Deixar de ser extraradi - 3

La ciutat a l’ombra

A l’ombra de la Barcelona burgesa, a mitjans del segle XIX, havia començat a créixer una altra ciutat, una ciutat popular, feta a mida dels seus ciutadans. A alguns dels pobles del pla que havien esdevingut industrials, com Sant Martí, Sant Andreu o Sants, com als barris populars de l’antiga Barcelona, a mesura que els milers de treballadors i treballadores que s’hi havien anat instal·lant van començar a establir xarxes de solidaritat es va anar fonamentant una ciutat nova. Una ciutat feta d’ateneus i cooperatives, on les classes populars van començar a donar resposta a les seves necessitats associant-se i cooperant.

El fenomen de l'ateneisme, nascut amb la voluntat d’apropar la cultura al poble, havia començat a arrelar a Catalunya amb molta força a mitjans del segle XIX. Molts pobles i ciutats van veure aparèixer entitats amb voluntat de dinamització cultural. Així cada poble i cada barri va veure florir, com a mínim, un ateneu o un casino. Un model que va fer especialment fortuna entre les classes treballadores. A Barcelona l’any 1861 un grup de liberals progressistes van impulsar l’Ateneu Català de la Classe Obrera, una entitat que a partir de la revolució de 1868 va anar girant cada cop més cap a l’esquerra, esdevenint una de les portes d’entrada de les idees de Bakunin a la ciutat. Tancat l’any 1874, en el context del cop d’estat de general Pavía, l’Ateneu no tornaria a ressorgir fins al 1881 sota el nom d’Ateneu Obrer de Barcelona.

Però tot i que la vida de les entitats obreres al segle XIX va ser terriblement complicada, ja que van haver d’alternar moments de prohibició, persecució i muntatges policials amb, pocs, moments de relativa tolerancia, la llavor ja era sembrada. A Sants el fenomen de l’ateneisme va fer acte de presència l’any 1865 amb la creació de l’Ateneu de Sants, una entitat on es barrejaven persones d’estractes socials diversos amb una fi comuna, crear una cultura popular, a l’abast de la gent de Sants.

Ateneu de Sants, al carrer de Cros
AMDS, fons de la UEC

 

L’any 1903, a Barcelona, inspirat en el seu precedent, l’Ateneu Català de la Classe Obrera, es va crear una entitat que resultaria cabdal al moviment obrer, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, per on van passar algunes de les grans figures del moviment obrer i del món de la cultura. Només el fet que en aquesta primera època aquest Ateneu arribes a tenir 25.000 socis ja ens explica la importància i el pes que entitats com aquesta van tenir en el seu moment. 

Tornant a Sants, cal dir que, si bé en un inici tota la vida social i cultural santsenca girava a l’entorn d’un sol ateneu, a mesura que el poble va anar creixent els ateneus es van anar multiplicant agrupant a la gent en funció d’interessos comuns, marcats per la classe social o els posicionaments ideològics. Projectes diversos però que compartien punts comuns, com el fet de generar biblioteques populars, escoles d’adults o cafès. 

Així, al llarg de les primeres dècades del segle XX van arrencar experiències diverses entre els que destacaré, entre mols d’altres, l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir, reconegut espai de tertúlia d’algunes de les principals figures de l’anarquisme català, seu de l’escola Luz i espai que acolliria l’any 1918 un congrés tan fonamental per a la història del nostre país com el de Sants, que sentaria les bases del modern sindicalisme; o l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que nascut l’any 1933 del fruït d’un grup excursionista, ateneu que acabaria ubicat a la cantonada del carrer de Riego amb la Carretera de Sants, impulsant gran nombre de comissions i acollint figures destacades tant del moviment obrer català com del món de la cultura i la ciència. 

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, al carrer de Riego 2, any 1933
AMDS, fons de la UEC

També cal destacar l’obra de les cooperatives de consum i de treball que els santsencs, amb la idea de la cooperació i el suport mutu, van bastir. Algunes d’aquestes cooperatives, més enllà de donar resposta a les necessitats alimentàries bàsiques, també acabarien impulsant seus pròpies on es donava resposta a moltes altres necessitats també bàsiques, com l'accés a la cultura. Així, tal i com feren els ateneu les cooperatives també van arrencar biblioteques o escoles. Entre les diverses cooperatives que van funcionar als nostres barris podriem destacar La Formiga Obrera, del 1885; La Lleialtat Santsenca del 1891; La Model del Segle XX, del 1901 o L’Empar Obrer del 1905.

En paral·lel a la pròpia activitat cultural o econòmica dels ateneus i les cooperatives podem afirmar que la simple existència d’aquestes entitats tenia un efecte empoderador dels veïns dels barris obrers. Per primer cop molts eren conscients que la ciutat no només la projectaven industrials i polítics al servei dels seus interessos, sinó que, gràcies a l’associació, la cooperació i la sindicació les classes populars podien fer una ciutat que els era pròpia i que responia a les seves necessitats. 

No era la ciutat burgesa que, tot i ser ells mateixos els que l’havien bastit amb les seves mans, els arraconava i oblidava quan ja no resultaven útils, era la ciutat en que les aportacions a les cooperatives de consum es veien compensades amb productes a preus justos, en serveis als socis i en caixes de resistència que permetien mantenir les lluites en moments de vagues i tancaments patronals. I d’aquesta manera, a l’ombra, amagada i estigmatitzada per la burgesia, va créixer una nova ciutat, popular.

Per saber-ne més:

AISA, Ferran. L'Ateneisme a Catalunya

DALMAU TORVÀ, Marc i  MIRÓ ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Deixar de ser extraradi - 2

La ciutat nova

A mitjans del segle XIX Barcelona, que havia estat tancada dins les muralles, bullia com una olla a pressió. Per una banda per la densitat demogràfica insostenible de la ciutat però també per la quantitat d’especuladors immobiliaris que veien davant seu la possibilitat de fer-se immensament rics. De cop 1.100 hectàrees (11.00000 km²) que fins llavors només havien servit per tenir horts i petites barraques, es convertien en terrenys edificables. Una pressió que, en gran part, acabaria desvirtuant el Pla Cerdà, i molt especialment les idees higienistes que el guiaven. Es va acabar multiplicant el terreny edificable a cada illa i tancant així els interiors que haurien generat espais oberts i de socialització.

Pla original d'Eixample de Cerdà, 1859
Fons: MUHBA

El 14 de setembre de 1860 Isabel II col·locava la primera pedra de l’Eixample a l’actual plaça de Catalunya i es donava així l’inici de les obres. Però les dimensions del terreny de l’Eixample eren enormes i Barcelona estava mancada d’infraestructures, dos fets que van alentir el procés de construcció. Deu anys més tard però, per causes alienes a la ciutat, les condicions van canviar. Per una banda per un petit insecte originari d’Amèrica del Nord, la fil·loxera que l’any 1863 va fer acte d’aparició a Pujaut, un municipi occità. Començaven així els maldecaps per a molts pagesos que veien amb desesperació com aquest petit insecte ataca les arrels de les vinyes, matant-les.

La plaga de la fil·loxera es va estendre per l’estat francès, esdevenint un autèntic desastre per al negoci del vi. Un desastre que, al sud dels Pirineus, durant uns anys es va convertir en una oportunitat. Els productors de vi van començar a exportar com mai ho havien fet fins al moment. D’aquesta manera es va començar a generar una enorme bombolla a l’economia catalana i de retruc es van multiplicar les inversions a la indústria i també en el negoci immobiliari. A la festa barcelonina s’afegien alguns dels indians, que amb les seves grans fortunes tornaven d’una Cuba convulsa. Barcelona entrava en el període que Narcís Oller descriuria a La febre d’or.

La revolució urbanística que s’havia estat gestant a Barcelona durant la primera meitat del segle XIX, com les peces d’un enorme domino, ja havia caigut sobre els diversos pobles del pla. Les decisions que es prenien a la plaça de Sant Jaume transformaven els pobles social i econòmicament. Això ja havia quedat clar l’any 1846 quan l’ajuntament barceloní va prohibir fer més vapors a l’interior de la ciutat i els pobles del pla es van omplir de xemeneies i amb aquestes milers d’obrers i obreres. 

Però és que fins i tot la pressió barcelonina va ocasionar canvis físics en els termes municipals dels diversos municipis. El primer, i sobre el que ja hem parlat en aquest bloc, va ser el pas, l’any 1839, del terreny que acabaria formant el barri d’Hostafrancs de Sants a Barcelona. Era l’inici d’un expansionisme barceloní que va seguir, poc a poc, durant unes dècades. Barcelona, en funció de les seves necessitats, va anar fagocitant terrenys de tots els pobles veïns. A Sant Martí de Provençals Barcelona va arrabassar un terreny per edificar el cementiri de Poblenou l’any 1849 i el sector del Fort Pius l’any 1894 per construir el col·lector del Bogatell. A Gràcia es va treure un sector l’any 1872 per fixar la frontera al carrer de Provença i un altre sector l’any 1889 per edificar l’Hospital Clínic Provincial. 

Sant Andreu, Horta i Sant Martí també es van veure amenaçats l’any 1881 amb el projecte de construcció d’un nou cementiri que hauria d’ampliar els serveis de la ciutat i que faria perdre terrenys als municipis. Però la forta oposició dels tres pobles va aconseguir que el projecte es traslladés a la muntanya de Montjuïc. Realitzats o no, tots aquests projectes denotaven una tònica que seguirira en endavant i que s’accentuaria a partir de l’annexió. Barcelona centrifugava tots aquells equipaments i infraestructures que resultaven molestos o que estaven mancats d’espai al centre de la ciutat cap als pobles, que en endavant serien vistos quasi en exclusiva com a proveïdors de terreny per a les necessitats barcelonines.

La Model acabada de construir, maig de 1904
Fons: Arquitectura y Construcción. Wikimedia Commons

Aquesta mateixa tònica és la que seguirien l’any 1887 l’inici de les obres de dos projectes monumentals de la ciutat: per una banda la Model, que venia a substituir la insalubre presó vella, la de Reina Amàlia, on des de l’any 1839 s’hi havien vist tancades dones, homes, infants i vells i que a partir de l’obertura de la nova presó va quedar reservada per a les dones; i per d’altra l’Institut Mental de la Santa Creu, un enorme complex de dotze pavellons que es va aixecar a Sant Andreu, a tocar d’Horta, segons les indicacions del doctor Pi i Molist.

Institut Mental de la Santa Creu

De fet una tònica que, com ja hem vist, havia començat anys enrere. Des de mitjans de segle moltes fàbriques havien marxat de Barcelona a pobles del pla com Sants, Sant Andreu o Sant Martí. En alguns casos marxaven les fàbriques però es mantenien les seus socials, de manera que seguien pagant els impostos a Barcelona, però en d’altres no va ser així. Per això per al consistori barceloní agregar els pobles, que cada cop estaven més a prop gràcies a l’Eixample, significava una oportunitat per multiplicar els ingressos. 

L’any 1874 l’ajuntament que presidia Rius i Taulet va instruir un expedient per aconseguir la fusió. En aquells anys Madrid també estava creixent desmesuradament i l’any 1876 es va modificar la llei municipal per permetre les annexions de la capital estatal, un fet que Rius i Taulet va aprofitar per incloure una esmena que fes possible també el creixement barceloní. La ciutat comtal va començar així una forta campanya annexionista que va trobar grans oposicions entre els veïns dels pobles del pla. Per a la majoria passar a ser barcelonins, principalment, significava un increment d’impostos i un allunyament del espais de decisió. 

Enmig d’aquest gran debat va fer acte d’aparició, de nou, la natura, posant en crisi la supèrbia humana. Les fortunes que podien edificar una ciutat nova no podien aturar la fil·loxera, que entre els anys 1878 i 1879 va acabar arribant també al sud dels Pirineus, fent aparició a l’Empordà. En els anys successius la plaga es va anar estenent  per les diverses regions vitícoles i la bombolla especulativa es va punxar de cop.

Centralitzar el poder a la plaça de Sant Jaume podia tenir una doble lectura. Els defensors de l’agregació defensarien que seria una manera de mancomunar recursos per donar millor serveis a la ciutadania de tots aquests pobles més petits. Així les publicacions que defensaven l’agregació es van omplir d’articles i vinyetes que, per exemple, desprestigiaven serveis dels pobles del pla com els bombers. Per als contraris a l’agregació el fet que el poder es centralitzes a Barcelona significava un allunyament de la defensa dels interessos de cada territori. 

Per defensar la seva autonomia els pobles del pla van jugar una carta que difícilment podria fallar, contraposar el centralisme barceloní amb el centralisme madrileny. L’any 1879 van escriure al govern assenyalant que Barcelona volia “disputar a la capital de la Monarquia la supremacia que en diversos órdenes y muy en particular en población tiene sin disputa sobre Barcelona.” El govern central va aturar llavors l’intent annexionista barceloní. Si hi havia fusió entre els municipis hauria de ser per mutu acord. 

La primera agregació com a tal es va produir justament a Sants l’any 1883. El 9 d’abril, per iniciativa dels propietaris i industrials, l’ajuntament santsenc, tot i la forta oposició veïnal, va aprovar l’agregació a Barcelona. Però la unió només va durar uns mesos, ja que un any més tard el Govern va decretar la segregació per deficiències en els tràmits. Sants recuperava així l’autonomia municipal. Però l'ànsia annexionista de Barcelona no va minvar i com a conseqüència els pobles, aglutinats en la Junta Antiagregacionista de las Poblaciones del Llano, van començar a organitzar-se. Les manifestacions foren abundants, arribant a congregar 40.000 veïns i veïnes dels pobles del pla manifestant-se enfront del Govern Civil el 7 d’abril de 1889.

L'Alcalde Rius i Taulet envoltat dels pendons d'una manifestació antiagregacionista.
La Tramontana 12/04/1889
Fons: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues.

Malgrat tot, sense tenir en compte l’opinió ni dels ciutadans ni tampoc dels consistoris dels pobles el 20 d’abril de 1897, per un reial decret signat per la reina regent, Maria Cristina, es va autoritzar a Barcelona annexionar les viles de Gràcia i Sants i els municipis de Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. Però que va fer canviar el criteri sobre l’agregació dels pobles del pla a les altes esferes del poder a Madrid? 

Per poder-ho entendre hauríem d’allunyar-nos de nou del pla quasi 8.000 quilòmetres, fins a Cuba, on el 24 de febrer de 1895 s’havia produït un alçament independentista, el Grito de Oriente o de Baire, a 35 localitats. Cuba tornava a estar en peu de guerra per la seva independència. El darrer conflicte s’havia allargat al llarg de tota una dècada, del 1868 al 1878. Si al llarg de la seva història Cuba havia sigut el gran negoci de les elits espanyoles en aquells moments s’estava convertint en una sagnia de l’estat. Mantenir el gran negoci de la burgesia implicava per a l’estat reclamar, per una banda, la contribució de sang de les classes populars i per d’altra la recaptació d’impostos per mantenir la guerra.

Per omplir les arques estatals i finançar la guerra l’estat va reclamar a la ciutat de Barcelona una enorme quantitat de diners. Però els representants de la ciutat que van acudir l’1 d’abril de 1897 a Madrid per negociar aquesta petició van saber jugar aquesta carta a favor dels seus interessos. Van comunicar que Barcelona no podria fer front a aquests diners, però que si que podria amb l’annexió dels pobles del pla. El debat que havia durat més de dues dècades es va resoldre, per decret, en una setmana. Calia mantenir el domini de Cuba a tota costa i defensar així les fortunes de les elits encara que per fer-ho Madrid hagués d’acceptar les peticions de Barcelona. El dia 8 es va autoritzar l’annexió i el dia 20 es va signar el Reial Decret.

Embarcament al port de Barcelona de soldats destinats a la Guerra de Cuba, 1898
Foto: Ramon Faraudo Ortells Fons: AFB

Les protestes i la lluita en contra de l'agregació va seguir, sent especialment forta a Sant Andreu, un municipi que al·legava que s'havia incomplert una de les condicions bàsiques que la llei que permetia les agregacions exigia. I és que Sant Andreu no feia frontera directament amb Barcelona. El mateix 1897 Sant Andreu va iniciar un procés per aconseguir la desagregació del poble. Una lluita que van mantenir fins al 1902 quan el fet va ser desestimat.

Però tot i les protestes, els consistoris dels pobles agregats es van dissoldre. També ho va fer l’ajuntament de Barcelona que va passar de tenir 136 regidors a 50. El nou ajuntament es va constituir el dia de Sant Jordi. Aquell mateix dia Pi i Margall publicava un article a La Autonomia denunciant les irregularitats de tot el procés i fent algunes reflexions. El que, amb la perspectiva que ens donen 123 anys de distància, gairebé podem afirmar que van esdevenir profètiques. 

(...) Aseguran muchos que hoy la agregación sería no menos ventajosa para los pueblos que para Barcelona. No lo negamos ni lo afirmamos; decimos resueltamente que esto toca apreciarlo á los pueblos y no á gentes extrañas, incapaces de conocer y pesar los beneficios y los perjuicios.

Cada municipio tiene su personalidad, y en el mundo humano ni las colectividades ni los individuos se resignan fácilmente á perderla. Entre las colectividades políticas, el municipio es sin duda la más natural, y por consecuencia la más refractaria á confundirse con otras, máxime si éstas otras pueden absorberlo sin dejar ni rastros de su pasada existencia. (...)

El veterà polític defensava així, en els darrers anys de la seva vida, amb un cas concret, el principi sobre el que havia basat gran part del seu pensament polític, el que Proudhon, havia definit com el principi federatiu. Els homes s’havien d’unir de forma lliure i voluntària de baix cap a dalt, de petites comunes cap a federacions i confederacions més àmplies, per evitar el centralisme i el poder jeràrquic.

Els pobles del pla convidats per Barcelona a entrar a la ciutat
L'Esquella de la Torratxa

La nova Barcelona però es va construir en sentit invers, no com una federació de pobles que haurien pogut mantenir el poder de decisió proper als seus habitants i als seus interessos, sinó des d’una òptica centralista, amb un melic, un centre que s’engalanaria per vendre la ciutat al món, encara que fos a costa d’enderrocar la ciutat antiga i d'expulsar als seus veïns i veïnes, per fer-ne una nova ciutat de postal i un extraradi al servei d’aquest model de ciutat i de les classes que el defensaven, suburbis plens de misèria que a partir d’aquell moment esdevindrien el calaix de mals endreços de la gran capital.

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Deixar de ser extraradi - 1

Nous camins al Pla

"Barcelona está construida como una ciudad colonial, 

donde la ciudad de los blancos está rigurosamente separada de los indígenas."

Kaminski a Los de Barcelona

A l’edat mitjana, en els extrems dels mapes dels navegants europeus, als espais que eren terra ignota, sovint es dibuixaven els monstres. La visió que de l’extraradi es tenia des del centre, era mediatitzada per mites i llegendes, marcada per l’exotisme d’allò desconegut i també per estereotips sovint preconcebuts. Portant aquesta tendència universal a allò local, i fent un salt al segle XIX, veiem que dinàmiques similars també es repetiran al pla de Barcelona. Monstres i sirenes, però, es veuen transformades en figures maltractades i estereotipades a la premsa com: l’anarquista de Terrassa o la xinxa de teler de Sants.

La historiografia de la ciutat de Barcelona des de mitjans del segle XIX fins a l’actualitat ha deixat poc marge a tot el que no fos el relat oficial de la ciutat. Una visió centralista i sovint també classista, construïda sobre la mirada que des de la plaça de Sant Jaume s’ha tingut de les perifèries de la ciutat, i amb una mentalitat poc crítica amb el progrés econòmic, tecnològic i urbanístic de la ciutat. D’aquesta manera ha entrat en el subconscient col·lectiu dels barcelonins i les barcelonines una història d’èxit, amb poques fissures. 

És el relat d’una ciutat que, tot i castigada per la desfeta del 1714, va refer-se convertint-se en una prospera ciutat industrial; que va enderrocar les muralles i va aconseguir créixer d’una manera racional amb l’Eixample; que es va vendre al món amb l’exposició del 1888 urbanitzant tot l’entorn de l’antiga Ciutadella militar; que l’any 1897 va agregar els pobles de l’entorn multiplicant per tres les seves dimensions; que el 1929 va organitzar una nova exposició, aquest cop internacional, amb que va conquerir la muntanya de Montjuïc; que el 1992 es va tornar a convertir en centre d’atenció mundial organitzant uns Jocs Olímpics que li van permetre, aquest cop, obrir-se al mar i que ha arribat al segle XXI convertida en una marca de prestigi.

Per sort, al llarg de tota aquesta història també hi ha hagut veus que, sovint des de la militància, han fet una lectura crítica de molts d’aquests episodis. Veus que han parlat de la construcció de la ciutat popular, de la història de les dones, de les xarxes de solidaritat obreres, de la Barcelona de les barraques, de la ciutat lluitada dels anys 70 o del moviment okupa que va despertar la ciutat de la son postolímpica. Veus que de vegades ha aconseguit el que semblava impossible, fer-se sentir i posar en dubte algun dels discursos oficials. 

Us proposo canviar l’òptica, mirar la història i la construcció de la nostra ciutat no des del centre sinó des de l’extraradi. Des dels suburbis que Josep Pla, el juny de 1919, poc després que la Rosa de Foc fes tremolar a la Barcelona benpensant durant la Vaga de la Canadenca, va jutjar i condemnar afirmant que: La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant. Una mirada diferent que hauria de ser complementaria, i potser també contradictòria, amb la que tenim al cap.

Per fer-ho us convido un viatge al passat, per mirar-nos la ciutat des d’un extraradi que és geogràfic però també econòmic i social, un viatge en que ens anirem apropant a l’actualitat. L’estació de partida d’aquest trajecte ens porta a un moment en que mig Sants està potes enlaire. Sota el sol i regant el terra amb la seva suor, quadrilles de treballadors, armats amb pics i pales, aixequen terrosos, obrint una rasa que creix com una ferida. Som al juliol de l’any 1854. Els camins que comuniquen la zona central de Santa Maria de Sants amb la Bordeta, com per exemple el carrer de Sant Josep, l’actual Jocs Florals, s’han vist tallats. Ha passat el mateix amb els camins que porten al poble veí, Les Corts, com per exemple a l’actual carrer del Vallespir. A banda i banda de la rasa un talús, on es va acumulant la terra, creix cap al cel. 

Arribada de les vies del tren a Sants
Foto: Joaquim Saltor. Fons: AMDS (UEC)

Les vies del ferrocarril s’estan obrint pas des de Barcelona en direcció cap a Molins, creuant Sants per la meitat. Al final del carrer de Riego, a tocar de l’Espanya Industrial, també es treballa, s’està aixecant la que serà la primera estació del poble. El tren donarà servei a les grans fàbriques tèxtils que s’han començat a edificar a tot el terme municipal. El Sants de les masies i de les cases de planta i pis aviat quedarà a l’ombra de les enormes xemeneies que ara floreixen pel pla i que en pocs anys bombardejaran sutge fins tenyir el cel del poble i els pulmons de la seva gent.

Aquelles vies que ara tallen els camins, i les xemeneies que ho embruten tot, són el progrés, la bandera que agiten els amos. Però no és només el vapor el que mou les fàbriques. Sense la suor dels milers d'infants, dones i homes que sobreviuen entre màquines de filar i telers, treballant més de 12 hores diàries, res no es mouria. Però el que per a uns és fum, suor i misèria per a d’altres serà luxe i ostentació.

L’any 1844 Joan Güell comprava una parcel·la a Josep Santomà, el gran terratinent de Sants, per aixecar el Vapor Güell i Ramis, una inversió que de ben segur li va resultar molt productiva, ja que 18 anys més tard els Güell eren una de les grans famílies de la burgesia catalana, una família que faria grans inversions immobiliàries. L’any 1862 els Güell comprarien les finques de Can Feliu i Can Cuiàs a Les Corts, 30.000 metres quadrats on van aixecar un palauet d’estil caribeny. L’any 1871 l’hereu de la família, Eusebi, es va enllaçar amb Isabel López, filla d’Antonio López, el Marquès de Comillas, el navilier que havia fet una enorme fortuna a Cuba gràcies al tràfic d’esclaus.

Quan l’any 1878 Eusebi Güell, va descobrir a l’exposició universal de París de 1878 una vitrina per exposar guants dissenyada per un jove Gaudí va començar una relació que deixaria alguns dels grans exemples del modernisme català, com el Pavellons Güell, el Palau Güell, la Colònia Güell, el Park Güell o el Xalet de Catllaràs. Meravelles de l’arquitectura i de les arts aplicades aixecades gràcies a l’esforç de les treballadores i treballadors de Sants. 

Amb els Güells en una projecció sense aturador, a negocis com la Companyia General d'Asfalts i Portland, Asland, i amb càrrecs a les empreses del seu sogre, com el Banc Hispano Colonial, la Companyia General de Tabacs de Filipines o la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya van decidir fer un pas més, ennoblint-se, comprant el títol de Comte de Güell, que Alfons XIII otorgaria l’any 1908. Deu anys més tard els Güell van acabar regalant la finca de les Corts, amb el palau caribeny inclòs, a la corona, convertint-se en el Palau Reial.

Però abandonem les altes esferes, on les famílies es poden regalar un palau a canvi d’un títol nobiliari fictici, per retornar a Sants, on els fills moren per veure’s obligats a anar a les colònies a defensar els interessos dels López, Güell i companyia per no poder pagar les 2.000 pessetes que costa redimir els serveis. I tornem a l’any 1854. Els mateixos santsencs i santsenques que veuen amb astorament com les vies de tren avancen inexorables pel mig del poble també han viscut a la pròpia pell com, just una dècada enrere, l’any 1844 va fer acte d’aparició a la fàbrica de Joan Güell la selfactina, una màquina de filar que amb un únic operari podia filar molts fils a la vegada. 

En els darrers 10 anys les selfactines s’han anat estenent per les fàbriques catalanes. Però l’augment de la producció no ha significat millores pels obrers, ans al contrari. Una persona treballant sola amb una màquina que fila molts fils, per força, es troba lligada a la pròpia màquina, de manera que la seva tasca esdevé més inhumana. Pels obrers i obreres les noves màquines significaven més gent sense feina.

Així que no és estrany que els santsencs i santsenques que es miren les obres del tren maleeixin les màquines. De fet aquell mateix juliol de 1854 arrencarà el conflicte de les selfactines i al Vapor Vell o a l’Espanya Industrial hi haurà intents per cremar les màquines. Al llarg d’aquesta dècada també es produiran sabotatges contra les vies de tren i les línies de telègraf, fins al punt que la Capitania General va arribar a amenaçar a tancar als membres del consistori santsenc al Vapor Europa, un vaixell-presó que estava al port de Barcelona, si no aturaven els sabotatges. 

Amb amenaces com aquestes sembla normal que el Vapor Europa, conegut popularment amb el nom de Lo Ponton, es convertís en un símbol de la repressió a Barcelona, i que el 29 de setembre de 1868, durant la revolució de la Gloriosa, i mentre la junta revolucionaria de la ciutat decretava l’enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d’esquadra i l’abolició de les quintes i dels consums el vaixell acabes incendiat per la ciutadania. La crema del Ponton es va convertir en una icona de la lluita contra la repressió a la ciutat. I així la Campana de Gràcia va acabar popularitzant una cançó sobre el vaixell en que, entre moltes altres coses, repetia: Chiton, chiton o et tanquen al Ponton. 

De fet, com ja hem explicat en aquest bloc, en el context de la repressió desfermada després de la revolta de Quintes de 1870 el periodista republicà Jose Roca i Roca, el 15 de maig d’aquell mateix any va llançar un diari satíric anomenat Lo Ponton, periodich més cuhent que un vitxo. Una publicació que s’encapçalava amb un gravat del vaixell-presó en flames i que, en el seu primer número, arrencava amb un Quina flama mes encesa que feya’l Ponton de’n Cheste quan lo poble va calarhi foch ab una guspira de son entusiasme. Alló era un gust!

Capçalera de Lo Ponton del 15/05/1870
Fons: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues

Però reprenem el fil per tornar de nou al 1854. L'eufòria luddita d’inicis de juliol va acabar en quan el capità general Ramón de la Rocha va publicar un ban que amenaçava a passar per les armes a tots els que atemptessin contra la propietat o contra la seguretat de les persones. Però filadors i teixidors van seguir en vaga, aconseguint que el 25 de juliol, després de les negociacions de Josep Barceló, es signes un ban prohibint l’ús de les selfactines. Una prohibició que mai es va arribar a fer efectiva. A l’octubre, quan el conflicte havia acabat, el constructor va entregar la línia de tren acabada entre Barcelona i Molins.

Primera estació de Sants
Fons: AMDS (UEC)

A partir d’aquest moment l’urbanisme de Sants va restar lligat a les vies del tren i amb aquestes a les necessitats de les fàbriques i als beneficis dels industrials. Mig Sants quedaria condemnat a estar tallat per una enorme rasa i l’altre mig per un mur. L’ajuntament, encara independent de Sants, es va veure obligat a invertir en infraestructures per reduir l'aïllament dels diversos sectors del barri. Inversions que van significar un forat a les arques municipals. Es van fer ponts al carrer del Nord, l’actual Galileu, al carrer d’Alcolea i també a tocar de l’actual plaça de Sants, un pont d’ús privat per a la família de Can Catà. Durant anys la premsa santsenca es va omplir de queixes: accidents en creuar les vies, robatoris als racons inhòspits, talls del trànsit dels carruatges… 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

La presó de dones... que no va arribar a ser

Fa 14 anys, després d’estar parlant amb el Dani Cortijo a l'antic Arran sobre les possibilitats de les noves tecnologies en la divulgació de la història local, em vaig decidir a obrir aquest bloc. En aquell moment gran part de la feina ja la tenia feta, ja que des de feia temps que escrivia un article al mes per a La Burxa sobre la història local de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, així que tenia uns quants articles en cartera. 

El bloc era una forma fàcil d’arribar a la gent i també, per a mi, una excusa per seguir fent recerca, ja que de fet aquell jove llicenciat en història que tot just arribava als 30 anys i que no treballava en res relacionat amb el tema era, i encara sóc, desconeixedor de molts dels fets i dels processos que ajuden a entendre la història de Sants. 

Ben aviat el bloc va començar a tenir lectors i molt ràpidament van venir les preguntes. Potser les més habituals: Sants tenia escut? Era Sans o Sants? Quins eren els límits del poble? Però també moltes altres relacionades amb racons del barri: La ubicació d’una antiga fàbrica ara desapareguda, informació sobre un determinat refugi antiaeri o sobre algun altre edifici, una cooperativa, un ateneu, un cinema... I així el bloc, poc a poc, em va començar a donar feina, intentant respondre a moltes d’aquestes preguntes per a les quals sovint no tenia respostes. En algun cas, gràcies a anar llegint tot el que s'havia publicat anteriorment, vaig poder donar resposta amb un nou article al bloc, però d’altres van quedar al calaix de les feines per fer. 

Però la feina de fer un bloc com aquest, com podeu imaginar, és voluntària o més aviat hauria de dir militant i, tot i que un projecte com aquest acaba donant moltes satisfaccions, el temps és limitat. Així el calaix de les preguntes sense respondre s’ha anat omplint fins a vessar. Una d’aquestes preguntes que va quedar pendent, de fet un rumor que corria entre els alumnes i mestres de l'Emperador Carles i de la Facultat de Biblioteconomia: Era aquest terreny una presó de dones? Amb uns quants anys d’endarreriment intentaré donar resposta a aquesta pregunta.

Per fer-ho saltarem a finals del segle XIX. L’any 1887 s’havia començat bastir una nova presó, un panòptic que permetia tenir un control total sobre els presos, la Model, una presó moderna que volia substituir l’antiga de Reina Amàlia, on hi sobrevivien, i també morien, presoners i presoneres. Amb la inauguració de la nova presó, l’any 1904, s’hi van traslladar els homes, però les dones, majoritàriament de classes popular, van seguir a l’antiga e insalubre presó, un edifici que popularment seria conegut com la Galera, ja que a banda de patir la privació de llibertat, les condicions infrahumanes i la repressió constant les dones eren explotades com a mà d’obra, treballant en la confecció de filats.

El projecte de fer una nova presó per a les dones encara trigaria uns quants anys en arrencar, i no seria fins al 1913, quan es va constituir una Junta de Construcció. Abans que res calia trobar un espai on ubicar la nova presó de dones. Des del 1897, quan els pobles del pla de Barcelona havien sigut annexionats a la ciutat, es va accelerar una dinàmica que ja venia d’abans. La ciutat centrifugava als extraradis tot allò que resultava molest al seu interior, ja fossin fàbriques, cementiris o presons. 

Però el moviment d’aquestes grans infraestructures també tenia efectes secundaris. La proximitat a un edifici no desitjat per veïns i veïnes com la Model havia fet que els terrenys pròxims a la presó baixessin de preu, de manera que comprar terres per ubicar la nova presó de dones al mateix entorn també resultava més econòmic. Així la Junta va comprar a la societat Prat i Marcet un terreny, ubicat entre els carrers d’Enric Bargés, antic carrer J del plano de les Corts, el de Melcior de Palau, antic Fivaller, el de Guitard, antic Witardo, i el de Puiggarí, antic Jesús, on van començar les obres. 

Construcció de la presó de dones, 1932.
AMDS, fons de la UEC.

D’aquesta forma van començar les obres, amb la cimentació de l’edifici i l’inici de construcció dels soterranis i el mur del recinte, però tot i l’enormitat de la construcció es tractava d’un gegant amb peus de fang, ja que la pròpia Junta no tenia liquiditat i de fet arribaria a ser denunciada pels antics propietaris del terreny per impagaments. Un fet que sumat a la conflictivitat social del moment acabaria aturant el projecte durant anys. No va ser fins al 1928, quan, després de negociacions diverses entre les administracions, l’estat es va fer amb la propietat del terreny, reprenent la construcció de la presó, una obra que als anys trenta seguiria a marxes forçades.

Obres de la presó de dones, on ja es veu un petit nucli d'autoconstrucció
AMDS, fons de la UEC.

Però el 19 de juliol del 1936, amb el cop d’estat i la revolució social aturaria definitivament el projecte. De fet la presó de dones de Reina Amàlia, que prop de cent anys després de la seva creació encara seguia funcionant, esdevenint un important símbol de repressió, va ser assaltada, les preses alliberades i l’edifici acabaria enderrocat. Des d’aquell moment l’asil que les germanes Dominiques de la Presentació tenien a les Corts esdevindria la nova presó de dones. I l’enorme solar abandonat, amb la presó a mig edificar, va esdevenir una mena de cantera on els veïns del barri anaven a cercar maons i d’altres materials de construcció. Entrant en el terreny de l’especulació, però amb pas ferm, podem imaginar a molts veïns i veïnes anant a buscar maons a les obres de la presó a buscar maons per bastir els refugis antiaeris.

Ja en dictadura, als anys quaranta, es va començar a parlar sobre la possibilitat de fer una nova presó de dones a la part alta de la ciutat. Per aquest motiu l'estat i l'ajuntament van haver de negociar de nou sobre la propietat dels terrenys de Melcior de Palau. Finalment l’any 1951 l’estat va cedir el solar a l’ajuntament amb la condició que aquest facilités un nou solar on fer la presó de dones. La substituta acabaria sent la presó de la Trinitat, que no va entrar en funcionament fins al 1963, de forma que la presó de dones de Les Corts, nascuda fruït de la improvisació enmig de la guerra, va perdurar prop de tres dècades, amb condicions infrahumanes per a les presoneres, administrada per un orde religiós, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.

Aquesta temporalitat estesa en el temps va propiciar que, tornant a Sants, el solar abandonat del projecte de presó, que era propietat de l’ajuntament i no tenia ús, acabés esdevenint un important nucli barraquista, la barriada de Robrenyo, una dinàmica que, com ens monstren les imatges, ja havia començat a la dècada dels trenta. Aprofitant les restes de l’antic edifici centenars de persones van aprofita per aixecar cases d'autoconstrucció, on es calcula que hi van arribar a viure (o sobreviure) unes 200 famílies, aproximadament 1500 persones. Persones que patirien índex d’atur molt alts i d’escolarització molt baixos. 

Barri de barraques de Robrenyo
AMDS

Aquest nucli barraquista seguiria fins que els seus veïns i veïnes van ser expulsats als barris de Pomar, a Badalona; Cinco Rosas, a Sant Boi de Llobregat; i Sant Cosme, al Prat del Llobregat entre els anys 1967 i 68, a viure en un nou tipus de barraquisme, ara vertical. Barcelona seguia creixent i expulsant a les noves perifèries tot allò, i totes aquelles persones, que resultaven molestes a la imatge de ciutat que es començava a cercar. I l'espai on es va projectar una presó que no es va arribar a realitzar mai va acabar donant cabuda a equipaments.

Carrer de Guitard amv Melcior de Palau, 1970.
Foto: Joan Planas Llorenç. AMDS, fons de la UEC.

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Per saber-ne més:

TATJER, Mercè i LARREA, Cristina  Barraques. La Barcelona informal del segle XX

THEROS, Xavier. Memòria de les barraques.

DDAA. Treball de recerca sobre el projecte de presó de dones a Sants

Llibre: Barcelona en ruta

Al llarg dels darrers quinze anys, sol i amb d'altres companys, ens hem patejat la ciutat amunt i avall parlant sobre la seva història: de la Plaça del Rei a les bateries del Carmel, passant per Santa Maria del Mar, la Rambla, el Park Güell, el Passeig de Gràcia, la Ciutadella o Montjuïc. I molt especialment els barris de l'antic poble de Sants, on no acabaria la publicació si hagués de citar els racons on ens hem aturat a explicar alguna cosa. 

Al carrer estant hem parlat de mil temàtiques diferents: les masies, les fàbriques, el cooperativisme, el pistolerisme, el treball de les dones, el Congrés de Sants i la Vaga de la Canadenca, l'Exposició del 29, la Guerra Civil, la construcció de refugis, l'antifranquisme, el moviment okupa, el comerç, l'arquitectura, el transport... 

Passejades de tot tipus: des de les típiques on anem mostrant fotografies antigues, fins a d'altres escoltant les veus de les persones que van viure els refugis antiaeris del barris. No sé com m'ho faig, però ja sigui treballant o militant en projectes de memòria, d'una forma o una altra... sempre acabo explicant història al carrer.

I és que els carrers, i especialment quan aquests carrers són els nostres espais quotidians, els que transitem per anar a treballar, la plaça on juguen els nens i nenes, l'edifici on fem les nostres activitats de lleure... són espais molt interessants per descobrir la nostra història. En ells s'hi amaguen els petits detalls que sovint passen desapercebuts als llibres d'història, fins i tot als llibres d'història locals.

Per això sempre és una bona noticia que algú ens convidi a passejar per la ciutat i a descobrir els seus racons, ja que aquestes petites històries són les nostres històries, les de les nostres mares que treballaven filant a la fàbrica del barri, les dels nostres avis que van treure terra per fer els refugis, les de les petites botigues de barri... aquestes coses són les coses que ens arrelen, que ens fan ser comunitat.

Per això ha estat una sort poder col·laborar en el llibre: Barcelona en ruta, realitzat per Tot Història i Llop Roig i coordinat per Ricard Paradís Martín i Pau Vinyes i Roig i on han participat un alguns dels millors coneixedors de la història de la ciutat

Podreu recórrer els carrer de Barcelona i dels Pobles del Pla de la ma dels següents autors i autores:

Jordi Petit i Gil (Rec Comtal)

Daniel Venteo Meléndrez (Via Laietana)

Alba Vendrell Torres (La Barcelona dels Àustries)

Gregor Siles Molina (La Rambla i la Barcelona revolucionària)

Júlia Costa i Coderch (Poble-sec)

Agus Giralt Anales (Sants i Hostrafrancs)

Jesús Mestre Campi (Sarrià i Sant Gervassi de Cassoles-Barri del Farró)

Joan Corbera i Palau (Guinardó)

Ricard Paradís Martín (El Carmel, Horta i Nou Barris)

Joan Pallarès-Personat (Congrés-Indians i La Sagrera)

Maria Favà Compta (POBLENOU)i Pau Vinyes i Roig (Sant Andreu del Palomar)

 

 

 

Us esperem dijous 24 de març a les 19h a la Lleialtat Santsenca.

 

Celebrar la Commune a Sants

Som al 1885. L’any en que l’inventor LaMarcus Adna Thompson acaba de patentar la primera muntanya russa. El mateix any en que, mentre alguns nord americans somien en donar emoció a les seves vides pujant i baixant sobre vagons mecànics, els dirigents de les potències mundials, a Berlin, donen per finalitzat el repartiment de l’Àfrica, el tret d’inici, per exemple, de genocidis com el del Congo, territori personal del monarca de Bèlgica, on van ser assassinades entre 10 i 15 milions de persones.

Si posem el focus a la península descobrirem com, a finals d’any, després de la mort per tuberculosis d’Alfons XII, comença la regència María Cristina d’Habsburg-Lorena, la reina que, uns anys més tard, signarà el decret que canviarà la vida de Sants i de la resta de pobles del pla, l'agregació. És el mateix any en que s'expandeix per la península una plaga de còlera que també tindrà impacte al nostre poble.

Un any que veu tancar les portes de l’hostal de Joan Corrades, l’antic carreter del poble d’Hostafrancs de Sió que va donar nom a tot un barri, i en el que també plega l’antiga ferreria Marqués Alegret i Cia, un negoci que havia generat una gran fortuna però que després de la mort del seu propietari era en davallada. Però si bé uns projectes acaben, en el mateix moment n’arrenquen de nous. 

Els obrers, que ja fa una generació, que han esdevingut un dels perfils majoritaris al poble de Sants, han anat prenen força i poc a poc estan començant a crear les seves pròpies institucions. El 7 de març, un grup d’obrers, en un modest magatzem del carrer Duran, l’actual Valladolid, funda la cooperativa obrera de consum, la Formiga Obrera, un projecte que en poc temps creixerà i buscarà nova seu al carrer del Nord 40, l’actual Galileu. El model farà fortuna i aviat s’hi sumaran noves cooperatives, com la Lleialtat Santsenca, del 1891; la Model del Segle XX, del 1901, o l’Empar Obrer del 1905.

Quedem-nos al barri i al març, només 11 dies més tard de la inauguració de la Formiga Obrera, al dia 18, un dimecres. A Sants, com a molts altres pobles de tot l’estat, els obrers estan de celebració. No es tracta d’una festa religiosa marcada pel calendari litúrgic, que diu que aquell dia està dedicat a sant Salvador d’Horta, és una data que filadores, teixidores o treballadors del ram de l’aigua es senten molt pròpia. Estan commemorant la proclamació de la Comuna de París. 

L'Hôtel de Ville de Paris durant la Comuna.
Gravat aparegut a L'Illustration del 15 d'abril de 1871
(Font: Wikimedia Commons)

A la memòria de tots aquests obrers i obreres circulen figures que són populars com la de l’escriptora i mestra Louis Michel, que va defensar la Comuna i que va pagar amb un desterrament de 7 anys a Nova Caledònia i amb la mort del seu company. Al seu judici Michelle va reclamar: Ja que, segons sembla, tot cor que lluita per la llibertat només té dret a una mica de plom, exigeixo la meva part. 

Mentre obrers i obreres s’organitzen per celebrar el 14è aniversari de la Comuna, Michel segueix lluitant i pagant-ho, de nou es troba a la presó. A pobles i ciutats de l’estat com Gràcia, les Corts, Alcoi, A Coruña, o Madrid es fan vetllades on es llegeixen proclames o es fan sopars. Als tots aquests pobles i ciutats la Comuna és molt present. Un bon exemple és Alcoi on el 1873, només dos anys més tard de la proclamació de la Comuna, va tenir lloc la coneguda Revolució del petroli, que seguiria moltes de les pautes d’aquesta. 

El 18 de març encara és la gran data del moviment obrer a tot el món. Encara falta un any per tal que, als Estats Units i al Canadà, arrenqui, l’1 de maig, la vaga dels obrers per assolir la jornada laboral de 8 hores. Una protesta que va acabar el 4 de maig a Chicago amb la coneguda Revolta de Haymarket, quan després d’un acte i davant l’imminent càrrega policial algun desconegut va llançar una bomba entre els policies que va matar a un oficial. La repressió va ser instantània amb la policia obrint foc sobre una multitud de 20.000 persones. 

Es va decretar l’estat de setge i el toc de queda i començaren les detencions arbitràries, les tortures i la fabricació de proves falses, enmig d’una bogeria alimentada des de les columnes dels diaris. Finalment 8 anarquistes foren processats en un judici sense cap garantia. 5 d’ells: Georg Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons, Hessois Auguste Spies i Louis Linng foren condemnats a morir a la forca i altres 3: Samuel Fielden, Oscar Neebe i Michael Swabb a pena de presó. 

El dia de l’execució van ser enforcats 4 dels 5 homes, ja que Linng, el més jove, es va suïcidar abans. Entre els espectadors d’aquell sinistre espectacle hi havia, com a corresponsal, José Martí, qui seria l’heroi de la independència cubana, qui va recollir les darreres paraules de Spies, que esdevindrien gairebé profètiques:  la veu que aneu a sufocar serà més poderosa en el futur que quantes paraules pogués jo dir ara. Només tres anys més tard el congrés obrer de París de 1889 va escollir la data del 1 de maig, per homenatjar als Màrtirs de Chicago, com a dia internacional de protesta obrera.

Però bé, tornem al 1885. Els 8 de Chicago encara no eren Màrtirs i la data més significativa del moviment obrer era el 18 de març. A Sants, per commemorar aquell 14è aniversari, els actes comencen ben aviat i d’una manera que ens pot sorprendre, amb un concurs a l’escola laica on els alumnes competeixen fent exàmens en assignatures com aritmètica, gramàtica i geometria. Un fet que potser costar d’interpretar des de la nostra visió actual, però el fet que aquells nanos s’estiguessin educant, en una societat on l’escolarització encara era mínima, i que ho estiguessin fent en escoles laiques, en una societat on l’església tenia un control sobre pràcticament tot, i especialment l’escola, era tota una fita.

Per la tarda la festa a Sants va continuar amb un acte que deuria ser força concorregut ja que van participar comissions vingudes de Barcelona, Les Corts, Sant Martí de Provençals i d’altres pobles del pla, on es van realitzar diversos parlaments. Crida l’atenció que, pel que es recull el 5 d'abril a Bandera Social, un setmanari anarco-col·lectivista publicat a Madrid que s'havia llançat només 2 mesos enrere, una de les idees que es destaca és que commemorar el 18 de març no implica la conformitat amb els principis comunistes, sinó que la lluita de classes dels obrers contra la burgesia i tot el malvat i injust que existeix ha de ser un fi comú. També s’incideix en la idea que la diversitat de principis i aspiracions econòmiques no implicava divisions entre el proletariat, sinó que eren signe de vigor i vitalitat idea que es remarcava amb una florida metàfora: són los campos estériles los que no se distinguen por la abundancia de flores.

Sense perdre'ns gaire en noves excursions per les pàgines de la història si que caldria posar en context aquesta previsió dels anarquistes santsencs envers del comunisme i també d’aquest elogi de la diversitat ideològica que, amb la trampa que ens dóna saber com va anar la història i els posteriors enfrontaments dins del propi moviment obrer, ens podria semblar innocent. Ens trobem al 1885 i des de la derrota i repressió de la Comuna de París en el si de la Primera Internacional, s’ha anat obrint una escletxa que ha fragmentat la unió del moviment obrer en dos gran blocs. Les diferències entre les idees marxistes i anarquistes, personificades principalment per Marx i Bakunin s’han anat convertint en agres discussions des del Congrés de Londres del 1871, passant per l’intent dels comunistes d’expulsar a Bakunin al Congrés de la Haia de 1872.

Les pàgines de Bandera Social segueix explicant que: Los anarquistas de Sans dedican un caluroso recuerdo a los martires de la Commune y un saludo fraternal a todos los compañeros que sufren persecuciones por defender la gran causa de la revolución social. Després dels parlaments l’acte va seguir amb la part més festiva, on joves anarquistes van amenitzar la vetllada cantant acompanyats per guitarres i d’altres instruments.

Per saber-ne més:

Podcast:

La comuna de París, a càrrec de Roberto Ceamanos a La Linterna de Diogenes

Louise Michel y la comuna de París, a càrrec de Dolors Marín Silvestre, a La Linterna de Diogenes

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Llibre: L'ordit de la vida

Existeix, encara, un forat enorme a la nostra literatura, una absència que de tant gran es fa especialment destacada. Les classes populars, com en la resta d'àmbits, també han quedat relegades a les pàgines dels llibres. No són freqüents les novel·les on els escenaris són els nostres carrers i places, sobre els quals Josep Pla va arribar a sentenciar que “La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.” Tampoc és freqüent que les persones protagonistes siguin gent com els nostres avis i avies, amb els seus problemes però també amb les seves xarxes de suport. Un fet que encara es fa més destacat quan parlem de les dones que van passar la vida entre les màquines de filar i els telers.

El Sants literari no és un desert. Al llarg dels anys el nostre poble també ha sigut escenari d'algunes novel·les, com Seixanta minuts, de Josep Miracle i Montserrat, que retrata el Sants dels vapors d'inicis del segle XX; o La barca d'Isis, de Joan Oller i Rabassa, on se'ns ofereix una escena espectacular que ens recorda el Sants on l'espiritisme tenia un pes important. Però els exemples són pocs i aquests llibres, en general, més enllà dels erudits, són desconeguts entre el gran públic. De fet tampoc s'han reeditat gaire i, en general, són difícils de trobar. 

D'aquesta manera, segurament, l'ideari que s'ha anat teixint sobre el nostre passat té poc a veure amb el que realment van viure les nostre avies i avis. Per això sempre és una gran noticia quan es publiquen nous títols com L'ordit de la vida, una novel·la escrita per la Gemma Masip, qui després de cinc anys de recerca, ens presenta una novel·la que narra la història de la Carme, una dona que va néixer el 1899 a Sants i que va viure en primera persona els problemes de les dones treballadores en una època en que s’albirava un món ple d’esperances.

L’ordit de la vida es basa en la vida de l’àvia de l’autora i retrata el Sants de les fàbriques tèxtils i de les famílies obreres que s’organitzaven per accedir a tot allò que, com a classe, els era negat. Un llibre quen ens endinsa plenament en aquell Sants, que encara ens explica l'actual, i en el qual he tingut el privilegi de poder escriure el pròleg.

Editat per Ferriol Macip el podeu trobar a La Ciutat Invisible.

Sobre l'autora:

Gemma Masip i Bonet és mestra, psicopedagoga i logopeda. Ha treballat en tots els camps de l’educació: infantil, primària, secundària, organitzacions educatives... Ha format part, en diferents moments, dels equips que feien formació del professorat de la Generalitat, en l’àrea de didàctica de les ciències. Ha publicat diversos articles de pedagogia i educatius per a les famílies i ha elaborat un treball sobre l’educació dels valors, en què orienta els i les mestres en la resolució de conflictes a través de l’educació emocional. Quan es va jubilar va emprendre la recerca de la història del seu pare a través del diari que ell havia deixat buscant els escenaris on havia viscut, i va escriure el llibre De Gandesa a Groosbeeren, (Descontrol 2016) tot descobrint una veritat que el franquisme havia amagat. El 2018 va començar la recerca de la vida de la seva àvia per escriure L’ordit de la vida.