De passeig per la Bordeta

Ara fa uns dies, llegint al Linia Sants les propostes dels diversos partits polítics per a Sants-Montjuïc vaig constatar un sentencia que, tot i que tots hem escoltat repetida fins a la sacietat, de vegades els que col·laborem o treballem a les diverses entitats de Sants (sovint amb la sensació que fem una feina fosca i de vegades no prou reconeguda) no apreciem del tot. Sants és un barri amb una força associativa imparable.

Als programes electorals de les diferents forces parlamentaries, de la dreta a l'esquerra i de l'espanyolisme al catalanisme apareixien algunes de les lluites més emblemàtiques que fa molt de temps que mantenen els veïns i veïnes de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, com per exemple la recuperació de la Lleialtat Santsenca com a espai per al barri i les seves entitats o la transformació de Can Batlló en equipaments.

Sincerament la sensació que vaig tenir és que un cop més, com a mínim al nostre barri, la societat civil va un pas per davant dels partits, que s'han de limitar a assumir (esperem que de forma íntegra) aquells projectes sorgits de les persones que formem aquest barri. Tan de bó tot vagi endavant i en un periode curt de temps la Bordeta obtingui els equipaments que mereix la seva gent.

Però les lluites dels santsencs no es limiten a aquests espais, sense anar més lluny aquests dies el nostre barri també s'està convertint en un dels molts escenaris de les protestes dels que han anomenat "indignats", amb una acampada que s'ha establert a plaça de Sants on es multipliquen, assembleas i actes diversos i una sorollossa cassolada que dia a dia a les 21h s'estèn pel barri. Per no parlar de la tercera victoria judicial del CSA Can Vies davant de TMB.

Avui, seguint amb la història de Can Batlló, torno a penjar un article que no és meu i que he trobat al bloc de la Plataforma per recuperar Can Batlló.

Abans però us recordo que des de la Plataforma per recuperar Can Batlló s'ha anunciat l'entrada a la fàbrica el proper 11 de juny i que al llarg de tot aquell cap de setmana s'hi celebraran un munt d'activitats.

De passeig per la Bordeta

Com que els dies d’aquest hivern encara no són gaire freds, conviden a seure, tot fent un petit parèntesi a les passejades, en qualsevol banc assolellat, i aprofitar per obrir un llibre dels que últimament m’han regalat.

Casualment estic assegut en un banc de la plaça de la Pelleria i a les meves mans tinc la biografia i memòries dels germans Muñoz-Ramonet “MUÑOZ-RAMONET, SOCIETAT IL·LIMITADA”, de Xavier Muñoz (l’autor no té res que veure amb els biografiats) editat per Edicions 62. Bé, no és casual que em trobi en aquest indret i amb aquest llibre a les mans: l’ombra de Julio Muñoz-Ramonet encara sura pel damunt de les instal·lacions de Can Batlló i he volgut comprovar si evocant els tripijocs d’aquest personatge puc ajudar a conjurar el fantasma de l’espectulació urbanística que com a tot arreu afecta també la reurbanització de Can Batlló.

No voldria fer cap crítica literària de la publicació en qüestió, ni una sinopsi del seu contigut, només un breu resum del capítol que parla de Can Batlló “…els faltava la joia de la corona. En van pagar vint-i-vuit milions de l’any 1943, una quantitat molt elevada per aqueslls dies (…) En un mes Can Batlló va ser d’ells (…) La fàbrica estava situada en un terreny de propietat de 26.000 metres quadrats, a la Bordeta (…) Avui, aquests terrensy són en bona part edificables. Són un conjunt que val una immensa fortuna, i encara en el moment de redactar aquestes línies Can Batlló està ple d’activitats: hi treballen més de dues mil persones en més de dos-cents tallers i tallerets, i tots ells paguen lloguers als hereus de Julio Muñoz. La zona està afectada per un gran projecte urbanístic que ha de destinar un total de 17.000 metres quadrats a pisos, zones verdes i equipaments …”

No puc deixar de transcriure la perla que va significar el discurs de Julio Muñoz-Ramonet en la primera visita a Can Batlló, ja de la seva propietat. Va explicar que havia telefonat al Caudillo per invitar-lo a visitar la fàbrica i que Franco havia estat molt content “Ya me ha felicitado por la inversión. Yo naturalmente, se la he brindado por Espanya, que es madre de naciones, y por su revolución nacionalsindicalista y de las JONS… que nosostros hemos enaltecido con nuestra red industrial de la que ya se habla en todo el mundo y en parte del extrajero… y para que Dios quiera seguir protegiéndome a través de la Virgen de la Merced y del Cristo de Lepanto (no sé por qué esta fijación de los catalanes por los negros)” En aquell moment el capellà de l’empresa li va dir a l’orella: “Don Julio, la Virgen de la Merced es blanca”. “¡Ah, esto nos salva!”

Josep Maria Domingo

MUÑOZ, X. Muñoz-Ramonet, societat il·limitada. Barcelona: Edicions 62. (Biografies i Memòries; 54)

Evolució del recinte (estudi realitzat pel col·lectiu d'arquitectes La Col)

De Memòria de Sants