dilluns, 12 d’octubre del 2026
dilluns, 14 de setembre del 2026
dilluns, 13 de juliol del 2026
dilluns, 15 de juny del 2026
dilluns, 11 de maig del 2026
dilluns, 13 d’abril del 2026
dilluns, 9 de març del 2026
dijous, 15 de maig del 2025
La memòria del vapor
Durant els 125 anys que l’Espanya Industrial va estar en funcionament a Sants, aquesta va ser un element central i omnipresent a la història del nostre poble i a la vida de les santsenques i els santsencs. No només pel fet que fos la fàbrica tèxtil més gran de l’estat, i el lloc on treballava gran part de la gent de Sants, sovint famílies senceres generació rere generació; també per que, per a tota aquelles persones, la fàbrica era el lloc on passaven entre 10 i 12 hores de la seva vida cada dia, entre el brogit de les màquines, un soroll eixordador que les acabava deixant sordes, i l’anar i venir de les llançadores, treballant tantes hores amb els fils que en uns anys la majoria de les treballadores els acabaven tenint deformats.
L’Espanya Industrial va ser escenari de l’explotació però també del suport mutu, de les vagues i reivindicacions però també la font de recursos amb què els amos feren enormes fortunes que els van permetre, per exemple, comprar el Monasterio de Piedra o fer una important col·lecció d’art, però també finançar els pistolers del lliure durant els anys 20 i, probablement també, els colpistes que van esfondrar el somni que havia arrencat feia pocs anys, capgirant per sempre el futur d’aquest país.
La sirena de l’Espanya Industrial marcava la vida al barri, tant de les persones que hi treballaven com d’aquelles que no. Era el seu batec, com en èpoques pretèrites havia estat els campanars de les esglésies. Alguns nadons fins i tot van descobrir el món, i com volien que el miressin, des de la Casa Cuna de la fàbrica. Era el lloc on treballaven però també el del lleure, on celebraven les festes populars i fins i tot l’equip de futbol que seguien. El Condal, el club de l’Espanya Industrial, ha sigut l'únic equip barceloní, que, a banda del Barça i de l'Espanyol ha aconseguit a competir a la primera divisió de la Lliga.
Tot i que l’Espanya Industrial, com totes les fàbriques de l'època, pot ser una representació de l'explotació empresarial, en paral·lel, quan parles amb testimonis directes, et trobes una realitat que per als nostres ulls costa d’entendre, és un cert orgull de fabrica, un éxit que en part, s’ha de reconèixer al rentat de cara paternalista dels Muntadas. El prestigi era tant que, significativament, entre els colmados del barri es fiava a les treballadores de l’Espanya pel fet de ser-ho, ja que tothom sabia que les setmanades es pagaven amb rigor. Tot allò era l’Espanya, una cosa i just la contrària. Orgull i prestigi, però a la vegada explotació i control social.
El seu pes per a Sants va ser enorme. D’exemples que ens permeten copsar-ho en podem trobar molts, però un que ha marcat la història i l’urbanisme del barri és el fet que, sense la fàbrica, Sants potser hauria trigat més en tenir estació de tren i, molt probablement, hauria estat en un altre punt, ja que el tren no va arribar per la mobilitat dels santsencs i santsenques, va arribar per les matèries primeres i pels productes elaborats de l’Espanya.
Tanmateix… Qué se’ns ha conservat de l’Espanya Industrial? Fixeu-vos en un detall. Els edificis que estan dempeus no ens parlen del treball als telers o amb les filadores. El treball, l’element sine qua non una fàbrica no és fàbrica, és el que més costa d’imaginar veient l’actual parc. El que ha quedat de la fàbrica ens parla més del poder que del treball.
 |
| Alfons XIII visita l'Espanya Industrial. 21/05/1930 Fons: ANC |
 |
| Franco visita l'Espanya Industrial, 1947 Foto: Carlos Pérez de Rozas Fons: AFB |
 |
| Les Joventuts Hitlerianes visiten l'Espanya Industrial, 1941 Foto: Carlos Pérez de Rozas Fons: AFB |
No ens parlen de treballadores i treballadors, ens parlen dels amos. I, tal com va quedar clar a l’agost del 1936 quan, derrotat el feixisme a la ciutat, enmig d’una revolució social, els Muntadas van fugir i els treballadors en assemblea van decidir seguir treballant col·lectivitzant l’empresa… A una piràmide pot faltar la punta, però no la base. Potser metafòricament, d’una forma molt clara o potser com a ressort d’un subconscient degudament adoctrinat, van fer creure que les naus , com parlaven del treball, no eren importants i, per contra la Casa del Mig sí, ja que parlava d’aquella gent que mereix tenir noms als carrers. Les naus on es treballava van anar al terra i, per contra la Casa del Mig, panòptic del director, on tenien els despatxos, i símbol del poder, on es rebien les visites oficials no; també es van conservar la Casa Cuna i el Casinet, que ens parlen de l’acció més social dels amos.
Sobre l’Espanya Industrial s’ha escrit molt, però especialment en un àmbit acadèmic: llibres sobre temes molt específics, treballs de tesis… però molt poc des del punt de vista de la divulgació, llibres o llibrets que puguin arribar al públic general, a les veïnes i veïns del barri, als infants de les escoles… I sent tant important per al nostre poble algun element a la pròpia fàbrica ens en parla?
Fins fa molt poc cap, però en els darrers anys algunes accions han començat a revetir-ho. Col·laboracions entre diversos agents del territori com Cotxeres-Casinet, el Fab Casa del Mig, la Lleialtat Santsenca, Donar veu a la Memòria, la Federació d’Hostafrancs i Memòria en Moviment que estan començant a donar fruits. Un projecte conjunt va ser Memòries de la fàbrica, que ens va permetre recuperar una trentena de testimonis de treballadores i treballadors de les fàbriques de Sants, entre les quals un important gruix de l’Espanya. Una altra, l’enorme mural que Roc Blackblock va crear per al pati del Casinet, un mural que forma part del seu projecte Murs de Bitàcola, amb el qual va recuperant la memòria col·lectiva de les comunitats a pobles, barris i ciutats.
Però fins ara cap espai a la fàbrica ens explicava ni l’espai, ni la seva història, ni podem saber res de com s’hi (sobre)vivia, ni com s’hi treballava, de manera que, per a tots aquells que no hem viscut la fàbrica en funcionament, se’ns fa molt difícil fer-nos una idea de tots aquests aspectes. Per sort, des del Fab Casa del Mig es porta temps treballant en un projecte per poder habilitar un petit espai a la Casa del Mig on hi ha informació sobre alguns dels aspectes importants a la història de la fàbrica, així com cronologies, enregistraments que mostren l’Espanya Industrial en funcionament, recuperats gràcies a l'Elisenda Cartañà Marquès i els Joan Sanromà Baulo i objectes originals d’aquesta.
Un projecte impulsat per l’Oriol Blas, coordinador de l’equipament, i per la Sandrine Lambert, antropòloga del Canadà que va aterrar a Barcelona enmig dels seu Doctorat i que va esdevenir un revulsiu per arrencar la idea. L’espai s’ha creat de forma comunitària amb la participació d’agents molt diversos, com els alumnes de l’Institut Escola Arts coordinats també per l’Elisenda, dissenyant els engranatges; o les persones usuàries de l’espai maker, en la realització de l’espai.
Jo també he tingut la sort de poder participar fent assessorament històric i aportant dues peces originals que crec que valen la pena explicar. Per una banda un mocador commemoratiu que l’empresa va realitzar en motiu de l’Exposició Internacional del 1929, en el qual apareixen alguns dels principals pavellons. No en va l’empresa era present a l’exposició amb un espai expositiu al Palau de l’Art Tèxtil i, de fet, Alfons XIII va realitzar tres visites oficials a la fàbrica al llarg de la seva vida, el 1904, 1908 i la darrera el 1930, amb la presència del dictador Primo de Rivera.
 |
| Mocador commemoratiu de l'Espanya Industrial durant l'exposició del 1929 |
La segona, fruït de la casualitat, en realitat no és original de l’Espanya Industrial, si no d’una altra de les grans fàbriques de Sants, el Vapor Vell, es tracta d’una de les rodes que connectaven l’embarrat girant i fent moure les corretges que transmetien aquesta energia a les respectives màquines, una peça que va recuperar el company Jose Maria Sandoval, que fa anys que, com una formigueta, fa una tasca importantíssima, revisant fons d’antiquari, estant atent a les obres que es realitzen al carrer, fent dibuixos per reconstruir paisatges del barri… La roda la podeu trobar a dalt de tot, connectada als diversos engranatges.
 |
| Espai de memòria a la Casa del Mig |
La Sandrine, l’Oriol i tota la gent del Fab han tancat el cercle, creant un petit espai per explicar la història d’una fàbrica com l’Espanya Industria i ho han fet amb les eines d’una nova revolució industrial, com les impressores 3D que els veïns i veïnes poden descobrir a l’equipament. Penso que, d’alguna manera, els engranatges que es mouen a la intervenció i fan moure als altres no deixa de ser una bonica metàfora de com funcionen projectes com aquests. Projectes on participen persones d’àmbits i coneixements molt diversos, de manera que són complementaris.
Si no ho heu fet encara aprofiteu i descobriu aquest petit espai, que val la pena, especialment ara, moment en el qual s’acaba de rehabilitar la Casa del Mig amb criteris que permeten entendre el seu joc dins de la fàbrica. I dir-vos que aquest és un primer pas d’un projecte molt ambiciós que serà com una capa més quan es pugui realitzar, però sobre el qual em mossegaré la llengua per tal d’explicar-lo bé quan es pugui.
 |
| El Poble Espanyol (Iberona) |
 |
| El Palau Nacional |
 |
| El Poble Espanyol (Iberona) |
 |
| Pavelló del Material Esportiu i de la Química, avui derruït |
 |
| Palau de l'Agricultura |
 |
| Palau de l'Agricultura |
 |
| Palau de la Llum o Palau de l'Industrial Tèxtil, avui derruït |
 |
| Casa de la Premsa |
 |
| Miramar |
dilluns, 2 de setembre del 2024
Els cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta
Els cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta
El cinema, i tot el que va lligat a aquest art: les sales, les pel·lícules, els programes... genera molt interès i, sovint, també preguntes per part de les persones que segueixen el bloc. Tot i això, per manca de temps, que no d'interès, he dedicat més temps a moltes altres temàtiques, com les fàbriques, les masies, les vagues o revoltes.
Per sort hi ha gent, que ha fet una tasca magnífica, com el Roberto Lahuerta, que fa uns anys va publicar el llibre Barcelona tuvo cines de barrio o el Miquel Barcelonauta, que des del bloc Barcelofília porta anys fent una feinada de formiga divulgant la història i el patrimoni de la ciutat, també el cinematogràfic.
 |
| Cinema Gayarre, any 1933 Fons:AMDS |
Existint persones que ja han fet aquesta feina, i molt bé, no té sentit duplicar artícles, però si que he preparat aquest post, a mode de guia, que serveixi per donar visibilitat a aquests continguts i per tenir accessibles els articles dels cinemes de Sants, Hostafrancs i La Bordeta.
 |
| Cinema Balaña, any 1966. Fotografia: Enric Ventura Calpe. Fons: AMDS-UEC |
Cinemes
Cinema Arenas - Centre Comercial
Cinema Palacio Balaña
Cinematògraf Sagunt
Cinema Zumzeig
Estudis
dilluns, 1 de juliol del 2024
Sants, arrels pageses
Ara fa un temps vaig tindre la sort de poder aportar un granet de sorra al magnífic projecte Murs de Bitàcola, impulsat pel Roc Blackblock, posant una mica de context al mural sobre la família Burés Fabregas i la masia de Can Valent Petit. En aquest enllaç podeu trobar tota la informació del projecte i el procés de la seva realització documentat.
Per aprofitar aquesta feina i, de pas, parlar una mica del Sants d'abans de les fàbriques, que sovint m'ha quedat una mica abandonat al bloc, he preparat aquest post que serveixi com a guia a tots aquelles santsenques i santsencs que vulgueu descobrir una mica més de les antigues masies.
Com és un post pensat com a guia, tal i com ja he fet en d'altres ocasions, com per exemple en el cas del Sants Industrial, la meva idea és que vagi creixent i actualitzant-se. Espero que ho gaudiu!
 |
| Sants, amb el campanar al fons, l'any 1896. En primer terme la finca de Cal Valls Fons: AMDS-UEC |
Sants, arrels pageses
Quan pensem en un Sants pretèrit segurament ens ve al cap el fum dels vapors i el foc de les revoltes, però sota les grans naus de maó i les enormes xemeneies, cercant l’aigua de les rieres i els canals podem trobar les arrels de Sants, unes arrels pageses que s’endinsen a la terra i ens parlen de camps i de masies.
Sobre un turó que permetia controlar el pla de Barcelona i entre les antigues carreteres que es dirigien, una cap a Molins de Rei i l’altra cap a Sant Boi, al llarg de l’edat mitjana, es va desenvolupar Santa Maria de Sants. Una població que era formada per un petit nucli a l’entorn de l’antiga església romànica de Santa Maria, i multitud de masies disperses pel territori. Des d’aquest espai central, i creuat per les rieres que baixen de Collserola, Sants s’estenia en direcció cap al mar.
La proximitat a la ciutat de Barcelona, encara emmurallada, va condicionar la historia de Sants, que va quedar englobat a un espai molt ampli que a l’edat mitjana va ser conegut com el “territori de Barcelona”. Un espai que comprenia, aproximadament, de Montgat a Castelldefels, i sobre el qual el Consell de Cent va intentar exercir el seu domini per assegurar-se el sustent de la ciutat. Els camps de Sants es van dedicar principalment al conreu intensiu de la vinya, del blat i de la fruita. Uns conreus que, a l’entorn més proper de les masies, es completava amb hortes. A la zona de la Marina, on hi havien abundants aiguamolls, freqüentaven d’altres conreus, com el del cànem.
Sants era rebost de Barcelona i per donar servei a aquesta funció es van anar edificant algunes infraestructures. Així, al coll dels inforcats, a l’entorn de l’actual plaça d’Espanya, on confluïen les dues carreteres que portaven a Barcelona, a finals del segle XVI, es van alçar dos molins de vent que servien per moldre blat. El poble també era la darrera parada dels pastors que portaven els seus ramats cap a la ciutat. Després de grans trajectes on el bestiar havia perdut pes, els animals s’engreixaven de nou pasturant a l’entorn. Posteriorment eren escorxats a la carnisseria de Sants, que es trobava a la carretera de Sant Boi, l’actual carretera de la Constitució, a l’alçada de la riera de Tena.
Quan Barcelona va caure en mans borbòniques, l’any 1714, amb l’aplicació del Decret de Nova Planta, van desaparèixer les institucions catalanes, entre les quals també el Consell de Cent. D’aquesta manera les antigues parròquies del pla van acabar esdevenint municipis independents. Però els canvis administratius no van modificar el fet que l’agricultura seguís sent la principal, i pràcticament única, ocupació al poble fins que, a les darreries del segle XVIII, els productors de teixits d’indianes de Barcelona, van desembarcar a Sants per aprofitar els seus camps per blanquejar i assecar les teles.
El final del segle XVIII i els inicis del XIX van portar dues grans infraestructures que van revolucionar l’urbanisme i l'economia santsenca. La primera la nova carretera reial, l’actual carretera de Sants, una via que es va començar a bastir l’any 1764, i que venia a substituir l’antiga carretera. La segona el Canal de la Infanta, que es va iniciar l’any 1817. Al llarg de més de 17 quilòmetres el canal va portar aigua del Llobregat, des de Molins de Rei, fins a Sants regant els municipis de Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet. Gràcies a l’aigua que arribava a través del canal a tota la Vall Baixa del Llobregat es van poder substituir conreus de secà per hortalisses. D’aquesta manera tots aquests pobles es van convertir en grans productors.
Però si el canal havia sigut un eix vertebrador de l’agricultura santsenca també ho acabaria sent de la industria. Durant la primera meitat del segle XIX Barcelona, que seguia encorsetada dins de les muralles i era una de les ciutats europees amb més densitat de població, s’havia anat omplint de vapors fins a tal punt que l’ajuntament va prohibir-ne la instal·lació. Sants, que era ben comunicat i que tenia accés a l’aigua, un element imprescindible per a la indústria, es va convertir en un espai cobejat. A partir d’aquest moment va començar a rebre grans vapors com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial, grans fàbriques que van motivar l’arribada de milers de persones per treballar-hi, iniciant la transformació de poble agrícola a industrial.
L’arribada del tren, l’any 1854, va acabar de modificar el paisatge. Les vies s’obrien pas pel mig del poble tallant els antics camins. Poc a poc els terrenys es van anar parcelant i així algunes d’aquestes antigues grans masies van quedar incrustades dins de l’urbanisme d’aquest nou Sants, com la Petita Maria, que va quedar amagada al carrer de López Catalàn. La instal·lació de fàbriques també seguia, com Can Batlló, que l’any 1878 es va aixecar sobre els terrenys d’una altra masia, Can Mangala. A mesura que la fàbrica va créixer va acabar engolint una altra masia, Cal Paretó, també coneguda com a Can Bruixa.
 |
| La Casa del Rellotge des de la plaça Iberia. Fons: AMDS-UEC |
Els conflictes del segle XX també es van endur dues de les principals cases que ens parlaven d’aquest passat agrícola: Can Catà, a tocar de la plaça de Sants i Can Santomà a la plaça Màlaga, l’actual Bonet i Muixí, cases senyorials que eren de les famílies dels grans terratinents del barri i que van cremar durant la revolució social del juliol de 1936. Però tot i els canvis urbanístics i socials el Sants agrícola va sobreviure durant dècades enmig del Sants industrial.
 |
| Cal Santomà, a la plaça Màlaga, actual Bonet i Muixí, l'any 1932 Fons: AMDS-UEC |
Masies com Can Mantega, una de les més grans del poble i que tenia una mina d’aigua que permetia regar els camps i vendre els exedents per alimentar les fonts d’aigua del poble, poc a poc va veure com els seus camps s’escurçaven, fins a quedar enclotada. Tot i això va ser de les darreres en mantenir-se activa ben bé fins als anys seixanta. D’aquesta masia ens va deixar una extensa descripció l’escriptor Josep Miracle i Montserrat.
La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembra i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida.
Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un caleidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves piràmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars.
 |
| Cal Mantega l'any 1965 Foto: Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS-UEC |
A la Bordeta podem parlar de la familia Burés, que s’hi va instal·lar al segle XIX, per treballar les terres. En aquells temps els camins encara eren de terra i era freqüent que, quan plovia fort, algun carro hi embarranques. Quan això passava l’Oleguer Burés portava la seva mula, que tenia molta empenta, i lligant-la al carro i a crit d’arri valenta, aconseguien treure els vehicles del fang. Una història que va acabar donant el malnom de valent a l’Oleguer. I per aquest mateix motiu dels tres fills de l’Oleguer: el Lluís, la Pauleta i l’Oleguer, el major es va convertir en el valent gran i el menor en el valent petit, malnoms que van acabar batejant també als respectius masos.
Al mas de Can Valent Petit, que es trobava a l’entorn de l’actual plaça de Cerdà, es produïen verdures que posteriorment es venien a la ciutat. També era un mas molt important per a la resta de pagesos de Sants, ja que feien planter per a la resta de productors. La masia va ser enderrocada l’any 1994 i, un any més tard, va acabar donant nom als jardins que es van ubicar a part del terreny.
 |
| Can Valent Petit l'any 1967 Foto: Joan Jané i Brugada. Fons: AMDS-UEC |
De la majoria d’antigues masies de l’antic poble de Sants no ens queden gaires referències més que noms com Cal Bacardí, Cal Barrina, Cal Bernades, Cal Biel, Cal Cosme, Ca l’Esperança, Cal Francès de Cal Cuca, Cal Freixes, Cal Gallina, Cal Gravat, Ca l’Hereu, Ca l’Ivo, Cal Magre, Cal Mariano bon veí, Cal Massaguer, Cal Morena, Cal Mosques, Cal Mota, Cal Munné, Cal Muns, Cal Nicasi, Cal Nones, Cal Pastor, Cal Pau Valent, Cal Pol, Cal Polit, Cal Rius, Cal Sala, Cal Serraïma, Ca la Sileta o Cal Veleta, Cal Tena, Ca la Tereseta Xerraire, La Torre de l’Hort Nou, La Torreta de Sants, La Torre del Tiritant, Cal Valent Gran, Cal Valent Petit, Cal Valls, Cal Granota Pobre, Cal Maians, La Torre Nova del Vellit o Ca la Laia.
Però al cor de Sants, just on va començar aquesta història, a la plaça de Bonet i Muixí, encara resisteix la Casa del rellotge, una masia també coneguda com Cal Dimoni, que troba els seus orígens al segle XIV, mostrant les arrels pageses del poble de Sants.
dilluns, 4 de desembre del 2023
La insurrecció de desembre de 1933
L’arribada de la Segona República prometia reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars i havia generat moltes expectatives entre els sectors populars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordres religioses, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de que disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp.
L’exposició del 29 a Barcelona havia creat una falsa realitat, una bombolla. Mentre la crisi anava saltant de país en país a Barcelona les obres monumentals i la crida que aquestes van significar van fer que milers d’obrers vinguessin a treballar a la ciutat. Les condicions laborals eren duríssimes i els sous miserables, però la situació encara va empitjorar quan les obres van acabar i gran part d’aquests nouvinguts a la ciutat es van trobar a la indigència.
Al Sindicat de la Construcció de la CNT, un dels sectors més afectats per la crisi, es va promoure un Comitè de Defensa Econòmica el mateix dia que es celebraven les eleccions del 14 d’abril del 1931. Com explica Manel Aisa, el primer de Maig els cenetistes, després d’un míting multitudinari, van voler fer arribar els acords presos a Francesc Macià però van ser rebuts a trets amb una repressió que no havia canviat.
Els preus dels lloguers a la ciutat s’havien incrementat de tal manera que en aquells moments significaven un 80% del total del sou dels obrers. Una situació insostenible que va esclatar en una vaga de lloguers a la que es van sumar milers de persones amb l’objectiu d’aconseguir una reducció en un 40% dels preus de lloguer i la gratuïtat dels habitatges per tota la gent que era a l’atur.
En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com tot i l’arribada de la República, la repressió seguia. Des de l'òptica anarquista la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors. Figures com les dels “presos governatius” gent detinguda i retinguda sense causes concretes no van desaparèixer. Un fet que va desencadenar en una vaga de fam entre 51 militants de la CNT que es troben presos a la Model.
El mateix juliol de 1931 va haver de fer front a important vaga, la de la Telefònica, una empresa que llavors era propietat de la multinacional American Telephone and Telegraph Company. La CNT va impulsar una vaga que va tenir un fort impacte a Barcelona i Sevilla, però que amb el boicot de la UGT va tindre uns resultats desiguals a la restat de l'estat. A totes dues ciutat el conflicte va agafar força esdevenint vaga general i a la capital andalusa l'estat fins i tot va arribar a declarar l'estat de guerra. El desencís generalitzat amb les esperances que s’havien situat a la República van anar abonant moviments insurreccionalistes com la Revolta de l'Alt Llobregat del gener del 1932 o la Insurrecció anarquista de gener del 1933, marcada per la matança de Casas Viejas.
Enmig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va testimoniar un fet quotidià. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que de fet serà el precedent directe de l’alçament feixista de la Guerra Civil, però que encara es repetiria una vegada més el mateix any.
El 19 de novembre s’havien convocant les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts, les primeres en les quals hi va haver sufragi universal a Espanya. Mentre això passava, a Barcelona els transports es trobaven en vaga i, després del trencament de les negociacions, l'autoritat havia tancat els sindicats i havia omplert els tramvies d’agents de l’escola de policies per fer els serveis dels tramviaires.
A les eleccions les forces de l’esquerra: republicans, socialistes i comunistes, que fins llavors havien anat de la mà, van presentar llistes separades. Quan es va conèixer el resultat de la primera volta de les eleccions, que donava la victòria a les dretes, en un ple nacional de la CNT a Saragossa el 26 de Novembre, es va designar un comitè encarregat d’organitzar la insurrecció. Entre les figures presents al comitè s’hi trobaven, entre d’altres Durruti o Joaquin Ascaso. Figures de l'anarquisme més combatiu que en aquells anys s'estaven convertint en els enemics públics número ú de les classes dirigents i, conseqüentment, en herois de grans sectors del moviment obrer.
Després de la segona volta, quinze dies més tard, es va confirmar la victòria de les dretes. El Partit Radical de Lerroux governaria amb el la filofeixista CEDA de Gil-Robles. En aquest context va arribar el divendres 8 de desembre, la seva sessió inaugural del Parlament. Arreu de l’estat es preparava una revolta que tindria especialment força a l’Aragó i la Rioja, però que també es deixaria sentir a Lleó, Extremadura i Catalunya. Hospitalet, la Bordeta i Sants van ser un dels seus escenaris d’aquests enfrontaments. De fet la insurrecció ja era esperada per la policia que va realitzar un enorme desplegament a la ciutat detenint a dirigents obrers com Durruti.
La nit del 8 de desembre uns dos-cents milicians armats es van reunir al carrer Baró de Maldà, dividint-se en grups. Un grup es va fer fort a la Tinença d’Alcaldia de Santa Eulàlia, un altre va assaltar el Mercat i un tercer que es va dirigir als Burots, a la Riera Blanca. L’Hospitalet s'estava convertint en un dels principals escenaris de la revolta. Els enfrontaments amb la Guàrdia Civil, els incendis i els tiroteigs van seguir estenent-se per tota la ciutat. Tot i que l'alacalde va intentar donar la veu d'alarma, segons sembla, es van trobar que les línies telefòniques havien estat tallades.
A la Torrassa van esclatar diverses bombes a la central elèctrica que van deixar sense llum el barri i també el de Santa Eulàlia. La Cambra de la propietat va ser assaltada i els aldarulls van continuar fins al 12 de desembre.
A Santa Eulàlia es van aixecar barricades al burot. Aquesta era l’oficina que es situava al límit entre poblacions, on els funcionaris municipals cobraven drets d’entrada a certes mercaderies. A Santa Eulàlia, els burots se situaven a l’encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, en el límit entre l’Hospitalet i Barcelona. En els tiroteigs va morir un dels funcionaris dels burots.
Els insurrectes ocupen la Tinença d’Alcaldia, hissant una bandera roja i proclamant el comunisme llibertari. Els enfrontaments van seguir al mercat, on es cremaran diverses barraques. També exploten diverses bombes, entre d’altres a la fàbrica Escorça. A l’estació del metro de Santa Eulàlia, en un xoc amb la Guàrdia Civil moren dos anarquistes.
El matí del 9 davant la situació els obrers de l’Espanya Industrial abandonen la feina i els enfrontaments que fins llavors havien tingut lloc a Hospitalet es reprodueixen a Sants on també hi haurà tiroteigs i esclats de bombes. També s’intentarà cremar les Cotxeres de Sants. Recordem que la ciutat es trobava en una vaga de tramvies i que el servei havia estat militaritzat.
 |
| Barricada a la carretera de Sants durant la Insurrecció de 1933 |
El dia 11 els enfrontaments segueixen a Sants on la Guàrdia Civil fins i tot es veurà obligada a refugiar-se a l’Alcaldia i on, de nou, situaran metralladores a la plaça d’Espanya. El trànsit serà restringit i el governador civil emetrà un ban pel qual no es permetran grups de dos persones o més per les nits. De Sants a Cornellà, segons els informes de la policia tots els comerços es troben tancats i el dia 12 l’alcalde del Prat demana auxili a la Policia ja que des de l’Hospitalet s’estan organitzant milicians per anar a alliberar els milicians detinguts a aquesta població.
Però finalment la revolta insurreccionalista va quedar sufocada i va començar la repressió de la mateixa. Els barris de l’Hospitalet van ser ocupats militarment i registrats locals, cases i bars. A Santa Eulàlia es van realitzar nou detencions, incautant-se armes, municions i bombes. La CNT va sortir d’aquest intent revolucionari amb fortes divisions internes. Dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar-ne la FAI. Òrgans d’expressió com Solidaridad Obrera van estar prohibits durant 120 dies.
Però la història sovint és terca. Quan el 19 de Juliol de 1936, l'exèrcit es va aixecar contra la República a Barcelona, de nou, un dels punts que a la ciutat els sollevats van intentar controlar primer va ser la plaça d’Espanya, per controlar els milicians d’Hostafrancs, Sants i de l’Hospitalet.
Per saber-ne més:
L'any 2013 des de la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes es van organitzar unes jornades per explicar la insurrecció de 1933.
En aquest context es va fer una exposició i una xerrada a la que vaig tindre el plaer de participar conjuntament amb Manel Aisa. Adjunto el vídeo
dilluns, 7 de desembre del 2020
De Llemotges a Hostafrancs
És l’any 1765 i ens trobem a un petit municipi de la provincia del Llemosí, a Sent Iriès. En aquest poble que dista 122 quilòmetres dels nostres barris està a punt de produir-se un fet que iniciarà un efecte en cadena que, en unes quantes dècades, acabarà modificant un paisatge que ens es molt proper en l’espai però que a dia d’avui ens seria impossible de reconèixer.
El fet és la troballa que farà Darnet Turgot d’un jaciment de caolinita, una argila refractària de color blanc i l’espai que aquesta descoberta, aparentment llunyana, acabarà modificant és el que queda a banda i banda del camí ral, a tocar del turó de la Vinyeta, un terreny que no fa molts anys ha sigut devastat per les botes dels soldats borbònics que, aquarterats, possaven setge a la ciutat de Barcelona. Un espai que anys enrere va veure aixecar-se els dos primers molins de la ciutat i també unes de les forques de Barcelona, la mateixa terra on al llarg de molts anys les ombres van dibuixar els peus d’alguns malaurats balancejant-se, sovint durant més de vint anys.
La descoberta d’un jaciment de caolí va revolucionar les indústries terrissaires de Llemotges, ja que aquesta argila és un dels components fonamentals per poder fabricar porcellana. Aquest producte d’origen asiàtic que, portat per les Companyies d’Indies a partir del segle XVI va fer furor a Europa, va portar de corcoll als terrissaires europeus, que van intentar replicar el procés de producció, sense gaire èxit, fins que el químic i alquimista alemany Johann Bòttger en va trobar la fórmula l’any 1707. Aviat les manufactures de porcellana es van estendre per tot el continent, situant-se la primera de l’estat a l’Alcora, a la comarca de l'Alcalatén.
El fet que hi hagués ja un industria terrissaire important a la ciutat occitana, sumat a la descoberta d’un jaciment de caolí tant proper a Llemotges va portar al desenvolupament d’una important industria dedicada a la producció de la porcellana. L’any 1771, a la fàbrica que dirigien Grellet, Masier i Fournérat, van aconseguir les primeres proves de porcellana dura. L’èxit va ser l’inici d’una llarga tradició llemosina de treball en la porcellana. Tres anys més tard el comte d’Artois comprava la fàbrica i el 1784 el mateix Lluís XVI l’adquiria per convertirla en una sucursal de la fàbrica de Sèvres.
Amb el pas dels anys aquests coneixements es van anar estenent, convertint-se Llemotges en un dels referents de producció de porcellana. Per aquest motiu, no és d’estranyar que molts llemosins, amb tots els coneixements adquirits a les factories de la seva ciutat d’origen, intentessin arrencar aventures empresarials més enllà de les fronteres de l'hexàgon.
Sants, un petit poble als afores de Barcelona, ben comunicat pel camí ral, i on s’havien anat instal·lant prats d’indianes, s’estava convertint en un indret interessant per als industrials químics ja que el desenvolupament del tèxtil, i molt especialment, els processos del tint i dels acabats requeria productes com l’àcid sulfúric. D’aquesta manera diversos químics d’origen occità, vinculats a la universitat de Montpeller, havien començat a establir-se al poble.
Aquest havia sigut el cas de François Cros i Dupuy, qui amb la seva familia, s’havia establert al poble l’any 1817 per produir àcid sulfúric amb el seu soci Marius Barthelemy. I també va ser el cas de Bartomeu Pons, un migrant probablement també vinculat a la mateixa universitat, que l’any 1845 va establir una fàbrica química especialitzada en el crémor tàrtar al carrer d’Alpens. També en l’àmbit de la química s’havia instal·lat a Sants l’industrial Lluís Bonnefoy, probablement també d’origen occità, que va establir una fàbrica de perfums tocant a la riera d’Escuder, per sota del que avui en dia és l’avinguda de Madrid. De manera que hi havia a Sants una petita però influent colònia de parla francòfona.
Aviat aquesta petita colònia es veuria ampliada amb l’arribada d’un nou emprenedor, un home anomenat Drapeyron. Procedent de Llemotges, amb tots els coneixements adquirits allà en l’àmbit del treball de la Porcellana, s’establia a Hostafrancs l’any 1846, un terreny que s’havia desvinculat de Sants feia pocs anys. Drapeyron va arribar a una Barcelona, on per aquells anys era cònsol Ferdinand de Lesseps, amb la seva família, entre els quals el seu fill Ludovic, un infant que en aquell moment només tenia 7 anys.
Sants i Hostafrancs, com en el seu moment ja ho havia passat a Llemotges, eren uns territoris amb tradició en el treball de la terrissa, on es van poder trobar diverses bòbiles. Segons sembla l’explotació del propi terreny havia sigut un factor important en el desenvolupament d’aquests negocis. Així des de l’any 1793 ja s’havia establert a Sants la família Batllori. Unes dècades més endavant també es va establir a Sants un negoci terrissaire especialitzat en les necessitats de la indústria, com els maons refractaris que resistissin les altes temperatures dels forns i les xemeneies, que van començar a produir a meitats del segle XIX Joan Molas i Francesc Castanys i Masoliver. De fet la importància del treball de la terrissa va arribar a ser tant important a Hostafrancs que l'any 1851 ocuparia al 30% dels 2.150 habitants del barri en un total de 13 indústries diferents.
Drapeyron pare, per primer cop a Catalunya, va començar a produir porcellana a la fàbrica d’Hostafrancs. Pel que fa al seu fill, Ludovic, quan va tenir l’edat suficient va ser enviat de nou a Llemotges a formar-se. I va començar una carrera de fons que el va convertir en un important intel·lectual. Es va llicenciar en lletres i posteriorment en història i geografia, doctorant-se posteriorment amb una tesi sobre l’emperador Heracli. En paral·lel al seu treball com a professor Ludovic Drapeyron va impulsar dues iniciatives que convertirien en una personalitat important en el seu àmbit: la creació de la Société de Topographie, l’any 1876 i la publicació de la Revue de géographie l’any 1877
 |
| Gallica, Bibliothèque nationale de France. P. Antony1889 |
La fàbrica d’Hostafrancs va seguir funcionant fins que l’any 1854, a mans de Josep Valls, va ser convertida en la La Porcellana SA. A l’inici de la dècada del 1860 La Porcellana ja produia peces necessàries per a la industria, però en aquells mateixos anys arrencaven dues noves empreses de porcellana, La Nova Porcellana a Sant Andreu del Palomar i La Porcellana Sarrianenca, una competència que va complicar la situació de la fàbrica d’Hostafrancs. Així l’any 1865 la societat, finalment, es va dissoldre, començant un llarg període de liquidació, tant de la fàbrica com dels estocs.
 |
| Gravat de la fàbrica la Porcellana, aparegut a La Il·lustració Catalana el 30/08/1880 AHCB |
Molts anys després, quan el seu pare ja era mort, Ludovic va tornar a una Barcelona que s’havia transformat enormement i es preparava per l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, cartejant-se amb el llavors alcalde Rius i Taulet. En aquestes missives queda clar que Drapeyron pare ja havia mort i que la fàbrica no seguia en mans de la família, però que seguia funcionant, com deia Ludovic a la seva carta: y que después de nosotros ha tomado tan feliz impulso como lo he notado en mi último viage. La porcellana seguiria lligada a la història d’Hostafrancs fins al 1987.
dijous, 26 de novembre del 2020
Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular
Corre l’any 494 aC, ens trobem a la Roma republicana, una societat dividida en dues grans classes socials, els patricis, que gaudeixen de grans privilegis, i els plebeus que resten exclosos dels càrrecs de poder i dels espais d’influència política. Per sota de tots ells els esclaus que són considerats instrumentum uocale, literalment instruments amb veu. Però ara Roma mira als plebeus amb uns ulls diferents. Dos pobles itàlics, els eques i els volscs disputen la supremacía romana a la península, per això Roma vol organitzar un exèrcit i necessita els plebeus.
Però els plebeus també pateixen la seva pròpia crisi, en aquest cas econòmica. Molts estan endeutats i, en conseqüència, en perill de convertir-se en esclaus dels seus acreedors, segons la llei romana. Per això es neguen a entrar a l'exèrcit mentre això no es modifiqui. Els patricis accepten però finalment no compleixen la seva paraula i així doncs els plebeus prenen una decisió amb determinació, abandonaran la ciutat.
Marxen en direcció al Mont Sagrat per fundar una societat paral·lela. Una acció col·lectiva emancipadora que farà claudicar als patricis. A partir d’aquest moment ja no es perdria la llibertat per culpa dels deutes i els plebeus aconseguirien la creació de dos magistrats nous, els tribuns de la plebs, amb dret de veto a les actuacions del Senat que afectessin als plebeus i la creació d’una assemblea plebea. Enfilats al capdamunt de la seva piràmide social els patricis havien vist amb terror com si l’escalafó inferior desapareixia ells, i els seus privilegis, caurien.
Però saltem 2.400 anys cap al futur per situar-nos a l’estat espanyol del darrer terç del segle XIX. Als mars les galeres han sigut substituïdes per vaixells de vapor, que naveguen en direcció a Cuba. La majoria són vaixells de la Compañía Trasatlántica Española, l’empresa d’Antonio López, o com el coneixen popularment a Barcelona, el Negro Domingo, per la seva relació amb el tràfic d’esclaus. Els instruments amb veu, segueixen sent un negoci rentable, ara planten canya de sucre, tabac o cacao. Alguns d’aquests vaixells faran el viatge de retorn a Europa carregats d’aquestes mercaderies. De vegades però les naus naveguen cap a les amèriques carregades de joves catalans. Els porten a l’escorxador, a unes guerres, on faran la seva contribució de sang envers la pàtria, defensant uns interessos que els hi són aliens.
A les planes, al voltant de les ciutats, s’alcen les xemeneies i els cels han vist desaparèixer els blaus per transformar-se en grisos, en núvols de sutge. No ho veuen, però milers d’obrers i obreres també han tenyit els seus pulmons respirant aquell gris. És el progrès, una paraula que uns quants privilegiats han convertit en bandera. I mentre aquests pocs l’agiten, omplint les seves butxaques, milers de persones s’han vist arrossegades del camp a la ciutat a treballar a l’enorme engranatge de les fàbriques tèxtils.
Però aparquem les metàfores i la poesia per unes línies. Als afores de Barcelona pobles com Sants, Sant Martí o Sant Andreu es transformen a un ritme vertiginós. Nous veïns i veïnes vinguts de comarques s’hi instal·len per treballar a les fàbriques. A Sants, per exemple, seran molts els migrants provinents de l’Anoia, seguint les passes dels Muntadas. Els propietaris de terres ara planten pisos als camps on abans hi plantaven cereals, arbres fruiters o vinyes. Totes aquestes persones nouvingudes aviat es veuen lligades a un sistema que només compta amb elles com a mà d’obra, on tenen menys valor que el carbó que escalfa l’aigua per fer-ne vapor, ja que, com a recurs, són més abundants.
I així dones, homes i criatures comencen a treballar extenuants jornades de 12 hores a fàbriques que no s’aturen ni de nit ni de dia. Sovint treballen a preu fet, sense més contracte que un acord verbal. Viuen temorosos de les noves màquines de noms impronunciables que arriben de l’estranger i que a la seva vida es tradueixen en comiats i fam. Encadenats a una inèrcia que els arrossega dels telers i les màquines de filar al llit i del jaç de nou als tallers i les fàbriques, quasi sense temps per pensar ni per organitzar-se. Sempre sota l’atenta mirada d’amos, de guàrdies civils i eclesiàstics.
Però després de totes aquestes hores de treball esgotador obreres i obrers veuen com, els pocs diners que guanyen, cada cop arriben amb més dificultat per comprar uns aliments que s’encareixen de forma desproporcionada. Tampoc tenen gaires oportunitats per millorar. Amb sort els nois joves que entren a treballar a la fàbrica poden escalar alguna posició a mesura que aprenen l’ofici, les noies ni tan sols això. La gent que viu a aquestes barriades, que s’escampen com una taca d’oli desdibuixant les fronteres dels antics municipis, tampoc tenen accés a l’educació. La gran majoria no saben ni llegir ni escriure i difícilment n’aprendran. Han de dedicar tota la seva energia i temps a la feina als vapors, però encara que poguessin les escoles a les barriades obreres no són suficients i la majoria estan controlades per l’església.
Sovint, quan la humiliació ja és massa gran, l’explotació i la repressió en que viuen aquests homes i dones fa que s’encengui en flames la ciutat i que s’alcin barricades per defensar la seva dignitat. Les excuses que encenen la Rosa de Foc de vegades poden semblar peregrines, com uns braus mansos a una cursa. Però això seria com mirar una gran onada des de la superfície, veient l’escuma però sense entendre les corrents marines que impulsen aquesta massa d’aigua.
Les barricades són més que les proteccions espontànies que la gent de la ciutat forma aixecant les llambordes, omplint sacs de sorra o creuant els carros, a Barcelona i a tots els pobles del pla les barricades formen part d’una geografia invisible que, tanmateix, està ben present en les ments dels obrers i les obreres. Les xarxes de suport dels barris s’organitzen a l’entorn de les barricades i tots i totes saben, arribat el moment, quina barricada han d’anar a aixecar i defensar. Així als carrers durant els esclats revolucionaris s’alcen les barricades com quan durant les festes majors s’engalanen els carrers.
No es d’estranyar que Engels, l’any 1873, afirmés que cap ciutat del món, com Barcelona, havia viscut tantes lluites a les barricades. La seva construcció dificultava el control militar de les revoltes obreres. A més, per arribar al Raval, el barri on s’havien instal·lat les primeres fàbriques i que per tant eren el principal nucli de conflictes dins de la ciutat, les tropes aquarterades a la Ciutadella es veien abocades a carrers laberíntics i estrets on eren sotmeses a una pluja d’objectes contundents i aigua bullent.
Per aquest motiu es va planificar una reforma urbanística de l’interior de la ciutat. S’obriria un eix recte i ample que aniria de la Ciutadella al Raval. Un eix que va començar amb l’obertura del carrer Ferran l’any 1826. L’any 1840 el carrer va arribar a la plaça de Sant Jaume i deu anys més tard a la plaça de l'Àngel. L’any 1852 el projecte va seguir amb l’inici de l’obertura del carrer Princesa. Pel mateix motiu, a Madrid, també es va veure amb bons ulls el projecte d’eixample de Cerdà. Els traçats rectilinis facilitaven els desplaçaments de tropes i els xaflans dificultaven la construcció de barricades.
Però potser hi ha una cosa que als amos fa més por que les barricades i que els esclats de ràbia. Una por potser més subtil. És el mateix terror que, segles enrere, havia fet tremolar als patricis romans en veure que si els plebeus marxaven de la ciutat, sota dels seus peus no hi hauria més que un abisme. Un pànic que inunda els despatxos dels amos i que ressona com un bram als espais del luxe a la ciutat cada cop que a una protesta o una manifestació obrera es crida: Associació o mort! És la seva capacitat d’unir-se. Els proletaris junts poden arribar a ser molt forts. Per això al llarg de tot el segle XIX la gran lluita del moviment obrer serà pel dret a l’associació i per això mateix l’estat, sempre al servei de les elits, farà tot el possible per evitar-ho.
Inicialment els obrers es van anar organitzant en associacions d’ajuda mútua, sovint reminiscències de l’organització gremial dels artesans. Amb aquestes entitats els treballadors s’ajuden els uns als altres en cas de malaltia o atur, però aviat també comencen a servir en situacions de vaga, ja que permeten als obrers fer caixes de resistència que els permetran mantenir la lluita. L’Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, creada l’any 1840, serà un dels primers precedents, tot i que patirà una història de prohibicions i canvis de nom.
El que els propietaris de les fàbriques no estan disposats a acceptar de cap de les maneres són entitats obreres fortes que s’asseguin a fer negociacions col·lectives. Per això aquesta serà la gran lluita d’aquest moviment obrer embrionari. I un dels seus moments àlgids la Vaga General de 1855, la primera a l’estat, una lluita pel dret a l’associació obrera que va ser la continuació per la lluita en contra de les selfactines, que va tenir lloc un any abans. Aquesta vaga va desconcertar a la burgesia per l’enorme capacitat de mobilització del proletariat, que van aturar les fàbriques als principals nuclis industrials de Catalunya, mobilitzant a prop de 40.000 persones. A Sants la por dels amos va esdevenir pànic quan el primer dia del conflicte els treballadors van assassinar al director del Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, qui llavors era president de l'Institut Industrial de Catalunya, entitat que amb el temps seria precedent del Foment del Treball Nacional.
A l’ombra de les revoltes que omplen les pàgines dels diaris burgesos, descrivint les flames però sense explicar que el veritable combustible que les encén són les desigualtats socials, a la majoria de barris ha començat una tasca lenta però contínua. Potser sense ser-ne conscients, els obrers i les obreres, estan emulant als plebeus de Roma. No, no han marxat de la ciutat, però d’alguna manera han començat a construir la seva pròpia ciutat dins d’aquesta.
Una tasca emancipadora que poc a poc va omplint tots els àmbits de les seves vides. Aviat s’escampa el moviment ateneista pels barris i pobles. Arreu van començar a florir ateneus, portant la idea a uns carrers on fins llavors només hi tenia cabuda un treball explotador. Amb els ateneus el poble van començar a tenir una cultura pròpia, popular. Als ateneus s’obren escenaris al teatre i a la música. També els llibres arriben a les barriades i amb ells idees diferents de les que fins llavors s’escoltaven des dels púlpits. Qui pot, llegeix a Proudhon, a Kropotkin, a Bakunin o a Marx, d’altres, potser la majoria, devoren les obres de Victor Hugo, que fa furor en els ambients populars. D’ateneus n’hi haurà de molts tipus. Alguns més generalistes, d’altres de marcada tendència ideològica.
A Sants el pioner va ser l’Ateneu de Sants, fundat a l’entorn dels anys 1864 i 1865 al Café de Casa López a la Carretera. Una entitat que a mesura que va anar creixent va anar canviant de seu. L’any 1877 es va traslladar a la Casa Farigola, a la cantonada de Sants amb Riego i finalment l’any 1894 el terrissaire Francesc Batllori va encarregar una nova seu al mestre d’obres Enric Figueras, també soci de l’ateneu s’establiria a la seva seu definitiva al carrer Cros, un edifici que ja va entrar en funcionament a inicis del segle XX. Aquest era un projecte força interclassista, ja que si mirem alguns dels que n’eren socis trobem figures destacades a Sants com el metge Josep Saltor, Josep Grañé, qui seria alcalde de Sants del 1891 al 1893 o Agustí Cuyàs, propietari agrícola; però també treballadors de l’Espanya Industrial, com Juan Orriols, que n’era maquinista o Juan Vilalta que era un dels encarregats de la fàbrica; o d’altres amb feines tan diverses com Pere Roig, carnisser o Josep Olivella, mestre paleta.
La proliferació d’ateneus seguiria a Sants, Hostafrancs i la Bordeta fins a la guerra civil. Unes dècades més endavant l’ateneisme santsenc arribarà a una de les seves fites quan als anys 30 del segle XX, els socis de l'Agrupació excursionista Sempre Avant farien un pas més creant l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat que va establir la seva seu a la cantonada del carrer de Riego amb la carretera de Sants, i que va ser iniciadora de multitud d’iniciatives, socials, culturals i esportives al barri. Els projectes van ser molts i lligats a ideologies i lluites diverses. Sense deixar els anys trenta hem de destacar com el feminisme també va ser present a Sants amb Mujeres Libres, una entitat que, conjuntament amb el Ateneo Libertario de Sans crearia una biblioteca popular al número 45 de la carretera de Sants.
 |
| Biblioteca popular de les Joventuts Llibertàries i de Mujeres Libres a Sants, 1936.IISG. Desconegut |
Enfront als abusos que queden a l’empara del mercat als barris es comencen a crear cooperatives de consum. Inicialment grups d’amics i coneguts que s’uneixen per aconseguir preus més justos pels productes de primera necessitat, com les verdures, les llegums, la carn, la fruita o el vi, però que ben aviat esdevindran projectes col·lectius molt més ambiciosos. S’impulsen escoles i espais de cultura lligats a les cooperatives, serveis mèdics per a les persones associades i caixes de resistència sense les quals no es podria entendre l’enorme resiliència de les classes treballadores a les llarguíssimes i duríssimes vagues que aniran millorant les seves condicions de vida i treball al llarg. Moltes de les cooperatives fins i tot arribaran a encunyar moneda pròpia que servirà per a les compres de les persones associades.
Només els noms de moltes d’aquestes cooperatives que s’impulsaran als barris ja ens deixen clara aquesta voluntat de transformació social: la Lleialtat Santsenca, la Model del Segle XX o l’Empar Obrer, entre moltes d’altres. També es començaran a organitzar cooperatives de producció on els treballadors s’organitzaran de forma horitzontal. Entre les més conegudes la Redemptora, una bòbila o la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera, però n’hi van haver en molts sectors productius, com una cooperativa de cadiraires, una de fabricació de baules, una de cartrons, una de xocolata i fins i tot un farmàcia cooperativa.
També s’obren els cafès on les tertúlies, fins llavors reservades als ambients elitistes, es fan populars. A l’Ateneu de Sants, convertit en el Foment Republicà de Sants, funcionarà el Cafè de la Perla Brasilenya. També són els anys dels Cors Clavé, que es multipliquen pel territori. A la Bordeta l’any 1878 un grup de treballadors del cànem creen la Societat Coral La Floresta. També són els anys on arrenca l’esport popular, on el principal objectiu no és competir o fer exhibició, sinó fer salut i crear llaços fraternals. Volen crear homes i dones nous i ho volen fer en tots els àmbits.
L’educació també és un dels àmbits on està tot per fer. Sota una pancarta on hi diu “El poble té dret a la cultura, vetllem per l’educació dels nostres fills” unes 2000 persones, agrupades per moltes de les associacions, entitats i cooperatives santsenques, es manifestaran fins a la plaça de Sant Jaume reclamant la construcció d’escoles a Sants. Tot i que l’any 1918 s’aprovà la construcció de l’escola Lluís Vives, aquesta no es va fer efectiva fins més d’una dècada endavant, amb l’arribada de la Segona República. Però les escoles públiques no foren els únics projectes als barris obrers, des dels ambients llibertaris també es van impulsar escoles racionalistes, com l’escola Luz, impulsada pel mestre Joan Roigé.
Però no només s’està construint una ciutat nova feta d’edificis i entitats obreres. Les mentalitats es transformen fins a tal punt que, front a les llengües que han esdevingut eines del colonialisme, s’alça una llengua franca que vol servir d’unió per a tots els pobles sense que ningú perdi la seva, l’esperanto. Als ateneus i a les cooperatives es s’estudia la llengua i fins i tot s’organitzen congresos internacionals.
El sorgiment d’aquesta ciutat paral·lela, popular i autogestionada pels seus veïns i veïnes arribarà al seu màxim exponent amb la revolució social del juliol de 1936, quan els treballadors es faran amb el control del mitjans de producció i les fàbriques i els negocis siguin col·lectivitzats. Una experiència única al món que va posar en entredit a la vegada tant les tesis del capitalisme com les del comunisme estalinista i que, per tant, va ser atacada pels dos corrents.
La victòria del feixisme, que es va produir gràcies al suport feixista i capitalista internacional i a que les potències “democràtiques” europees van mirar cap a un altre costat va esborrar fins a la mínima resta d’aquesta ciutat popular que obrers i obreres van alçar als barris de la ciutat de Barcelona, però com resa la frase que en els darrers anys ha esdevingut en icona del graffiti reivindicatiu: Volgueren enterrar-nos però no sabien que érem llavor. I així, poc a poc i des de fa anys, la ciutat popular es va alçant de nou.
 |
| Mural de Roc Blackblock a Can Batlló |
Per saber-ne més:
CHRIS EALHAM. Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Editorial.
DALMAU TORVÀ, Marc i ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010.
GIRALT ANALES, Agustí. Del somni al Silenci. República i Guerra Civil, n 1 Riera de Magòria, 2012.