La insurrecció de desembre de 1933

L’arribada de la Segona República prometia reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars i havia generat moltes expectatives entre els sectors populars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordres religioses, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de que disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp. 

L’exposició del 29 a Barcelona havia creat una falsa realitat, una bombolla. Mentre la crisi anava saltant de país en país a Barcelona les obres monumentals i la crida que aquestes van significar van fer que milers d’obrers vinguessin a treballar a la ciutat. Les condicions laborals eren duríssimes i els sous miserables, però la situació encara va empitjorar quan les obres van acabar i gran part d’aquests nouvinguts a la ciutat es van trobar a la indigència. 

Al Sindicat de la Construcció de la CNT, un dels sectors més afectats per la crisi, es va promoure un Comitè de Defensa Econòmica el mateix dia que es celebraven les eleccions del 14 d’abril del 1931. Com explica Manel Aisa, el primer de Maig els cenetistes, després d’un míting multitudinari, van voler fer arribar els acords presos a Francesc Macià però van ser rebuts a trets amb una repressió que no havia canviat.

Els preus dels lloguers a la ciutat s’havien incrementat de tal manera que en aquells moments significaven un 80% del total del sou dels obrers. Una situació insostenible que va esclatar en una vaga de lloguers a la que es van sumar milers de persones amb l’objectiu d’aconseguir una reducció en un 40% dels preus de lloguer i la gratuïtat dels habitatges per tota la gent que era a l’atur. 

En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com tot i l’arribada de la República, la repressió seguia. Des de l'òptica anarquista la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors. Figures com les dels “presos governatius” gent detinguda i retinguda sense causes concretes no van desaparèixer. Un fet que va desencadenar en una vaga de fam entre 51 militants de la CNT que es troben presos a la Model. 

El mateix juliol de 1931 va haver de fer front a important vaga, la de la Telefònica, una empresa que llavors era propietat de la multinacional American Telephone and Telegraph Company. La CNT va impulsar una vaga que va tenir un fort impacte a Barcelona i Sevilla, però que amb el boicot de la UGT va tindre uns resultats desiguals a la restat de l'estat. A totes dues ciutat el conflicte va agafar força esdevenint vaga general i a la capital andalusa l'estat fins i tot va arribar a declarar l'estat de guerra. El desencís generalitzat amb les esperances que s’havien situat a la República van anar abonant moviments insurreccionalistes com la Revolta de l'Alt Llobregat del gener del 1932 o la Insurrecció anarquista de gener del 1933, marcada per la matança de Casas Viejas.

Enmig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va testimoniar un fet quotidià. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que de fet serà el precedent directe de l’alçament feixista de la Guerra Civil, però que encara es repetiria una vegada més el mateix any. 

El 19 de novembre s’havien convocant les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts, les primeres en les quals hi va haver sufragi universal a Espanya. Mentre això passava, a Barcelona els transports es trobaven en vaga i, després del trencament de les negociacions, l'autoritat havia tancat els sindicats i havia omplert els tramvies d’agents de l’escola de policies per fer els serveis dels tramviaires. 

A les eleccions les forces de l’esquerra: republicans, socialistes i comunistes, que fins llavors havien anat de la mà, van presentar llistes separades. Quan es va conèixer el resultat de la primera volta de les eleccions, que donava la victòria a les dretes, en un ple nacional de la CNT a Saragossa el 26 de Novembre, es va designar un comitè encarregat d’organitzar la insurrecció. Entre les figures presents al comitè s’hi trobaven, entre d’altres Durruti o Joaquin Ascaso. Figures de l'anarquisme més combatiu que en aquells anys s'estaven convertint en els enemics públics número ú de les classes dirigents i, conseqüentment, en herois de grans sectors del moviment obrer.

Després de la segona volta, quinze dies més tard, es va confirmar la victòria de les dretes. El Partit Radical de Lerroux governaria amb el la filofeixista CEDA de Gil-Robles. En aquest context va arribar el divendres 8 de desembre, la seva sessió inaugural del Parlament. Arreu de l’estat es preparava una revolta que tindria especialment força a l’Aragó i la Rioja, però que també es deixaria sentir a Lleó, Extremadura i Catalunya. Hospitalet, la Bordeta i Sants van ser un dels seus escenaris d’aquests enfrontaments. De fet la insurrecció ja era esperada per la policia que va realitzar un enorme desplegament a la ciutat detenint a dirigents obrers com Durruti.

La nit del 8 de desembre uns dos-cents milicians armats es van reunir al carrer Baró de Maldà, dividint-se en grups. Un grup es va fer fort a la Tinença d’Alcaldia de Santa Eulàlia, un altre va assaltar el Mercat i un tercer que es va dirigir als Burots, a la Riera Blanca. L’Hospitalet s'estava convertint en un dels principals escenaris de la revolta. Els enfrontaments amb la Guàrdia Civil, els incendis i els tiroteigs van seguir estenent-se per tota la ciutat. Tot i que l'alacalde va intentar donar la veu d'alarma, segons sembla, es van trobar que les línies telefòniques havien estat tallades.

A la Torrassa van esclatar diverses bombes a la central elèctrica que van deixar sense llum el barri i també el de Santa Eulàlia. La Cambra de la propietat va ser assaltada i els aldarulls van continuar fins al 12 de desembre.

A Santa Eulàlia es van aixecar barricades al burot. Aquesta era l’oficina que es situava al límit entre poblacions, on els funcionaris municipals cobraven drets d’entrada a certes mercaderies. A Santa Eulàlia, els burots se situaven a l’encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, en el límit entre l’Hospitalet i Barcelona. En els tiroteigs va morir un dels funcionaris dels burots. 

Els insurrectes ocupen la Tinença d’Alcaldia, hissant una bandera roja i proclamant el comunisme llibertari. Els enfrontaments van seguir al mercat, on es cremaran diverses barraques. També exploten diverses bombes, entre d’altres a la fàbrica Escorça. A l’estació del metro de Santa Eulàlia, en un xoc amb la Guàrdia Civil moren dos anarquistes.

El matí del 9 davant la situació els obrers de l’Espanya Industrial abandonen la feina i els enfrontaments que fins llavors havien tingut lloc a Hospitalet es reprodueixen a Sants on també hi haurà tiroteigs i esclats de bombes. També s’intentarà cremar les Cotxeres de Sants. Recordem que la ciutat es trobava en una vaga de tramvies i que el servei havia estat militaritzat. 

Barricada a la carretera de Sants durant la Insurrecció de 1933

El dia 11 els enfrontaments segueixen a Sants on la Guàrdia Civil fins i tot es veurà obligada a refugiar-se a l’Alcaldia i on, de nou, situaran metralladores a la plaça d’Espanya. El trànsit serà restringit i el governador civil emetrà un ban pel qual no es permetran grups de dos persones o més per les nits. De Sants a Cornellà, segons els informes de la policia tots els comerços es troben tancats i el dia 12 l’alcalde del Prat demana auxili a la Policia ja que des de l’Hospitalet s’estan organitzant milicians per anar a alliberar els milicians detinguts a aquesta població. 

Però finalment la revolta insurreccionalista va quedar sufocada i va començar la repressió de la mateixa. Els barris de l’Hospitalet van ser ocupats militarment i registrats locals, cases i bars. A Santa Eulàlia es van realitzar nou detencions, incautant-se armes, municions i bombes. La CNT va sortir d’aquest intent revolucionari amb fortes divisions internes. Dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar-ne la FAI. Òrgans d’expressió com Solidaridad Obrera van estar prohibits durant 120 dies.

Però la història sovint és terca. Quan el 19 de Juliol de 1936, l'exèrcit es va aixecar contra la República a Barcelona, de nou, un dels punts que a la ciutat els sollevats van intentar controlar primer va ser la plaça d’Espanya, per controlar els milicians d’Hostafrancs, Sants i de l’Hospitalet. 

Per saber-ne més:

L'any 2013 des de la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes es van organitzar unes jornades per explicar la insurrecció de 1933. 

En aquest context es va fer una exposició i una xerrada a la que vaig tindre el plaer de participar conjuntament amb Manel Aisa. Adjunto el vídeo

Antiquari: Insurrecció a la Bordeta 

Antiquari: Insurrecció a la Bordeta, Desembre 1933

Article Wikipedia: Insurrección anarquista diciembre de 1933

https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/04/13/%c2%bfla-torrassa-1933/

Hemeroteca

Solidaridad Obrera (03/12/1933)

Mundo Gráfico, Los Misterios de la FAI. Nuevos Paisajes Urbanos (17/01/1934)

Jornades de memòria a Santa Eulàlia

Aquest cap de setmana l'Assemblea Llibertària de Santa Eulàlia organitza unes jornades de memòria històrica on tonc el plaer de participar amb una xerrada sobre la Insurrecció de la Bordeta de 1933. 

Us adjunto el programa d'actes. 

El segon abans de la insurrecció

De vegades els historiadors expliquem els fets del passat com un seguit d’episodis independents, o fent ús de màximes que generalitzen. Però no cal ser taoista per adonar-se que tots els fets estan més relacionats del que aparenten i que la història que s’explica, la recreació d’un moment passat, sempre és menys complexa que el que va ser el propi moment.

El 19 de novembre de 1933 es van celebrar les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts, les primeres en les quals hi va haver sufragi universal a Espanya. Després de la segona volta, quinze dies més tard, es va confirmar la victòria de les dretes.

El primer govern republicà havia iniciat un ampli programa de reformes polítiques, socials, territorials, agraries i de l’estament militar. Però els grups de poder, que veien perillar la seva posició privilegiada, es van resistir. Els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordres religioses, l’esglesia i els militars africanistes van moure totes les tecles de que disposaven, que no eren poques.

La República també havia generat moltes espectatives entre els sectors populars amb les seves reformes, però moltes d’aquestes no van reeixir. I per acabar-ho d’adobar el crak del 29 va fer augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp, ja que els jornalers no podien emigrar.

Davant d’aquesta situació organitzacions anarquistes com la CNT i la FAI, que van seguir sent reprimides amb duressa, van de fensar l’abstenció a les eleccions. Per a ells la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors. A les eleccions les forces de l’esquerra: republicans, socialistes i comunistes, que fins llavors havien anat de la mà, també van presentar llistes separades, facilitant la victòria de la dreta.

A Barcelona, una setmana abans de la sessió inaugural del Parlament, ja es vivia una situació tensa. Els transports eren en vaga i després del trencament de les negociacions la policia havia tancat els sindicats i havia omplert els tramvies d’agents de l’escola de policies per fer els serveis dels tramviaires. La plaça Espanya va estar ocupada per les metralladores de la Guàrdia Civil, tement els moviments als barris obrers.

Vaga de transports a la plaça d'Espanya (Fons Brangulí)

I va ser en aquest context quan arribà el divendres 8 de desembre, la seva sessió inaugural del Parlament. Arreu de l’estat es preparava una revolta que tindria a Hospitalet i la Bordeta un dels seus escenaris.

De Collblanc als camps d'extermini

Molt sovint els nostres noms responen al criteri, podríem dir fonètic, dels nostres pares. Ens diem com ens diem perquè a la nostra mare o al nostre pare els agradava aquest nom. Però de vegades fins i tot els noms amaguen històries molt importants per a les famílies. Històries que es volen recordar però sobre les quals, de vegades, durant molt de temps no es va poder parlar.

El meu pare, de qui ja us he parlat en d’altres ocasions a causa de la seva militància veïnal, es deia Eugeni, i com veureu, el seu nom no va respondre a cap casualitat.

La meva família paterna sempre havien viscut al barri, entre Hostafrancs, on va néixer la meva àvia, i Collblanc, on va néixer el meu pare. Amb la guerra el germà petit de la meva àvia, Eugeni Querol Puyo, que havia nascut el 1916 i tenia per tant vint anys, va marxar a lluitar al front com a voluntari. L’any 1938 va assolir el grau de tinent com a recompensa per la seva distingida actuació a la 224 Brigada Mixta de la 60a Divisió, unitat que entre d’altres campanyes va participar a la Batalla de l’Ebre.

Eugeni Querol Puyo

Amb la derrota republicana l’Eugeni es va veure obligat a marxar a l’exili. La seva graduació i el fet de ser voluntari l’haurien condemnat a mort de manera automàtica en cas de caure en mans feixistes. Però França, el país de la Llibertat, de la Igualtat i de la Fraternitat, no va oferir gaires millors perspectives als republicans i els rebé com a bestiar a camps de refugiats construïts en molts casos sobre la sorra de les platges, en condicions inhumanes, separant a més homes i dones. Molts hi van morir.

Fins aquí la història que ens havia arribat, en boca de la meva àvia, quan jo era petit. Alguns anys més tard els van notificar la seva mort sense confirmar ni on ni quan ni de quina manera havia mort. La meva àvia ho va acceptar i es va vestir de dol, però la seva mare li va prohibir dient-li que si no havia vist al seu fill mort ella no es vestiria de negre. La meva àvia va decidir que si no mantenia el dol pel seu germà no ho faria per ningú més, i així ho va fer. I aquesta història es va quedar així fins que fa uns dies vaig descobrir, com sempre per casualitat, el seu final, o com a mínim una part d’aquest, un final que es va produir molt lluny de la Catalunya nord.

Camp de refugiats  d'Argelers.

L’any 1939 França va crear les Companyies de Treballadors Estrangers com una alternativa al servei militar francès, a les quals es van apuntar, en un principi voluntàriament 20.000 milicians. Però amb l’inici de la Segona Guerra Mundial el govern francès va decidir oferir tres opcions als refugiats: tornar a l’Estat espanyol de Franco, que en molts casos significaria la mort i en la resta anys de treballs forçosos; allistar-se a la Legió Estrangera, que significava convertir-se en carn de canó de l’avantguarda de l’exercit francès o bé anar a les companyies de treballadors a reforçar la línia Maginot, l’obra defensiva que havia d’impedir la invasió alemanya i que va ser un fracàs estrepitós.

Eugeni Querol Puyo es va integrar en aquestes companyies i va estar treballant fins que el juny de 1940 va ser capturat a Saint-Dié-des-Voges. Sols un més abans naixia el meu pare i rebia el seu nom. Llavors va ser portat a l’Stalag V-D, un camp de presoners de guerra a Estrasburg, al qual molts presoners arribaren caminant. Allà se li va assignar la matrícula 3.276, el primer dels molts números que substituirien el seu nom.

L’onze de desembre de 1940 va sortir d’aquest camp en un comboi que transportava 846 republicans cap als camps d’extermini de Mathausen, Gusen i Hartheim. De tots aquests en moririen 499. Viatjaren durant tres dies en trens, generalment de bestiar, tancats sense aigua i quasi sense aire, separats de les seves famílies.

Van arribar a Mauthausen el 13 de desembre a la una i mitja de la matinada enmig d’una forta nevada i foren trets dels trens. Com a rebuda les mossegades dels gossos i els cops de culata dels SS, que remataven als que queien.

Eugeni Querol Puyo va ser matriculat a Mathausen amb el número 5166, però no va ser aquest l’escenari final de la seva vida. El 21 de novembre de 1941 va ser traslladat al camp annex de Gusen, fent el camí a peu. Aquí la seva matrícula va ser la 14.657.

Gusen era considerat el camp final, on els presoners feien les tasques més dures i on les condicions de vida eren pitjors, era el lloc al que anaven a parar els presoners que els nazis ja no consideraven productius, els malalts i els febles, per matar-los i fer lloc a Mauthausen.

Treball al camp de Gusen

I a Gusen va ser on els nazis finalment van acabar amb la seva vida el 24 de gener de 1942. L’Eugeni tenia sols vint-i-sis anys, dels quals havia passat sis lluitant contra el feixisme primer i després patint-lo. Els morts al camp eren incinerats o enterrats sense més referència que el seu número de matrícula. A Sants però, el meu pare, amb el seu nom en va recordar la memòria.

Moltes gràcies a l'Amical de Mauthausen i al Centre d'Estudis de l'Hospitalet pel seu suport en aquesta cerca.

Us recomano el llibre L'Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista realitzat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet, gràcies al qual he descobert aquesta història que m'és tant propera.

Els "murcianos" (tercera part)

De Memòria de Sants

(llegiu la primera part i la segona part)

Als anys vint la construcció del metro i l’Exposició Internacional de 1929 va fer que hi hagués molta feina per als nouvinguts provinents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d’explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de la sequera i de les males collites. Però passat aquest moment de gran creixement de la ciutat molts d’aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent industria oferia més possibilitats que l’horta murciana molts van decidir quedar-s’hi. Cal pensar que, a més, en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d’altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d’ells, que havien treballat aixecant el recinte de l’Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D’altres, com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construint gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van apareixer llavors els “callejones” que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d’aquestes per a la qual no ha estat suficient l’abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspón un –diguem-ne per entendre’ns- water i un safareig, perennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests “murcianos” que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d’on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l’Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l’Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l’any 1931.

Descrits als diaris com “una plaga”, com un “exercit de pidolaires” o com una “inundació” ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un “cordó sanitari” al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluntaries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la miseria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la Propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com “la petita Múrcia”, amb una població d’uns 20.000 murcians, del total de 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i de l’anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l’entrada al barri que hi deia “Catalunya termina aquí! Aquí empieza Múrcia!”

Però el cas és que la gran majoria d’aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d’acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l’eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crónica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Italia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España") les xarxes de confidents que des de l’estranger informaven als franquistes dels moviments dels exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme,

Però la memòria és feble, i tristament, 70 anys més tard molts fills i nets d’aquells murcians tornen a reproduir els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d’uns nous “murcianos”. Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l’Hospitalet.

Si voleu més informació us recomano que mireu la pàgina web de l'exposició del MUHBA: Barraques, la ciutat informal on trobareu un planol amb algunes de les zones de barraques de Barcelona i molta més informació i imatges.

"Els murcianos" (segona part)

De Memòria de Sants

(llegiu la primera part)

Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l’estat espanyol s’havia beneficiat del fet que les grans potencies europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l’exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l’exportació. A l’horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emigrar cap a Amèrica, marxant des del port d’Aguilas sense cap típus de documentació. Però aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven en tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se’ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca, van arribar en automnibùs, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L’any 1927 uns germans murcians del poble d’Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava el transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir quinze vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d’obra barata.

El periodista Carles Sentís va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca “Vint-i-vuit hores en transmiserià”, on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bacteria que encara avui és la principal causant de ceguera, o fent descripcions d’aquests com si es tractès d’una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d’analfabets, però l’explicació d’aquest fet l’hauriem de buscar en la pésima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessaries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista mirador els podeu descarregar als següents enllaços:

Mirador 196

Mirador 197

Mirador 198

Mirador 201

Els "murcianos" (primera part)

A les darreres eleccions municipals, molts ens hem sorprès per l’augment del vot basat en la xenofobia. Amb uns arguments barroers, demagogics i falsos uns antics feixistes, reconvertits a demòcrates, han instigat l’odi a l’altre, al diferent, buscant culpables propers a una crisi que s’ha generat en esferes més altes que els nostres carrers.

Podriem entrar en disquisicions de caire més aviat filosófic. Qui pot distingir entre un nosaltres i un ells? I segons quin criteri? Al meu entendre dividint a la gent es pot iniciar una espiral en la que al final la distinció no sigui entre nosaltres i ells, sinó entre jo i la resta del món. I dividir mai fa més forta a la gent, al contrari, l’afebleix,

Tots els que vivim a Sants som fruit de les migracions. O de les actuals, vingudes de tots els origens possibles, o de les dels anys 50, 60 o 70, d’Andalusia, Aragó, Galicia, Castella, Extremadura... o de les del final del segle XIX o de principis del segle XX, provinents primer Catalunya i de la Franja d’Aragó i posteriorment de Murcia. La prova més clara és constatar que la població de Sants fa dos-cents anys només la formaven 436 habitants.

L’arribada de les grans industries: El Vapor Vell (1846), la España Industrial (1849), Can Batlló (1878) i Serra i Balet (1912), entre d’altres, va fer que la població en pocs anys es multipliques amb els obrers que venien amb les fàbriques de l’interior de la ciutat i amb gent que vinguda de totes les comarques catalanes.

L’any 1897 Barcelona s’annexaria els pobles del pla i Sants es convertiria en un barri obrer de la periferia d’aquesta gran ciutat, però la influencia de la ciutat que creixia seguint les quadrícules de Cerdà, es va notar molt abans del Decret d’Agregació. Una fita important que cal destacar és l’Exposició Universal de 1888 amb que polítics i industrials van voler situar la capital catalana al mapa del món. A partir d’aquest moment Barcelona va iniciar un procès de creixement a batzegades, supeditat a grans projectes, el segón dels quals és el que serveix d’escenari a aquest relat, l’Exposició Universal de 1929.

La Barcelona de l’Eixample, que mutiplicava el terreny edificat de l’antiga ciutat, de les exposicions i del metro necessitava una ingent quantitat de mà d’obra, una gent que en gran part, a partir de les obres preparatories de l’Exposció de 1929 va arribar de Murcia. Molts dels obrers que construien aquesta ciutat anaven a viure a les barraques de Montjuïc i, entre els murcianos, molts van anar a la Collblanc i a la Torrassa, fins al punt que aquest darrer barri era conegut com “la petita Murcia”.

De Memòria de Sants

Gràfic realitzat amb les dades del llibre "Catalunya Contemporanea (1900-1936) de l'historiador Albert Balcells.

La història del Cementiri de Sants a Com Ràdio

Avui he participat al progama de ràdio Extraradi, de Com Ràdio, on en Dani Cortijo, creador del bloc Altres Barcelones, realitza una secció fixa parlant sobre la història local.

Al programa d'avui hem repasat la història del Cementiri de Sants, que, tot i ser el cementiri del municipi de Sants es troba al terme municipal de l'Hospitalet. Escoltant la crónica podreu descobrir el motiu d'aquesta ubicació i moltes altres històries i curiositats.

El programa, que s'emet cada tarda de 16 a 19 hores i està presentat per Olga Vallejo, el podreu escoltar per ràdio o bé per internet a la pàgina de l'emissora.

Si voleu escoltar el programa d'avui feu clic aqui:

Escoltar el programa

El cementiri de Sants

Poca gent sap que bastant més enllà de la Riera Blanca, en ple municipi d'Hospitalet de Llobregat, hi ha un paratge que, a efectes legals i també per la seva història, es pot considerar part de Sants. Estic parlant del Cementiri de Sants, que per a tots aquells curiosos que el vulguin visitar el poden trobar al carrer Terra Alta sense número del veí barri de Collblanc La història i la situació peculiar d'aquest recinte ha fet que aquest mes em decidis a parlar-ne, doncs tot sovint he descobert santsencs, d'aquells que hom diria de tota la vida, que desconeixien per complert la seva existència. I crec que certament, tot i els tabús que sovint es tenen respecte a aquests temes, és un lloc que val la pena coneixer.

Originalment, com era natural, el Cementiri de Sants era ubicat al costat de la Parròquia de Santa Maria de Sants, al petit turó que s'aixecava sobre la resta del municipi. Però Sants començava el seu creixement, l'arribada dels grans vapors era propera. Així doncs, quan les autoritats van ordenar que els cementiris fossin edificats lluny de l'espai habitat l'únic espai disponible dintre del municipi era a la Marina, però els metges de l'època van considerar l'espai com a terreny insà. Per la qual cosa es va decidir edificar el nou cementiri a uns terrenys coneguts com La Coveta al proper municipi d'Hospitalet. El municipi santsenc va comprar els terrenys on s'edificaria el nou cementiri, per la qual cosa va passar a ésser terreny gestionat per Sants, i amb la posterior agregació per Barcelona.

L'obra del nou cementiri fou encarregada a Jaume Gustà i Bondia, arquitecte que posteriorment participaria a l'Exposició Universal del 1888 i que també fou l'autor de l'actual seu del Districte. Finalment l'edifici fou inaugurat l'any 1880, i ben aviat el Cementiri de Sants es va destacar pel fervor que els petit burgesos i comerciants santsencs van voler impregnar a les seves tombes i mausoleus. Calia entrar a la gloria ostentant catalanitat i riquesa, com diu la dita, sent els més rics del Cementiri.

Panteó Urrutia del Cementiri de Sants, fons El3.cat

L'espai on hi havia l'antic cementiri del municipi, al costat de la Parròquia de Santa Maria de Sants va ser ocupat per les Cotxeres del tramvia. Com a curiositat es comenta que a l’época en que va començar a funcionar com a cotxeres, especialment els dies de forta pluja, encara apareixien, de tant en tant, ossos humans, amb el conseqüent espant dels viatgers que esperaven la sortida del tramvia.