.sants al seu moment. Per cert, ahir va sortir l'entrevista i a la nit el passaré al bloc. Però, tot el que vaig dir no surt, ja que també deia que agafava informació de barri.sants, però no s'ha vist. Ja passa a vegades.
Una abraçada i, a veure si vaig a veure la maternitat d'Elna aquest últim cap de setmana.
Un escrit molt interessant!!! Es va arribar a parlar fa unes dècades si Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besós o Hospitalet de Llobregat valdria la pena annexionar-les a Barcelona. És l'estratègia que va fer servir Madrid per sobrepassar la població de Barcelona i sentir-se encara més posseidors legítims de la capitalitat entre d'altres coses.
Però em sembla que aquestes ciutats catalanes no van estar gaire per la feina d'annexionar-se. Potser millor. Els territoris massa grans són difícils d'organitzar.
Publica un comentari a l'entrada