És el 18 de gener de 1984, un dimecres, i deuen ser les 19h de la tarda. En Joan puja caminant pel carrer del Vallespir, a pas lent. Torna del bar on treballa, a tocar de la carretera. Quan arriba a la plaça del Centre s’atura davant del quiosc on es mira els diaris i les revistes. Finalment apropa la seva mà dreta a La Vanguardia. La pren, la doblega i l’aguanta sota el seu braç esquerra mentre de la butxaca dels pantalons pren un moneder i busca les quaranta pessetes que costa el diari per donar-li al quiosquer. Sota la seva aixella queda una foto de Joan Carles I amb Diego Armando Maradona amb un titular més propi de revista de premsa del cor: “El Rey es un fenómeno.” En portada somriures i frases buides, publicitat.
Joan arriba a la plaça del Centre i mentre espera que l’enorme riuada de cotxes creui per davant d’ell pel seu cap circulen idees inconnexes. Primer pensa en Maradona que per fi, fa poc més d’una setmana, ha tornat a jugar després de quatre mesos de baixa, des de que Andoni Goikoetxea li fes una forta entrada. Després, de forma ràpida i sense saber molt bé per quin motiu, potser pel somriure estúpid del monarca, passen pel seu cap les tragèdies que a finals del mes passat ha viscut Madrid. En pocs dies s’han seguit dos accidents d’avió, que han deixat 200 morts, i un incendi a la discoteca Alcalá 20, un dels locals de moda de la Movida, on les irregularitats han costat la vida a 81 persones.
Quan els cotxes paren per deixar un breu espai de temps als vianants, l’home creua el carrer, ràpid. Recorda quan la plaça del Centre era realment una plaça franquejada pels petits carrers de Descatllar i de La Saleta, i en un nou driblin dels seus pensaments, reapareix el camp de futbol de la Unió Esportiva de Sants que es trobava a tocar d’allà, abans que l’obertura de l’Avinguda Madrid en els anys de Porcioles, esborres la memòria d’aquests carrers, deixant al Sants sense camp i convertint la plaça en aquella mena d’autopista. Sense sortir del barri Joan creua la plaça i es dirigeix a casa seva, que es troba a la pròpia plaça.
 |
Atraccions a la plaça d'Ernest Ventós, actual plaça del Centre, 1934
Fons: AMDS (UEC) |
Ell no ho sap, però, mentre creuava l’Avinguda Madrid amb aquests pensaments a la plaça de Sant Jaume està tenint lloc un Consell Plenari que tindrà una gran repercussió, entre moltes altres coses, en la forma de funcionar de l’administració barcelonina durant les properes dècades. Per a l’ajuntament, aquell mateix dia, ell i prop de 20.000 veïns i veïnes més han deixat de ser santsencs per convertir-se en cortsencs. Per posar en context sobre el que està passant farem un salt enrere en el temps.
El 19 d’abril de 1979, amb un acord entre PSC, PSUC, ERC i CiU es constituïa el primer ajuntament de Barcelona després de la Dictadura. Narcís Serra era escollit alcalde, iniciant-se així la llarga etapa socialista a l’alcaldia. Si durant els anys de lluita clandestina el PSUC havia sigut el gran partit barceloní, amb les eleccions els socialistes els van passar per davant. Sants, que en aquells anys era al Districte VII va tenir uns resultats que van mostrar un gran suport a les forces d’esquerra: PSC 36%; PSUC 20,4%; CiU 18,4%; CC-UCD 13%; ERC 7,1% i d’altres 5,1%.
Començaven anys complexos per als moviments veïnals. Per una banda s’albirava la possibilitat d’assolir moltes de les conquestes socials i urbanístiques per les quals s’havia lluitat durant anys, però a la vegada campava la idea que el preu era la participació política a través dels partits. Un fet que, en gran mesura, acabaria buidant associacions de veïns de persones molt valides, per omplir les files dels partits. Molts d’aquells que havien lluitat de la mateixa banda ara es trobaven negociant a les dues bandes de la taula als despatxos de les institucions.
El nou ajuntament va arrencar àrees de govern amb regidories com: Cultura, Esports, Joventut i Esplais, Serveis Socials o Descentralització i Participació Ciutadana. I és en aquesta darrera en la que ens centrarem. Tot i els canvis i l’aire fresc que portava gent que, en molts casos, venia de la lluita antifranquista i de les associacions de veïns, canviar les dinàmiques d’una institució enorme com l’Ajuntament de Barcelona, amb formes de fer i personal heretat de l’ajuntament franquista, no era una tasca fàcil. Per això des d’aquesta regidoria es va començar a plantejar una descentralització que apropés l’administració i els espais de decisió als barris. Unes polítiques que, poc a poc, volien començar a revertir el centralisme que l’Ajuntament de Barcelona havia tingut com a bandera des de feia més de 80 anys.
L’any 1982, amb la victòria del PSOE al govern central, Narcís Serra va ser nomenat Ministre de Defensa i va ascendir al càrrec d’alcalde el seu número 2, Pasqual Maragall. De fet Maragall coneixia molt bé la institució, ja que hi havia treballat des de l’any 1965 com a funcionari tècnic, moment en que Porcioles era alcalde. L’any 1983 van tenir lloc unes noves eleccions i Maragall es va veure reafirmat com alcalde. Amb aquest nou mandat començava el desplegament definitiu de la política de descentralització i per fer-ho calia emprendre una reforma dels districtes de la ciutat.
Des de l’any 1949, data en que s’havien incorporat els 2 darrers, Barcelona estava dividida en 12 districtes: I - el Barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta; II - La Marina, la Zona Franca, Montjuïc i el Poble-sec; III - Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles; IV - Sant Pere, Santa Caterina i la Dreta de l'Eixample; V - el Raval; VI - l’Esquerra de l'Eixample; VII - Sants; VIII - Gràcia; IX - Sant Andreu de Palomar; X - Sant Martí de Provençals; XI - Les Corts i Pedralbes i el XII - Horta, el Guinardó i Montbau. Però el nou ajuntament, que vol impulsar la descentralització, es troba que les dimensions i la població d’aquests districtes és molt diversa.
 |
Districte 2: La Marina, La Zona Franca, Montjuïc, la Font de la Guatlla i el Poble-sec
Barcelona: Plano guia. Josep Pamias 1961
Fons: Cartoteca digital. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya |
 |
Ditricte 7: Sants, Hostafrancs i la Bordeta
Barcelona: Plano guia. Josep Pamias 1961
Fons: Cartoteca digital. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya |
 |
Districte 11: Les Corts
Barcelona: Plano guia. Josep Pamias 1961
Fons: Cartoteca digital. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya |
L’any 1980, des de les associacions de veïns, mitjançant processos participatius, ja havien treballat en una nova organització dels districtes de la ciutat. De fet van fer 2 propostes, una que dividia la ciutat en 10 districtes i una segona en 16. Pel que respecta als nostres barris, com a curiositat, a la proposta de fer una ciutat de 16 districtes Sants, Hostafrancs i la Bordeta haurien format un sol districte, mentre que el Poble-sec, la Font de la Guatlla, la Marina i Montjuïc en formaven un altre. De fet aquesta ja era la situació que es donava en aquell moment.
 |
Proposta FAVB 16 districtes Novembre 1980
Fons: AHB |
Els nostres veïns del nord, les Corts, passaven a integrar-se en un gran districte on també hi eren Pedralbes i Sarrià. Podríem revisar els canvis que s’haurien produït per tota la ciutat, ja que n’hi hauria hagut de notables, com el Poblenou, que hauria format un districte al marge de Sant Martí de Provençals, o Vilapicina que hauria format un districte fora de Nou Barris, però seguirem endavant ja que el tema donaria per articles diversos.
 |
Proposta FAVB 10 districtes Novembre 1980
Fons: AHB |
Pel que fa a la proposta de 10 districtes ja trobem més similituds amb la distribució actual. Al plano, per exemple, ja es dibuixa el que acabarà sent Sants-Montjuïc. Però també trobem amb algunes organitzacions espaials que vistes a dia d’avui se’ns fan ben estranyes, com per exemple el fet que Les Corts no tingui districte propi i quedi integrada dins de l’Esquerra de l’Eixample, que Gràcia formi un sol districte amb el Guinardó; que Vallcarca estigui integrada amb un altre conjuntament amb Vall d’Hebron, Horta i el Carmel o que Vilapicina s’integri al districte de Sant Andreu, el Congrés, la Sagrera i el Bon Pastor. I com aquestes moltes altres curiositats pels amants de la ciutat. Però quedeu-vos amb el detall que en cap de les dues propostes hi havia un districte de les Corts.
Amb totes aquestes propostes sobre la taula es reuneix la Taula de Descentralització amb la transcendental tasca de dibuixar els futurs districtes. Presidint-la el tinent d’alcalde, Jordi Borja Sebastià, que és geògraf i sociòleg i que durant una bona pila d’anys, del 1974 al 1981, ha sigut el responsable de política municipal i moviment popular al PSUC, el partit on milita. També hi són Ernest Maragall, qui, tot i no tenir estudis de geografia, en aquells anys és gerent de l’Institut Cartogràfic de Barcelona; Josep M. Canals, qui és cap d’Estadística Municipal; el reconegut geògraf Lluís Casassas i la sociòloga Anna Alabart, qui ja havia destacat per la seva implicació social i qui havia treballat en la proposta que havia presentat la FAVB.
El repte és gran. El grup de treball es troba amb una divisió territorial preexistent problemàtica, que en general no respon a les realitats històriques, però que sovint tampoc presenta un límits urbanístics clars. A més hi ha grans diferències entre els territoris, amb districtes amb molt poca població, com les Corts, que ronda els 60.000, i d’altres molt poblats, com l’Eixample que s’apropen als 500.000.
Tampoc es donava resposta a realitats més noves, com els barris que des dels anys 20, i de forma exponencial als 50, 60 i 70 havien crescut a la zona nord de la ciutat, enfilant-se per Collserola, la zona que s’havia començat a conèixer, com a Los 9 barrios. Un territori que, si bé històricament sempre havia sigut part de Sant Andreu, havia crescut en nuclis diversos i amb realitats molt diferents: des del barraquisme i l’autoconstrucció d’algunes zones als projectes especulatius que havien arrasat amb barris de cases baixes o que havien mossegat la muntanya.
A tots aquests factors calia sumar-ne un altre de molt important, els propis interessos dels partits polítics. A les darreres eleccions municipals hi havia hagut canvis importants que trastocaven els equilibris polítics dels partits, arrencant el bipartidisme que marcaria la ciutat durant anys. El PSC, amb Pasqual Maragall al front, s’havien refermat a l’alcaldia, creixent a costa del PSUC, que tot i presentar una figura important com Jordi Solé i Tura, havia començat la reculada que el portaria a convertir-se en una crossa dels socialistes. Els comunistes havien passat de ser la segona força a ocupar el quart lloc. En canvi qui havia crescut era CiU, convertint-se en l’eterna segona força a l’ajuntament. La tercera força la va ocupar la coalició que liderava Alianza Popular.
La creació dels nous Districtes, un nou àmbit des dels que es gestionarien per exemple els serveis a les persones: cultura, esports, sanitat o serveis socials, entre d’altres, feia que els partits, molt coneixedors de quins eren els seus feus tradicionals es volguessin assegurar, també, les seves quotes de poder. D’aquesta manera i amb totes les cartes sobre la taula va començar la negociació.
Sobre on emmarcar Sants, Hostafrancs i la Bordeta es tenien diverses opcions. Si es feien més de 10 districtes, d’una mida més petita, fàcilment podien formar una unitat. Els tres barris compartien, en gran part, una història comuna, vinculada a l’antic municipi de Santa Maria de Sants i també conformaven una unitat urbanística bastant compacta, a banda del fet que el seu teixit associatiu era fortament lligat, feia pocs anys que s’havia creat el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, una federació que agrupava les entitats dels tres barris. Però si es feien menys districtes i d’una mida més gran començava el trencaclosques.
La proposta que s’havia presentat des de la FAVB ajuntava el districte de Sants, el VII, amb el de Montjuïc, el II. Alguns barris d’aquests dos espais, com la Marina, ja havien tingut una vinculació històrica amb Sants, ja que part del seu territori havia format part de l’antic poble, però en canvi d’altres barris, com Poble Sec, que de fet sempre havien sigut Barcelona, havien estat històricament més vinculats amb el Raval o amb el barri de Sant Antoni. La Gran Via, que el tram santsenc era pràcticament una autopista, i la pròpia plaça d’Espanya esdevenien una autèntica frontera.
La proposta de Jordi Borja però era una altra, ajuntar Sants amb les Corts que, com hem dit, era un districte amb molt poca població. Aquesta opció tenia alguns arguments a favor i d’altres coses en contra. Per una banda la relació de Sants amb les Corts ja venia de lluny. De fet del 1897 al 1933 els dos antics pobles ja havien format part del mateix districte. A més la continuïtat urbana era total entre els dos territoris. Però a l’altra banda de la balança es trobava el fet que les Corts tenia una personalitat pròpia. Havia sigut un dels pobles independents que com Sants havien sigut agregats a Barcelona l’any 1897 i, de fet, des del 1949 formava un districte independent.
Què calia fer amb les Corts? La seva població no era suficientment gran com per ser un dels nous districtes, però si que tenia una història particular. Quines opcions hi havia? Per una banda, com hem vist, unir Sants i les Corts a un mateix districte. Però la voluntat era que els districtes tinguessin un sol nom, a ser possible recuperant la toponímia dels antics pobles i Sants i les Corts eren dos d’aquests pobles. D’altra banda la proposta de la FAVB situava les Corts o bé a un gran districte format per Pedralbes i Sarrià, un fet que històricament podria ser justificable, ja que durant molts anys havia sigut un territori depenent de Sarrià, o bé integrar-la a l’Esquerra de l’Eixample. Però en cap cas, entre els tècnics, es contemplava un districte propi.
Què va passar? Per que finalment les Corts va acabar esdevenint un districte independent? Per entendre-ho hem de recuperar un dels factors que hem deixat aparcats, la política. Amb la correlació de forces que havia quedat a l’ajuntament l’any 1983 per prendre una decisió com aquesta calia, i de fet bastava, amb un acord entre els socialistes i els convergents. I CiU va fer una defensa aferrissada del fet que les Corts tingués un districte propi. Com que, a banda de la interpretació partidista del tema, els convergents intentant fiançar un feu propi, hi havia d’altres justificacions històriques i lligades al sentiment de pertinença que també acompanyaven la proposta, els dos partits van arribar a un acord, això sí, sense el consens de la resta de forces.
Però si es mantenia un districte a les Corts no es donava solució a un dels temes que justament havien portat a la creació de la nova limitació territorial, i és que les Corts seguia sent el districte menys poblat. Per aquest motiu es va engegar un nou debat. Quina havia de ser la frontera entre Sants-Montjuïc i les Corts? Històricament havia passat per la Travessera de les Corts i el carrer Marquès de Sentmenat, però si es mantenia aquest límit el districte de les Corts només tindria al voltant de 60.000 habitants, mentre que el nou districte de Sants-Montjuïc arribava als 200.000.
Per aquest motiu a la comissió es va començar a plantejar passar la línia de la Travessera de les Corts a l’Avinguda Madrid. Desplaçant la frontera uns 500 metres cap a Sants 20.000 santsencs passaven a ser cortsencs, de manera que les Corts superava els 80.000 habitants. Però la decisió era polèmica. Les entitats santsenques, amb el Centre Social al capdavant, s’hi van mostrar obertament contràries al canvi i van presentar una alternativa, fer créixer les Corts a costa de l’Eixample, a partir de l’Avinguda Infanta Carlota, l’actual Josep Tarradellas. Una proposta que hauria tingut tot el sentit històric, ja que aquells terrenys si que havien sigut part de les Corts, de fet un dels seus barris era a l’entorn de Can Batlló, l’actual Escola Industrial.
Però la proposta del Centre Social no va tenir més recorregut a l’ajuntament i així doncs per acabar de prendre una decisió es va arribar al punt de fer una enquesta entre el veïnat que vivia a la franja. Pel que sembla, tot i que els favorables a seguir sent Sants van ser més, els resultats pràcticament van ser un empat. A la part més antiga d’aquest tros de barri, a l’entorn de la plaça del Centre i els carrers de Vallespir i Comtes de Bell-lloc, on s’havien conservat molts dels antics habitatges, es mantenia la consciència de ser santsencs, però als enormes habitatges que s’havien edificat, no gaires anys enrere, amb l’obertura de l’Avinguda Madrid, s’havien instal·lat molt veïns nous que no tenien aquesta consciència. De manera que a la Taula es va arribar a plantejar fer un queixal a la frontera que mantingués la part antiga d’aquesta franja a Sants, però finalment la practicitat es va imposar sobre el sentiment, valorant que no tenir un límit clar dificultava les coses i així doncs la frontera es va fixar a l’Avinguda Madrid.
Una disputa territorial que ha deixat algunes curiositats, com el fet que el Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta segueixi reconeixent com a vàlids els límits territorials històrics i, com a tal, acceptant a les entitats situades entre l’Avinguda Madrid i la Travessera de les Corts com a membres; que el Casal Popular de les Corts, al carrer de Galileu 252 ocupi el mateix local que durant la guerra va ocupar una de les seus de l’Ateneu Llibertari de Sants o que amb la frontera actual el camp de futbol de la Unió Esportiva de Sants, estigués gairebé en la seva totalitat a les Corts.
Però bé aclarir que, límits a banda, per a mi els barris en realitat tenen més a veure amb les xarxes invisibles de relacions i solidaritats, en les memòries col·lectives i en els espais i idearis compartits, que no pas en les fronteres i límits taxonòmics que al llarg dels anys han anat marcant les administracions. Per mi el barri és més un sentiment compartit que no una propietat. No és pas un títol que s’atorga pel qüestionable mèrit d’haver nascut en un racó o un altre de la ciutat.
De la mateixa manera que hi ha centenars de persones que, tot i no viure en un barri, per la raó que sigui, per l’amistat o pels camins personals de cadascú, han acabat implicades en els moviments socials o en les associacions d’aquell territori; també hi ha centenars, segurament milers de veïns i veïnes d’un barri que en realitat es podrien considerar ciutadans d’enlloc. També pel motiu que sigui, per la forma de ser o fruit de la desintegració social en que ens enfonsa el capitalisme, han acabat vivint en un barri com podrien viure a qualsevol altre, passant de puntetes, fent-se invisible a tothom mentre corren a la roda que porta de produir a consumir i al produir de nou. Nòmades a la ciutat que potser seran els primers expulsats quan el fons d’inversió de torn decideixi que el barri on viuen ha de tenir veïns amb un poder adquisitiu més alt.
Resumint… crec que ens podem sentir d’on vulguem, per que els mapes de la ciutat es mouen i ho seguiran fent, però més val que ens impliquem amb el nostre entorn, amb les nostres veïnes i veïns per què això és el que ens farà forts realment com a barris.
Per saber-ne més:
