dilluns, 9 de febrer del 2026
dilluns, 2 de setembre del 2024
Els cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta
Els cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta
El cinema, i tot el que va lligat a aquest art: les sales, les pel·lícules, els programes... genera molt interès i, sovint, també preguntes per part de les persones que segueixen el bloc. Tot i això, per manca de temps, que no d'interès, he dedicat més temps a moltes altres temàtiques, com les fàbriques, les masies, les vagues o revoltes.
Per sort hi ha gent, que ha fet una tasca magnífica, com el Roberto Lahuerta, que fa uns anys va publicar el llibre Barcelona tuvo cines de barrio o el Miquel Barcelonauta, que des del bloc Barcelofília porta anys fent una feinada de formiga divulgant la història i el patrimoni de la ciutat, també el cinematogràfic.
 |
| Cinema Gayarre, any 1933 Fons:AMDS |
Existint persones que ja han fet aquesta feina, i molt bé, no té sentit duplicar artícles, però si que he preparat aquest post, a mode de guia, que serveixi per donar visibilitat a aquests continguts i per tenir accessibles els articles dels cinemes de Sants, Hostafrancs i La Bordeta.
 |
| Cinema Balaña, any 1966. Fotografia: Enric Ventura Calpe. Fons: AMDS-UEC |
Cinemes
Cinema Arenas - Centre Comercial
Cinema Palacio Balaña
Cinematògraf Sagunt
Cinema Zumzeig
Estudis
divendres, 23 d’agost del 2024
Passejada: Festa Major de la Bordeta, 2024
Arriba la Festa Major de la Bordeta i des de Memòria en Moviment ens hi volem afegir, un any més, amb una passejada per descobrir la història del barri.
 | ||
| Absis de la Parròquia de Sant Medir | , 1963. | Jaume Peris i Xancó (AMDS-UEC) |
Visitarem diversos punts d’importància històrica i patrimonial de la Bordeta.
Dilluns 9 de setembre, 19h
Punt de sortida: Rambla de Badal, cantonada amb Constitució
Inscripció online amb cost de 3 euros (a pagar a la sortida) Places limitades
Durada aproximada: 1.30h
dilluns, 1 de juliol del 2024
Sants, arrels pageses
Ara fa un temps vaig tindre la sort de poder aportar un granet de sorra al magnífic projecte Murs de Bitàcola, impulsat pel Roc Blackblock, posant una mica de context al mural sobre la família Burés Fabregas i la masia de Can Valent Petit. En aquest enllaç podeu trobar tota la informació del projecte i el procés de la seva realització documentat.
Per aprofitar aquesta feina i, de pas, parlar una mica del Sants d'abans de les fàbriques, que sovint m'ha quedat una mica abandonat al bloc, he preparat aquest post que serveixi com a guia a tots aquelles santsenques i santsencs que vulgueu descobrir una mica més de les antigues masies.
Com és un post pensat com a guia, tal i com ja he fet en d'altres ocasions, com per exemple en el cas del Sants Industrial, la meva idea és que vagi creixent i actualitzant-se. Espero que ho gaudiu!
 |
| Sants, amb el campanar al fons, l'any 1896. En primer terme la finca de Cal Valls Fons: AMDS-UEC |
Sants, arrels pageses
Quan pensem en un Sants pretèrit segurament ens ve al cap el fum dels vapors i el foc de les revoltes, però sota les grans naus de maó i les enormes xemeneies, cercant l’aigua de les rieres i els canals podem trobar les arrels de Sants, unes arrels pageses que s’endinsen a la terra i ens parlen de camps i de masies.
Sobre un turó que permetia controlar el pla de Barcelona i entre les antigues carreteres que es dirigien, una cap a Molins de Rei i l’altra cap a Sant Boi, al llarg de l’edat mitjana, es va desenvolupar Santa Maria de Sants. Una població que era formada per un petit nucli a l’entorn de l’antiga església romànica de Santa Maria, i multitud de masies disperses pel territori. Des d’aquest espai central, i creuat per les rieres que baixen de Collserola, Sants s’estenia en direcció cap al mar.
La proximitat a la ciutat de Barcelona, encara emmurallada, va condicionar la historia de Sants, que va quedar englobat a un espai molt ampli que a l’edat mitjana va ser conegut com el “territori de Barcelona”. Un espai que comprenia, aproximadament, de Montgat a Castelldefels, i sobre el qual el Consell de Cent va intentar exercir el seu domini per assegurar-se el sustent de la ciutat. Els camps de Sants es van dedicar principalment al conreu intensiu de la vinya, del blat i de la fruita. Uns conreus que, a l’entorn més proper de les masies, es completava amb hortes. A la zona de la Marina, on hi havien abundants aiguamolls, freqüentaven d’altres conreus, com el del cànem.
Sants era rebost de Barcelona i per donar servei a aquesta funció es van anar edificant algunes infraestructures. Així, al coll dels inforcats, a l’entorn de l’actual plaça d’Espanya, on confluïen les dues carreteres que portaven a Barcelona, a finals del segle XVI, es van alçar dos molins de vent que servien per moldre blat. El poble també era la darrera parada dels pastors que portaven els seus ramats cap a la ciutat. Després de grans trajectes on el bestiar havia perdut pes, els animals s’engreixaven de nou pasturant a l’entorn. Posteriorment eren escorxats a la carnisseria de Sants, que es trobava a la carretera de Sant Boi, l’actual carretera de la Constitució, a l’alçada de la riera de Tena.
Quan Barcelona va caure en mans borbòniques, l’any 1714, amb l’aplicació del Decret de Nova Planta, van desaparèixer les institucions catalanes, entre les quals també el Consell de Cent. D’aquesta manera les antigues parròquies del pla van acabar esdevenint municipis independents. Però els canvis administratius no van modificar el fet que l’agricultura seguís sent la principal, i pràcticament única, ocupació al poble fins que, a les darreries del segle XVIII, els productors de teixits d’indianes de Barcelona, van desembarcar a Sants per aprofitar els seus camps per blanquejar i assecar les teles.
El final del segle XVIII i els inicis del XIX van portar dues grans infraestructures que van revolucionar l’urbanisme i l'economia santsenca. La primera la nova carretera reial, l’actual carretera de Sants, una via que es va començar a bastir l’any 1764, i que venia a substituir l’antiga carretera. La segona el Canal de la Infanta, que es va iniciar l’any 1817. Al llarg de més de 17 quilòmetres el canal va portar aigua del Llobregat, des de Molins de Rei, fins a Sants regant els municipis de Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet. Gràcies a l’aigua que arribava a través del canal a tota la Vall Baixa del Llobregat es van poder substituir conreus de secà per hortalisses. D’aquesta manera tots aquests pobles es van convertir en grans productors.
Però si el canal havia sigut un eix vertebrador de l’agricultura santsenca també ho acabaria sent de la industria. Durant la primera meitat del segle XIX Barcelona, que seguia encorsetada dins de les muralles i era una de les ciutats europees amb més densitat de població, s’havia anat omplint de vapors fins a tal punt que l’ajuntament va prohibir-ne la instal·lació. Sants, que era ben comunicat i que tenia accés a l’aigua, un element imprescindible per a la indústria, es va convertir en un espai cobejat. A partir d’aquest moment va començar a rebre grans vapors com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial, grans fàbriques que van motivar l’arribada de milers de persones per treballar-hi, iniciant la transformació de poble agrícola a industrial.
L’arribada del tren, l’any 1854, va acabar de modificar el paisatge. Les vies s’obrien pas pel mig del poble tallant els antics camins. Poc a poc els terrenys es van anar parcelant i així algunes d’aquestes antigues grans masies van quedar incrustades dins de l’urbanisme d’aquest nou Sants, com la Petita Maria, que va quedar amagada al carrer de López Catalàn. La instal·lació de fàbriques també seguia, com Can Batlló, que l’any 1878 es va aixecar sobre els terrenys d’una altra masia, Can Mangala. A mesura que la fàbrica va créixer va acabar engolint una altra masia, Cal Paretó, també coneguda com a Can Bruixa.
 |
| La Casa del Rellotge des de la plaça Iberia. Fons: AMDS-UEC |
Els conflictes del segle XX també es van endur dues de les principals cases que ens parlaven d’aquest passat agrícola: Can Catà, a tocar de la plaça de Sants i Can Santomà a la plaça Màlaga, l’actual Bonet i Muixí, cases senyorials que eren de les famílies dels grans terratinents del barri i que van cremar durant la revolució social del juliol de 1936. Però tot i els canvis urbanístics i socials el Sants agrícola va sobreviure durant dècades enmig del Sants industrial.
 |
| Cal Santomà, a la plaça Màlaga, actual Bonet i Muixí, l'any 1932 Fons: AMDS-UEC |
Masies com Can Mantega, una de les més grans del poble i que tenia una mina d’aigua que permetia regar els camps i vendre els exedents per alimentar les fonts d’aigua del poble, poc a poc va veure com els seus camps s’escurçaven, fins a quedar enclotada. Tot i això va ser de les darreres en mantenir-se activa ben bé fins als anys seixanta. D’aquesta masia ens va deixar una extensa descripció l’escriptor Josep Miracle i Montserrat.
La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembra i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida.
Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un caleidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves piràmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars.
 |
| Cal Mantega l'any 1965 Foto: Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS-UEC |
A la Bordeta podem parlar de la familia Burés, que s’hi va instal·lar al segle XIX, per treballar les terres. En aquells temps els camins encara eren de terra i era freqüent que, quan plovia fort, algun carro hi embarranques. Quan això passava l’Oleguer Burés portava la seva mula, que tenia molta empenta, i lligant-la al carro i a crit d’arri valenta, aconseguien treure els vehicles del fang. Una història que va acabar donant el malnom de valent a l’Oleguer. I per aquest mateix motiu dels tres fills de l’Oleguer: el Lluís, la Pauleta i l’Oleguer, el major es va convertir en el valent gran i el menor en el valent petit, malnoms que van acabar batejant també als respectius masos.
Al mas de Can Valent Petit, que es trobava a l’entorn de l’actual plaça de Cerdà, es produïen verdures que posteriorment es venien a la ciutat. També era un mas molt important per a la resta de pagesos de Sants, ja que feien planter per a la resta de productors. La masia va ser enderrocada l’any 1994 i, un any més tard, va acabar donant nom als jardins que es van ubicar a part del terreny.
 |
| Can Valent Petit l'any 1967 Foto: Joan Jané i Brugada. Fons: AMDS-UEC |
De la majoria d’antigues masies de l’antic poble de Sants no ens queden gaires referències més que noms com Cal Bacardí, Cal Barrina, Cal Bernades, Cal Biel, Cal Cosme, Ca l’Esperança, Cal Francès de Cal Cuca, Cal Freixes, Cal Gallina, Cal Gravat, Ca l’Hereu, Ca l’Ivo, Cal Magre, Cal Mariano bon veí, Cal Massaguer, Cal Morena, Cal Mosques, Cal Mota, Cal Munné, Cal Muns, Cal Nicasi, Cal Nones, Cal Pastor, Cal Pau Valent, Cal Pol, Cal Polit, Cal Rius, Cal Sala, Cal Serraïma, Ca la Sileta o Cal Veleta, Cal Tena, Ca la Tereseta Xerraire, La Torre de l’Hort Nou, La Torreta de Sants, La Torre del Tiritant, Cal Valent Gran, Cal Valent Petit, Cal Valls, Cal Granota Pobre, Cal Maians, La Torre Nova del Vellit o Ca la Laia.
Però al cor de Sants, just on va començar aquesta història, a la plaça de Bonet i Muixí, encara resisteix la Casa del rellotge, una masia també coneguda com Cal Dimoni, que troba els seus orígens al segle XIV, mostrant les arrels pageses del poble de Sants.
dilluns, 4 de desembre del 2023
La insurrecció de desembre de 1933
L’arribada de la Segona República prometia reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars i havia generat moltes expectatives entre els sectors populars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordres religioses, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de que disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp.
L’exposició del 29 a Barcelona havia creat una falsa realitat, una bombolla. Mentre la crisi anava saltant de país en país a Barcelona les obres monumentals i la crida que aquestes van significar van fer que milers d’obrers vinguessin a treballar a la ciutat. Les condicions laborals eren duríssimes i els sous miserables, però la situació encara va empitjorar quan les obres van acabar i gran part d’aquests nouvinguts a la ciutat es van trobar a la indigència.
Al Sindicat de la Construcció de la CNT, un dels sectors més afectats per la crisi, es va promoure un Comitè de Defensa Econòmica el mateix dia que es celebraven les eleccions del 14 d’abril del 1931. Com explica Manel Aisa, el primer de Maig els cenetistes, després d’un míting multitudinari, van voler fer arribar els acords presos a Francesc Macià però van ser rebuts a trets amb una repressió que no havia canviat.
Els preus dels lloguers a la ciutat s’havien incrementat de tal manera que en aquells moments significaven un 80% del total del sou dels obrers. Una situació insostenible que va esclatar en una vaga de lloguers a la que es van sumar milers de persones amb l’objectiu d’aconseguir una reducció en un 40% dels preus de lloguer i la gratuïtat dels habitatges per tota la gent que era a l’atur.
En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com tot i l’arribada de la República, la repressió seguia. Des de l'òptica anarquista la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors. Figures com les dels “presos governatius” gent detinguda i retinguda sense causes concretes no van desaparèixer. Un fet que va desencadenar en una vaga de fam entre 51 militants de la CNT que es troben presos a la Model.
El mateix juliol de 1931 va haver de fer front a important vaga, la de la Telefònica, una empresa que llavors era propietat de la multinacional American Telephone and Telegraph Company. La CNT va impulsar una vaga que va tenir un fort impacte a Barcelona i Sevilla, però que amb el boicot de la UGT va tindre uns resultats desiguals a la restat de l'estat. A totes dues ciutat el conflicte va agafar força esdevenint vaga general i a la capital andalusa l'estat fins i tot va arribar a declarar l'estat de guerra. El desencís generalitzat amb les esperances que s’havien situat a la República van anar abonant moviments insurreccionalistes com la Revolta de l'Alt Llobregat del gener del 1932 o la Insurrecció anarquista de gener del 1933, marcada per la matança de Casas Viejas.
Enmig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va testimoniar un fet quotidià. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que de fet serà el precedent directe de l’alçament feixista de la Guerra Civil, però que encara es repetiria una vegada més el mateix any.
El 19 de novembre s’havien convocant les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts, les primeres en les quals hi va haver sufragi universal a Espanya. Mentre això passava, a Barcelona els transports es trobaven en vaga i, després del trencament de les negociacions, l'autoritat havia tancat els sindicats i havia omplert els tramvies d’agents de l’escola de policies per fer els serveis dels tramviaires.
A les eleccions les forces de l’esquerra: republicans, socialistes i comunistes, que fins llavors havien anat de la mà, van presentar llistes separades. Quan es va conèixer el resultat de la primera volta de les eleccions, que donava la victòria a les dretes, en un ple nacional de la CNT a Saragossa el 26 de Novembre, es va designar un comitè encarregat d’organitzar la insurrecció. Entre les figures presents al comitè s’hi trobaven, entre d’altres Durruti o Joaquin Ascaso. Figures de l'anarquisme més combatiu que en aquells anys s'estaven convertint en els enemics públics número ú de les classes dirigents i, conseqüentment, en herois de grans sectors del moviment obrer.
Després de la segona volta, quinze dies més tard, es va confirmar la victòria de les dretes. El Partit Radical de Lerroux governaria amb el la filofeixista CEDA de Gil-Robles. En aquest context va arribar el divendres 8 de desembre, la seva sessió inaugural del Parlament. Arreu de l’estat es preparava una revolta que tindria especialment força a l’Aragó i la Rioja, però que també es deixaria sentir a Lleó, Extremadura i Catalunya. Hospitalet, la Bordeta i Sants van ser un dels seus escenaris d’aquests enfrontaments. De fet la insurrecció ja era esperada per la policia que va realitzar un enorme desplegament a la ciutat detenint a dirigents obrers com Durruti.
La nit del 8 de desembre uns dos-cents milicians armats es van reunir al carrer Baró de Maldà, dividint-se en grups. Un grup es va fer fort a la Tinença d’Alcaldia de Santa Eulàlia, un altre va assaltar el Mercat i un tercer que es va dirigir als Burots, a la Riera Blanca. L’Hospitalet s'estava convertint en un dels principals escenaris de la revolta. Els enfrontaments amb la Guàrdia Civil, els incendis i els tiroteigs van seguir estenent-se per tota la ciutat. Tot i que l'alacalde va intentar donar la veu d'alarma, segons sembla, es van trobar que les línies telefòniques havien estat tallades.
A la Torrassa van esclatar diverses bombes a la central elèctrica que van deixar sense llum el barri i també el de Santa Eulàlia. La Cambra de la propietat va ser assaltada i els aldarulls van continuar fins al 12 de desembre.
A Santa Eulàlia es van aixecar barricades al burot. Aquesta era l’oficina que es situava al límit entre poblacions, on els funcionaris municipals cobraven drets d’entrada a certes mercaderies. A Santa Eulàlia, els burots se situaven a l’encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, en el límit entre l’Hospitalet i Barcelona. En els tiroteigs va morir un dels funcionaris dels burots.
Els insurrectes ocupen la Tinença d’Alcaldia, hissant una bandera roja i proclamant el comunisme llibertari. Els enfrontaments van seguir al mercat, on es cremaran diverses barraques. També exploten diverses bombes, entre d’altres a la fàbrica Escorça. A l’estació del metro de Santa Eulàlia, en un xoc amb la Guàrdia Civil moren dos anarquistes.
El matí del 9 davant la situació els obrers de l’Espanya Industrial abandonen la feina i els enfrontaments que fins llavors havien tingut lloc a Hospitalet es reprodueixen a Sants on també hi haurà tiroteigs i esclats de bombes. També s’intentarà cremar les Cotxeres de Sants. Recordem que la ciutat es trobava en una vaga de tramvies i que el servei havia estat militaritzat.
 |
| Barricada a la carretera de Sants durant la Insurrecció de 1933 |
El dia 11 els enfrontaments segueixen a Sants on la Guàrdia Civil fins i tot es veurà obligada a refugiar-se a l’Alcaldia i on, de nou, situaran metralladores a la plaça d’Espanya. El trànsit serà restringit i el governador civil emetrà un ban pel qual no es permetran grups de dos persones o més per les nits. De Sants a Cornellà, segons els informes de la policia tots els comerços es troben tancats i el dia 12 l’alcalde del Prat demana auxili a la Policia ja que des de l’Hospitalet s’estan organitzant milicians per anar a alliberar els milicians detinguts a aquesta població.
Però finalment la revolta insurreccionalista va quedar sufocada i va començar la repressió de la mateixa. Els barris de l’Hospitalet van ser ocupats militarment i registrats locals, cases i bars. A Santa Eulàlia es van realitzar nou detencions, incautant-se armes, municions i bombes. La CNT va sortir d’aquest intent revolucionari amb fortes divisions internes. Dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar-ne la FAI. Òrgans d’expressió com Solidaridad Obrera van estar prohibits durant 120 dies.
Però la història sovint és terca. Quan el 19 de Juliol de 1936, l'exèrcit es va aixecar contra la República a Barcelona, de nou, un dels punts que a la ciutat els sollevats van intentar controlar primer va ser la plaça d’Espanya, per controlar els milicians d’Hostafrancs, Sants i de l’Hospitalet.
Per saber-ne més:
L'any 2013 des de la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes es van organitzar unes jornades per explicar la insurrecció de 1933.
En aquest context es va fer una exposició i una xerrada a la que vaig tindre el plaer de participar conjuntament amb Manel Aisa. Adjunto el vídeo
dimecres, 30 d’agost del 2023
Passejada - Festa Major de la Bordeta 2023
Enguany, des de Memòria en Moviment, ens sumem també a la celebració de la Festa Major de la Bordeta i ho fem amb una passejada que recorrerà alguns dels seus principals espais, descobrint la història d'aquest barri.
Si no us heu inscrit encara ho podeu fer aquí
Visitarem diversos punts d’importància històrica i patrimonial del barri.
🗓️ Dimarts 5 de setembre, 19h
📍 Rambla de Badal, cantonada amb Constitució
🛒 Inscripció 3 euros (a pagar a la sortida) Places limitades
🛒 Durada aproximada: 1.30h
dijous, 26 de novembre del 2020
Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular
Corre l’any 494 aC, ens trobem a la Roma republicana, una societat dividida en dues grans classes socials, els patricis, que gaudeixen de grans privilegis, i els plebeus que resten exclosos dels càrrecs de poder i dels espais d’influència política. Per sota de tots ells els esclaus que són considerats instrumentum uocale, literalment instruments amb veu. Però ara Roma mira als plebeus amb uns ulls diferents. Dos pobles itàlics, els eques i els volscs disputen la supremacía romana a la península, per això Roma vol organitzar un exèrcit i necessita els plebeus.
Però els plebeus també pateixen la seva pròpia crisi, en aquest cas econòmica. Molts estan endeutats i, en conseqüència, en perill de convertir-se en esclaus dels seus acreedors, segons la llei romana. Per això es neguen a entrar a l'exèrcit mentre això no es modifiqui. Els patricis accepten però finalment no compleixen la seva paraula i així doncs els plebeus prenen una decisió amb determinació, abandonaran la ciutat.
Marxen en direcció al Mont Sagrat per fundar una societat paral·lela. Una acció col·lectiva emancipadora que farà claudicar als patricis. A partir d’aquest moment ja no es perdria la llibertat per culpa dels deutes i els plebeus aconseguirien la creació de dos magistrats nous, els tribuns de la plebs, amb dret de veto a les actuacions del Senat que afectessin als plebeus i la creació d’una assemblea plebea. Enfilats al capdamunt de la seva piràmide social els patricis havien vist amb terror com si l’escalafó inferior desapareixia ells, i els seus privilegis, caurien.
Però saltem 2.400 anys cap al futur per situar-nos a l’estat espanyol del darrer terç del segle XIX. Als mars les galeres han sigut substituïdes per vaixells de vapor, que naveguen en direcció a Cuba. La majoria són vaixells de la Compañía Trasatlántica Española, l’empresa d’Antonio López, o com el coneixen popularment a Barcelona, el Negro Domingo, per la seva relació amb el tràfic d’esclaus. Els instruments amb veu, segueixen sent un negoci rentable, ara planten canya de sucre, tabac o cacao. Alguns d’aquests vaixells faran el viatge de retorn a Europa carregats d’aquestes mercaderies. De vegades però les naus naveguen cap a les amèriques carregades de joves catalans. Els porten a l’escorxador, a unes guerres, on faran la seva contribució de sang envers la pàtria, defensant uns interessos que els hi són aliens.
A les planes, al voltant de les ciutats, s’alcen les xemeneies i els cels han vist desaparèixer els blaus per transformar-se en grisos, en núvols de sutge. No ho veuen, però milers d’obrers i obreres també han tenyit els seus pulmons respirant aquell gris. És el progrès, una paraula que uns quants privilegiats han convertit en bandera. I mentre aquests pocs l’agiten, omplint les seves butxaques, milers de persones s’han vist arrossegades del camp a la ciutat a treballar a l’enorme engranatge de les fàbriques tèxtils.
Però aparquem les metàfores i la poesia per unes línies. Als afores de Barcelona pobles com Sants, Sant Martí o Sant Andreu es transformen a un ritme vertiginós. Nous veïns i veïnes vinguts de comarques s’hi instal·len per treballar a les fàbriques. A Sants, per exemple, seran molts els migrants provinents de l’Anoia, seguint les passes dels Muntadas. Els propietaris de terres ara planten pisos als camps on abans hi plantaven cereals, arbres fruiters o vinyes. Totes aquestes persones nouvingudes aviat es veuen lligades a un sistema que només compta amb elles com a mà d’obra, on tenen menys valor que el carbó que escalfa l’aigua per fer-ne vapor, ja que, com a recurs, són més abundants.
I així dones, homes i criatures comencen a treballar extenuants jornades de 12 hores a fàbriques que no s’aturen ni de nit ni de dia. Sovint treballen a preu fet, sense més contracte que un acord verbal. Viuen temorosos de les noves màquines de noms impronunciables que arriben de l’estranger i que a la seva vida es tradueixen en comiats i fam. Encadenats a una inèrcia que els arrossega dels telers i les màquines de filar al llit i del jaç de nou als tallers i les fàbriques, quasi sense temps per pensar ni per organitzar-se. Sempre sota l’atenta mirada d’amos, de guàrdies civils i eclesiàstics.
Però després de totes aquestes hores de treball esgotador obreres i obrers veuen com, els pocs diners que guanyen, cada cop arriben amb més dificultat per comprar uns aliments que s’encareixen de forma desproporcionada. Tampoc tenen gaires oportunitats per millorar. Amb sort els nois joves que entren a treballar a la fàbrica poden escalar alguna posició a mesura que aprenen l’ofici, les noies ni tan sols això. La gent que viu a aquestes barriades, que s’escampen com una taca d’oli desdibuixant les fronteres dels antics municipis, tampoc tenen accés a l’educació. La gran majoria no saben ni llegir ni escriure i difícilment n’aprendran. Han de dedicar tota la seva energia i temps a la feina als vapors, però encara que poguessin les escoles a les barriades obreres no són suficients i la majoria estan controlades per l’església.
Sovint, quan la humiliació ja és massa gran, l’explotació i la repressió en que viuen aquests homes i dones fa que s’encengui en flames la ciutat i que s’alcin barricades per defensar la seva dignitat. Les excuses que encenen la Rosa de Foc de vegades poden semblar peregrines, com uns braus mansos a una cursa. Però això seria com mirar una gran onada des de la superfície, veient l’escuma però sense entendre les corrents marines que impulsen aquesta massa d’aigua.
Les barricades són més que les proteccions espontànies que la gent de la ciutat forma aixecant les llambordes, omplint sacs de sorra o creuant els carros, a Barcelona i a tots els pobles del pla les barricades formen part d’una geografia invisible que, tanmateix, està ben present en les ments dels obrers i les obreres. Les xarxes de suport dels barris s’organitzen a l’entorn de les barricades i tots i totes saben, arribat el moment, quina barricada han d’anar a aixecar i defensar. Així als carrers durant els esclats revolucionaris s’alcen les barricades com quan durant les festes majors s’engalanen els carrers.
No es d’estranyar que Engels, l’any 1873, afirmés que cap ciutat del món, com Barcelona, havia viscut tantes lluites a les barricades. La seva construcció dificultava el control militar de les revoltes obreres. A més, per arribar al Raval, el barri on s’havien instal·lat les primeres fàbriques i que per tant eren el principal nucli de conflictes dins de la ciutat, les tropes aquarterades a la Ciutadella es veien abocades a carrers laberíntics i estrets on eren sotmeses a una pluja d’objectes contundents i aigua bullent.
Per aquest motiu es va planificar una reforma urbanística de l’interior de la ciutat. S’obriria un eix recte i ample que aniria de la Ciutadella al Raval. Un eix que va començar amb l’obertura del carrer Ferran l’any 1826. L’any 1840 el carrer va arribar a la plaça de Sant Jaume i deu anys més tard a la plaça de l'Àngel. L’any 1852 el projecte va seguir amb l’inici de l’obertura del carrer Princesa. Pel mateix motiu, a Madrid, també es va veure amb bons ulls el projecte d’eixample de Cerdà. Els traçats rectilinis facilitaven els desplaçaments de tropes i els xaflans dificultaven la construcció de barricades.
Però potser hi ha una cosa que als amos fa més por que les barricades i que els esclats de ràbia. Una por potser més subtil. És el mateix terror que, segles enrere, havia fet tremolar als patricis romans en veure que si els plebeus marxaven de la ciutat, sota dels seus peus no hi hauria més que un abisme. Un pànic que inunda els despatxos dels amos i que ressona com un bram als espais del luxe a la ciutat cada cop que a una protesta o una manifestació obrera es crida: Associació o mort! És la seva capacitat d’unir-se. Els proletaris junts poden arribar a ser molt forts. Per això al llarg de tot el segle XIX la gran lluita del moviment obrer serà pel dret a l’associació i per això mateix l’estat, sempre al servei de les elits, farà tot el possible per evitar-ho.
Inicialment els obrers es van anar organitzant en associacions d’ajuda mútua, sovint reminiscències de l’organització gremial dels artesans. Amb aquestes entitats els treballadors s’ajuden els uns als altres en cas de malaltia o atur, però aviat també comencen a servir en situacions de vaga, ja que permeten als obrers fer caixes de resistència que els permetran mantenir la lluita. L’Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, creada l’any 1840, serà un dels primers precedents, tot i que patirà una història de prohibicions i canvis de nom.
El que els propietaris de les fàbriques no estan disposats a acceptar de cap de les maneres són entitats obreres fortes que s’asseguin a fer negociacions col·lectives. Per això aquesta serà la gran lluita d’aquest moviment obrer embrionari. I un dels seus moments àlgids la Vaga General de 1855, la primera a l’estat, una lluita pel dret a l’associació obrera que va ser la continuació per la lluita en contra de les selfactines, que va tenir lloc un any abans. Aquesta vaga va desconcertar a la burgesia per l’enorme capacitat de mobilització del proletariat, que van aturar les fàbriques als principals nuclis industrials de Catalunya, mobilitzant a prop de 40.000 persones. A Sants la por dels amos va esdevenir pànic quan el primer dia del conflicte els treballadors van assassinar al director del Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, qui llavors era president de l'Institut Industrial de Catalunya, entitat que amb el temps seria precedent del Foment del Treball Nacional.
A l’ombra de les revoltes que omplen les pàgines dels diaris burgesos, descrivint les flames però sense explicar que el veritable combustible que les encén són les desigualtats socials, a la majoria de barris ha començat una tasca lenta però contínua. Potser sense ser-ne conscients, els obrers i les obreres, estan emulant als plebeus de Roma. No, no han marxat de la ciutat, però d’alguna manera han començat a construir la seva pròpia ciutat dins d’aquesta.
Una tasca emancipadora que poc a poc va omplint tots els àmbits de les seves vides. Aviat s’escampa el moviment ateneista pels barris i pobles. Arreu van començar a florir ateneus, portant la idea a uns carrers on fins llavors només hi tenia cabuda un treball explotador. Amb els ateneus el poble van començar a tenir una cultura pròpia, popular. Als ateneus s’obren escenaris al teatre i a la música. També els llibres arriben a les barriades i amb ells idees diferents de les que fins llavors s’escoltaven des dels púlpits. Qui pot, llegeix a Proudhon, a Kropotkin, a Bakunin o a Marx, d’altres, potser la majoria, devoren les obres de Victor Hugo, que fa furor en els ambients populars. D’ateneus n’hi haurà de molts tipus. Alguns més generalistes, d’altres de marcada tendència ideològica.
A Sants el pioner va ser l’Ateneu de Sants, fundat a l’entorn dels anys 1864 i 1865 al Café de Casa López a la Carretera. Una entitat que a mesura que va anar creixent va anar canviant de seu. L’any 1877 es va traslladar a la Casa Farigola, a la cantonada de Sants amb Riego i finalment l’any 1894 el terrissaire Francesc Batllori va encarregar una nova seu al mestre d’obres Enric Figueras, també soci de l’ateneu s’establiria a la seva seu definitiva al carrer Cros, un edifici que ja va entrar en funcionament a inicis del segle XX. Aquest era un projecte força interclassista, ja que si mirem alguns dels que n’eren socis trobem figures destacades a Sants com el metge Josep Saltor, Josep Grañé, qui seria alcalde de Sants del 1891 al 1893 o Agustí Cuyàs, propietari agrícola; però també treballadors de l’Espanya Industrial, com Juan Orriols, que n’era maquinista o Juan Vilalta que era un dels encarregats de la fàbrica; o d’altres amb feines tan diverses com Pere Roig, carnisser o Josep Olivella, mestre paleta.
La proliferació d’ateneus seguiria a Sants, Hostafrancs i la Bordeta fins a la guerra civil. Unes dècades més endavant l’ateneisme santsenc arribarà a una de les seves fites quan als anys 30 del segle XX, els socis de l'Agrupació excursionista Sempre Avant farien un pas més creant l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat que va establir la seva seu a la cantonada del carrer de Riego amb la carretera de Sants, i que va ser iniciadora de multitud d’iniciatives, socials, culturals i esportives al barri. Els projectes van ser molts i lligats a ideologies i lluites diverses. Sense deixar els anys trenta hem de destacar com el feminisme també va ser present a Sants amb Mujeres Libres, una entitat que, conjuntament amb el Ateneo Libertario de Sans crearia una biblioteca popular al número 45 de la carretera de Sants.
 |
| Biblioteca popular de les Joventuts Llibertàries i de Mujeres Libres a Sants, 1936.IISG. Desconegut |
Enfront als abusos que queden a l’empara del mercat als barris es comencen a crear cooperatives de consum. Inicialment grups d’amics i coneguts que s’uneixen per aconseguir preus més justos pels productes de primera necessitat, com les verdures, les llegums, la carn, la fruita o el vi, però que ben aviat esdevindran projectes col·lectius molt més ambiciosos. S’impulsen escoles i espais de cultura lligats a les cooperatives, serveis mèdics per a les persones associades i caixes de resistència sense les quals no es podria entendre l’enorme resiliència de les classes treballadores a les llarguíssimes i duríssimes vagues que aniran millorant les seves condicions de vida i treball al llarg. Moltes de les cooperatives fins i tot arribaran a encunyar moneda pròpia que servirà per a les compres de les persones associades.
Només els noms de moltes d’aquestes cooperatives que s’impulsaran als barris ja ens deixen clara aquesta voluntat de transformació social: la Lleialtat Santsenca, la Model del Segle XX o l’Empar Obrer, entre moltes d’altres. També es començaran a organitzar cooperatives de producció on els treballadors s’organitzaran de forma horitzontal. Entre les més conegudes la Redemptora, una bòbila o la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera, però n’hi van haver en molts sectors productius, com una cooperativa de cadiraires, una de fabricació de baules, una de cartrons, una de xocolata i fins i tot un farmàcia cooperativa.
També s’obren els cafès on les tertúlies, fins llavors reservades als ambients elitistes, es fan populars. A l’Ateneu de Sants, convertit en el Foment Republicà de Sants, funcionarà el Cafè de la Perla Brasilenya. També són els anys dels Cors Clavé, que es multipliquen pel territori. A la Bordeta l’any 1878 un grup de treballadors del cànem creen la Societat Coral La Floresta. També són els anys on arrenca l’esport popular, on el principal objectiu no és competir o fer exhibició, sinó fer salut i crear llaços fraternals. Volen crear homes i dones nous i ho volen fer en tots els àmbits.
L’educació també és un dels àmbits on està tot per fer. Sota una pancarta on hi diu “El poble té dret a la cultura, vetllem per l’educació dels nostres fills” unes 2000 persones, agrupades per moltes de les associacions, entitats i cooperatives santsenques, es manifestaran fins a la plaça de Sant Jaume reclamant la construcció d’escoles a Sants. Tot i que l’any 1918 s’aprovà la construcció de l’escola Lluís Vives, aquesta no es va fer efectiva fins més d’una dècada endavant, amb l’arribada de la Segona República. Però les escoles públiques no foren els únics projectes als barris obrers, des dels ambients llibertaris també es van impulsar escoles racionalistes, com l’escola Luz, impulsada pel mestre Joan Roigé.
Però no només s’està construint una ciutat nova feta d’edificis i entitats obreres. Les mentalitats es transformen fins a tal punt que, front a les llengües que han esdevingut eines del colonialisme, s’alça una llengua franca que vol servir d’unió per a tots els pobles sense que ningú perdi la seva, l’esperanto. Als ateneus i a les cooperatives es s’estudia la llengua i fins i tot s’organitzen congresos internacionals.
El sorgiment d’aquesta ciutat paral·lela, popular i autogestionada pels seus veïns i veïnes arribarà al seu màxim exponent amb la revolució social del juliol de 1936, quan els treballadors es faran amb el control del mitjans de producció i les fàbriques i els negocis siguin col·lectivitzats. Una experiència única al món que va posar en entredit a la vegada tant les tesis del capitalisme com les del comunisme estalinista i que, per tant, va ser atacada pels dos corrents.
La victòria del feixisme, que es va produir gràcies al suport feixista i capitalista internacional i a que les potències “democràtiques” europees van mirar cap a un altre costat va esborrar fins a la mínima resta d’aquesta ciutat popular que obrers i obreres van alçar als barris de la ciutat de Barcelona, però com resa la frase que en els darrers anys ha esdevingut en icona del graffiti reivindicatiu: Volgueren enterrar-nos però no sabien que érem llavor. I així, poc a poc i des de fa anys, la ciutat popular es va alçant de nou.
 |
| Mural de Roc Blackblock a Can Batlló |
Per saber-ne més:
CHRIS EALHAM. Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Editorial.
DALMAU TORVÀ, Marc i ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010.
GIRALT ANALES, Agustí. Del somni al Silenci. República i Guerra Civil, n 1 Riera de Magòria, 2012.
dijous, 19 de novembre del 2020
Obrir les portes a la Llibertat
 |
| Mossèn Vidal i Aunòs |
dilluns, 7 de setembre del 2020
Begudes Gasoses Gigante
dilluns, 6 de juliol del 2020
Fàbrica d’explosius F2
 |
| Fàbrica F2 a la Bordeta Arxiu Montserra Tarradellas i Macià |
dilluns, 8 de juny del 2020
La Porcellana - Josep Valls
dilluns, 4 de maig del 2020
Sants, una vila industrial als afores de Barcelona
 |
| Vapor Vell, 1855 AMDS4-442 Col·lecció de negatius i positius sobre vidre de l'AMDS |
Tèxtil
Vapor Güell i Ramis
L’Espanya Industrial
Serra i Balet
Can Batlló
Balet i Vendrell
Terrissa i ceràmica
Terrisseria Batllori
La Porcellana - Josep Valls
La Porcellana - Florensa Germans
Joan Molas
Química
Francesc Cros i companyia
Bartomeu Pons
Tints i Aprestos, S.A. Minguell
Fàbrica d’explosius F2
Metal·lúrgica
Ferreria Sant Josep
Hamsa
Germans Climent
Materials de construcció
Rajoles Hidràuliques de Isidro Torres
Productes de neteja
Companyia Fabril d’Olis Vegetals
Productes elaborats
Balances Arisó
Societat Cooperativa Agrupació Vidriera
dimarts, 17 d’abril del 2018
Visites per recuperar la història de la Bordeta
