La guerra sota la sorra (3)

Bar l’Elèctric, a la carretera de Sants, 28 de febrer de 1936
 

El Lluís fa una profunda calada escurant la cigarreta que sosté amb la punta dels dits i el fum que exhala per la boca vola engreixant el ja dens ambient de l’Elèctric. A punt de cremar-se llença la cigarreta a terra per apagar-la amb el peu i, ja amb la mà dreta lliure, agafa la revista que fins aquell moment sostenia sota la seva aixella esquerra. Davant de la seva audiència, un grup de joves que seuen al voltant d’una de les taules del bar mentre escuren gots de barreja, comença a llegir.

-”Aviso ja als bombers? No; espera’t que cremi del tot!”. Heu vist? Santa Maria de Sants a la primera pàgina de l’Esquella de la Torratxa!-Doncs no és que s’assembli gaire -respon en Cesc, un dels tertulians, rebaixant l’eufòria del Lluís- qualsevol diria que el Tisner aquest no coneix Sants, i això que és de Sant Antoni.
 

Portada de l'Esquella de la Torratxa del 26 de febrer de 1936

 

-Home, ja s'entén l’acudit! Mentre es vegi que és una església, rai -respon el Lluís.

-Però vols dir que el rector…? Jo pel que tinc entès és de la corda dels Salvador Anglada i companyia -aporta en Rodríguez- són capaços de tot, però cremar el seu propi temple… Voleu dir?

-Després de la victòria del Front d’Esquerres ves a saber… aquesta gent si per les urnes no poden… busquen d’altres mètodes -afirma amb rotunditat en Lluís abans d’acabar el seu got de barreja.

-Llegint l’Esquella de la Torratxa… parlant de les eleccions… se’t veuen els colors Lluís! -li etziba burleta en Rodríguez- Fas honor al teu nom i cada cop ets més proper als d’Esquerra.

En Lluís fa mig somriure però no respon al comentari del Rodríguez. Tots són amics, però sap que, trobant-se a l’Elèctric no juga a casa. Ben segur que al seu voltant tots són anarquistes. Així que amaga el nas entre les pàgines de la revista centrant-se en les vinyetes, intentant passar desapercebut. Però com la pedra que cau al mig del llac, la portada de l’Esquella de la Torratxa ha generat una reacció en cadena, com onades que se succeeixen ja fora del seu control. Els companys de taula comencen un intens debat al qual, a poc a poc, es van afegint tan parroquians d’aquells que seuen enfront de la barra, com dels que seuen al voltant d’altres taules i fins i tot algun client d’aquells de pas i, aviat, aquest nou intent de crema de Santa Maria de Sants és el debat que fa bullir tot el bar.

-No sé… Quantes vegades abans ja s’ha intentat cremar la parròquia? Per quina raó en aquest cas l’haurien organitzat ells mateixos? Així ràpid, com a mínim… em venen 2 dies diferents en què va estar a punt de ser cendra -afegeix un home gran que comença a anar gat i es recolza a la barra- la darrera quan tot allò d’octubre, l’any 34, el dia aquell que l’Angeleta s’hi va quedar tancada dins, embarassada de vuit mesos.

-Però és que l’important aquí no és el que passi sinó l’efecte que s’aconsegueix. Potser no cal que cremin l'església, que ho sembli ja fa el mateix efecte. Qui pot dubtar que siguin la FAI quan portem un tou d’intents insurreccionalistes en els darrers cinc anys… -argumenta el Cesc. Amb l’espant ja n’hi ha prou!

-Ara ets tu el qui sona a trentista -es resargeix en Lluís, provocant una riallada general.

-A mi gent ben informada m’ha assegurat que es tracta d’una estratègia. Com més actes violents al carrer més fàcil els resultarà justificar un cop d’estat després. -aporta un home des de la taula del darrere que manté l’expressió de tenir una informació privilegiada.

-Però qui? -pregunta el Lluís.

-Qui? Ves a saber… des dels pistolers del Sindicat Únic del Salvador Anglada als periquitos de la Peña Ibèrica, falangistes... Els feixistes són pocs, però es mouen molt -respon el mateix home.

-Massa voltes li feu… Jo en conec uns quants que anirien de molt bona gana a cremar l'església ara mateix -comenta en Rodríguez mentre passa la mà dreta per sobre les taules, on un grapat d’homes esclaten a riure mentre aixequen la mà oferint-se voluntaris.

-I que me’n dieu de lo de les armes? -pregunta en Lluís.

-Què és això de les armes? -pregunta un dels cambrers des de darrere de la barra.

-Es veu que quan van cardar foc a les portes de Santa Maria la cosa no va passar d’aquí, ja que l’edifici era ben tancat, però tan bon punt va aparèixer la Guàrdia d’assalt a la plaça van escorcollar l’església i van trobar un petit arsenal.

-Goita, com se les gasta el rector! -crida algú d’entre la multitud.

-Però això ho sabeu del cert o pot ser que sigui un rumor? -pregunta el Cesc.

-Aquí també ho diu, a l’Esquella -respon el Lluís.

-Home, però que l’Esquella és una revista satírica, no és la Soli!

El debat segueix, cada cop més encès, a mesura que s’aporten noves opinions i més gots de vi i barreja. Probablement, entre els que callen hi ha gent que sap moltes més coses que les que s’estan comentant, mentre que els que parlen ho fan basant-se en intuïcions i rumors, però en poques certeses. Però el que està clar és que la situació és tan tensa que qualsevol opció pot arribar a ser versemblant.
 

Per saber-ne més: 

GIRALT ANALES, Agustí. Del somni al Silenci. República i Guerra Civil,  n 1 Riera de Magòria. (2012)

MOTA MUÑOZ, José Fernando. ¡Viva Cataluña Española! Historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931-1936). Publicacions de la Universitat de València. (2020)

Sobre el capítol 3

Com parlar d’un episodi com aquest sobre el qual encara hi ha múltiples ombres i coses per investigar i fer-ho sense especular? O com a mínim especulant però amb els peus ben sostinguts sobre alguna certesa? Doncs fent-li la volta i, aprofitant que aquests relats justament són això, una ficció, directament presentant una especulació al centre del relat, però no la meva, sinó d’alguns dels testimonis. I on millor que a un dels bars on les tertúlies eren tan habituals. L'Elèctric, a la Carretera, a tocar del carrer d’Alcolea era un d’aquells negocis privats vinculats a una ideologia, en aquest cas l’anarquisme. Tant és així que, fins i tot, el novel·lista santsenc Josep Miracle i Montserrat va convertir aquest bar en un dels escenaris literaris de la seva novel·la Seixanta Minuts.
 

L’especulació sobre si aquest fet hauria sigut obra de grups feixistes o carlistes, esdevenint un atemptat del que en diríem falsa bandera, no és una opinió aleatòria sinó que ha sigut estudiada per historiadors que han seguit les passes dels grups ultres a Barcelona durant els anys trenta. I la història de la dona embarassada dins de la parròquia durant l’intent de crema de l’octubre del 34 la recuperarem més endavant, ja que aquell nen que estava a punt de néixer, va ser qui em va explicar aquesta història i moltes d’altres, ara fa bastants anys. De tot això ja en tornarem a parlar.