Resseguir les parets dels antics carrerons de vegades dona sorpreses. Unes lletres que resisteixen a esborrar-se poden ser el petit fil del qual, si es va estirant amb cura, et pot portar a una gran història. D’altres cops però el fil sembla embolicar-se cada cop més o, simplement, es talla.
En el número 75 del carrer de Sagunt, l’antic carrer de Sant Pere, sobre l’arc de la porta es pot llegir: Salida al cinematógrafo. Un missatge molt explícit que, d’altra banda, des de fa temps em té en un atzucac. Sembla clar que, en aquell local de Sagunt en algun moment va funcionar un cinematògraf, no cal ser un Holmes per pensar-ho. Però quan? En quines circumstàncies va funcionar? I qui el va impulsar? El cert és que no he aconseguit trobar cap més referència.
Restes de la pintada "Salida al Cinematógrafo" al carrer de Sagunt
Fent cerca a les hemeroteques virtuals es pot trobar un anunci a El Diluvio del 17 de novembre del 1904 on es ven la botiga de comestibles que, en aquell moment hi havia en aquell mateix local, però res sobre cap cinematògraf. Tanmateix, tot i que la memòria d’aquest espai sembla haver-se difuminat, les lletres persisteixen, sent un petit paisatge que caldria protegir. Però sense més informació només queda especular per intentar trobar alguna teoria plausible. Us en llenço 3, sobre les quals intentaré apuntar pros i contras i cadascú que faci les seves teories.
La primera d’elles em va sorgir llegint el llibre de l’Abans de Sants, realitzat per l’Albert Torras a l’Editorial F2, en veure una espectacular fotografia dels anys trenta del fons de la Núria Feliu Mestres, on es pot veure posant als membres del Club Cinèfil Sants. Un club d’amics, aficionats al cinema, que es dedicaven a enregistrar pel·lícules amateurs, així com a fer projeccions, pel que sembla les primeres amb so al barri, a ateneus, cooperatives, envelats… Podrien ser ells qui en algun moment haguessin convertit aquell local en un cinematògraf? No ho sabem, el cert és que no he trobat gaire més informació sobre el Club que permetin afirmar-ho.
La segona teoria apunta a la gran figura del cinema santsenc i català, Fructuós Gelabert i Badiella, qui fou pioner del cinema a casa nostra. Gràcies a la memòria del propi cineasta, sabem que, en una data que balla, a finals del segle XIX, durant la Festa Major de Sants, Gelabert va muntar el seu cinematògraf amb el qual podia enregistrar i també projectar, per presentar alguns dels seus films.
Podria ser que aquesta pintada marqui el lloc exacte on fa més de 125 anys, es va poder veure una pel·lícula enregistrada a l’estat? Podria ser… però Gelabert, molts anys més tard, l’any 1940 al número 1 de la revista Primera Plana, en un article on ell mateix es volia reivindicar com a pioner, recordava que la projecció es va fer en un envelat a un pati d’unes cases ja desaparegudes. El carrer de Sagunt no està lluny de la plaça Màlaga, l’espai on tenien lloc gran part de les activitats de la Festa Major en aquells anys, però tampoc està a tocar i la referència és a unes cases ja desaparegudes, així que podria ser que el pati on es va muntar l’envelat fos el de la casa Santomà, edifici que va ser incendiat durant la revolució social que va prosseguir el cop d’estat del 36.
Així doncs… Quina és la tercera opció? No deixem a Gelabert, però anem fins al 1902, quan el cineasta va enregistrar un altre film a Sants, actualment el més antic dels que es conserven. Es tracta de “La procesión de las hijas de Maria” una processó que, sortint de Santa Maria de Sants, justament baixava pel carrer de Sagunt. Una ubicació que fins fa poc havia estat mal identificada, confonent-la amb el carrer de Rossend Arús, fins que ens vàrem adonar que, quan es pot veure el vídeo en una qualitat alta, per a un santsenca l’enquadrament és molt clar, és el carrer de Sagunt. Per si existís algun dubte, buscant a les hemeroteques virtuals es pot trobar el recorregut que feia la processó de les filles de Maria: Olzinelles, Sagunt, Finlàndia, Fernández Duró, Sants, Plaça de Víctor Balaguer, Torredembarra, Cerdanyola, Rajolers, Galileu, Pare Gallifa (actual Melcior de Palau), Vallespir, Valladolid, Galileu, Olzinelles i Santa Maria de Sants de nou.
Sent així, i tenint en compte que Gelabert va enregistrar aproximadament des d’aquell punt, podria ser que muntessin el cinematògraf en algun local del mateix carrer després per tal que les nenes assistents a la processó es poguessin veure conjuntament amb la resta de familiars, veïns i veïnes? No seria estrany, de fet sabem que de la primera projecció, quan es va passar el film dels treballadors i treballadores de l’Espanya Industrial aquests pagaven una vegada i una altra el tiquet de la sessió per tornar-se a veure. Com a mínim és una coincidència important però tampoc hi podem posar la mà al foc. En fi, que hi farem, tenim una seqüència perfecta… però ens falta el fotograma clau.
En qualsevol cas aquesta pintada ens deixa una traça d’un moment històric, l’arrencada del cinema, de quan els Lumiere començaren a fer les seves projeccions a la ciutat i quan pioners com Gelabert van ser capaços de replicar l’aparell per fer-ne les seves, quan l’invent, encara més com un element de fira, omplia envelats, barraquetes o petits locals de botigues. Per tot això crec que bé valdria la pena que aquesta pintada fos inclosa al Catàleg de Petits Paisatges que elabora Paisatge Urbà i d’aquesta manera garantir-ne la seva protecció.
Sembla que fer coses en comunitat, en els temps que corren, és una cosa estranya. Cada cop més treballem en la soledat de casa i, en gran part, gaudim del lleure també en soledat, a casa, davant d’una pantalla, consumint continguts amb la compulsió que requereix una industria cultural que cada cop és més indústria i menys cultural. La decadència dels cinemes és un bon termòmetre de tot això.
Les grans sales tanquen deixant pas a aparcaments, supermercats o espais d’experiències sensitives tecnològiques, d’aquelles projeccions espectaculars que submergeixen fascinant i aportant material per a les nostres xarxes socials, però que sovint ens fan perdre el relat, tornant a l’origen de tot plegat, a les persones que fa milers d’anys es fascinaven a l’entorn d’un foc contemplant les flames. Amb l’única excepció que fins i tot allà, a l’entorn d’aquelles fogueres els nostres avantpassats es van començar a explicar les històries que van anar creant comunitat i ara, enmig d’aquests espectacles de llums i colors els relats o se’ns perden o no són els nostres, sinó un llistat d’experiències per fer check.
En fi, descarregada ja la dosi de melangia habitual al bloc, em puc centrar en una petita història que ens ha deixat rastre d’aquest món que s’apaga i que, tot i això, com si d’una metàfora es tractés, ens parla de la resiliència de la memòria i dels petits patrimonis de barri. A l’octubre de 1965 el Cinema Albeniz, situat entre el Mercat de Sants i les vies del tren, tancava les seves portes per esdevenir un aparcament a la planta baixa i un gimnàs, on s’entrenaven boxejadors, a la primera planta.
El Cinema Albèniz l'any 1967 Foto: Jaume Peris i Xanco Fons: AMDS-UEC
Els cotxes, entrant fins al moll de l’os del barri i un espectacle consistent en donar-se de bufetades són un bon exemple del que era el Sants del desarrollisme on, sense anar més lluny, només cinc anys més tard, el regidor franquista de la barriada acabaria sent, Vicenç Febrer, un exboxejador amb un negoci d'automòbils i, més important encara, amb un lleó, anomenat Vicentet, vingut d’Angola, que passejava amunt i avall pel carrer del Vallespir.
Poc temps després però, l’antic edifici del cinema va acabar anat a terra per veure’s substituït per un enorme bloc d'habitatges. Com va passar això a un terreny que hauria d’estar marcat com a “equipament”? El cert és que ho desconec, però sospito que a l’equació hi intervé una altra de les tradicions desarrollistes, l’especulació. En ple Porciolisme, quan qualsevol metre quadrat podia ser bo per especular, sense importar que allò impliqués o esguerrar un edifici o disparar la densitat de població d’alguns barris. Així doncs el cinema va desaparèixer.
Només va quedar el record de l'Albèniz, cinema que en realitat tots els santsencs i santsenques coneixien amb el nom de Manelic, ja que aquest va ser el nom original amb que el cinema es va crear l’any 1930 sobre el terreny on antigament hi havia hagut el velòdrom del Cubell, nom massa català pel Franquisme amb, a més a més, una referència a Angel Guimerà, així que l’any 1939 li van canviar el nom a Albeniz. Les pel·lícules d’aquesta sala es compartien amb d’altres sales del barri, com l’Arenas, l’Alborada o el Gayarre. Com totes aquestes sales el Manelic també va ser escenari polític als anys 30, quan mítings i assemblees omplien cinemes.
La sala, preparada per a 500 persones era, eminentment, un cinema popular, dels de sessió doble, de reestrena, i una audiencia que acudia amb entrepans, cacauets i ampolles de gasosa, que sovint rodolaven avall. Com a curiositat dir-vos que la memòria del Manelic no només és viva entre la gent que hi va a veure films, sovint intentant no donar molta importància a la coordinació entre els diàlegs i les imatge, sinó que el seu entorn, l’espai a tocar de les vies on durant les festes s’hi muntava l’envelat, també va esdevenir un dels inquietants escenaris de la novel·la l’assassí del Tirant, obra de Jordi Fernando Aloy.
Però realment la picota va acabar amb tota la memòria del cinema? Doncs com ens deia l’Albert Uderzo a cada inici de les Aventures d’Astèrix… Tota? No! Una petita llum resisteix ara i sempre al pas inexorable de l’apisonadora del progrés. Si resseguiu la paret del lloc on hi havia hagut el Manelic, a l’edifici contigu, just on hi hauria la mitgera, trobareu una peça metàl·lica.
Es dona la circumstància que per aquest punt passo cada dia unes quatre vegades, anant i venint de la feina i un d’aquests cops aquesta petita peça em va cridar l'atenció. Què era allò? Quina funció tenia? Era una campana? Fins que un dia vaig trobar la fotografia que va resoldre aquest petit misteri, donant l’explicació. Aquella peça metàl·lica era la darrera supervivent de la memòria de la memòria del cinema. Oblidada i descontextualitzada, sí, però mantenint la memòria d’una de les moltes sales de cinema que va tenir el nostre barri.
Detall de la darrera llum del cinema Manelic
Per saber-ne més:
Llibres
Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Temporae, 2013. Barcelona
Us proposo un petit experiment. És probable que algun cop us hagin parlat de les Bases de Manresa, moment que s’ha pres com a constitutiu del catalanisme polític. Com a mínim si sou de la generació que va estudiar als anys 80 i 90 era un tema que es tractava dins del currículum acadèmic i també era una referència habitual a les produccions televisives de temàtica històrica de TV3, com per exemple a Història de Catalunya, la sèrie de dibuixos animats del Dragui, aquell drac de color rosa que anava resseguint els principals episodis de la nostra història nacional. Del que molt probablement no us van arribar a parlar mai, ni a l’escola ni per la tele, és del Congrés de Sants, i tanmateix va ser un fet fonamental que va marcar la nostra història recent.
El motiu? El relat històric que han fet hegemònic no és el nostre, el popular, el de les classes treballadores. I és que fer història no és una acció neutral, és un acte polític de primera magnitud. No només per com s’expliquen les coses, sinó per les coses que s’expliquen i les que no. Com per exemple la història política i sindical de les dones treballadores amb importants lluites on foren protagonistes en exclusiva, com la Vaga de la Constància de 1913 o la Revolta dels proveïments del 1918; o com la vida de les barriades obreres, en una dinàmica de construcció, lluita i resistència.
Per això sempre és una bona notícia quan es publiquen obres que ens recuperen aquesta història amb una trama que ens lliga amb l’actualitat. El darrer exemple Disputar i crear el barri. Lluites i poder popular als barris de Sants, un llibre realitzat pel col·lectiu de Recerca Autònoma i publicat per l’Impuls Cooperatiu de Sants i el Centre de Documentació dels Moviments Socials Mercè-Grenzner.
Durant els 125 anys que l’Espanya Industrial va estar en funcionament a Sants, aquesta va ser un element central i omnipresent a la història del nostre poble i a la vida de les santsenques i els santsencs. No només pel fet que fos la fàbrica tèxtil més gran de l’estat, i el lloc on treballava gran part de la gent de Sants, sovint famílies senceres generació rere generació; també per que, per a tota aquelles persones, la fàbrica era el lloc on passaven entre 10 i 12 hores de la seva vida cada dia, entre el brogit de les màquines, un soroll eixordador que les acabava deixant sordes, i l’anar i venir de les llançadores, treballant tantes hores amb els fils que en uns anys la majoria de les treballadores els acabaven tenint deformats.
L’Espanya Industrial va ser escenari de l’explotació però també del suport mutu, de les vagues i reivindicacions però també la font de recursos amb què els amos feren enormes fortunes que els van permetre, per exemple, comprar el Monasterio de Piedra o fer una important col·lecció d’art, però també finançar els pistolers del lliure durant els anys 20 i, probablement també, els colpistes que van esfondrar el somni que havia arrencat feia pocs anys, capgirant per sempre el futur d’aquest país.
La sirena de l’Espanya Industrial marcava la vida al barri, tant de les persones que hi treballaven com d’aquelles que no. Era el seu batec, com en èpoques pretèrites havia estat els campanars de les esglésies. Alguns nadons fins i tot van descobrir el món, i com volien que el miressin, des de la Casa Cuna de la fàbrica. Era el lloc on treballaven però també el del lleure, on celebraven les festes populars i fins i tot l’equip de futbol que seguien. El Condal, el club de l’Espanya Industrial, ha sigut l'únic equip barceloní, que, a banda del Barça i de l'Espanyol ha aconseguit a competir a la primera divisió de la Lliga.
Tot i que l’Espanya Industrial, com totes les fàbriques de l'època, pot ser una representació de l'explotació empresarial, en paral·lel, quan parles amb testimonis directes, et trobes una realitat que per als nostres ulls costa d’entendre, és un cert orgull de fabrica, un éxit que en part, s’ha de reconèixer al rentat de cara paternalista dels Muntadas. El prestigi era tant que, significativament, entre els colmados del barri es fiava a les treballadores de l’Espanya pel fet de ser-ho, ja que tothom sabia que les setmanades es pagaven amb rigor. Tot allò era l’Espanya, una cosa i just la contrària. Orgull i prestigi, però a la vegada explotació i control social.
El seu pes per a Sants va ser enorme. D’exemples que ens permeten copsar-ho en podem trobar molts, però un que ha marcat la història i l’urbanisme del barri és el fet que, sense la fàbrica, Sants potser hauria trigat més en tenir estació de tren i, molt probablement, hauria estat en un altre punt, ja que el tren no va arribar per la mobilitat dels santsencs i santsenques, va arribar per les matèries primeres i pels productes elaborats de l’Espanya.
Tanmateix… Qué se’ns ha conservat de l’Espanya Industrial? Fixeu-vos en un detall. Els edificis que estan dempeus no ens parlen del treball als telers o amb les filadores. El treball, l’element sine qua non una fàbrica no és fàbrica, és el que més costa d’imaginar veient l’actual parc. El que ha quedat de la fàbrica ens parla més del poder que del treball.
Alfons XIII visita l'Espanya Industrial. 21/05/1930 Fons: ANC
Franco visita l'Espanya Industrial, 1947 Foto: Carlos Pérez de Rozas Fons: AFB
Les Joventuts Hitlerianes visiten l'Espanya Industrial, 1941 Foto: Carlos Pérez de Rozas Fons: AFB
No ens parlen de treballadores i treballadors, ens parlen dels amos. I, tal com va quedar clar a l’agost del 1936 quan, derrotat el feixisme a la ciutat, enmig d’una revolució social, els Muntadas van fugir i els treballadors en assemblea van decidir seguir treballant col·lectivitzant l’empresa… A una piràmide pot faltar la punta, però no la base. Potser metafòricament, d’una forma molt clara o potser com a ressort d’un subconscient degudament adoctrinat, van fer creure que les naus , com parlaven del treball, no eren importants i, per contra la Casa del Mig sí, ja que parlava d’aquella gent que mereix tenir noms als carrers. Les naus on es treballava van anar al terra i, per contra la Casa del Mig, panòptic del director, on tenien els despatxos, i símbol del poder, on es rebien les visites oficials no; també es van conservar la Casa Cuna i el Casinet, que ens parlen de l’acció més social dels amos.
Sobre l’Espanya Industrial s’ha escrit molt, però especialment en un àmbit acadèmic: llibres sobre temes molt específics, treballs de tesis… però molt poc des del punt de vista de la divulgació, llibres o llibrets que puguin arribar al públic general, a les veïnes i veïns del barri, als infants de les escoles… I sent tant important per al nostre poble algun element a la pròpia fàbrica ens en parla?
Fins fa molt poc cap, però en els darrers anys algunes accions han començat a revetir-ho. Col·laboracions entre diversos agents del territori com Cotxeres-Casinet, el Fab Casa del Mig, la Lleialtat Santsenca, Donar veu a la Memòria, la Federació d’Hostafrancs i Memòria en Moviment que estan començant a donar fruits. Un projecte conjunt va ser Memòries de la fàbrica, que ens va permetre recuperar una trentena de testimonis de treballadores i treballadors de les fàbriques de Sants, entre les quals un important gruix de l’Espanya. Una altra, l’enorme mural que Roc Blackblock va crear per al pati del Casinet, un mural que forma part del seu projecte Murs de Bitàcola, amb el qual va recuperant la memòria col·lectiva de les comunitats a pobles, barris i ciutats.
Però fins ara cap espai a la fàbrica ens explicava ni l’espai, ni la seva història, ni podem saber res de com s’hi (sobre)vivia, ni com s’hi treballava, de manera que, per a tots aquells que no hem viscut la fàbrica en funcionament, se’ns fa molt difícil fer-nos una idea de tots aquests aspectes. Per sort, des del Fab Casa del Mig es porta temps treballant en un projecte per poder habilitar un petit espai a la Casa del Mig on hi ha informació sobre alguns dels aspectes importants a la història de la fàbrica, així com cronologies, enregistraments que mostren l’Espanya Industrial en funcionament, recuperats gràcies a l'Elisenda Cartañà Marquès i els Joan Sanromà Baulo i objectes originals d’aquesta.
Un projecte impulsat per l’Oriol Blas, coordinador de l’equipament, i per la Sandrine Lambert, antropòloga del Canadà que va aterrar a Barcelona enmig dels seu Doctorat i que va esdevenir un revulsiu per arrencar la idea. L’espai s’ha creat de forma comunitària amb la participació d’agents molt diversos, com els alumnes de l’Institut Escola Arts coordinats també per l’Elisenda, dissenyant els engranatges; o les persones usuàries de l’espai maker, en la realització de l’espai.
Jo també he tingut la sort de poder participar fent assessorament històric i aportant dues peces originals que crec que valen la pena explicar. Per una banda un mocador commemoratiu que l’empresa va realitzar en motiu de l’Exposició Internacional del 1929, en el qual apareixen alguns dels principals pavellons. No en va l’empresa era present a l’exposició amb un espai expositiu al Palau de l’Art Tèxtil i, de fet, Alfons XIII va realitzar tres visites oficials a la fàbrica al llarg de la seva vida, el 1904, 1908 i la darrera el 1930, amb la presència del dictador Primo de Rivera.
Mocador commemoratiu de l'Espanya Industrial durant l'exposició del 1929
La segona, fruït de la casualitat, en realitat no és original de l’Espanya Industrial, si no d’una altra de les grans fàbriques de Sants, el Vapor Vell, es tracta d’una de les rodes que connectaven l’embarrat girant i fent moure les corretges que transmetien aquesta energia a les respectives màquines, una peça que va recuperar el company Jose Maria Sandoval, que fa anys que, com una formigueta, fa una tasca importantíssima, revisant fons d’antiquari, estant atent a les obres que es realitzen al carrer, fent dibuixos per reconstruir paisatges del barri… La roda la podeu trobar a dalt de tot, connectada als diversos engranatges.
Espai de memòria a la Casa del Mig
La Sandrine, l’Oriol i tota la gent del Fab han tancat el cercle, creant un petit espai per explicar la història d’una fàbrica com l’Espanya Industria i ho han fet amb les eines d’una nova revolució industrial, com les impressores 3D que els veïns i veïnes poden descobrir a l’equipament. Penso que, d’alguna manera, els engranatges que es mouen a la intervenció i fan moure als altres no deixa de ser una bonica metàfora de com funcionen projectes com aquests. Projectes on participen persones d’àmbits i coneixements molt diversos, de manera que són complementaris.
Si no ho heu fet encara aprofiteu i descobriu aquest petit espai, que val la pena, especialment ara, moment en el qual s’acaba de rehabilitar la Casa del Mig amb criteris que permeten entendre el seu joc dins de la fàbrica. I dir-vos que aquest és un primer pas d’un projecte molt ambiciós que serà com una capa més quan es pugui realitzar, però sobre el qual em mossegaré la llengua per tal d’explicar-lo bé quan es pugui.
A continuació us comparteixo detalls del mocador de l'exposició que us permetran descobrir alguns dels escenaris de l'esdeveniment.
El Poble Espanyol (Iberona)
El Palau Nacional
El Poble Espanyol (Iberona)
Pavelló del Material Esportiu i de la Química, avui derruït
Palau de l'Agricultura
Palau de l'Agricultura
Palau de la Llum o Palau de l'Industrial Tèxtil, avui derruït
Un benefici col·lateral de tenir els carrers oberts, per a molts, ha sigut la descoberta dels edificis de la carretera de Sants. Acostumats a caminar per les seves voreres estretes, plenes de gent, entre el brogit dels cotxes i el ritme accelerat de la rutina diària a ciutat, les façanes dels edificis de carretera, més enllà del sutge que no les deixa lluir, s’havien anat fent invisibles.
Des de la mateixa vorera queda poc marge per contemplar els edificis i els de la vorera contraria es troben rera una cortina de cotxes. Però el simple fet de, per dos dies a la setmana, no moure’s per la vorera sinó pel centre de la Carretera, recuperant el goig de caminar per caminar, potser sense pressa, o fins i tot sense objectiu, permet la perspectiva necessària per poder observar les façanes a banda i banda.
Si ho feu de ben segur que descobrirem petits detalls que abans us haurien passat desapercebuts. Uns caps de vaca al número 141, que ens recorden que en aquell punt, a l’edifici Joaquim Pau Badia, hi havia una antiga vaqueria; uns mosaics al número 5, a la casa Jaume Estrada, que si mirem amb deteniment comprovarem que ens reflexen una mateixa escena a cadascuna de les estacions de l’any… I és que la carretera, l’eix sobre el qual va anar creixent el nostre poble, va acabar esdevenint un espai de lluïment, on els propietaris dels edificis, com en el Passeig de Gràcia, però amb un àmbit més modest.
Però enmig de tots aquests petits detalls sorprèn l’elefant a l’habitació, metàfora per cert que em va regalar el meu cosí Joan Carles. Una illa sencera que poca gent veu i sobre la qual no seria d’estranyar que, el dia de demà, quan ja sigui massa tard, tots ens posem les mans al cap. Entre el carrer d’Alcolea i la plaça de Sants tenim dues joies del nostre patrimoni una mica en terra de ningú. Per una banda Can Daguerre, el més que centenari estudi fotogràfic sobre el qual l’amic Ricard Marco, amb la gent de Fotoconnexió van fer una feinada per posar-lo en valor i reivindicar tant l’espai com la memòria. I és que, no en va, durant més d’un segle, som molts els santsencs i santsenques que ens hi hem anat (o ens han portat) a fotografia en algun dels moments importants de les nostres vides, esdevenint un autèntic arxiu de la gent i de la vida quotidiana del poble.
Com el Ricard fa anys que reivindica, no només és important com a negoci històric que apel·la a la nostra memòria, sinó que com a element patrimonial en si mateix, si és que memòria i patrimoni són distingibles, que ja us dic jo que no, i és que Can Daguerre no va ser un edifici que va funcionar com a estudi fotogràfic, sinó que va ser un edifici construït per aquesta funció. En un moment en el que disposar de llum natural era fonamental, de manera que tenim dempeus i en funcionament des del 1916, un estudi fotogràfic de principis del segle XX.
Just al seu costat tenim un edifici també interessant per al nostre patrimoni, tant pel seu valor intrínsec, com pel fet que, durant molts anys va ser un edifici d’ús col·lectiu, estic parlant del cinema Liceu, un edifici catalogat com a Bé Cultural d'Interès. El primer cinema Liceu, tal com recullen Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran al seu llibre: El modernisme perdut, Sants - Les Corts, va ser promogut per Aniceta Beya l’any 1910; i el projecte arquitectònic va ser obra de Josep Pausas i Coll. Aquest arquitecte acabaria sent arquitecte municipal d’Igualada, ciutat amb la qual, per cert, Sants té molts i molts lligams històrics. Segons sembla el solar on es va alçar el Liceu va ser el fruit de l’agregació d’unes quantes parcel·les, on es va instal·lar el cinema i un saló de billar.
Antic cinema Liceu als anys 20 Fons: AMDS
L’edifici, que seguia un estil modernista, molt d'acord amb el paisatge de la carretera d’aquells anys era en realitat una solució simple, tal com expliquen a El modernisme perdut:
El cine era format per una nau senzilla i coberta amb encavellades a dos vessants i amb una ala lateral. A l’exterior l’arquitecte Pausas va donar al conjunt un aspecte unitari en compondre eixos verticals d’obertures en arc de mig punt, de llums diferents segons la funció de portes o finestrals. La seqüència de pilastres, i els frontons triangulars decorats amb relleus donaven a l’edifici un cert monumental d’influència secessionista.
Vistes des del campanar de Sants, l'any 1936 L'antic Cinema Liceu es pot veure a la cantonada dreta, abaix Fons: AMDS-UEC
L’any 1956 l’antic cinema va ser enderrocat per fer-ne l’edifici actual que va ser encarregat a Antoni de Moragas i Gallissà, arquitecte de gran rellevància en aquelles dècades que va impulsar el Foment de les Arts i el Disseny (FAD) i que va formar part del Grup R, grup d’arquitectes que, després de la postguerra, va treballar per recuperar la modernitat a l’arquitectura catalana, fins llavors marcada per les mancances en quant a materials i per la voluntat monumentalista del franquisme, un grup que va procurar la tradició dels arquitectes del GATPAC d’abans de la dictadura. Moragas també va estar interessat en la funció social de l’arquitectura i en trobar solució al problema de l’habitatge.
El nou cinema Liceu, d’estil, que tenia un aforament per a més de 1.500 espectadors en un moment en que el cinema, com quasi tot, era un fet col·lectiu, tenia una sala de projecció amb una pendent d’una inclinació del 15%, fet que permetia aprofitar l’espai al màxim. També destacava pels seus enormes finestrals, pel seu vestíbul i per la llarga barra del bar. L’edifici solucionava el problema del soroll de la carretera de Sants, situant la sala de projeccions a l’interior de la parcel·la, de manera que el vestíbul l’amortia.
El cinema Liceu l'any 1970 Foto: Jaume Peris i Xancó Fons: AMDS-UEC
Barra del bar del cinema Liceu Foto: Francesc Català i Roca Fons: AMDS-UEC
Però més enllà d’un cinema, que en els darrers anys va ser de reestrena, el Liceu, era tot un centre social dels santsencs i de les santsenques que festejaven la vida. De fet, tant és així, que el Liceu és un dels escenaris habituals a moltes d’aquelles novel·les que han pres a Sants com a escenari, com per exemple a Seixanta Minuts, novel·la de Josep Miracle i Monserrat:
Que en Joan la va portar al Liceu quan es van casar? Sí; li va fer molta il·lusió d’anar-hi però se n’hauria tornat de seguida. Tanta estona fent cua per allò? Sort dels entreactes, que es van divertir tafanejant els vestits, les joies, els escots i les esquenes que rumbejaven les senyores de baix! Que el que és de l’òpera… la va ben empatxar, tant de nyigo-nyigo com hi ha al món!
El nou Liceu també va incorporar l’antic club de billar on, entre molta d’altra gent, pel que ens havia explicat l’avia, hi anava a jugar l’avi Joan, a qui no vàrem arribar a conèixer ja que va morir molt jove.
Després del tancament del cinema l’edifici ha viscut diverses vides amb l’espai compartimentat i diferents usos per tot l’edifici: escola de ball, gimnàs, botiga d'electrodomèstics, frankfurt… Ara, però, des de fa molts mesos resta buit, probablement esperant que algú faci un millor negoci.. Hi ha hagut projectes com el d’ubicar-hi un Decathlon, però que han quedat en res.
Una nova vida és el millor sistema de conservació que pot tenir un edifici, però, tot i que privats, no oblidem que són espais molt viscuts i que formen part d’aquest patrimoni de les comunitat que, algun dia i d’alguna forma, caldrà posar i fer efectiva la seva protecció.
Per saber-ne més:
Lacuesta Contreras, Raquel i González Toran, Xavier, El modernisme perdut. Sants - Les Corts. Editorial Base, 2017
Als companys Ricard Marco i Joan Gual per descobrir-nos tant
sobre Fructuós Gelabert i Badiella i els pioners i pioneres del cinema.
El 24 d’agost arriba a la seva fi, deu ser l’any 1899, de ser així és un dijous. A la plaça Màlaga el dia ha sigut intens per als santsencs i santsenques que, tot i que ja fa uns anys que són barcelonins, a banda de pagar més impostos, pocs canvis han viscut en el seu dia a dia. I potser encara menys en un dia assenyalat com aquell, Sant Bartomeu, el patró. El repic de les campanes des de l’esvelt cloquer de Santa Maria, l’ofici solemne, les ofrenes, la cercavila, el ball de Sant Bartomeu, on entre el repic de bastons, es representa el martiri del patró i se les tenen angels, soldats romans i un dimoni que també aprofita per atossinar al públic… poc han canviat les coses en els darrers cinquanta anys. Però aquella festa major, potser per tractar-se de la darrera dels 1800 té preparada una sorpresa que ho canviarà tot.
L'expectació és alta entre la gent del barri, especialment entre les treballadores de l’Espanya Industrial que, sense ser-ne gaire conscients, uns dies enrere van fer-se protagonistes d’un fet insòlit. Per aquells badocs que, després de les interminables hores a la feina, encara tenen temps per una estona de baixar la cadira al carrer segur que no va passar inadvertit el jove de 25 anys que, a principis d’agost, voltava per Sants amunt i avall carregat d’andròmines acompanyat d’un tal Santiago Biosca, propietari d’un taller d’òptica i aparells de fotografia a la Rambla de Santa Mònica.
De boca en boca, la gent de Sants, s’ha anat explicant que els van veure al pati del Casino de Sants amb un grupet de persones fent un petit teatret o alguna cosa semblant. Es veu que el noi, que és el fill del propietari de l'ebenisteria que hi ha a la carretera, just al costat de les Cotxeres de Sants, fins i tot ha fet d’actor. També el van veure palplantat a la porta de l’Espanya Industrial, gairebé a l’alçada del carrer de Masnou, amb un trípode i una mena de càmera fotogràfica a sobre. Mentre obreres i obrers sortien de la fàbrica el jove feia rodar la maneta, fent aquell crec crec crec tan característic i, mentre això passa, sense que la majoria en siguin conscients, la llum s’escola entre l’obturador i impregna les imatges a un ritme de 16 fotogrames per segon.
Aquelles obreres i obrers estaven sent immortalitzats. Bé, com a mínim, immortalitzats pel temps que duri el cel·luloide, ja que el nitrat té tendència a cremar o fer-se malbé amb molta facilitat. El jove, que sembla ser que es diu Fructuós, contempla l’escena que s’està esdevenint davant dels seus ulls, procurant no mirar-se la mà i contant, gairebé es diria que taral·lejant un vals, per mantenir el mateix ritme. Una escena similar, sembla ser, que es va repetir a la sortida de missa de la parròquia de Santa Maria de Sants. Quina cara feien aquells feligresos que, tot sortint de l'església i baixant les escales trobaven al jove Fructuós amb el seu crec crec característic.
Fructuós Gelabert i Badiella de jove
Ara que s’està fent de nit tot està preparat per al gran moment. La gent s’acumula a la plaça Màlaga. Al pati de Can Santomà, l’ostentós edifici que, des del carrer d’Olzinelles, fa de contrapunt a l’església de Santa Maria per crear aquell ambient de ser la principal plaça del poble, Fructuós, ajudat per amics i familiars, ha muntat un petit envelat, on, quan arribi el moment, les veïnes i veïns podran seure a contemplar l’espectacle. No fa molt de temps que va descobrir aquest món nou que és el cinema, bé, de fet, fa molt poc temps que la història del cinema ha començat a fer les seves primeres passes.
El 28 de desembre de 1895 els germans Auguste i Louise Lumière van fer la primera sessió de cinema al Saló Indià del Gran Cafè de París, presentant el cinematògraf, projectant La Sortida dels obrers de la fàbrica, sortint de fet de la seva pròpia fàbrica. Un temps abans els laboratoris d’Edison ja havien creat el film de cel·luloide i un aparell on poder visualitzar la pel·lícula, però era un visor unipersonal. El gran canvi seria quan, el cinematògraf dels Lumière, permetria que la visualització de les pel·lícules esdevingués un esdeveniment col·lectiu. Amb el cinematògraf, amb un sol aparell, es podien enregistrar pel·lícules, fer-ne còpies i fins i tot projectar-les posteriorment. A Barcelona la bogeria va començar el 20 de desembre de 1896, quan la companyia dels Lumière va muntar un dels seus cinematògrafs al saló fotogràfic dels Napoleon, a la Rambla.
A partir d’aquesta primera experiència, que va durar uns mesos, moltes altres persones, a la ciutat, es van fer amb el cinematògraf dels Lumière per fer poder fer projeccions dels films que venien de l’estranger. També va començar un fenomen molt habitual en aquells anys, el de les còpies. Amb la idea de cinematògraf ja creada, sabent-ne els principis bàsics, amb coneixements de mecànica i fotografia, era molt més fàcil copiar la màquina. D’aquesta manera a París i Londres van començar a proliferar empreses que fabricaven rèpliques del cinematògraf i que van començar a buscar representants a Barcelona.
El jove Fructuós, que ja era un amant de la fotografia, es va mostrar interessat per aquella novetat de la que tant es parlava a Barcelona. I així, convidat per Josep Ubach, qui havia instal·lat un cinematògraf a botiga que tenia a la plaça d’Antonio López, a la cantonada amb el Marquès de l’Argentera, va començar a cavil·lar sobre les possibilitats de l’invent. I si, més enllà de la compra i venta de material o la projecció de films estrangers, es poguessin fer pel·lícules a Catalunya? Amb aquesta idea va ser amb la qual Fructuós va començar a rumiar en la possibilitat de fer una càmera.
Els coneixements d’òptica i de mecànica ja els tenia, i també l’experiència en el treball amb la fusta, no en va la seva familia regentava l'ebenisteria El Tramvia, a tocar de les Cotxeres . Per això quan li van regalar un objectiu que procedia d’un Veroscope, un aparell fotogràfic que permetia prendre vistes estereoscòpiques, creant l’efecte de les tres dimensions, ho va tenir clar, construiria el seu propi cinematògraf, que, com el dels Lumière, pogués enregistrar i alhora projectar. El més complex segurament va ser fer la una roda dentada, el pinyol i l’excèntrica que, amb un petit rodet, pogués arrossegar la pel·lícula.
A banda de la màquina també calia el cel·luloide per poder enregistrar. El film el va aconseguir comprant-lo directament a Lion, on els Lumière tenien la seu de la seva companyia i on, de fet, havien enregistrat el primer film. L’espera per l’arribada dels rotllos verges per poder rodar es va fer llarga per a Gelabert, que s’havia capficat en poder presentar els seus primers films coincidint amb la festa Major de Sants, a finals d’agost. Si els Lumière havien fet un film dels obrers i obreres sortint de la seva fàbrica ell faria el mateix sortint de la principal fàbrica de Sants, l’Espanya Industrial i també enregistraria la sortida de missa de Santa Maria de Sants. Però… una altra idea li havia rondat pel cap. I si… i si penses una petita història per poder enregistrar? Els Lumière també havien sigut pioners en això, enregistrant El regador regat, un gènere que s’acabaria coneixent com un gag.
Va ser així com, ajudat per un grup de familiars i amics Fructuós Gelabert, gairebé va fer tots els paper de l’auca per aconseguir tenir el film acabat. Va pensar la historia, imaginant una discussió a la terrassa d’un cafè; va dirigir-la i fins i tot acabaria fent d’actor, interpretant un dels homes que asseguts a la taula es veien sorpresos per una discussió de faldilles. Per aquest fet va ser Biosca qui va rodar l’escena. Arribat a aquest punt ja només quedava la darrera baula del procés presentar-la. Quan tot va estar llest, els veïns i les veïnes que, impacients, havien anat fent cua, van pagar la simbòlica entrada que Fructuós havia posat, uns cèntims, i poc a poc van anar seient dins del petit envelat a l’improvisat auditori. La cosa havia de funcionar per força, ja que tenint actors de Sants, van ser aquests mateixos el que es van assegurar que els seus familiars i amics assistissin a la projecció.
Únic fotograma conservat de la primera versió de Baralla en un cafè
Hom diria que els ulls d’aquelles persones, conscients que una cosa màgica estava a punt d’esdevenir-se, gairebé podrien projectar tant com el propi cinematògraf. Quan l’ambient s’enfosqueix i Fructuós comença a accionar la maneta, resonant el mateix crec crec crec que quan va enregistrar les pel·lícules, davant dels seus ulls apareix el pati del Casino, un lloc que coneixen tots, i tot de gent que són veïns de Sants i amb els que tenen amistat. Figures que es mouen!
Tot i la màgia del moment, que ha deixat a tots bocabadats, la sorpresa de veure paisatges quotidians i persones conegudes fa que la solemnitat es trenqui amb comentaris i rialles cada cop que algú dels presents es reconeix a la pantalla. No cal esperar a que acabi la funció per preguntar, Fructuós ho té clar, allò funciona. El cinematògraf pot ser molt més que un espectacle de fira d’aquells que n’havien sigut precedents, com les llanternes màgiques, les fantasmagories o el cinetoscopi; ara els autors podran explicar històries i els espectadors les podran veure en comunitat.
La sessió continua intercalant projeccions d’altres films dels Lumière, alguns d’aquells que han inspirat al propi Gelabert, i també de Georges Méliès, aquell mag que portaria el cinema més enllà encara, pel camí de l’il·lusionisme. Veure aparèixer l’Espanya Industrial a les imatges, aquella fàbrica on la majoria dels presents passen hores i hores cada dia, o la més que reconeixible parròquia de santa Maria de Sants torna a despertar la sorpresa de nou. Quan acaba la sessió la majoria dels presents tornen a pagar els cèntims per poder veure una nova sessió. Les imatges en moviment van tan ràpid que molts no han tingut el temps de trobar-se entre la multitud que surt de la fàbrica o de l’església i als que sí que s’han vist no els importa gens tornar a veure aquell espectacle.
L’estrena de Fructuós Gelabert serà tot un éxit i l’envelat de festa major amb el cinematògraf funcionarà durant sis dies, aconseguint recaudar 300 duros en xavala, una petita fortuna per a l’època, que el decidiran a dedicar-se plenament a la producció i exhibició de cinema. Aquell jove Fructuós, però, no sap que acaba de començar un camí molt més complicat del que es pensa. L’empenta de l’experiència a Sants el portaran arriscar-se i instal·lar-ne un de nou a un luxós saló de l’Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Una jugada que sortirà molt malament a Gelabert, qui, segons explicaria ell mateix, va perdre fins a 3.000 duros. I és que el jove cineasta no va tenir en compte un fet fonamental en aquell art incipient, i és que el cinema va esdevenir un espectacle popular, però potser per això mateix, els burgesos el van menystenir, com si d’una diversió vulgar es tractés. El que triomfava a una barriada obrera com Sants fracasava a la Barcelona benestant.
La historia de Fructuós Gelabert prosseguirà amb moments de llums i ombres, amb totes les dificultats d’un artesà que va ser pioner en un món que, poc a poc, s’aniria convertint en industria. Gelabert serà tot un visionari i això no ho podrà negar ningú. Si, tal i com explicava ell, l’òptica de la seva primera càmera provenia d’un Veroscope, aquell enginy que volia recrear el relleu, ell anirà molt més enllà, treballant per poder crear una càmera que permetés fer filmacions en tres dimensions. La història de Fructuós Gelabert i Badiella donaria per molt més, i se’ns dubte que en el futur tornarà a aparèixer en articles d’aquest bloc, però de moment el deixarem aquí, al seu envelat en una incerta nit del 24 d’agost d’entre el 1897 i el 1899, gaudint d’aquell moment que canviaria per sempre la vida dels seus veïns i veïnes.
Abans d’acabar però us comparteixo alguns apunts sobre el propi article. L’any 1940, al número 1 de la revista cinematogràfica Primera Plana, Fructuós Gelabert narraba en primera persona aquells mateixos moments: la seva descoberta del cinematògraf, els pioners a la ciutat, les seves primeres experiències i també la primera projecció per Festa Major de Sants. Però tot i que Gelabert afirmava que aquesta projecció va ser a l’agost del 1897 per diversos motius sorgeixen dubtes.
Atenent a que l’arribada dels Lumière va ser a finals de 1896 i que a partir d’aquest moment Gelabert va haver de descobrir l’invent, replicar la màquina, aconseguir cel·luloide vingut de Lió, aconseguir un grup col·laboradors, enregistrar i revelar les pel·lícules, sembla molt poc temps que a l’agost de 1897, només 8 mesos més tard, es pogués fer aquella presentació. De fet les darreres investigacions apunten a aquell fet es va produir al 1899. De ser així, que va moure a Gelabert a canviar la data? Va ser un error pel pas del temps? Va ser intencionat per assegurar-se el primer lloc entre els pioners? Segurament no ho sabrem mai.
L’altre fet que és especulatiu en aquest petit relat és el la ubicació de l’envelat on es va realitzar la primera projecció, però el propi Gelabert ens dóna algunes pistes que m’han permès fer una teoria. A l’article a Primera Plana diu, literalment: Con motivo de ser el 24 de Agosto, dia de San Bartolomé, la fiesta mayor de la barriada de Sans, monté aquel año un entoldado en el patio de unas casas ya desaparecidas. Partint del fet que gairebé la totalitat d’activitats lligades a la festa major de Sants tenien com a epicentre la parròquia de Santa Maria i la plaça Màlaga, sembla fàcil pensar que la projecció de Gelabert es realitzés ben a prop d’allà.
De ser així la referència de les cases ja desaparegudes potser permetrien afinar una mica més l’escenari d’aquella projecció. L’article de Gelabert a Primera Plana és del 1940, moment en el qual l’antiga finca de Can Santomà, ubicada a la plaça i amb un pati on fàcilment s’hi hauria pogut instal·lar un envelat, feia pocs anys que havia desaparegut enmig de la revolució social de 1936. Gelabert al seu article no dona gaires més informacions però seria bastant probable que aquest fos l’espai on es va projectar el film.
Malauradament d’aquells tres films inicials de Gelabert: Riña en un cafè, enregistrat al pati del Casino de Sants; Salida de los trabajadores de la fábrica "La España Industrial" i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants, no se’n conserva cap. Del primer només hi ha una rèplica feta pel propi Gelabert molts anys més endavant, el 1952 i la resta es van acabar perdent.
Una autèntica pèrdua, no només pel valor intrínsec de les peces si no, com a santsencs, pel fet que fossin testimonis d’un Sants ja desaparegut. El Casino de Sants va acabar enderrocat als anys seixanta; Santa Maria de Sants, skyline i símbol de de l’antic poble, va cremar al juliol de 1936 i l’Espanya Industrial, va tancar l’any 1972, quan l’empresa es va traslladar a Mollet. Per sort es va conservar una que si que dona testimoni del barri i de la seva gent, Salida de la processión de las hijas de Maria de la parròquia de Santa Maria de Sans, una escena enregistrada al carrer de Sagunt.
Enguany es commemoren els 150 anys del naixement del pioner del cinema Fructuós Gelabert i es per això que diverses persones, entitats i col·lectius hem organitzat un cicle per recuperar i reivindicar la seva figura.
Podeu consultar tot el programa complert al següent enllaç.
El 3 de setembre de l’any 1993 moria a Vilassar de Dalt Josep Maria de Porcioles i Colomer, l’alcalde de Barcelona que durant més temps ha ostentat el càrrec, des del 1957 i fins al 1973, i segurament un dels que més ha marcat el desenvolupament de la ciutat. Tant va marcar la ciutat Porcioles que fins i tot ha acabat donant nom a un adjectiu: porciolisme. Un mot que, tot i que encara no estigui reconegut oficialment, qualsevol coneixedor de la ciutat entén. El porciolisme defineix aquelles polítiques urbanes que prioritzen el creixement a tot: el patrimoni, la salut, l’ecologia, la ciutadania…
L'alcalde Porcioles amb Fraga. Fons: Viquipèdia
A Porcioles se’l recordarà per les remuntes que, per una banda van esguerrar gran part dels edificis de la ciutat, i per d’altra, van fer augmentar la densitat de Barcelona sense ampliar els equipaments i serveis per aquests nous veïns i veïnes, deixant via lliure a especuladors immobiliaris com Núñez, per passar per la picota joies arquitectòniques de la ciutat per aixecar en el seu lloc blocs mediocres, com un exèrcit de clons en formació; com Samaranch, qui l’any 1963 va liderar una promoció immobiliària per construir el barri de Ciutat Meridiana en un racó de la serra de Collserola on, per la seva humitat, fins i tot s’havia descartat fer-hi un cementiri, o com els Sanahuja, que van poder aixecar de forma exprés barris humils com el Turó de la Peira, on es van arribar a fer 5.000 vivendes en tan sols vuit anys, unes preses que van fer que es fes servir ciment al·luminos, que tot i que en aquell moment ja estava retirat de països com França, secava molt ràpid, condemnat a tot el barri a ser enderrocat poques dècades més endavant. I, atenció spoiler, la pròpia familia Sanahuja, responsable última del desastre, primer es va veure compensada pels enderrocs com a propietària i posteriorment encara va rebre l'encàrrec de la reconstrucció.
I és que, si en una cosa va destacar Porcioles va ser en què, amb les seves polítiques urbanes, va posar enormes terrenys en safata per als especuladors immobiliaris. Amb plans com el de la Ribera s’acabaria permetent la venta de terreny privat que podrien haver estat públics. Porcioles també serà recordat per l’obertura del Cinturó de Ronda i de l'avinguda de Madrid, que van tallar l’urbanisme santsenc amb unes ferides que van deixar sense casa a milers de veïns i veïnes i que, als que van resistir, els va condemnar a anys de nivells de contaminació i decibels no tolerables. Quanta gent ha patit les conseqüències de tenir una autopista com el Cinturó enmig de la ciutat?
Inici de les obres del Cinturó a Badal, 1967. Foto: Joan Brugada. (AMDS - Fons UEC)
També va ser el mandat durant el qual es va omplir la ciutat de vehicles, expulsant les coses que hi passaven abans: les cadires al carrer o les festes majors en són alguns dels exemples. Si per facilitar la implantació del vehicle privat calia desmantellar una xarxa de transport públic que era el més utilitzat de la ciutat, com era el tramvia, doncs es feia sense problemes. Amb Porcioles van circular els darrers tramvies de Barcelona.
L’efecte a les festes majors d’aquesta política també seria devastador per a les festes majors. Porcioles va començar el seu mandat amb 10 comissions de festa major i el va tancar amb 0. Sí, la festa major popular, l’autoorganitzada per veïns i veïnes va arribar a desaparèixer substituïda per una festa a càrrec de l’ajuntament on el parer del veïnat era només el d’espectador. Una festa de concursos de pubilles i actuacions de la banda municipal, tot dirigit per una comissió escollida a dit pel regidor de torn, que també era escollit a dit, és clar. Porcioles va ser l’alcalde d’una ciutat aparador pensada per als grans negocis, que va fer de les fires i congressos el seu pa i del fútbol el seu circ. Significativament el Camp Nou es va inaugurar el mateix any en que va arrencar el mandat de Porcioles.
Inici de les obres del Camp Nou l'any 1954. Foto: Pérez de Rozas. (AFB)
El darrer projecte de Porcioles no es va realitzar, però va quedar ben present a les agendes dels funcionaris municipals del moment, la realització d’una Exposició Universal per al 1982. Una idea que es va llançar l’any 1970 i que de fet era una excusa per poder impulsar les rondes i els túnels del Tibidabo i urbanitzar els barris de Can Clos i el Polvorí. El carrer Tarragona, que esdevindria l’epicentre del recinte d’aquest nou esdeveniment, esdevenint l’Avinguda de l’Exposició, i a un segon emplaçament entre Sant Cugat i Cerdanyola. Amb l’exposició del 82 s’urbanitzaria tot l’entorn del carrer de Tarragona, on la previsible desaparició de l’enorme escorxador de la ciutat, de la Caserna de Numància i de l’Espanya Industrial posava a disposició del negoci immobiliari milers de metres quadrats.
En el cas de l’Espanya Industrial, si l’any 1953 el Pla Comarcal de Barcelona marcava el terreny amb la categoria tolerancia vivienda e industria y casco urbano, permetent construïr 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien viure 2.472 persones. L’any 1967, ja en ple Porciolisme, la qualificació va passar a ensanche intensivo, augmentant l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar, l’any 1972, el projecte del propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones.
Reivindicació de l'Espanya Industrial l'any 1980. (Fons: El Periòdico)
Porcioles va ser apartat de l'alcaldia al juliol de 1973, quan les protestes dels veïns i veïnes de Barcelona cada cop eren més fortes. Tot i això les influències dels Muntadas es van fer notar quan l’any 1974 el Pla Comarcal va marcar la totalitat de l’Espanya Industrial com a edificable. L’inici de les obres del Complex Roma 2000, a l’espai on hi havia hagut l’antic camp de fútbol de la fàbrica, va coincidir amb l’inici del desmantellament de la Caserna de Numància. I l’Escorxador, per la seva banda, va acabar tancant portes l’any 1979. Els fils de les grans fortunes es movien per no quedar fora de l’enorme negoci.
Ja fora de l'ajuntament, Porcioles encara va viure vint anys més per veure l'evolució de la ciutat fins a les olimpíades. Sí l'organització veïnal de la dècada va signar canvis radicals en l'urbanisme i la societat barcelonina, el monopoli polític dels partits polítics durant els vuitanta va acabar significant un fre a l'onada d'empoderament ciutadà que havia significat la dècada anterior. Era el, en paraules de Narcís Serra, tal i com van recollir els membres del Centre Social, reunits amb el llavors alcalde: Ara ens toca a nosaltres! No era necessari Porcioles per continuar amb el Porciolisme, encara que ara fos un Porciolisme blanquejat i perfumat d'olimpisme. Ens hauria de sorprendre?
Traspàs de l'alcaldia de Serra a Maragall
Si revisem les trajectòries polítiques dels primers alcaldes de la ciutat la resposta hauria de ser clara: No. D'on procedien els primers alcaldes democràtics de Barcelona? Narcís Serra, emparentat amb algunes de les principals famílies de la burgesia catalana, havia estudiat ciències econòmiques a la UB, fent estada a Londres, doctorant-se a la UAB i treballant per a la cambra de comerç. Serra, associat a Miquel Roca i Junyent, va crear un ganivet d'estudis al qual Pere Duran i Farell, encarregaria el ja citat Pla de la Ribera. Pasqual Maragall, també doctor en Ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en Dret i Econòmiques, forma part d'una de les nissagues burgeses barcelonines, sent nét del poeta Joan Maragall. L'any 1965 va entrar a treballar com a funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament de Barcelona, a les ordres de Porcioles.
Porcioles va morir l'any 93 però la seva manera de fer les coses no. A l'ajuntament la democràcia no va significar un trencament amb les seves principals línies d’actuació, com a molt va ser una transformació o una obertura. Els partits incorporaren als seus quadres figures que s'havien format a les lluites urbanes de les associacions de veïns, moderant i domesticant la contestació, però els alts càrrecs a l'alcaldia seguiren entre les famílies de classe alta. La continuïtat queda clara constatant que un alcalde com Maragall, el segon que més temps ha estat al càrrec, ja portava vinculat a l'ajuntament, com a tècnic, des del 65; però també revisant algunes de les línies generals de les polítiques públiques. Porcioles intentà fer les rondes amb l'excusa de la fallida exposició universal del 82; Maragall ho aconseguí amb els Jocs Olímpics del 92. Porcioles va procurar urbanitzar Can Clos i el Polvorí amb l'exposició; Maragall ho va fer amb el Jocs.
Porcioles va privatitzar terreny públic i Maragall també, amb el Pla de la Ribera. Les polítiques porciolistes facilitaren la desaparició de patrimoni modernista per tota la ciutat; les socialistes n'esborraren el patrimoni industrial del Poblenou. L'alcalde del desarrollisme va eliminar els tramvies per facilitar el pas dels cotxes privats; el de les olimpíades va eliminar la línia de tren de Poblenou substituint-la per una ronda, primant el vehicle privat per davant del públic i condemnant a la ciutat a una entrada lenta i problemàtica des del Maresme, un embut viari que encara patim.
No és d'estranyar doncs que, tot i la mala fama que ja aleshores arrossegava, Maragall reconegués Porcioles amb la medalla d'or de la ciutat l'any 1983. Al cap i a la fi Porcioles va fer la feina bruta per establir el model de ciutat que encara sobreviu i sovint patim.
L’arribada de la Segona República prometia reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars i havia generat moltes expectatives entre els sectors populars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordres religioses, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de que disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp.
L’exposició del 29 a Barcelona havia creat una falsa realitat, una bombolla. Mentre la crisi anava saltant de país en país a Barcelona les obres monumentals i la crida que aquestes van significar van fer que milers d’obrers vinguessin a treballar a la ciutat. Les condicions laborals eren duríssimes i els sous miserables, però la situació encara va empitjorar quan les obres van acabar i gran part d’aquests nouvinguts a la ciutat es van trobar a la indigència.
Al Sindicat de la Construcció de la CNT, un dels sectors més afectats per la crisi, es va promoure un Comitè de Defensa Econòmica el mateix dia que es celebraven les eleccions del 14 d’abril del 1931. Com explica Manel Aisa, el primer de Maig els cenetistes, després d’un míting multitudinari, van voler fer arribar els acords presos a Francesc Macià però van ser rebuts a trets amb una repressió que no havia canviat.
Els preus dels lloguers a la ciutat s’havien incrementat de tal manera que en aquells moments significaven un 80% del total del sou dels obrers. Una situació insostenible que va esclatar en una vaga de lloguers a la que es van sumar milers de persones amb l’objectiu d’aconseguir una reducció en un 40% dels preus de lloguer i la gratuïtat dels habitatges per tota la gent que era a l’atur.
En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com tot i l’arribada de la República, la repressió seguia. Des de l'òptica anarquista la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors. Figures com les dels “presos governatius” gent detinguda i retinguda sense causes concretes no van desaparèixer. Un fet que va desencadenar en una vaga de fam entre 51 militants de la CNT que es troben presos a la Model.
El mateix juliol de 1931 va haver de fer front a important vaga, la de la Telefònica, una empresa que llavors era propietat de la multinacional American Telephone and Telegraph Company. La CNT va impulsar una vaga que va tenir un fort impacte a Barcelona i Sevilla, però que amb el boicot de la UGT va tindre uns resultats desiguals a la restat de l'estat. A totes dues ciutat el conflicte va agafar força esdevenint vaga general i a la capital andalusa l'estat fins i tot va arribar a declarar l'estat de guerra. El desencís generalitzat amb les esperances que s’havien situat a la República van anar abonant moviments insurreccionalistes com la Revolta de l'Alt Llobregat del gener del 1932 o la Insurrecció anarquista de gener del 1933, marcada per la matança de Casas Viejas.
Enmig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va testimoniar un fet quotidià. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que de fet serà el precedent directe de l’alçament feixista de la Guerra Civil, però que encara es repetiria una vegada més el mateix any.
El 19 de novembre s’havien convocant les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts, les primeres en les quals hi va haver sufragi universal a Espanya. Mentre això passava, a Barcelona els transports es trobaven en vaga i, després del trencament de les negociacions, l'autoritat havia tancat els sindicats i havia omplert els tramvies d’agents de l’escola de policies per fer els serveis dels tramviaires.
A les eleccions les forces de l’esquerra: republicans, socialistes i comunistes, que fins llavors havien anat de la mà, van presentar llistes separades. Quan es va conèixer el resultat de la primera volta de les eleccions, que donava la victòria a les dretes, en un ple nacional de la CNT a Saragossa el 26 de Novembre, es va designar un comitè encarregat d’organitzar la insurrecció. Entre les figures presents al comitè s’hi trobaven, entre d’altres Durruti o Joaquin Ascaso. Figures de l'anarquisme més combatiu que en aquells anys s'estaven convertint en els enemics públics número ú de les classes dirigents i, conseqüentment, en herois de grans sectors del moviment obrer.
Després de la segona volta, quinze dies més tard, es va confirmar la victòria de les dretes. El Partit Radical de Lerroux governaria amb el la filofeixista CEDA de Gil-Robles. En aquest context va arribar el divendres 8 de desembre, la seva sessió inaugural del Parlament. Arreu de l’estat es preparava una revolta que tindria especialment força a l’Aragó i la Rioja, però que també es deixaria sentir a Lleó, Extremadura i Catalunya. Hospitalet, la Bordeta i Sants van ser un dels seus escenaris d’aquests enfrontaments. De fet la insurrecció ja era esperada per la policia que va realitzar un enorme desplegament a la ciutat detenint a dirigents obrers com Durruti.
La nit del 8 de desembre uns dos-cents milicians armats es van reunir al carrer Baró de Maldà, dividint-se en grups. Un grup es va fer fort a la Tinença d’Alcaldia de Santa Eulàlia, un altre va assaltar el Mercat i un tercer que es va dirigir als Burots, a la Riera Blanca. L’Hospitalet s'estava convertint en un dels principals escenaris de la revolta. Els enfrontaments amb la Guàrdia Civil, els incendis i els tiroteigs van seguir estenent-se per tota la ciutat. Tot i que l'alacalde va intentar donar la veu d'alarma, segons sembla, es van trobar que les línies telefòniques havien estat tallades.
A la Torrassa van esclatar diverses bombes a la central elèctrica que van deixar sense llum el barri i també el de Santa Eulàlia. La Cambra de la propietat va ser assaltada i els aldarulls van continuar fins al 12 de desembre.
A Santa Eulàlia es van aixecar barricades al burot. Aquesta era l’oficina que es situava al límit entre poblacions, on els funcionaris municipals cobraven drets d’entrada a certes mercaderies. A Santa Eulàlia, els burots se situaven a l’encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, en el límit entre l’Hospitalet i Barcelona. En els tiroteigs va morir un dels funcionaris dels burots.
Els insurrectes ocupen la Tinença d’Alcaldia, hissant una bandera roja i proclamant el comunisme llibertari. Els enfrontaments van seguir al mercat, on es cremaran diverses barraques. També exploten diverses bombes, entre d’altres a la fàbrica Escorça. A l’estació del metro de Santa Eulàlia, en un xoc amb la Guàrdia Civil moren dos anarquistes.
El matí del 9 davant la situació els obrers de l’Espanya Industrial abandonen la feina i els enfrontaments que fins llavors havien tingut lloc a Hospitalet es reprodueixen a Sants on també hi haurà tiroteigs i esclats de bombes. També s’intentarà cremar les Cotxeres de Sants. Recordem que la ciutat es trobava en una vaga de tramvies i que el servei havia estat militaritzat.
Barricada a la carretera de Sants durant la Insurrecció de 1933
El dia 11 els enfrontaments segueixen a Sants on la Guàrdia Civil fins i tot es veurà obligada a refugiar-se a l’Alcaldia i on, de nou, situaran metralladores a la plaça d’Espanya. El trànsit serà restringit i el governador civil emetrà un ban pel qual no es permetran grups de dos persones o més per les nits. De Sants a Cornellà, segons els informes de la policia tots els comerços es troben tancats i el dia 12 l’alcalde del Prat demana auxili a la Policia ja que des de l’Hospitalet s’estan organitzant milicians per anar a alliberar els milicians detinguts a aquesta població.
Però finalment la revolta insurreccionalista va quedar sufocada i va començar la repressió de la mateixa. Els barris de l’Hospitalet van ser ocupats militarment i registrats locals, cases i bars. A Santa Eulàlia es van realitzar nou detencions, incautant-se armes, municions i bombes. La CNT va sortir d’aquest intent revolucionari amb fortes divisions internes. Dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar-ne la FAI. Òrgans d’expressió com Solidaridad Obrera van estar prohibits durant 120 dies.
Però la història sovint és terca. Quan el 19 de Juliol de 1936, l'exèrcit es va aixecar contra la República a Barcelona, de nou, un dels punts que a la ciutat els sollevats van intentar controlar primer va ser la plaça d’Espanya, per controlar els milicians d’Hostafrancs, Sants i de l’Hospitalet.
