L'elefant a l'habitació

Un benefici col·lateral de tenir els carrers oberts, per a molts, ha sigut la descoberta dels edificis de la carretera de Sants. Acostumats a caminar per les seves voreres estretes, plenes de gent, entre el brogit dels cotxes i el ritme accelerat de la rutina diària a ciutat, les façanes dels edificis de carretera, més enllà del sutge que no les deixa lluir, s’havien anat fent invisibles.

Des de la mateixa vorera queda poc marge per contemplar els edificis i els de la vorera contraria es troben rera una cortina de cotxes. Però el simple fet de, per dos dies a la setmana, no moure’s per la vorera sinó pel centre de la Carretera, recuperant el goig de caminar per caminar, potser sense pressa, o fins i tot sense objectiu, permet la perspectiva necessària per poder observar les façanes a banda i banda.

Si ho feu de ben segur que descobrirem petits detalls que abans us haurien passat desapercebuts. Uns caps de vaca al número 141, que ens recorden que en aquell punt, a l’edifici Joaquim Pau Badia, hi havia una antiga vaqueria; uns mosaics al número 5, a la casa Jaume Estrada, que si mirem amb deteniment comprovarem que ens reflexen una mateixa escena a cadascuna de les estacions de l’any… I és que la carretera, l’eix sobre el qual va anar creixent el nostre poble, va acabar esdevenint un espai de lluïment, on els propietaris dels edificis, com en el Passeig de Gràcia, però amb un àmbit més modest.

Però enmig de tots aquests petits detalls sorprèn l’elefant a l’habitació, metàfora per cert que em va regalar el meu cosí Joan Carles. Una illa sencera que poca gent veu i sobre la qual no seria d’estranyar que, el dia de demà, quan ja sigui massa tard, tots ens posem les mans al cap. Entre el carrer d’Alcolea i la plaça de Sants tenim dues joies del nostre patrimoni una mica en terra de ningú. Per una banda Can Daguerre, el més que centenari estudi fotogràfic sobre el qual l’amic Ricard Marco, amb la gent de Fotoconnexió van fer una feinada per posar-lo en valor i reivindicar tant l’espai com la memòria. I és que, no en va, durant més d’un segle, som molts els santsencs i santsenques que ens hi hem anat (o ens han portat) a fotografia en algun dels moments importants de les nostres vides, esdevenint un autèntic arxiu de la gent i de la vida quotidiana del poble.

Com el Ricard fa anys que reivindica, no només és important com a negoci històric que apel·la a la nostra memòria, sinó que com a element patrimonial en si mateix, si és que memòria i patrimoni són distingibles, que ja us dic jo que no, i és que Can Daguerre no va ser un edifici que va funcionar com a estudi fotogràfic, sinó que va ser un edifici construït per aquesta funció. En un moment en el que disposar de llum natural era fonamental, de manera que tenim dempeus i en funcionament des del 1916, un estudi fotogràfic de principis del segle XX.

Just al seu costat tenim un edifici també interessant per al nostre patrimoni, tant pel seu valor intrínsec, com pel fet que, durant molts anys va ser un edifici d’ús col·lectiu, estic parlant del cinema Liceu, un edifici catalogat com a Bé Cultural d'Interès. El primer cinema Liceu, tal com recullen Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran al seu llibre: El modernisme perdut, Sants - Les Corts, va ser promogut per Aniceta Beya l’any 1910; i el projecte arquitectònic va ser obra de Josep Pausas i Coll. Aquest arquitecte acabaria sent arquitecte municipal d’Igualada, ciutat amb la qual, per cert, Sants té molts i molts lligams històrics. Segons sembla el solar on es va alçar el Liceu va ser el fruit de l’agregació d’unes quantes parcel·les, on es va instal·lar el cinema i un saló de billar.

Antic cinema Liceu als anys 20
Fons: AMDS

L’edifici, que seguia un estil modernista, molt d'acord amb el paisatge de la carretera d’aquells anys era en realitat una solució simple, tal com expliquen a El modernisme perdut: 

El cine era format per una nau senzilla i coberta amb encavellades a dos vessants i amb una ala lateral. A l’exterior l’arquitecte Pausas va donar al conjunt un aspecte unitari en compondre eixos verticals d’obertures en arc de mig punt, de llums diferents segons la funció de portes o finestrals. La seqüència de pilastres, i els frontons triangulars decorats amb relleus donaven a l’edifici un cert monumental d’influència secessionista.

Vistes des del campanar de Sants, l'any 1936
L'antic Cinema Liceu es pot veure a la cantonada dreta, abaix
Fons: AMDS-UEC

L’any 1956 l’antic cinema va ser enderrocat per fer-ne l’edifici actual que va ser encarregat a Antoni de Moragas i Gallissà, arquitecte de gran rellevància en aquelles dècades que va impulsar el Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i que va formar part del Grup R, grup d’arquitectes que, després de la postguerra, va treballar per recuperar la modernitat a l’arquitectura catalana, fins llavors marcada per les mancances en quant a materials i per la voluntat monumentalista del franquisme, un grup que va procurar la tradició dels arquitectes del GATPAC d’abans de la dictadura. Moragas també va estar interessat en la funció social de l’arquitectura i en trobar solució al problema de l’habitatge.

El nou cinema Liceu, d’estil, que tenia un aforament per a més de 1.500 espectadors en un moment en que el cinema, com quasi tot, era un fet col·lectiu, tenia una sala de projecció amb una pendent d’una inclinació del 15%, fet que permetia aprofitar l’espai al màxim. També destacava pels seus enormes finestrals, pel seu vestíbul i per la llarga barra del bar. L’edifici solucionava el problema del soroll de la carretera de Sants, situant la sala de projeccions a l’interior de la parcel·la, de manera que el vestíbul l’amortia.

El cinema Liceu l'any 1970
Foto: Jaume Peris i Xancó
Fons: AMDS-UEC

Barra del bar del cinema Liceu
Foto: Francesc Català i Roca
Fons: AMDS-UEC

Però més enllà d’un cinema, que en els darrers anys va ser de reestrena, el Liceu, era tot un centre social dels santsencs i de les santsenques que festejaven la vida. De fet, tant és així, que el Liceu és un dels escenaris habituals a moltes d’aquelles novel·les que han pres a Sants com a escenari, com per exemple a Seixanta Minuts, novel·la de Josep Miracle i Monserrat:

Que en Joan la va portar al Liceu quan es van casar? Sí; li va fer molta il·lusió d’anar-hi però se n’hauria tornat de seguida. Tanta estona fent cua per allò? Sort dels entreactes, que es van divertir tafanejant els vestits, les joies, els escots i les esquenes que rumbejaven les senyores de baix! Que el que és de l’òpera… la va ben empatxar, tant de nyigo-nyigo com hi ha al món!

El nou Liceu també va incorporar l’antic club de billar on, entre molta d’altra gent, pel que ens havia explicat l’avia, hi anava a jugar l’avi Joan, a qui no vàrem arribar a conèixer ja que va morir molt jove.

Després del tancament del cinema l’edifici ha viscut diverses vides amb l’espai compartimentat i diferents usos per tot l’edifici: escola de ball, gimnàs, botiga d'electrodomèstics, frankfurt… Ara, però, des de fa molts mesos resta buit, probablement esperant que algú faci un millor negoci.. Hi ha hagut projectes com el d’ubicar-hi un Decathlon, però que han quedat en res.

Una nova vida és el millor sistema de conservació que pot tenir un edifici, però, tot i que privats, no oblidem que són espais molt viscuts i que formen part d’aquest patrimoni de les comunitat que, algun dia i d’alguna forma, caldrà posar i fer efectiva la seva protecció.

Per saber-ne més:

Lacuesta Contreras, Raquel i González Toran, Xavier, El modernisme perdut. Sants - Les Corts. Editorial Base, 2017

Barcelofilia, el Cine Liceu

Arquitectura Catalana, Cine i Bar Liceo

El pecat original

La finca de Badal 188 des del terrat de casa nostra

Ho sento, però per molt que m’hi esforço no aconsegueixo entendre la lógica per la qual els plans urbanístics s’eternitzen a les ciutats. Sí, està clar, puc entendre la necessitat de que una ciutat tingui plans que no siguin tan volàtils com els seus governs, però és que de vegades aquests ho fan més enllà dels canvis de règim, de dictadura a democràcia; més enllà dels canvis del model de ciutat, d’una ciutat que era pensada per als cotxes a una altra presumptament pensada per als vianants; més enllà dels canvis en les formes de viure a la ciutat o fins i tot més enllà de la lógica o de la possibilitat d’evitar una situació d’indefensió als seus habitants. 

La resposta acostuma a ser que és molt difícil canviar un pla urbanístic, com si fos quelcom no humà, allà està l’administració sempre està a punt per crear la burocracia necessària per fer-nos sentir a nosaltres impotents i a ella necessària. Nosaltres, simples ciutadans, (o ciutadans simples), no podem entendre el que implica un canvi a un projecte urbanístic. I aquesta és una salmòdia que, pel que sembla, es transmeten tècnics i polítics de generació en generació, mani qui mani,, sense autocrítica, sense aturar-se a estudiar si aquells plans tenen sentit en l’actualitat i, evidentment, sense tenir una perspectiva històrica que ens faciliti entendre per quin motiu, en el moment que es van fer els plans, eren com eren.

Sense entrar molt en el tema. Però penseu en la d’anys que es va arrossegar el pla urbanístic del carrer Diputació, pel qual es van expropiar i enderrocar vivendes i negocis. Un pla que era pensat des del volant d’un cotxe amb l’objectiu de descongestionar la plaça d’Espanya i l’Eixample esquerre, però que, finalment, quan es va acabar realitzant va donar lloc a un carrer peatonal. Han compensat els maldecaps de tota la gent que va patir les expropiacions? La ciutat canvia però el pla és immutable!

Quan l’ajuntament vol però, de vegades es fa les trampes a si mateix, com quan a Nou Barris, un cas que vaig viure de prop, es volien enderrocar les casetes del passatge de Santa Eulàlia, deixant al veïnat sense vivendes, ja que al pla urbanístic de torn el terreny apareixia marcat com a zona verda, fins que els propis veïns afectats es van adonar que, quan Virrei Amat havia esdevingut plaça, enlloc d’un nus viari, l’ajuntament no ve qualificar el terreny com a zona verda, de manera que van poder intercanviar els metres quadrats del passeig pels de la plaça.

He viscut i, de nou, torno a viure al carrer de Badal, a un bloc que porta dècades afectat per l’obertura del cinturó, ja que el carrer va passar de 30 a 50 metres d’amplada. Quan  jo vaig néixer, l’any 1978, els veïns i veïnes, organitzats a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, ja havien aconseguit una victòria. El cinturó passaria cobert entre la Carretera i el carrer de Pavia, de manera que la major part dels edificis es van mantenir dempeus per bé que afectats i amb l'espasa de Damocles que algun dia el pla es pogués reactivar. De manera que, poc a poc, quan alguna de les casetes que hi havia a Badal, com a la del senyor Alcaide, que tenia un petit pati al davant, va anar al terra, el nou edifici ja es va aixecar amb la nova alineació.

I sobre les nostres finques va quedar aquesta por. El pla hi era, però un cop fet el cinturó semblava difícil que finalment els edificis poguessin anar a terra. Però… i si si? Potser l’esforç dels veïns per tenir una vivenda en propietat no hauria servit de res. En el nostre cas l’esforç de la nostra mare, fent totes les feines possibles, netejant escales, pisos, fent de cangur i del nostre pare que, com ella, també es va matar a treballar, en el seu cas l’obra.

Com deia, per casualitats de la vida he tornat a la mateixa finca, que no pis, en el moment en que s’ha anunciat la desafecció de 700 habitatges, de 43 dels 44 blocs afectats al PGM, de Badal i de l’entorn de les vies. Però i la finca restant? Estic feliç pel fet que els veïns i veïnes del nostre bloc, i de la resta, es treguin de sobre aquesta ombra d'incertesa, però no entenc per quin motiu aquesta joia no pot ser col·lectiva. Quin sentit té enderrocar un edifici que és una llar per a tots els seus veïns i veïnes? Si ho posem en una balança no hauria de pesar més el fet que uns veïns mantinguin casa seva davant de guanyar uns metres de vorera en un carrer on pràcticament tot està dedicat als vianants? Li faig voltes però no trobo ni el motiu ni la gran millora que implicaria per a ningú. Potser algun urbanista amb TOC?

Crec que cal anar a l’origen i espolsar a Porcioles i les seves herències d’una vegada per totes de les polítiques urbanes barcelonines, reconèixer el pecat original. 

Quin sentit tenia fer passar una autovia oberta pel mig del barri amb més densitat de població de Barcelona? Sabieu que Sants-Badal, conjuntament amb la Torrassa i Collblanc conformen el quilòmetre quadrat més dens d’Europa? En només un quilòmetre quadrat entre aquests tres barris hi viuen 52.767 persones. Per tal que us feu una idea, si la mitjana de la ciutat de Barcelona és de 161 habitants per hectàrea, la de Sants-Badal s’enfila fins als 593 habitants, és a dir més del triple. 

Quin sentit tenia castigar a milers de persones a un volum de decibels i uns nivells de contaminació de l’aire infinitament per sobre del recomanat, posant en risc la salut de la gent que hi viu. Quants dels nens i nenes que hem crescut abocats a un Cinturó de Ronda durant quaranta anys haurem desenvolupat malalties respiratòries? Algú ho ha estudiat això a l’ajuntament? Si revises les dades dels informes del propi ajuntament te n’adones que, encara avui en dia, en els trams on el cinturó segueix passant en obert, a tocar de la plaça Cerdà, o a l’encreuament amb l’Avinguda Carrilet, és un dels punts de Sants-Montjuïc on s’hi troba l’aire més contaminada, molt per sobre del recomanat per la UE (60 μg/m3 d'NO2).

Quin sentit tenia esborrar l’urbanisme d’un dels nuclis històrics de Sants, amb les seves places, com la plaça Víctor Balaguer, una de les que havia sigut de les principals places del poble, amb la font del “ninyo” i fins i tot el propi ajuntament de Sants o la plaça de la Fortuna, on s’hi instal·laven les atraccions o els envelats de festa major.

I quin sentit té tirar endavant un projecte ara? La lluita dels veïns de la Rambla de Badal 188 és la mateixa que els veïns i veïnes de Badal, entre els quals els meus pares, van mantenir fa més de 40 anys, així que cal donar suport, per solidaritat i suport mutu. No podem mirar per la finestra i veure com enderroquen la finca d’uns altres veïns i veïnes, només pel fet que el seu bloc es va edificar a l’altra vorera.

Potser també us pot interessar:

El barri que no existeix (primera part)

El barri que no existeix (primera part)

Vídeo: Can Batlló, termòmetre del segle XX

Recupero aquest vídeo que vàrem enregistrar ara fa uns anys per al programa Va passar aquí, de Betevé, parlant sobre Can Batlló.

Vídeo: El descobriment del gran pou d’Hostafrancs

Recupero aquest vídeo on Josep María Boronat ens parla sobre la troballa del Dipósit d'Hostafrancs al programa Va passar aquí, de Betevé.

Vídeo: Can Daguerre, el primer edifici dissenyat com un estudi de fotografia

Us recupero aquesta peça en que Ricard Marco ens parla sobre l'estudi fotogràfic Can Daguerre per al programa de Betevé, Va passar aquí.

El nom fa la cosa

Un nom pot explicar el que som, però també el que voldríem ser. I és en aquestes ocasions quan se’ns brinda l’oportunitat de construir un relat i així, potser, de lligar-nos amb una memòria. Aquest és un fet que, per exemple, va tenir molt clar la gent que, cap allà l’any 2009 va començar a reivindicar La Lleialtat Santsenca. 

Aquestes veïnes i veïns reivindicaven la recuperació d’un espai per a la comunitat, però també de la seva memòria. Per això, davant la disjuntiva d’escollir entre Bahia, l’opció fàcil, ja que era com s’havia conegut a l’espai durant més de quaranta anys, o La Lleialtat Santsenca, un nom que només mantenien els més grans, aquells que a les cooperatives n’hi deien cumparatives, van tenir la intuïció d’optar per la segona, com un acte polític que expressava allò que com a comunitat volien ser. El nom de La Lleialtat Santsenca els unia a un Sants cooperativista on la gent s’autoorganitzava i on fins i tot eren capaços d’aixecar edificis i impulsar institucions obreres com aquelles que els permetien donar respostes a les seves necessitats més bàsiques: menjar, cultura i suport mutu.

Divuit anys més tard, com a persona que viu el dia a dia de l’equipament, us puc dir que el nom ha fet la cosa i que aquella intuïció avui s’ha confirmat. Col·lectivament, s’ha recuperat un relat que no només ha arrencat a la gent que va impulsar la cooperativa del silenci on el feixisme els va voler oblidar, sinó que, als que la vivim ara, ens ha ofert eines per lligar-nos amb els seus valors i principis.

Com a exalumne vaig començar a descobrir el món a l’escola Lluís Vives en uns anys vuitanta on algunes joves mestres feien mans i mànigues per treure el Vives de l’ambient repressiu en què, el mateix feixisme que havia esborrat la memòria de la Lleialtat, havia convertit en cendra el projecte pedagògic d’una de les escoles més punteres de la Catalunya republicana, on nens i nenes, no només aprenien junts i en la seva llengua sinó que ho feien sortint a la natura, tenint cura de l’hort o editant una revista. Els vuitanta al Vives foren anys complicats i poc tenien a veure amb totes aquelles innovacions pedagògiques dels anys trenta, no us ho negaré. El món antic no acabava de morir, si és que ho ha arribat a fer en algun moment, i el nou naixia massa a poc a poc; entre classes massificades, l’aparició de la figura dels quinquis i amb totes les dificultats, però també les oportunitats, d’una escola que era i és una porta d’entrada a la ciutat. 

Grup Escolar Lluís Vives, any 1932
AMDS (Fons UEC)

Però així i tot va ser l’escola on vàrem començar a descobrir el món que ens envoltava i la llengua que ens havien fet amagar. A l’escola hi vaig ser fins a vuitè, quan, ja deixant l’EGB, vaig seguir entre aquelles quatre parets a l’Institut, primer com a una extensió del Coromines i finalment ja com a Institut Lluís Vives, d’on vaig sortir per anar cap a la Universitat de Barcelona per estudiar Història, és a dir, que entre l’escola i l’institut vaig passar quinze anys de la meva vida.

I és aquí on torno a la meva idea inicial: el nom fa la cosa. I, si som capaços de poder-ho veure com una oportunitat, ens adonarem que, de la mateixa manera que la gent que reivindicava La Lleialtat Santsenca, gràcies al nom es van lligar al passat cooperativista de Sants, reivindicant el nom de Lluís Vives ens podem fer hereus i hereves d’aquells veïns i veïnes que a principis del segle XX reivindicaven: “L’Escola formosa” o dels que cridaven “El poble té dret a la cultura”; dels mestres que van fer-se aquests lemes seus, arribant fins on no s’havia arribat fins llavors; dels nens i nenes que, enmig de l’horror dels bombardejos dibuixaren el seu dia a dia i ompliren quaderns per recordar-nos als que hem vingut més tard, que el feixisme és un monstre que tot ho destrueix i que, tot i que algú ho pensi, no està mort; ens farem hereus i hereves del professorat que va ser depurat per la repressió; com també de la generació de mestres que, com una au fènix, arrencaren al Vives d’aquelles cendres, ensenyant-nos quelcom més que a obeir. 

Mantenint el nom de Lluís Vives també estarem mantenint el nom d'allò que vàrem ser, i potser més important encara, del que voldríem ser, recuperant un relat col·lectiu que no podem deixar perdre.

Us podeu adherir al manifest aquí

Vídeo: La primera vaga general va començar a Sants al 1855

Recupero aquesta peça en que Lluís Miró explica la primera Vaga General al programa de Betevé, Va passar aquí.