Darrera la façana

Imagineu-vos que esteu caminant per la carretera i de cop i volta un aparador crida poderosament la vostra atenció. Els articles que conté, la composició, els colors, la il·luminació, tot és perfecte. Però després de creuar la porta us adoneu que aquella botiga no té res del que us ha embadalit, aquell aparador que us ha cridat com cants de sirena, no era més que un decorat. Si heu sentit algun cop aquesta sensació apliqueu-la a l’àmbit de l’arquitectura i més concretament al que sovint se’ns ven com rehabilitació, però que en realitat és obra nova.

En les últimes dècades s’ha estès un fenomen d’intervencions que consisteixen en enderrocar l’interior d’un edifici, conservant només la seva façana. Aquesta pràctica, anomenada façanisme, no només ha permès fer desapareixer interiors originals de cases, sinó que a més ha estat aprofitada com acció especuladora per part d’empreses immobiliàries. Els espais que s’han generat amb el buidatge d’aquests edificis han sigut aprofitats per fer nous pisos que, amb una façana original encara conservada, permetien incrementar el preu de venda. 

El centre de Barcelona és ple d’exemples d’aquesta pràctica que ha convertit carrers sencers de l’Eixample en decorats propis d’un Port Aventura del modernisme, però que ha acabat amb els interiors d’aquestes cases. És aquest un conflicte difícil de controlar, que es troba en la frontera entre el públic i el privat. Una balança en que, com a mínim fins ara, les façanes han tingut molta més importància que la resta de l’edifici. 

Obres a una finca del carrer de Valladolid

Però que és el què ha facilitat el façanisme? En primer lloc, la necessitat del desenvolupament urbà en els centres històrics per adaptar-los a les noves condicions de vida. En segon lloc, la condició de parcel·les i immobles com a propietats privades, i les continues petites reformes internes que han possibilitat que un bé patrimonial només pugui ser catalogat com a bé urbanísticament protegit amb element de façana com element destacable. 

El patrimoni santsenc tampoc és una excepció. Si la gran economia, que en el fons és el que hi ha darrera del façanisme, amb el beneplacit de les administracions, no ha respectar ni tan sols un element com la plaça de Les Arenes, un magnífic edifici neomudèjar d’August Font i Carreras de l’any 1900, que entre moltes altres coses va ser escenari de la lluita que ens va fer guanyar les 8 hores, que no farà amb els edificis que van ser pensats per la gent humil de barris com el nostre. Passegeu per carrers com Valladolid o Melcior de Palau i veureu el façanisme en acció. Una pràctica que manté les façanes però que en molts casos substituirà tot l’interior, habitants inclosos. 

Marta Sánchez Natera i Agus Giralt Anales

En contra del temps

Des de fa uns anys sembla que un fantasma sobrevola contínuament el patrimoni santsenc. L’ennegreix, l’invisibilitza i el fa desaparèixer. Sovint ho fa en forma d’enderrocament, a vegades en males intervencions i en la majoria dels casos, en l’oblit.

El temps juga sempre en contra, la rapidesa de les actuacions ens deixen sense capacitat de resposta i on hi havia un bé immoble del 1900, ara només existeix runa i noves construccions. A Sants, en poc més d’un any, hem perdut elements com la Capella de Sant Crist, un immoble del que es tenien referències des del 1694 o el refugi 722 al carrer de Burgos. També hem tingut petites victòries, com els compromisos a mantenir i donar un ús social a edificis com La Model del Segle XX o la masia de Can Bruixa. Ara però, perilla la fàbrica de Tints i Aprestos Minguell, és a dir, l’Hivernacle.

Assumim que la ciutat no restarà immòbil, al contrari, és permeable i canviarà, això forma part de la seva naturalesa. És normal que la ciutat es vagi adaptant a les canviants societats que la van habitant, però fer taula rasa de tots els elements que aquesta conté a cada generació acabaria convertint-nos en éssers desarrelats. La ciutat és més que els edificis que la conformen, però no oblidem que aquests també ens serveixen per entendre qui som i d’on venim. Podrem seguir explicant que Sants és un barri obrer el dia que no hi hagi ni el més mínim vestigi d’una fàbrica als nostres carrers?

No només les excavadores juguen en contra del patrimoni. Sovint, intervencions poc curoses han fet malbé edificis singulars. L’edificació de remuntes és un dels principals causants: una pràctica iniciada durant la dictadura de Primo de Rivera que arribaria als seus moments més àlgids durant el desarrollisme franquista. Amb Porcioles al capdavant, l’ajuntament barceloní va ampliar l’edificabilitat dels edificis els anys 1958, 1960 i 1970, fet que va donar carta blanca a aquesta pràctica. Un dels exemples que trobem a Sants és la coneguda casa Santomà. Un edifici noucentista coronat amb un templet, obra i propietat de l’arquitecte santsenc Jaume Santomà. L’any 1965 va ser esguerrat i aquell templet va desaparèixer donant lloc a noves plantes.

Malauradament, el porciolisme no va morir amb la dictadura i alguns dignes hereus han seguit esguerrant el patrimoni. En voleu un altre exemple modern? Si passegeu pel carrer Melcior de Palau i veureu com al número 137 l’entrada d’un aparcament no va respectar la façana d’un edifici obra de Modest Feu.

Però encara existeix un darrer perill, més subtil i més punyent, que fa invisible el nostre patrimoni: l’oblit. Perquè sense el coneixement, el respecte, ni les eines adequades podrem visibilitzar-lo com cal. El valor patrimonial no només és constitutiu d’un element, també es forma amb els anys a través de les persones, i, això, és responsabilitat nostra.

Agus Giralt Anales i Marta Sánchez Natera

Per saber-ne més:

Barcelofília: Casa Santomà

El Xato de Sants o la Font del Vell

Fa uns mesos, vam poder ser testimoni del trasllat de l’escultura “El ciclista” cap a la seva nova ubicació, tot creuant la carretera de Sants. El motiu d’aquest trasllat és ben clar, el projecte d’urbanització de la cobertura de les vies de tren. Com que l’escultura "El ciclista" només ha estat moguda uns metres, tenint-la a prop de la seva ubicació original, és possible que no hagi generat cap suspicàcia important. Però i si el seu trasllat hagués provocat que aquesta marxés del barri? Aquesta situació ens serveix per presentar-vos una altra escultura pública amb un caràcter nòmada i que en l'actualitat també es troba a la mateixa plaça: La font del vell, també coneguda com “El Xato” o el Neptú. Una escultura pública de sobres coneguda al nostre barri.

Font del Vell al Pla de les comèdies.

El seu origen es remet als anys 1816-1819, quan va ser creada per Damià Campeny. La font del Vell formava part d'un conjunt escultòric molt més gran que estava dedicat a la Indústria de Barcelona. Coronant aquella escultura es trobava la deessa Minerva i a la seva base hi devien figurar al·legories dels quatre principals subministres d'aigua de la ciutat: el riu Llobregat, el Rec Comtal, el canal d'Urgell i el port.[2]. La nostra escultura, la font del Vell, representa l'al·legoria al riu Llobregat. El vell, ja no només és un vell. Tot i que s’assembla a Neptú, tampoc ho és, doncs no porta cap dels seus atributs. Veurem el cos d’un home barbut, amb una mà sosté un gerro, amb l’altre un corn de l’abundància. Atributs relacionats amb les al·legories als rius i en aquest cas, el nostre vell representa el riu Llobregat.

La seva ubicació original era al Pla de les comèdies, a les Rambles de Barcelona i és allà quan comença la seva vida atzarosa. Al cap de poc temps, aquesta figura va perdre el nas d'un cop, raó per la qual començà a ser coneguda com el Xato. El 10 de gener de 1877 el monument va ser desmuntat i posteriorment trossejat per raons estètiques. “El Xato” va ser al parc de la Ciutadella durant una llarga temporada fins que va acabar en un magatzem. És aleshores quan, des del dia 1 de febrer de 1975 l'estàtua del Xato va ser col·locada a la reformada plaça de Sants, en una inauguració que va presidir l'aleshores alcalde Enric Masó.

Escultura de Minerva de Salvador Gurri, ara a un magatzem municipal.

Una de les característiques de l’art urbà i en concret del patrimoni moble és la seva facilitat de transport de cadascun dels seus elements. Creades com elements ornamentals han anat voltant fins a trobar un lloc fix o han acabat en un magatzem fins que algú les rescatés. L’art urbà també és patrimoni de la ciutat i com a tal l’hem de tractar. El cert és que la Font del Vell, tot i ja no formar part del seu conjunt original, fa 40 anys que vigila Plaça de Sants. En la seva passivitat ha estat testimoni de manifestacions, repressions, de jocs, de festes i lluites populars. Qui no s’hi ha fixa’t mai en ell? Qui no recorda alguna anècdota vora la seva font? Després de tants anys podem dir que la memòria col·lectiva ens arrela al Xato, al Xato de Sants. Però, i si la tornessin a moure i se l’emportessin fora del barri, ens indignaríem?

Article de Marta Sánchez Natera

Tres cartolines pel Centre Catòlic

Avui comparteixo amb tots vosaltres una anècdota que em va fer arribar el company, i referent en això de divulgar la història local, Josep Maria Vilarrúbia-Estrany. Publicada al butlletí de gener - març del Triangle de Sants. 

Avui és 14 de juliol de 1931, vers al migdia. Els xiulets de les fàbriques anuncien la proclamació de la República i els treballadors abandonen les feines per celebrar la notícia als carrers de Sants i Hostafrancs. Poc després republicans i lerrouxistes es dirigiran a l'Alcaldia per penjar la bandera republicana i imatges dels màrtirs de Jaca.

Mentrestant, un home, Francesc Salvat corre a la impremta Porcar, a la carretera. Quan hi arriba hi compra tres cartolines amb els colors de la nova bandera. Un cop ho ha fet, corre de nou, ara a la seu del Centre Catòlic de Sants. Salvat, que és membre de la Junta, penja les cartolines al balcó tot i ser increpat per un soci carlista. Potser per aquest fet anecdòtic el Centre Catòlic sortirà indemne d'aquest episodi transcendent de la nostra història. 

Però amb l'alçament feixista en contra de la República i la posterior revolució del juliol de 1936, el Centre Catòlic serà incendiat i molts dels seus socis perseguits. Com acostuma a passar enmig de situacions de terror com aquestes també es desperten les solidaritats. 

Segons una altra font oral que no va voler que la seva identitat fos revelada, quan els grups d'incontrolats van començar a cercar catòlics pel barri alguns membres de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant van ajudar als companys que eren a la vegada socis de l'Ateneu i del Centre, fent desaparèixer els llistats de socis de l'entitat.

Foment Republicà de Sants, antic Ateneu Batllorí.

Sovint, identifiquem a certs edificis amb noms o etiquetes que ens transporten a moments històrics, col•lectius representatius o persones que hi vivien. A partir d’aquí s’obre una porta que ens dóna la possibilitat de conèixer aquestes històries i la relació que han tingut amb l’edifici en qüestió. Coneixent la història del patrimoni edificable tenim la capacitat d’endinsar-nos en aspectes més intrínsecs relacionats amb el seu disseny, la seva construcció i les modificacions que han anat patint durant els anys. Resulta impensable imaginar que un edifici el trobarem intacte des de la seva construcció fins als nostres dies. I obviant les males praxis en matèries de rehabilitació i restauració, hem de veure aquest aspecte com una característica pròpia del patrimoni arquitectònic.

En aquesta casuística trobem l’edifici Foment Republicà de Sants, l’antic Ateneu Batllori al carrer de Cros número 7. Una construcció de 1894 de l’arquitecte Enric Figueras i Ribas. En aquest cas, el disseny inicial de l’edifici anava lligat a l’activitat que la família Batllori tenia en el solar on el va edificar: una terrisseria. L’edifici que es començaria a construir hauria de donar cabuda als usos propis de l’activitat econòmica que els Batllori tenien: magatzem, taller i forn. Tot i així, també es van afegir d’altres de nous.

En aquell moment, una de les entitats que es van instal•lar inicialment va ser la de l’Ateneu de Sants. Per aquest motiu, i seguint l’estudi que Elisenda Rosas va fer sobre aquest edifici, es pot deduir que el primer cos lateral devia funcionar com a centre social i el cos central com a petit teatre o sala de ball.

Sembla que també podia existir un espai de cafè, tot i que no s’han trobat referències del seu interior. El que sí que es sap és que aquest espai actualment s’ha modificat per convertir-se en oficina. Es conserva, però, un pilar de foneria que, segons Elisenda Rosas, tot ateneu català de principis de segle tenia.

A més, la composició de façana que podem veure avui dia des del carrer Cros es pot relacionar també amb la funció de l’Ateneu de Sants. Un clar exemple el trobem en la figura femenina alada de la part superior de la façana, junt amb altres motius simbòlics. Si ens hi fixem, la bandera que sosté es podria llegir la paraula “ateneo”.

Tot i així, i des dels seus inicis han anat desfilant vàries entitats i col•lectius que han pogut modificar l’espai pel desenvolupament del les seves tasques. D’aquí que ara part del cafè i el saló siguin magatzems i oficines. O com el cos lateral que fa cantonada amb el c/Sant Crist s’hagi habilitat per construir habitatges.

La vida de l’edifici Foment Republicà pot haver variat tant o més com la dels seus habitants. Tret dels elements arquitectònics i decoratius de la seva façana i que tots podem veure, les seves parets amaguen una sèrie de petits tresors que ens remunten finals del S.XIX i que passen desapercebuts. fins que l’actualitat ens posa davant els nostres ulls la realitat d’una finca.

Sovint, l’actualitat ens torna a posar davant els nostres ulls la realitat de la finca. Fa un mes un dels locals d’aquest edifici es va incendiar. Tot i que l’estructura de l’edifici no s’ha vist malmesa, encara trobem restes de l’incendi a la seva façana. Davant d’un bé catalogat d’Interès Local com és l’edifici del Foment Republicà de Sants, l’antic Ateneu Batllori, hauríem de ser capaços en generar més esforços per visibilitzar aquestes petites joies, dinamitzar-les i difondre-les a tot el veïnat. Ser conscients que el patrimoni mai pot ser un element invisible.

Article de Marta Sánchez Natera 

Una Escola exemplar: Entre les Matemàtiques i la Història

Avui comparteixo amb tots vosaltres un article que no és meu, és del company Joan Sanromà Bauló, que porta anys fent recerca sobre les escoles del barri. Un text que ens porta als orígens de l'escola Perú. 

Setanta cinc o setanta cinc més tres?, i per que no setanta vuit?. Aquesta és la qüestió o aquest és l'embolic. Quan és celebra un aniversari d'una escola sempre es busca o bé el dia de la seva inauguració oficial o a vegades el moment que és signa l'acord de construcció i si més no el dia d'inici de les obres amb la protocol∙lària cerimònia de la col∙locació de la “primera pedra” per part dels membres del consistori municipal. En el cas de l'actual Escola Ros del Mayol , antic palauet de la família Piera, situada al carrer Sagunt, és fa complicat datar exactament el dia d'inici de les activitats educatives, però és més fàcil esbrinar com una casa propietat de l'alta burgesia barcelonina es va transformar en un centre que avui és una de les Escoles Públiques més antigues de Sants. 

La resposta s'ha d'anar a buscar en el cop d'estat feixista de l'estiu de 1936 que originà la guerra civil. A Catalunya una vegada derrotats els militars s'havia de normalitzar la situació i calia fer­se càrrec d'un nou país . La revolució que es va posar en marxa pretenia construir una nova societat amb nous valors i per això es va considerar que l'eina principal per l'emancipació personal i col∙lectiva havia de ser l'Educació. Es creà el CENU ( Comité de l'Escola Nova Unificada ) que es va esdevenir la màxima instància en la planificació educativa a Catalunya. La Generalitat de Catalunya va assumir el funcionament de totes les institucions docents de l’Estat a Catalunya i en tots els seus graus. El Pla General d’Ensenyament del CENU decretava l’escolarització bàsica per a tots els nens i nenes des del seu naixement fins els 15 anys i tenia com a principis bàsics l’educació universal i en condicions d’igualtat. A més la possibilitat que cada alumne progressés, independentment del seu origen social. Les escoles, considerades en altres temps, com centres eminentment instructius, havien d'evolucionar cap una institució educativa en sentit global.

El gran problema fou que no hi havien Escoles suficients per aconseguir que l'octubre del 1936 no hi quedés cap noi i noia sense escolaritzar. L'objectiu aprofitar edificis i locals per transformar­los en centres educatius . Això va ser possible amb la col∙laboració del SAC ( Sindicat d'Arquitectes de Catalunya) que fou el responsable d'inventariar tots els possibles edificis i de projectar amb costos assumibles, la seva adaptació en escoles segons les orientacions fixades pel CENU.

Un dels espais triats fou el casalot del carrer Sagunt 90 que el 20 d'agost de 1936 era el projecte n 13 del SAC dirigit en una primera fase per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí iniciant­se les obres el 21 setembre de 1936, amb el contractista Salvador Palmada com a responsable de la construcció. Aquest Grup Escolar 48 en els documents públics començà l'activitat educativa el gener de 1937. En una reunió del claustre de mestres de l'escola acordaren posar el nom de Atenes. Sembla ser que es va iniciar una segona fase molt més ambiciosa que aprofitant el desnivell conectès amb el carrer Olzinelles amb una sèrie de rampes i amb la construcció d'un nou edifici. Per les conseqüències de la guerra, l'obra, continuada per l'arquitecte E.Lagunilla es donar per acabada però incompleta el juny de 1938. L'entrada de les tropes feixistes a Barcelona i instaurada la dictadura, es retornar l'edifici els seus propietaris d'abans de la guerra, adictes al règim, l'Ajuntament franquista va arrendar l'edifici, per tal de mantenir­lo com Escola amb un precontracte de 15.600 pessetes anuals. El contracte de compra­venda es signà el 16 de setembre 1939.

Aquest any celebrem la creació d'una Escola en temps difícils, sota les bombes, celebrem que l'escola hagi sobreviscut a la dictadura, celebrem que hi ha mestres i pares que tenen memòria, celebrem que potser tinguem aviat una Escola nova a sants amb l'esperit que ens va ensenyar el CENU.

Joan Sanromà Bauló

La Casa de Mòssen Pere Oliveras

Avui comparteixo amb tots vosaltres un text que no és meu, és de la Marta Sánchez Natera, companya de projectes sobre la història i el patrimoni del districte. Des d'aquest mes la Marta i jo ens repartirem el racó històric de la Burxa on ella farà un repàs a alguns dels elements del patrimoni santsenc. 

La Casa del Mossèn Pere Oliveras s’ubicava al C/Sants núm. 214. Una finca construïda el 1860, restaurada al 1930 i enderrocada al 2013. Més d’un segle d’història on avui dia només queden unes restes insignificants del que va ser la seva façana, el buit de l’espai que ocupava i la mostra física de com el pas del temps està esborrant les poques restes que ens queda.

 Però, per què es pot considerar important aquella casa?

L'urbanisme de Sants, en tota la seva extensió, té un component important: els seus conjunts urbans. Construccions que ens arrelen a la memòria històrica, cultural i sobretot social del nostre barri. La suma de tots aquests elements materialitzats en diverses construccions és el que anomenem patrimoni arquitectònic. Els edificis inscrits dins del Patrimoni Arquitectònic gaudeixen de diferents nivells de protecció segons la seva importància històrica-artística i dels seus elements ornamentals. La casa del Mossèn estava protegida com a Bé d’Interés documental. (Nivell D). Aquest nivell de protecció és el més baix de tot el catàleg, ja que per les seves característiques només és necessari conservar la documentació referent. 

Diu la carta Europea del Patrimoni Arquitectònic que “cada generació dóna una interpretació diferent del passat i s'extreu d'ell idees noves. Aquest capital s'ha anat construint durant segles: la destrucció de qualsevol dels seus valors acumulats ens empobreix i cap creació nova, per bona que sigui, compensarà la pèrdua.” Ja des de ben jove, Mossèn Pere Oliveras va ser un fervent defensor del patrimoni santsenc i això es va poder percebre en la seva voluntat per conservar casa seva i la del costat, ja que entenia que eren de les darreres que quedaven d'aquella època al barri. Mossèn Pere no estava errat. L’evolució arquitectònica de la carretera de Sants, i sobretot, de l’entorn més proper a la finca, van fer que els elements arquitectònics de la seva façana acabessin destacant per la seva singularitat. 

La seva vinculació familiar amb la l’edifici i la seva vocació d’ajudar als pobres va fer que acabés exercint les tasques de la seva associació OFORS allà mateix. D’aquesta manera, va anar teixint sense ser del tot conscient un valor que va més enllà dels elements històric-artístic; el valor social. La imatge de Pere Oliveras com el Mossèn dels pobres quedarà, per sempre més, vinculada a aquella casa i  la nostra memòria col•lectiva.

 No va ser fins mesos després de la mort del Mossèn, el 2007, quan per decret eclesiàstic es va dissoldre l’associació OFORS. L’article 10 dels seus estatuts van legitimar que Càritas Diocesana de Barcelona fos el propietari actual. Cinc anys més tard, sense previ avís, l’administració atorgava a Càritas la llicència d’enderrocament, fent desaparèixer esgrafiats, baranes, frisos, motllures, i amb ells, un valor que va més enllà del sentimentalisme que alguns polítics atorguen de forma exclusiva al patrimoni. Només les imatges, els documents i alguns testimonis recordaran el que hi havia en aquell solar tapiat al núm. 214 de carretera de Sants. 

Marta Sánchez Natera

La font de la plaça Ibèria

Al darrer post feia una petita ruta per l'antic Sants seguint el carrer Sant Crist. Un dels punts on vaig aturar-me fou la plaça Ibèria, un dels pocs indrets del barri que encara, com a mínim fins al moment, manté l'ambient de l'antic poble de Sants.

Sobre aquesta plaça Josep M. Vilarrubia i Estrany, el gran historiador de la història local de Sants, va escriure:

"Popularment és coneguda com a plaça del Violí. N'hi ha dues versions, una explicada per Maria Peyrón de Llorens, que ens ha dit que aquest instrument era tocat els diumenges i els dies de festa per entretenir la gent que anava a berenar a aquest indret. L'altra, assegura que era tocat per un ceguet, que així recollia alguns diner per poder viure"

Som molts els que agraïm poder trobar llocs que encara ens recorden d'on venim, espais que encara conserven una mica de l'ambient del poble que va ser Sants. Fins i tot molts aliens al nostre barri han sabut captar aquest ambient de la plaça Ibèria, convertint-la diversos cops en plató de cinema.

Recentment, enmig de les obres que s'estan duent a terme a tota la zona, la font d'aquesta plaça va apareixer totalment destrossada, segons la versió oficial pel xoc d'un vehicle. Som molts els veïns del barri que esperem que la font de la plaça Ibèria sigui restaurada i torni a ocupar l'espai que li correspon. Us adjunto una de les fotos que m'ha fet arribar Raül Guillén Capella. Si voleu més informació sobre la font de la plaça Ibèria o voleu saber el seu futur podeu preguntar al responsables de les fonts de Barcelona a la web: http://www.bcn.es/fonts/