dilluns, 27 de maig de 2013

Perill de bombardeig


El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia va commoure la ciutat amb les seves canonades i les primeres víctimes mortals. Barcelona ja no era una plaça segura allunyada del front de guerra, davant d’ella hi havia el front de l’est, que la separava de Mallorca, un emplaçament que els feixistes italians farien servir com a portaavions.

La ciutat no era una plaça de fàcil defensa. Oberta al mar, amb pocs espais lliures i propera a Mallorca, des de on els pilots italians realitzaven aproximacions volant en zig zag per despistar els limitats sistemes de guaita. Cal recordar que els radars no es desenvoluparien fins a la segona Guerra Mundial.

La Defensa Especial Contra Aeronaus va organitzar la defensa activa de la ciutat, situant antiaeris, metralladores i reflectors a Montjuïc, al  Poblenou i al Turó de la Rovira. Però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar uns avions que pretenien bombardejar el port. Des del Turó de la Rovira es tenia més angle i una visió de 360° però la posició era lluny del port. Així que els antiaeris quasi en exclusiva van servir com a mesura dissuasió obligant als italians a bombardejar des de més alçada, perdent així precisió.

Per protegir la població calia també la defensa passiva els refugis antiaeris. Però es partia d’un desconeixement absolut i amb evidents mancances a les arques municipals. Durant el setembre del 36, l’ajuntament havia creat un Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos. Un servei que realitzaria opuscles, conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells.

Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d’agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro van ser habilitats per resguardar a la població i l’ajuntament va construir els primers refugis. Però les institucions no donaven a l’abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. On no van arribar les administracions ho va fer la societat civil, que es va autoorganitzar per construir més de 1.500 refugis. 

Al Districte VII, Sants, part de Les Corts, Hostafrancs i La Bordeta es van edificar més de 120 refugis gràcies a la feina d’homes, dones i nens, organitzats gràcies a tot tipus d’associacions: sindicats, ateneus, comissions de festes o simplement companys de feina o amb el veïnat de l’escala o del carrer. La riquesa del teixit associatiu de Sants explica que, sense ser el barri més atacat, si que va ser un dels que va tenir més refugis.

Entrada al refugi 409 a La Farga


Les retallades en l’ambit del patrimoni sovint es fan a cop de mall o fent us de la formigonera. Especialment a barris com Sants ja que els nostres edificis són humils i no acostumen a cridar l’atenció dels tècnics de patrimoni. No hem heredat palaus gòtics ni joies del modernisme. Hem heretat cooperatives, masies, fàbriques, vivendes obreres o refugis antiaeris. 

Però els que som de classe obrera també heredem les lluites de les nostres mares i pares i n’hauriem de ser dignes d’aquesta responsabilitat. Hem de defensar el nostre patrimoni, ja que són els elements que parlen del lloc del que venim i de la classe a la que pertanyem, en definitiva, del que som. 

Un exemple que ens parla molt clarament d’aquesta responsabilitat és el dels refugis.

Es van fer refugis sota d’escoles, com el Grup Escolar Macià a la plaça d’Espanya, a l’oficina del Districte o a sota fàbriques com la Serra i Balet. I molts refugis fets a sota dels carrers, com el número 662, al qual s’accedia pel número 25 del carrer de Vilassar, una casa en la que, per cert, molts veïns de la Bordeta ja dormien habitualment temorosos pels constants bombardejos.

Aquesta és una història que ens parla d’entrega i sacrifici pel benestar de la comunitat. És una història de la qual cada cop en sabem més, tot i que va estar prohibida durant 40 anys i que en els darrers 30 anys s’ha vist esborrada per les excavadores en nom de l’especulació. 

Dificilment podrem saber gaire més del refugi del carrer de Toledo, el número 877, ja que el 2009 es va enderrocar un accès que es conservava en un estat de conservació perfecte; o del 397 al carrer de Noguera Pallaresa, que va ser enderrocat l’any 2004; o el 722 Bonaventura Pollés, enderrocat el 2007; o el 741, a l’Espanya Industrial amb el carrer de Masnou, probablement enderrocat el 2009, com el 742 al carrer de Juan Bravo; o el 870 desaparegut a les obres de l’escola Pelegrí l’any 2003, entre d’altres.

Està clar que no es poden museitzar els 1.500 refugis de la ciutat i està clar que el patrimoni ha de conviure amb els interessos dels veïns i veïnes de Barcelona, però penso que fins ara ha mancat un criteri sobre quan intervenir, conservar o estudiar un refugi, i amb l’excusa del desconeixement moltes constructores han anorreat part de la nostra memòria. No n’hi ha prou amb tenir un refugi al Poble Sec i dos més a Gràcia i no deixar rastre de la resta. La meva àvia no anava fins a Nou de la Rambla per protegir-se dels bombardejos.

Ara, després de moltes derrotes, sembla que els veïns del carrer de Joan de Sada han aconseguit salvar el refugi de carrer de Roger, el número 2. Un refugi de 300 metres de llargada, amb un túnel de 1’80m d’ample i 3m d’alçada, amb 5 accesos. Me n’alegro molt i espero que així sigui. No ha de ser una excusa per no seguir estudiant la resta, al contrari, pot ser una oportunitat per explicar la història del nostres barris, que és la història dels seus veïns i veïnes.