La fibra que va lligar el planeta

Situeu-vos davant de la Seu del Districte de Sants-Montjuïc, l’antiga Tinença d’Alcaldia de quan Hostafrancs era un barri de Barcelona fora muralles. Alceu el cap per observar la magnífica façana de l’edifici dissenyat Jaume Gustà i Bondia i Ubald Iranzo i Eiras. I, si el soroll dels cotxes i les persones que es mouen per la Creu Coberta us permeten un segon de repòs, veureu com davant vostre s'estén un llenç on es dibuixen gran quantitat de figures que ens narren històries potser desconegudes. 

Des de dalt ens observen dues dones que, esculpides en pedra, flanquegen un enorme escut de Barcelona coronat per un ratpenat. Al llarg de la façana apareixen molts altres elements: animals, plantes i fins i tot una referència al més semblant que Sants ha tingut a un escut, una imatge de Santa Maria. Si pareu atenció trobareu un element que destaca entre tanta vegetació floral: un engranatge. Una roda dentada que engrana l’edifici amb la història industrial dels nostres barris. Sota d’aquest element, veureu una flor, és la del cotoner.

Tot i que els cotoners són arbustos originaris de les regions tropicals del planeta, el cotó, la fibra vegetal que se n’extreu, és un element profundament lligat a la història de Sants, d’Hostafrancs i de la Bordeta. Imagineu-vos fins a quin punt és així que en llengua de signes per dir el nom del nostre barri s’utilitza un signe que és una evolució del signe de la planta del cotó.

Conèixer la història del cotó ens pot servir per entendre millor la història de Sants, un petit poble que va créixer amb l’arribada del prats d’indianes primer i dels vapors més tard, però a l’hora el cotó ens permet entendre gran part de la història contemporània, aquest gran teixit del qual Sants és un fil més. En aquesta gran història el cotó és un exemple concret que ens explica com el capitalisme, com una plaga, es va estendre pel món, sometent persones al servei dels interessos privats d’uns quants privilegiats.

El cotó va començar a arribar a Europa, des de l’Asia, a les darreries de l’edat mitjana. Fins aquell moment el teixit més emprat era la llana. A Europa, en aquests primers temps, del cotó es sabia que era d’origen vegetal però no es coneixia la planta i s’especulava molt fantasiosament sobre com havia de ser l’arbre o arbust que el produïa. A finals del segle XVI el conreu del cotó ja s’havia estès per les regions càlides d’Àsia i Amèrica. 

A l'Índia el cotó es conreava i es manufacturava, però al segle XVII les relacions internacionals estaven a punt de transformar-se. L’any 1600 la reina Elisabet I d’Anglaterra atorgava a la Companyia Britànica de les Índies Orientals, una societat privada formada per grans inversors, el monopoli de tot el comerç amb les índies orientals. El monopoli d’un territori que de fet els hi era aliè. D’aquesta manera, poc a poc, la Companyia Britànica de les Índies Orientals va començar a estendre el seu control sobre tota l'Índia.

L'extensió del colonialisme anglès però va modificar les condicions de producció dels teixits de cotó. Si fins llavors el cotó es conreava i es teixia a l’Índia el desenvolupament del colonialisme anglès va forçar a comprar el cotó en brut per manufacturar-lo a Anglaterra. Amb aquesta política la metròpoli comprava la matèria primera barata i venia el producte manufacturat car, perpetuant el seu paper de control. Aquest fil ens permetria seguir parlant del tema fins a la pròpia lluita per la independència de l'Índia, però el deixarem aquí per seguir parlant de la popularització dels teixits de cotó a Europa.

L’ús del cotó es va estendre per Europa i amb això va canviar la manera de vestir, ja que el preu dels teixits es va abaratir, fent-se accessible a les classes més populars. Durant el segle XVIII es van estendre les conegudes indianes, que eren teixits de cotó, d’inspiració índia, estampats a una sola cara. La producció d’Indianes va arrencar a Barcelona l’any 1738 i en pocs anys es va estendre per la ciutat. L’any 1784 ja hi havia 80 fàbriques, on treballaven 9.000 treballadors, i l’any 1796 aquestes ja ocupaven a 13.000 barcelonins. 

Amb les indianes el cotó es va començar a entrellaçar amb la història de Sants. Tot i que la producció es realitzava majoritàriament a l’interior de la ciutat, en el procés de blanqueig i assecat es feien necessaris grans espais on els teixits s’assecaven al sol. Va ser així com al terme municipal de Sants es van començar a establir els coneguts prats d’indianes. Entre 1789 i 1807, Sants, amb la seva marina, va contar amb nou prats d'indianes on es blanquejaven i assecaven les teles que es produïen a les fàbriques barcelonines.

L’any 1738, mentre a Barcelona es començaven a fabricar indianes, a Anglaterra va arrencar una cursa tecnològica en la millora de les filadores. Amb les millores mecàniques la producció tèxtil anglesa va augmentar i van necessitar nous productors de cotó. Així en la dècada de 1840 van començar a comprar cotó provinent d’Amèrica. Allà el cotó era un producte produït per esclaus, un fet que n’abaratia el cost i que generava enormes fortunes als estats del sud i de retruc també als productors anglesos. Per treballar els camps de cotó, només des de l’inici del segle XIX i fins a la guerra civil americana, més de 250.000 persones van ser arrencades de la seva terra per ser portats a les colònies americanes.

Quan a nord-amèrica va esclatar la guerra entre els estats del nord i del sud, l’any 1861, la Unió va bloquejar els ports dels Confederats. Bloquejar els ports implicava tancar l’aixeta al gran negoci del sud, l’exportació de cotó. Una guerra econòmica que tindria efectes a tot el món. Tot i que per als Confederats deixar d’exportar cotó significava una ruïna econòmica, a la vegada era un argument per pressionar a Anglaterra, fortament depenent del seu cotó, per a reconèixer la seva independència i involucrar-la en la guerra. Però la resposta dels industrials cotoners europeus davant la greu crisi que es va generar en el sector va anar en una altra direcció. Si els estats del sud no podien vendre cotó caldria buscar-lo a altres llocs. Així doncs el capital va fixar els seus ulls a un nou territori per explotar, Egipte. 

Els efectes de la guerra a nord-amèrica arribaven també a Barcelona. Societats tèxtils com Germans Batlló no podien seguir treballant sense cotó. Per això en aquesta complicada situació va destacar la figura de Joan Batlló, qui es va dedicar a viatjar pel món buscant nous proveïdors de cotó. Uns contactes que van permetre a l’empresa dels Batlló no només sobreviure a la crisi sinó sorgir després de la guerra amb prou força com per impulsar una magnífica fàbrica a terme municipal de les Corts, al carrer d’Urgell, l’actual Escola Industrial.  

Com el propi Batlló, molts industrials anglesos i francesos van fixar els seus ulls a l’orient, unes terres enormement riques que es trobaven sota un imperi en descomposició, l’otomà. Així les potències europees van fer enormes inversions a Egipte per augmentar la producció de les plantacions de cotó, però també en les infraestructures que havien de facilitar el comerç i l’explotació dels recursos per part de les companyies europees. Van ser els anys en que seguint el projecte de Lesseps, milers d’obrers van treballar en la connexió del Mar Roig amb el Mediterrani a través del canal de Suez. Esdeveniments que tenien lloc a milers de quilòmetres semblaven renovar la importància econòmica i estratègica d’Egipte i en aquest context Ismaïl Paixà, governador otomà del territori, havia iniciat el camí cap a la segregació de l’imperi. 

Per pagar aquestes inversions Egipte va rebre enormes préstecs dels bancs europeus. Uns diners que es prometien multiplicar amb el profitós negoci del cotó. Però tal i com els mercats europeus havien fixat els seus ulls al país del Nil, el van oblidar quan la guerra civil nord-americana va finalitzar l’any 1865 i, de nou, van tenir accés a l’econòmic cotó americà. Egipte, que no completaria les obres del canal de Suez fins al 1869, va haver de fer front al retorn dels préstecs, i es va veure abocat a un dèficit que va portar a la fallida del país l’any 1876. Només 6 anys més tard, el 1882, el Regne Unit, que havia estat a l’origen de la crisi es feia amb el control d’Egipte, amb l’excusa d’assegurar la defensa dels seus interessos.  

El cotó, aquesta fibra que va esdevenir fonamental en la forma de vestir dels homes i les dones des del segle XIX i fins a l’actualitat, ha seguit fortament lligat a la nostra història, de la més local a la global. Podríem seguir la història aturant-nos a la Barcelona que va viure la Primera Guerra Mundial, quan l’aturada de la producció tèxtil als països europeus va multiplicar la feina de les fàbriques catalanes. La ciutat es va omplir de nous rics, que enlloc de millorar les condicions de treball o invertir en la renovació de les fàbriques van dedicar-se a malbaratar en luxe i vici. Barcelona va esdevenir un cau d’espies on un entramat de bandes criminals campaven lliurement entre la connivència policial i el finançament d’algunes de les grans fortunes cotoneres, sent el caldo de cultiu que tindria com a resultat el pistolerisme.

També podríem seguir tirant del fil per arribar a la Barcelona dels anys quaranta quan la manca de cotó, que venia racionat en cupos, va convertir el producte en una mena d’or blanc a totes les fàbriques tèxtils de la ciutat. La corrupció franquista en l’adjudicació d’aquests cupos va permetre l’aparició de figures com les dels germans Julio i Àlvaro Muñoz Ramonet, que fent ús de tots els tripijocs possibles van alçar-se com a propietaris d’un enorme imperi tèxtil que va tenir com a cirereta del pastís l’antiga fàbrica dels Batlló de la Bordeta.

Els mateixos fils que al segle XIX, com a marionetes, van lligar als indis, obligats a vendre el producte sense ser processat i a comprar els teixits anglesos; van ser els que van arrencar a milers d’africans de les seves cases per ser forçats a treballar a Amèrica; els mateixos que van embolicar als egipcis en el joc de trilers de les grans finances que van situar el país sencer sota el mandat britànic; els mateixos que, a casa nostra, van mantenir a filadores i teixidores a jornades de més de 12 hores de treball, sovint treballant a preu fet i sense ni tan sols un contracte escrit.