diumenge, 29 de març de 2009

El Paral·lel


L’any 1894 es va obrir una amplia avinguda unint la Plaça d’Espanya, que no va ser urbanitzada fins a l'Exposició Internacional de 1929, amb les Drassanes, una avinguda encara sense urbanitzar que per res feia sospitar que acabaria sent mítica i coneguda arreu del món. Com ja haureu descobert parlo del Paral•lel.

Ja previst al pla Cerdà, (aprovat l’any 1859) i batejat amb aquest nom per la coincidencia del seu traçat amb el Paral•lel 41º 22’ 30’’.

Però no fou aquesta coincidencia geogràfica la que va fer que el Paral•lel fos conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils, sinó la gran quantitat de teatres, cafes i sales de festes que van començar a aflorir.

Situat entre l’Hostafrancs industrial, el Poble Sec, barri d’hortes i tallers i el ja populòs barri Xino, el Paral•lel ben aviat es va convertir en un indret on segments diferents de població confluien amb un mateix fi (encara que desde optiques segurement diferents). Des de obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins als burgessos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners avids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral•lel on passejaven parelles de Guardies Civils i on a la vegada, mercès a la seva gran quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes es trobaven.

El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com l’Avinguda del Teatre o la Via del Pecat fou el Teatro Circo Español. Ben aviat locals de tot tipus es van començar a multiplicar, desde les més humils barraques fins als teatres, passant pels cafes, que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a Sant Pau. Amb noms com el Cafè Espanyol, el Sevilla o el Rosales els cafes creaven una inmensa terrassa no igualada enlloc del món.

Entre els teatres més destacats varen arribar a tindre un gran nom alguns com l’Arnau (conegut a l’época com el Folies-Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat entre d’altres espectacles a la boxa), el Bataclan (conegut especialment entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer Cinerama del pais), l’Apolo, el Pompeya i com no, el Molino.

Conegut inicialment amb el nom de La Pajarera Catalana al cap del temps va passar a anomenar-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament fundat pel català, Joan Oller. Amb la dictadura el local es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressalies i censura.

Per desgracia el que no va aconseguir Franco ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l’especulació, i avui en dia no queda més que l’ombra del que va arriba a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.


7 comentaris:

Júlia ha dit...

Algun dia el 'Paralelu' ressorgirà de les seves centres.

La gent gran explicava un acudit sobre Barcelona, deien que era molt desgraciada perquè tenia el 'pare lelo' i la 'mare a Can Tunis'.

Per als no iniciats, lelo era guillat i la resta volia dir 'la mar a Can Tunis', on aleshores hi havia platja, però també el cementiri Nou, que ara ja és una mica 'vell'.

Josep M. Ferrer ha dit...

Doncs sí, l'època d'esplendor del Paral·lel ja queda ben lluny. Però és clar, els gustos també canvien i allò ja és història. Un e3scrit força interessant, Agus. Fins una altra història!!!

Dani ha dit...

Jo fins i tot havia sentit a parlar de que la frase "ser de la acera de en frente" venia del paral·lel. Ja que en una banda s'hi situaven els teatres de tota la vida. Arnau, etc... i a l'altra llocs de varietés com el molino i d'altres, que en aquell temps eren sovint refugi de l'homosexualitat aleshores encara més estigmatitzada que ara.
També es veu que va tenir molta importància el Café Español (en aquella època en que a tot se li posava aquest adjectiu) on es reunien molts dels principals agitadors anarquistes preparant accions directes. També Lerroux era anomenat l'Emperador del Paral·lelo, ja que s'hi feia veure intentant atreure els obrers a la seva causa populista radical.
I bé, no ens enganyem, ara allà a prop encara ens trobem molts de nosaltres de tant en tant en aquelles de les últimes discoteques que queden en les que es pot entrar en bambes i amb samarreta del decathlon...

Júlia ha dit...

Per sort tenim els llibres de Miquel Badenes, el del Paral·lel i la biografia d'Alady, que són força exhaustius sobre el tema. Malauradament l'autor en tenia previst un altre però va morir abans de publicar-lo.

Els anarquistes es reunien a fer brega a 'La Tranquilidad', un cafè que hi havia a prop d'on ara és el Victòria, teatre que encara aguanta, i allà anaven també els d'Estat Català a buscar brega.

El Paral·lel va viure l'època d'esplendor d'abans de la guerra, però durant la postguerra també va revifar molt i molt gràcies a la immigració, sobre tot, a la molta gent que vivia a Montjuïc, a persones humils de tota mena, i a l'època daurada dels cinemes de barri, ja que n'hi havia molts. Les atraccions Apolo, amb la famosa gruta i la seva bodega, on es feien concursos d'aficionats, per exemple, al flamenc, també van tenir molt èxit. Aquestes atraccions es poden veure a la peli Apartado de Correos 1001.

Durant un temps també van ser molt emblemàtics els espectacles dels Vienesos que encara van recuperar una Raquel Meller ja decadent però encara amb geni. Per no parlar del Cinerama, que va ser una revolució en el món del cine, o del Regio, per exemple.

Els sis-cents i el desenvolupament el van castigar molt, l'oci dels diumen ges va variar però encara va aguantar un temps, gràcies als teatres. Per sort encara ens queden el Victòria, l'Apolo i el Condal. La trista història del Talia, amb el solar abandonat fa més de trenta anys per problemes d'herència és paradigmàtica. On hi havia l'Español fa temps que es parla del que s'hi farà però no hi ha res clar. Per no parlar de l'Arnau, única mostra vivent del teatre de barraqueta, que cau a trossos, pobret.

Ara hi ha moltes esperances amb la remodelació del Molino, que va molt lenta, per cert. Res torna a ser el que havia estat però crec que encara pot gaudir d'una nova època, el Paral·lel.

Joanet del cabàs ha dit...

Veig que també t'han entrevistat... això està molt bé, i l'has pogut penjar... estic a la facultat i no es pot sentir el que expliques sense auriculars... Suposo que, més o menys, també expliques la idea en que vas fer el bloc, semblant a mi... Més o menys, el mateix.
El que passa és que el teu nom és més original i més real, mentre que el meu no és res més que una merda de còpia del Jordi de Manresa, agafat d'Històries manresanes. Però, per ara el mantindré si més endavant no el volgués canviar.

A part, parlant del Paral·lel, l'Apol·lo era un dels teatres clau d'aleshores, que ara és sala de concerts i discoteques, en què hi he anat bàsicament en festes de medicina de fa 2 cursos, a les sessions de funk i pop, amb música dels 70. Paul Weller...

Una abraçada.

Joanet del cabàs ha dit...

Molt bé, el vídeo Agus. Ho saps fer molt millor que jo... mentre que no sóc res més que un imbècil acabat.

Joanet del cabàs ha dit...

i em quedo molts cops a mitges. Però valoro molt positivament el teu....