Un benefici col·lateral de tenir els carrers oberts, per a molts, ha sigut la descoberta dels edificis de la carretera de Sants. Acostumats a caminar per les seves voreres estretes, plenes de gent, entre el brogit dels cotxes i el ritme accelerat de la rutina diària a ciutat, les façanes dels edificis de carretera, més enllà del sutge que no les deixa lluir, s’havien anat fent invisibles.
Des de la mateixa vorera queda poc marge per contemplar els edificis i els de la vorera contraria es troben rera una cortina de cotxes. Però el simple fet de, per dos dies a la setmana, no moure’s per la vorera sinó pel centre de la Carretera, recuperant el goig de caminar per caminar, potser sense pressa, o fins i tot sense objectiu, permet la perspectiva necessària per poder observar les façanes a banda i banda.
Si ho feu de ben segur que descobrirem petits detalls que abans us haurien passat desapercebuts. Uns caps de vaca al número 141, que ens recorden que en aquell punt, a l’edifici Joaquim Pau Badia, hi havia una antiga vaqueria; uns mosaics al número 5, a la casa Jaume Estrada, que si mirem amb deteniment comprovarem que ens reflexen una mateixa escena a cadascuna de les estacions de l’any… I és que la carretera, l’eix sobre el qual va anar creixent el nostre poble, va acabar esdevenint un espai de lluïment, on els propietaris dels edificis, com en el Passeig de Gràcia, però amb un àmbit més modest.
Però enmig de tots aquests petits detalls sorprèn l’elefant a l’habitació, metàfora per cert que em va regalar el meu cosí Joan Carles. Una illa sencera que poca gent veu i sobre la qual no seria d’estranyar que, el dia de demà, quan ja sigui massa tard, tots ens posem les mans al cap. Entre el carrer d’Alcolea i la plaça de Sants tenim dues joies del nostre patrimoni una mica en terra de ningú. Per una banda Can Daguerre, el més que centenari estudi fotogràfic sobre el qual l’amic Ricard Marco, amb la gent de Fotoconnexió van fer una feinada per posar-lo en valor i reivindicar tant l’espai com la memòria. I és que, no en va, durant més d’un segle, som molts els santsencs i santsenques que ens hi hem anat (o ens han portat) a fotografia en algun dels moments importants de les nostres vides, esdevenint un autèntic arxiu de la gent i de la vida quotidiana del poble.
Com el Ricard fa anys que reivindica, no només és important com a negoci històric que apel·la a la nostra memòria, sinó que com a element patrimonial en si mateix, si és que memòria i patrimoni són distingibles, que ja us dic jo que no, i és que Can Daguerre no va ser un edifici que va funcionar com a estudi fotogràfic, sinó que va ser un edifici construït per aquesta funció. En un moment en el que disposar de llum natural era fonamental, de manera que tenim dempeus i en funcionament des del 1916, un estudi fotogràfic de principis del segle XX.
Just al seu costat tenim un edifici també interessant per al nostre patrimoni, tant pel seu valor intrínsec, com pel fet que, durant molts anys va ser un edifici d’ús col·lectiu, estic parlant del cinema Liceu, un edifici catalogat com a Bé Cultural d'Interès. El primer cinema Liceu, tal com recullen Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran al seu llibre: El modernisme perdut, Sants - Les Corts, va ser promogut per Aniceta Beya l’any 1910; i el projecte arquitectònic va ser obra de Josep Pausas i Coll. Aquest arquitecte acabaria sent arquitecte municipal d’Igualada, ciutat amb la qual, per cert, Sants té molts i molts lligams històrics. Segons sembla el solar on es va alçar el Liceu va ser el fruit de l’agregació d’unes quantes parcel·les, on es va instal·lar el cinema i un saló de billar.
![]() |
Antic cinema Liceu als anys 20 Fons: AMDS |
L’edifici, que seguia un estil modernista, molt d'acord amb el paisatge de la carretera d’aquells anys era en realitat una solució simple, tal com expliquen a El modernisme perdut:
El cine era format per una nau senzilla i coberta amb encavellades a dos vessants i amb una ala lateral. A l’exterior l’arquitecte Pausas va donar al conjunt un aspecte unitari en compondre eixos verticals d’obertures en arc de mig punt, de llums diferents segons la funció de portes o finestrals. La seqüència de pilastres, i els frontons triangulars decorats amb relleus donaven a l’edifici un cert monumental d’influència secessionista.
![]() |
Vistes des del campanar de Sants, l'any 1936 L'antic Cinema Liceu es pot veure a la cantonada dreta, abaix Fons: AMDS-UEC |
L’any 1956 l’antic cinema va ser enderrocat per fer-ne l’edifici actual que va ser encarregat a Antoni de Moragas i Gallissà, arquitecte de gran rellevància en aquelles dècades que va impulsar el Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i que va formar part del Grup R, grup d’arquitectes que, després de la postguerra, va treballar per recuperar la modernitat a l’arquitectura catalana, fins llavors marcada per les mancances en quant a materials i per la voluntat monumentalista del franquisme, un grup que va procurar la tradició dels arquitectes del GATPAC d’abans de la dictadura. Moragas també va estar interessat en la funció social de l’arquitectura i en trobar solució al problema de l’habitatge.
El nou cinema Liceu, d’estil, que tenia un aforament per a més de 1.500 espectadors en un moment en que el cinema, com quasi tot, era un fet col·lectiu, tenia una sala de projecció amb una pendent d’una inclinació del 15%, fet que permetia aprofitar l’espai al màxim. També destacava pels seus enormes finestrals, pel seu vestíbul i per la llarga barra del bar. L’edifici solucionava el problema del soroll de la carretera de Sants, situant la sala de projeccions a l’interior de la parcel·la, de manera que el vestíbul l’amortia.
![]() |
El cinema Liceu l'any 1970 Foto: Jaume Peris i Xancó Fons: AMDS-UEC |
![]() |
Barra del bar del cinema Liceu Foto: Francesc Català i Roca Fons: AMDS-UEC |
Però més enllà d’un cinema, que en els darrers anys va ser de reestrena, el Liceu, era tot un centre social dels santsencs i de les santsenques que festejaven la vida. De fet, tant és així, que el Liceu és un dels escenaris habituals a moltes d’aquelles novel·les que han pres a Sants com a escenari, com per exemple a Seixanta Minuts, novel·la de Josep Miracle i Monserrat:
Que en Joan la va portar al Liceu quan es van casar? Sí; li va fer molta il·lusió d’anar-hi però se n’hauria tornat de seguida. Tanta estona fent cua per allò? Sort dels entreactes, que es van divertir tafanejant els vestits, les joies, els escots i les esquenes que rumbejaven les senyores de baix! Que el que és de l’òpera… la va ben empatxar, tant de nyigo-nyigo com hi ha al món!
El nou Liceu també va incorporar l’antic club de billar on, entre molta d’altra gent, pel que ens havia explicat l’avia, hi anava a jugar l’avi Joan, a qui no vàrem arribar a conèixer ja que va morir molt jove.
Després del tancament del cinema l’edifici ha viscut diverses vides amb l’espai compartimentat i diferents usos per tot l’edifici: escola de ball, gimnàs, botiga d'electrodomèstics, frankfurt… Ara, però, des de fa molts mesos resta buit, probablement esperant que algú faci un millor negoci.. Hi ha hagut projectes com el d’ubicar-hi un Decathlon, però que han quedat en res.
Una nova vida és el millor sistema de conservació que pot tenir un edifici, però, tot i que privats, no oblidem que són espais molt viscuts i que formen part d’aquest patrimoni de les comunitat que, algun dia i d’alguna forma, caldrà posar i fer efectiva la seva protecció.
Per saber-ne més:
Lacuesta Contreras, Raquel i González Toran, Xavier, El modernisme perdut. Sants - Les Corts. Editorial Base, 2017
Arquitectura Catalana, Cine i Bar Liceo