Fisonomia del Cros Popular de Sants

Avui he volgut publicar un text que no he redactat jo, sinó que m'ha fet arribar en Miquel Pucurull i Fontova en que aprofita el circuit del Cros Popular de Sants per tal de fer una ruta per la història i les curiositats dels nostres barris.

He volgut publicar-ho per una banda pel propi interès que trobo que te aquest text, però també per un fet que per mi resulta més aviat sentimental. I es que el Cros Popular de Sants actualment porta el nom del meu pare, Eugeni Giralt, una de les persones que va fer més per recuperar aquesta cursa dels anys 30.

Del km 0 al 1

Els corredors i corredores que ens aplegarem a la sortida de la Cursa de Sants (em costa molt dir-li “cros”) el diumenge 8 d’octubre, situada a la Rambla del Brasil, a uns cinquanta metres de la cruïlla amb el carrer de Sants, sortirem a les 10, contents de participar en una prova que compleix el seu 31è aniversari.

I més encara en compliria sí no s’hagués suspès per culpa de la Guerra. Perquè en realitat, aquesta cursa es va celebrar per primer cop l’any 1934, va tornar a fer-se l’any 35, però amb la maleïda contesa del 36 i la posterior dictadura, se’n va anar, com tantíssimes coses, a fer punyetes.

Es va deixar de fer, fins que el mateix grup de gent que l’havia creat, els progressistes membres de l’Ateneu Sempre Avant, la va recuperar l’any 1978, coincidint amb el primer boom del córrer, per a felicitat dels que ens agrada aquesta guilladura de fer-ho pels carrers de Barcelona, com una mena d’acte reivindicatiu.

Em costa dir-li “cros”, deia, a una prova que es fa sobre l’asfalt d’un dels barris més populars i populosos de Barcelona. És d’agrair que els que van tornar a engegar-la després de més de quaranta anys d’estar suspesa, van voler posar-li el nom originari rememorant la que es feia a camp a través quan encara el barri no estava urbanitzat del tot. Però costa dir-li. De natural, els que estem habituats a córrer curses en ruta, i més encara sí són pel mig de pobles o ciutats, col•loquialment ens surt Cursa: en aquest cas la Cursa de Sants.Deixem doncs el mot “cros” pels anuncis de la prova i les referències dels mitjans. Per aquesta fisonomia sui generis del seu recorregut, un servidor, quan vingui al cas, en dirà “cursa”.

Un apunt: la primera que es va celebrar va ser el I Gran Premi de Sants i la va guanyar l’Angel Mur, un atleta del F.C. Barcelona que després va ser un popular massatgista del club (com el seu fill, del mateix nom, retirat fa uns tres anys).

Una asseveració (no sé si certa): Els organitzadors d’ara, el Club Camins Esportius de Sants , han volgut que la prova comenci a la Rambla del Brasil en lloc de a la Rambla de Badal, que és la seva continuació cap avall. És així, potser, perquè, com que estarem de festa pel fet de córrer la cursa, encaixa millor un nom de carrer amb aires de xerinola com ens inspirarà el del país sud-americà, que no pas el d’un que correspon a una família burgesa del segle XVII, per més propietaris que fossin d’aquest terrenys.

Un misteri (això sí que és cert): la rambla d’on sortirem adopta tres noms diferents en la seva prolongació: Badal, Brasil i Carles III; ningú sap per què, però és així. És una cosa freqüent aquesta de posar noms diferents a trams d’un mateix carrer. Hi ha qui diu, malèvolament, que és degut a que hi ha tants polítics i militars que acontentar, que sí no es fes d’aquesta manera no hi hauria prou carrers a Barcelona.

Com sigui, enfilarem pel carrer de Sants amunt (molta gent, especialment els santsencs, li diuen Carretera de Sants) girant a la dreta, i potser no ho veurem perquè anirem per feina, però tot just al peu de l’edifici de la cantonada de la Rambla del Brasil amb Sants, hi ha una curiosa pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçada. Està adossada a la façana de les oficines de l’agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva-carros" en deien, i servia per a que les rodes dels carruatges, al girar, no s’estavellessin amb les cases.

Deixarem la lleugera pendent d'uns tres-cents metres del carrer de Sants del barri de Badal-Sants on farem el primer quilòmetre de la cursa, i girarem a la dreta quan trobem el carrer Arizala. El nom correspon a Maria del Pilar Martinez d’Arizala, de qui no se’n sap cap mèrit més que el de ser la propietària en el segle XIX dels terrenys per on ara hi ha el carrer i dels seus voltants. Pujarem la mica de pujada que fa, fins l’Avinguda de Madrid, que l’agafarem a la dreta, just des d’on veurem ben a prop la façana del Gol Sud del Camp Nou.

Aquest diumenge el Barcelona juga contra el Mallorca. No serà estrany que tot i que la cursa comença d’hora, ja hi hagi rebombori pels voltants. Vull dir venedors de bufandes, samarretes, trompetes (del Barça però també d’altres equips) ... Tot un món.

I avançant per l’Avinguda de Madrid, a uns dos cents metres del gir, a l’alçada de la part de dalt de la Rambla de Brasil, haurem arribat al Km 1.

Estarem just ara en el límit de Sants, un territori els orígens del qual s’han d’anar a buscar als assentaments de l’era romana. Amb el pas del temps va convertir-se en un poble agrícola, i a partir del segle XVIII hi va arribar l'industria. Van començar a viure-hi els obrers. Es va annexar a Barcelona com a barri, i es va produir una harmònica amalgama de treball -van instal•lar-se un munt de fàbriques-, comerç -encara perdura perquè el de Sants és el carrer comercial més llarg d´Europa - i lleure –es van crear una gran quantitat d’associacions culturals i esportives-.

Tot plegat li va donar al barri -i segueix donant-li tot i que ara no hi ha fàbriques- una personalitat especial. Ésser de Sants no era (no és) qualsevol cosa: imprimeix caràcter.

De les característiques del barri en seguirem parlant i pensant-hi una mica al llarg dels quilòmetres de més endavant. De moment –segur que ho agraireu- ja n’hi ha prou.

Km 1 al 2

Seguirem corrent pel carrer més ample del barri, l’Avinguda de Madrid, el nom del qual és fàcil deduir que li va ser posat per quedar bé amb la capital del regne i no pel que deien fa anys alguns malpensats. Argumentaven que li va posar un governador de Barcelona dels anys quaranta que era madridista, per a que, estant tan a prop del camp del Barça, el mot “Madrid” servís de record perenne a la legió de culés que passen tan sovint per aquest carrer.

L’Avinguda de Madrid, i la seva continuació, el carrer de Berlín, per on farem aquest quilòmetre, no té gaires aspectes interessants. Cases guapes de nou o deu pisos a banda i banda, i l’únic destacable, al meu parer, és la planura del terreny i l’amplada de la calçada, que en una cursa és cosa sempre d’agrair.

En tot cas, una mica més enllà del primer quilòmetre que haurem passat, en el xamfrà de la Rambla del Brasil, veurem a l'esquerra l’impressionant campanar de l'Església de Santa Tecla. Una parròquia que alguns o molts dels que estem corrent recordarem, perquè és va celebrar el funeral que se li va fer al mític Ladislao Kubala fa set anys, on centenars de ciutadans, en un dels més multitudinaris enterraments que es recorden dels darrers anys, corejaven el seu nom entre emocionats aplaudiments a la sortida del fèretre de l’església.

La fotografia que va publicar La Vanguardia l’endemà de l’enterrament d’en Kubala tenia,sense voler-ho, un trist simbolisme: en primer terme, Manchón i Basora; al darrera i d’esquerra adreta, Seguer, Vila, Ramallets, Biosca, Rodri, Gonzalvo, Suarez i Gràcia. En total 10 dels seus excompanys (en faltava un per fer l’equip), a la porta de l’església de l’Avinguda de Madrid.

Mentre avancem -segur que a bon ritme perquè l’Avinguda de Madrid convida a córrer- i a manca d'atractius especials, potser és moment de pensar sobre d’on ve el nom de Sants.

Hi ha qui diu que prové del fet que al voltant de l’Església de Santa Maria dels Sants, a prop de les cotxeres de Sants (el nucli està entre el Km 9 i 10, a l’esquerra del nostre pas quan estiguem a uns sis-cents metres d’acabar la cursa), es va configurar el que va ser el poble, abans d’integrar-se a la ciutat de Barcelona l’any 1897.

A Sants se l’hi ha dit també “Sans”, sense la “t”. Alguns historiadors afirmen que quan era un poble, i per tant saludable, els barcelonins d’intramurs anomenaven “sans” als veïns d’aquell indret de les afores, i així es va quedar durant molt temps. Però un servidor recorda que durant el franquisme, i com a molts carrers i indrets que es van castellanitzar, al barri de Sants i al carrer gran se l'hi deia Sans per imposició. I a propòsit, una anècdota: quan en els anys cinquanta es va fer la presentació de la maqueta del que havien de ser les estacions de la línia 5 del metro, els presents a l’acte van quedar estupefactes perquè algú havia pintat un T entre les lletres ena i essa del rètol de l’estació del que llavors era Sans, i es podia llegir SANTS. No es va saber mai qui havia estat l’autor de semblant gosadia. Li hauria caigut el pel.

Cal recordar, també ara, que a finals del segle XIX i les primeries del passat, quan el poble de Sants s’havia annexat a Barcelona, era eminentment un barri de treballadors que es guanyaven el sou en les fàbriques de teixits que hi havia. Se’l guanyaven i bé que els hi costava, perquè segons totes les cròniques, les reivindicacions i les lluites estaven a l’ordre del dia.

De fet, es pot dir que, juntament amb el Poble Nou, el moviment obrer de Catalunya es va articular a Sants. Precisament fa pocs dies que s’ha commemorat que fa 91 anys, el moviment obrer català va celebrar el famós Congrés de Sants – segons sembla el de més importància en aquell moment, juny de 1918, no només a Catalunya sinó a Espanya i a Europa-, on va ser fundat el Sindicat Únic que va donar origen a una vaga amb la que és va aconseguir la jornada de 48 hores. L’acte va ser en un local que ara és un solar just davant del cinema Balaña, d’un dels carrers que estarem travessant ara, el de Vallespir, essent secretari el mític dirigent obrer Salvador Segui, conegut com El Noi del Sucre, assassinat per la seva militància uns anys després.

Així, estarem corrent per uns carrers on les lluites del moviment obrer van ser determinants i paradigmàtiques per a les millores de la classe treballadora. Resulta fins i tot emocionant pensar-ho.

En qualsevol cas, s’ha de dir també que tot i que Sants ja no és actualment un barri obrer, l’esperit contestatari segueix present, i hi ha un munt de col•lectius socials que treballen de valent per un món més just.

Passat el carrer Vallespir i la Plaça del Centre, l’Avinguda de Madrid es converteix amb el carrer Berlín, per on seguirem fins al carrer Numància. Girarem a la dreta per baixar-lo, i veurem la senyal del Km 2 tot seguit.

La Plaça del Centre es diu així perquè duu el d’una antiga plaça central que existia en el projecte d’urbanització del indret, propietat del Compte de Bell-lloc. El nom de Berlín no ofereix cap dubte: recorda la ciutat alemanya; la curiositat està en el fet que canviï el nom a partir de la plaça, però aquest és un altre tema. I el nom de Numància, aficionats com som a posar noms de batalles i guerrers als carrers i places de la ciutat, tampoc hi ha cap dubte que correspon a la famosa resistència al romans per part d’una ciutat celtibèrica, a prop del que ara és Sòria, al segle II abans de Crist. No és, de cap manera, un nom de carrer posat en honor de l’equip de futbol que va guanyar al Barça.

Km 2 al 3

Baixarem per Numància en direcció a la Plaça dels Països Catalans. Compte perquè és un carrer que encara convida a córrer més que en l’avinguda d’abans. Estarem més escalfats, també es ample, i té una lleugera pendent cap avall. Compte perquè encara ens en queden vuit...

En arribar a la plaça no cal entretenir-se en mirar res -suposant que un tingui humor i temps per fer-ho entre el segon i tercer quilòmetre- perquè és de les anomenades places dures, sense cap atractiu, i més ara, que està plena de barracons per les obres de l’estació de l’Ave.

Bé, si ho voleu, potser sí que val la pena fixar-nos en el simpàtic gat de ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça com a únic ornament. Veure l’impàvid gatet ens donarà sort perquè és de color negre. (Sabut és que mentre per a alguns trobar-se un gat negre duu mala sort, per altres és sinònim de felicitat; fins i tot de fecunditat a Anglaterra, sí els nubis el veuen el dia de la boda).

La plaça, com veurem, està plena de barracons. En un d’ells, oh sorpresa, hi ha una curiosa pintada que podrem llegir en passar si ens hi fixem. Està davant de l’hotel Torre Catalunya. Resulta curiosa i insòlita pel que diu: “Apaga la tele i llegeix un poema”. Una pintada molt diferent a les que acostumen a haver en el paisatge urbà.

Tot seguit, a tocar la tercermundista estació d’autobusos deixarem la plaça i girarem a la dreta per agafar el carrer Enric Bargès, a qui els veïns volen que es canviï el nom perquè -un altre més- és el d’un militar. El volen canviar amb tota la raó del món: essent Capità General de Barcelona, l’Enric Bargès va reprimir amb inusitada i cruenta duresa una vaga que feien els obrers al febrer de l’any 1902... per aconseguir una jornada laboral de 8 hores. Els santsencs diuen que és inadmissible que tingui un carrer aquest senyor, i menys en aquest barri. Sabent-t’ho, passarem corrent de pressa per aquest carrer, no fos cas que els seu espectre s’enorgullís pensant, sí ho fem lentament, que és en honor seu.

Passarem per davant de l’Institut Emperador Carles que hi ha a l’esquerra i girarem, també a l’esquerra, per enfilar per Melcior de Palau, un mataroní del segle XIX que era enginyer, publicista, poeta i no sé quantes coses més.

No es pot dir que Melcior de Palau sigui un carrer bonic; és pla, i això als que correm ens agrada, però estret i sense cap arbre, no és gaire maco. Ho són, en canvi, molts dels que travessarem: Guitard, Comtes de Bell-lloc, Vallespir, Galileu...

El carrer Guitard, duu aquest nom en honor d’un cavaller del segle XII que va fundar el monestir de Sant Pau del Camp del Raval. I el de Comptes de Bell-lloc correspon als qui eren el darrers propietaris dels terrenys urbanitzats en aquest indret.

El carrer Vallespir, a més a més de bonic, va ser, i segueix essent, un lloc emblemàtic pel que fa al caràcter reivindicador de Sants. Tot i així, curiosament, aixecada la prohibició de ballar sardanes que hi va haver durant anys després de la guerra, va ser un dels primer llocs de Barcelona on es va autoritzar que se’n ballessin els diumenges per la tarda.

També, en aquest carrer Vallespir, molt a prop d’on passarem, fa uns quants anys es podia veure un lleó de veritat en una botiga de motos. L’amo era un campió de lluita lliure americana, en Vicente Febrer, que va arribar a ser regidor del districte de Sants a principis dels anys setanta per la seva popularitat. Li deien Tarzan, i pels matins duia de la ma el seu inseparable lleó Vicentet, de casa seva a la botiga, mentre la canalla del barri els seguien. Un cop dins la gàbia es posava en calçotets a jugar amb el lleó, convençut, de veritat, que efectivament era Tarzan rediviu.

Al carrer Galileu -nom en record de l’astrònom italià que va ser codemnat per la Inquisició pels seus descobriments i que va lliurar-se per sort de la foguera - li cap l’honor d’haver albergat, fins l’any 1964, el camp de futbol d’una de les entitats amb més solera del barri i de la ciutat, l’Unió Esportiva de Sants. I també, en el mateix carrer, una piscina del també històric club Mediterrani fins l’any 1976.

Una observació: el barri de Sants té una bona quantitat de carrers els noms dels quals pertanyen a membres de l’alta burgesia que varen ser els amos de les diverses fàbriques de teixits que hi havia fins fa relativament poc temps, i altres aristòcrates o burgesos que no tenien fàbriques però també, com els anteriors, eren els propietaris dels terrenys del territori. Uns i altres varen cedir-los a la ciutat per deixar que passessin els carrers al urbanitzar-lo (“cedir” és un eufemisme; a ningú se l’hi acut que ho fessin per amor a l’art), i el consistori els hi ho va reconèixer retolant-los amb el seu nom. No n’hi ha com tenir-ne per passar a la història.

I parlant de passar... passarem el petit carrer de Santa Caterina, i a l’alçada del següent, el d’Alcolea, ens esperarà el km 3.

Km 3 al 4

Pel carrer Melcior de Palau arribarem als Jardins de Can Mantega. Si travesséssim la plaça -que no ho farem perquè girarem a l’esquerra per baixar per Joan Güell fins al carrer de Sants- passaríem pel costat de la Font del Ninyu (nom popular posat a la font pels immigrants del sud d’Espanya que van arribar a Sants a finals del segle XIX, perquè hi ha un nen al cap de munt), una de les fonts més estimades pels santsencs perquè a la pobre criatura l’han fet anar d’un costat a l’altre del barri. Per necessitats al obrir carrers i desaparèixer les places on estava la font, ha estat en tres llocs diferents fins ara.

També, si la travesséssim, podríem anar al saló Terra de Venus que hi ha al darrere de la Font del Ninyu. No ens aniria malament, tot i que encara estarem bastant sencers perquè només haurem fet tres quilòmetres: el Terra de Venus és un dels pocs llocs de massatges que hi ha a Barcelona on t’empastifen de xocolata, i, segons diuen, després d’una sessió quedes nou. Sembla ser que els beneficis que t’aporta una tècnica -la xocolateràpia en diuen- que ja usaven els maies i els asteques per revitalitzar els guerrers, és d’allò més bo que per a les tendinitis que patim els corredors a vegades.

Can Mantega, que era una casa de pagès que hi havia en aquest espai fins fa uns anys, ens quedarà a la dreta del nostre gir per baixar pel carrer Joan Güell.

Joan Güell, el carrer per on baixarem, duu el nom d’un magnat de les finances que es va enriquir a Cuba, i en tornar, va fundar, a mitjans del segle XIX, una empresa de filats anomenada El Vapor Vell de Sants, que va ser la primera gran fàbrica que es va instal•lar al que llavors era el municipi de Sants. Una moderna industria per fabricar panes i velluts. Convertida ara en una biblioteca, veurem, mentre baixem, a la nostra dreta, poc abans d’arribar a la Plaça de Sants, un dels elements que s’ha conservat de la fàbrica, i que constitueix un dels emblemes del barri: una altíssima xemeneia de 54 metres, una de les més altes de les que hi havia en la Barcelona industrial.

Una curiositat: El Vapor Vell va ser un nom popular que se li va posar anys després de la inauguració, en contraposició al d’El Vapor Nou que duia una altra fàbrica de panes del barri, La Espanya Industrial. Tant l’una com l’altra funcionaven amb vapor, i van ser de les primeres d’adoptar el sistema a Espanya.

Una altra curiositat: al pati de la fàbrica El Vapor Vell, per on passarem a tocar, el pioner del cinema a Espanya, Fructuós Gelabert, nascut a Gràcia però veí de Sants, va rodar l’any 1897 la primera pel•lícula amb argument que es va fer a l’Estat espanyol. "Baralla en un cafè" és el títol. Voleu saber-ne l’argument?: A la terrasseta d'un cafè, uns amics estan prenent una beguda. Apareix una noia, la qual rep tota una sèrie de floretes, algunes una mica pujades de to. Ella marxa però, al cap d'una estona, apareix en escena un noi ben plantat que li retreu a un dels joves la seva gosadia amb la noia. Ràpidament comença una baralla, fins que els dos contendents són separats pels altres joves. Finalment, tot acaba amb una encaixada de mà.

Una curiositat més, aquesta d’un fet molt més recent: el rètol que hi ha a la paret del nº 24 del carrer Joan Güell per on baixem, cantonada amb el carrer Miracle, a prop de la xemeneia d’El Vapor Vell, on hi ha les oficines de la Caixa Tarragona, té una errada lingüística - barreja de castellanada i catalanada- monumental: hi diu textualment Carrer de Joan Güel. El sorprenent és que fa molts anys que hi és, tot i que està a 30 metres de la biblioteca del districte, i encara que alguns veïns hi han afegit una ela més d’un cop amb retolador, algú l’esborra i segueix el nyap ortogràfic, campant i fent mal als ulls. Sí girem el cap a l’esquerra, al mirar la xemeneia, el veurem fàcilment.

Tot seguit arribarem a la Plaça de Sants per girar cap a la dreta per agafar la carretera de Sants. A l’esquerra de la plaça hi ha l’estàtua d’El Xato, el déu Neptú que es va quedar sense nas en el moment del seu trasllat, i en front, un monument al•legòric al ciclisme per la tradició centenària que té aquest esport en el barri de Sants, que duu el nom d’El Cicilsta. Compte amb el gir, que té un angle de menys de 45 graus. Sort que abans de girar hi ha una petita pujadeta, perquè sí no, els més lleugers podríeu anar a parar al monument.

I ja en el carrer de Sants, baixarem (lleugera baixada toca ara) fins a trobar el km 4. Al fer-ho passarem per davant d’algunes cases que, segons el meu criteri, tenen un cert valor arquitectònic; algunes tenen el mateix estil dels habitatges de l’Eixample, on hi vivien indians que havien tornat a Barcelona forrats.

A l’esquerra, poc després del gir, veurem de resquitllada el Mercat de Sants, construït l'any 1913 entre el carrer Sant Jordi (en honor del patró d’un munt de països entre el qual el nostre) i el de Sant Medir (en honor d’un pagès del segle III que el van fer sant). A la dreta, prolongació de l’anterior, passarem el carrer del Tenor Massini (en honor d’un cantant d’òpera del Liceu de qui es diu que sí no es menjava un bon pastis de nata i trufa abans de sortir, els galls s’escoltaven des de la Plaça Catalunya).

I així, després de passar per les cruïlles de la carretera amb els carrers de Riera, Escuder i Tinent Flomesta, arribarem al km 4, a prop del lloc d’on hem sortit fa una estona

Un apunt: els joves del barri estan fent una campanya per canviar el nom d’alguns carrers. Diuen que són noms d’industrials que explotaven als obrers del segle XIX, de militars repressors de les vagues dels treballadors, i fins i tot d’esclavistes o genocidis. Ho van aconseguir fa un temps amb el de la Plaça de Sants, que duia el del falangista Salvador Anglada, i ara tracten de sensibilitzar als veïns i fer pressió per tal de canviar els de Enric Bargès, Joan Güell, Béthencourt, Muntadas, Autonomia i General Almirante.

Aquest escrit no vol ser una atalaia reivindicadora, però a mesura que ens endinsem i coneixem més el barri de Sants per on correm, s’hi escau el parlar també de tot això.

Km 4 al 5

En arribar pel carrer de Sants a la Rambla del Brasil, girarem a la dreta i la pujarem fins fer un bucle en el carrer Miquel Àngel i tornar a baixar-la per l’altre costat, pel mateix lloc on hem sortit. En aquesta punt, a la cantonada, fa anys hi havia la fàbrica de taüts Hijos de L Chaos, una empresa que servia a les funeràries de fora de Barcelona. (A les de Barcelona no, perquè els enterraments de la ciutat tenien de proveir-se d’aquest article de primera (o última) necessitat en els serveis de Pompes Fúnebres local).

Tornarem a baixar per la Rambla, com dèiem, i girarem cap a la dreta per agafar la carretera. No sé si el nom de carretera -com molta gent li diu al carrer de Sants- és degut a que, en efecte, quan al segle XIX el barri encara era un poble, es deia Carretera de Madrid , i cent anys abans Carretera Reial.

Carretera o carrer, el cert és que és un lloc en el qual hi ha sempre molta vida. Potser avui que és diumenge no hi haurà gaire gent, però els dies entre setmana és un eix comercial importantíssim. Ja ho diu la cançó de l’anunci que ens posen en els cinemes: “...el que no trobis aquí, enlloc no ho trobaràs”.

Segons els historiadors, l’any 1724 hi havia a la Carretera Reial -ara carrer de Sants- dues carnisseries, dues tavernes i dues botigues. Cent anys més tard ja hi havia quatre hostals, barberies, cafès, espardenyeries, sastreries, tavernes i un bon nombre de tendes de tot tipus. Els clients eren els obrers vinguts de les rodalies, que després d’abandonar la pagesia van començar a treballar a l’industria que es va anar instal•lant al poble. Així, a mitjans del segle XIX, ja funcionaven a Sants fàbriques de porcellana, de mistos, de vidriol, de cordes, de fideus, saboners, moliners, olivaires i rajoleries, i poc després una d’hules, de ceràmiques, de filats i de teixits.

Conseqüència del creixement del que llavors era el poble, la carretera de Sants es va convertir en un referent pel que fa al comerç al detall i a l'en gros, al transport i als serveis en general. El pla Cerdà , a finals de segle, va acabar d’apropar definitivament el poble a Barcelona; uns anys després es feu l’annexió i s’entrava al segle 20 sent un barri de Barcelona amb una personalitat pròpia, visible en un carrer de Sants farcit d’establiments comercials.

El carrer de Sants és sens cap mena de dubte l’artèria principal del barri, i l'eix de comunicacions bàsic, per on passa el metro des del 1926, i per on van circular els tramvies fins l'any 1969, quan van ser substituïts pels autobusos. Actualment té més de 300 botigues i amb els seus quatre quilòmetres (Sants i Creu Coberta), està considerat el carrer comercial més llarg d’Europa. (Bé que ho podrem confirmar nosaltres avui, que hi passarem dues vegades)

Llàstima, però, que molts comerços del carrer de Sants, d’aquells de tota la vida, pleguin i siguin substituïts per franquícies, algunes amb rètols enganyosos per tractar de significar que són del barri “...des de sempre”. També, i com no podia ser d’altra manera, el carrer de Sants s’ha vist envaït pels Todo a cien de rigor. Coses de la època; no cal amoïnar-s’hi.

Pujarem doncs de nou per Sants després del gir de la Rambla del Brasil, i deixarem a dreta i esquerra carrers - això sí- de tota la vida: Feliu Casanova (no se’n sap altra cosa que el de que era el propietari de l’indret), Sant Feliu de Guixols, Begur, Sugranyes (un comandant del segle XIX); Port Bou, Jaume Roig (de qui en parlem més endavant), abans d’arribar al d’Arizala.

A pocs metres d’on passarem, el Club Mediterrani hi té les seves instal•lacions actuals ("la catedral" li diuen) en un espai del carrer Begur que va ocupar l'antiga fàbrica tèxtil Serra i Balet. El Mediterrani, que és un club de natació però té una secció d’atletisme i és quasi segur que alguns dels seus atletes estaran corrent aquesta cursa d’avui, es va fundar l’any 1931. La curiositat roman en el fet que va ser fundat en el barri del Poble Sec, on va estar-hi fins que es va traslladar a Sants el 1943. (Una curiositat al marge: alguns socis no es van voler moure del seu barri i van fundar el Club Natació Montjuïc, renunciant expressament al de Club Natació Poble Sec per considerar que era un nom poc adient per a una entitat dedicada a la natació).

Hem dit que el ciclisme, el futbol, la natació, l’atletisme... són activitats esportives de relleu a Sants. També el bàsquet, amb dos clubs de fa molts anys, té una notable presència al barri. El BAM i el BIM (sembla una broma però no ho és; BAM són les sigles del Bàsquet Ateneu Montserrat, i BIM les del Bàsquet Institució Montserrat) es van fundar els anys 1928 i 1930 respectivament. I també, un altre club de bàsquet històric és el JAC de Sants, format l'any 1935 per nois de la parròquia de Nostra Senyora dels Dolors.

Deixarem el carrer de Sants per tornar a pujar, com hem fet en la primera volta, pel carrer d’Arizala fins l’Avinguda de Madrid, i el primer carrer que creuarem és el d’un metge i poeta del segle XV-XVI, de nom Jaume Roig, autor d’una obra satírica divertidíssima: “Espill” o “El Llibre de les Dones”, de la qual, l’any passat, en Raimon va recitar un fragment en un acte al Castell de Montjuïc.

“Mestre Jaume Roig va nàixer probablement a València ...” Si voleu escoltar-lo -això de l’internet és fantàstic- el trobareu en aquesta adreça: http://www.youtube.com/watch?v=7u8dW3d1ALkI tot seguit, a l’alçada del carrer d’aquest poeta, molt a prop d’una paradeta de flors a l’esquerra de l’Avinguda de Madrid, haurem arribat a l’equador de la prova: el Km 5.

Km 5 al 6

En aquest quilòmetre, després d’haver pujat per Arizala, farem un tram pel mateix lloc de l’Avinguda de Madrid que hem fet en la primera volta. En arribar, però, a la Rambla de Brasil, girarem a la dreta per baixar-ne un tros (baixadeta que s’agraeix).

Just al girar, hi ha la mítica cerveseria Flabiol. Per Nadal, quan fa més fred que mai, et serveixen una cervesa d’alta graduació, l'Achouffe , magnífica. I sí l’acompanyes amb un formatge que tenen, t’imagines que estàs al Tirol. No és moment d’anar-hi, però... és molt recomanable. Deixem-ho per Nadal que ara estem per una cosa diferent.

Baixarem per la rambla fins al carrer de Miquel Ângel, i en trobar-lo girarem a l’esquerra constatant una cosa: aquell insigne escultor i pintor del Renaixement no estaria gaire content si sabés que el carrer que l’hi hem posat a Barcelona per honorar-lo no és res de l’altre món.

Potser si que li hauria fet gràcia, però, saber que exactament en el seu carrer hi va viure a finals del segle XIX, quan Sants encara era un poble, en Nicasi Unceti, conegut popularment per “El curandero de Sants”. Un personatge que “curava” a la gent amb curiosos rituals i predicava l’evangeli i l’espiritisme, que va tenir un gran nombre de seguidors. És va fer famós...i milionari: els devots l’omplien de diners, tot a canvi d’ esperpèntics consells, que fins i tot van portar a la ruïna a algunes famílies. L’any 1870 el van empresonar arran d’una de grossa que va fer. Com si es tractés d’un profeta, el tal Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits, prometent-los que tots aquells que assistissin a la seva convocatòria, serien curats dels seus mals per sempre més.

Pujarem per la rambla (pronunciada pujadeta que no matarà a ningú però hi és) fins a l’Avinguda de Madrid de nou, per seguir avançant cap a la dreta, també com en la primera volta.

Ja hem vist abans que en aquesta avinguda no hi ha res d’especial. És el carrer més modern del barri, tant, que fins i tot, al meu parer, no té la personalitat que caracteritza a Sants. L’avinguda és recta i ample, però freda; no convida a la proximitat dels veïns i el caliu que això significa. De fet, per acabar-ho d’arreglar, els que viuen en les cases del costat mar pertanyen a Sants, i els del costat muntanya a Les Corts. Que em disculpin els que si hi viuen no estiguin d’acord. Són coses meves.

Abans d’arribar a la Rambla del Brasil passarem per on s'acaba el carrer de Juan de Sada. Un nom de carrer, aquest, que no sé sap què hi fa aquí, i que molts santsencs, reivindicadors com són, demanen canviar-ne el nom. Diuen que correspon a un aristòcrata aragonès que tenia un castell al poble de Saragossa on hi va néixer Ferran el Catòlic. Ja veus tu...com diu aquell.

En els quilòmetres precedents hem fet memòria –tan de bo ens serveixi per recordar-ho mentre fem la cursa i ens ajudi a fer-la més plaent- de diversos esports que es practiquen al barri. No voldria deixar-me’n un que hi té molts adeptes a Sants, com és l’excursionisme. Una entitat històrica d’aquesta activitat és la UEC de Sants, fundada l’any 1932 i encara en plena dedicació.

Dèiem que l’Avinguda de Madrid no convida a l’associacionisme...però al que sí convida és a córrer, que per això estem aquí. I ara, havent fet la meitat de la cursa perquè a l’alçada del carrer del Tenor Massini (el des pastissos, que hem conegut abans) ens esperarà el Km 6, ja podem començar a allargar el pas. Som-hi!

Km 6 al 7

En aquest quilòmetre seguirem planejant per l’Avinguda de Madrid com hem fet en la primera volta, però en aquest cas ho farem fins el carrer d’Alcolea. Passarem per les cruïlles de l’avinguda amb els de Joan Güell i Galileu, i girarem a la dreta per baixar pel d’Alcolea fins el final (o el principi del carrer sí volem ser fidels a la numeració).

Mentre passem per l’avinguda i la cruïlla amb el carrer Galileu, potser algun ultraveterà recordarà que en aquest mateix indret hi va haver el camp de futbol del Sants fins fa una mica més de quaranta anys. Durant la dècada dels seixanta, el creixement de la ciutat provocava la obertura de carrers nous, i un d’ells va ser, precisament, l’Avinguda de Madrid. No va ser l’únic camp d’esports del barri que va desaparèixer pel nou urbanisme, però en aquest cas, li va tocar el rebre al Sants (Sans llavors), i el que havia estat l’històric camp del carrer Galileu va tancar el 23 de Febrer de 1964, i el recinte va ser ocupat per l’avinguda per on estem corrent ara.

El nom del carrer Alcolea pel qual baixarem correspon a una població de Còrdova on hi va haver una batalla fa exactament 150 anys, que va ser el detonant per a la caiguda d’Isabel II. Un fet històric que va servir de tema per a la sarsuela Luisa Fernanda, representada sovint en els teatres d’aficionats del barri abans de la guerra. (Aclariment per als més joves que potser no ho sàpiguen: a més a més d’un plat de peix, una "sarsuela" és una obra teatral cantada)

Una singularitat: els veïns del carrer el tenen dividit en dues parts: Alcolea de Dalt –fins al de Valladolid- i Alcolea de Baix –la resta fins al Passeig de Sant Antoni-, de tal manera que rivalitzen durant la Festa Major a veure quin dels dos guarneix millor el seu tros de carrer.

El carrer Alcolea fa una mica de baixada. Potser per això, tot i que no te cap arbre, els participants en la cursa el trobarem bonic. Veritablement, és un típic carrer de Sants: la majoria de cases són baixes, d’un o dos pisos i amb balcons (una d’elles, la del número 80, d’estil modernista), i d’un costat a l’altre permet que els veïns parlin entre ells perquè no és gaire ample. El creuen carrers també característics i entranyables del barri, que també creuarem nosaltres al baixar, els darrers abans del final, Badalona i Valladolid, mereixen un comentari.

El carrer Badalona, un carrer molt tranquil i curt, hi ha una associació a quatre passes d’on correrem, que ve a confirmar que el barri de Sants aglutina una important quantitat de societats de tot tipus: en el primer pis del nº 11 hi ha l’Associació de Mags i Il•lusionistes de Catalunya. I en el mateix edifici l’Òptica Ganzel , que és la botiga d’òptica més antiga de Sants (va ser fundada l’any 1910) i una de les més antigues de Barcelona.

El carrer de Valladolid, també molt tranquil i agradable, passa per ser el carrer de Sants que té més ombra. Ho fa el fet de tenir, a banda i banda, una filera de plàtans centenaris, els mateixos arbres del carrer gran. No sé sí algun altre més del barri en té tants i tan alts i frondosos com aquests. Com sigui, el carrer és molt agradable i dóna goig de veure, i a aquestes alçades de la cursa ens anirà molt bé girar el cap en passar-hi.

Al final del carrer Alcolea per on baixem, a l’alçada del Passeig de Sant Antoni, hi haurà el Km 7. Allí hi podrem veure una d’aquelles coses xocants que ens reserva la ciutat per a sorprendre’ns. En la paret del xamfrà del passeig amb Alcolea -a la nostra esquerra- hi ha una imatge de Sant Antoni de Padua en una petita capella amb una llumeta que l’il•lumina nit i dia. La capella té una porta de vidre pel davant i una porta pel darrere per poder accedir-hi, i els veïns s’ocupen del seu manteniment. La curiositat està en que la capelleta està just al damunt de l’entrada d’un restaurant libanès.

Ningú, avui en dia, s’esparvera perquè hi hagi un sant que es veneri a la porta d’un restaurant on, segurament, la majoria dels seus clients siguin musulmans. Aquesta és una mostra irrefutable de que això de la multiculturalitat va de debò.

Km 7 al 8

Creuarem el Passeig de Sant Antoni i agafarem l’estret i petit carrer de l’Autonomia a l’esquerra del nostre camí. (El dir que l’Autonomia és un carrer estret i petit no és cap al•lusió malsana; és una realitat). Anirem a petar just davant d’una bonica escola bressol de parets de colors vius que hi ha al Parc de l’Espanya Industrial. Veurem que estan rehabilitant el Parc i ens en alegrarem perquè, certament, estava molt degradat. La veritat és que, inaugurat el 1983, feia pena. Feia mal d’ulls veure’l fa uns mesos (ara les obres que s’hi fan ens fa ser optimistes), en comparació a com estava quan a la part de dalt del Parc hi va acabar la marató de Barcelona de 1989. Potser alguns dels que corren avui ho recordaran en passar.

Avançant per l’Autonomia creuarem uns carrers molt significatius del Sants d’ahir i d’avui, un d’ells el de Riego, on hi va tenir la seu l’Ateneu Enciclòpedic Sempre Avant, que ja hem dit que van ser els creadors de la cursa que estem fent ara, i una de les entitats culturals més actives abans de la guerra (durant la dictadura va estar tancada) i en els anys de la transició.

Actualment, el carrer de Riego, el nom del qual és per recordar a un militar liberal asturià que va aconseguir el restabliment de la Constitució de 1812, continua tenint espais culturals de primer ordre, molts d’ells autogestionats com cooperatives, com per exemple el centre La ciutat invisible o la Teteria Malea. En el primer s’hi poden trobar una ingent quantitat de llibres sobre els moviments socials i llibertaris; el segon és un espai de convivència on t’hi pots prendre un te mentre fulleges mil i una revista sobre les lluites del barri, les que hi ha hagut i les que hi ha encara.

No són els únics llocs d’efervescència i inquietuds socials del territori; n’hi ha per tot arreu (per alguns d’ells hi estem passant ben a prop) i constitueixen l’essència que ha caracteritzat -i segueixen caracteritzant- al barri de Sants de les nostres entreteles (encara que no en sigui veí, me’l estimo).

Vorejant el parc pel carrer d’Autonomia, un nom que durant el franquisme es va canviar pel de "Unidad" no fos cas que servis per recordar-la, enllaçarem amb un altre carrer més curt però de nom potent: Watt, posat en honor de l’inventor de la màquina de vapor com és sabut, tot recordant la importància que va tenir l’invent per a les fàbriques del barri.

El deixarem de seguida per connectar amb el carrer Muntadas. Aquest és un nom de carrer que alguns col•lectius volen també canviar. Diuen que pertany a una nissaga que en la darrera generació va estar molt vinculada a la dictadura franquista, i que tant llavors com abans va fer més mal que bé als obrers del barri. Un dels Muntadas va ser l’amo de la gran fàbrica de teixits La España Industrial que hi havia on ara hi ha el parc. Un altre va ser alcalde de Barcelona durant la famosa vaga dels tramvies de l’any 1951 (famosa perquè van apujar el bitllet i els barcelonins es van negar a pujar-hi durant molts dies, fins que el van tornar a baixar). Una vaga que va ser l’acció més important que s’havia realitzat mai contra la dictadura, a conseqüència de la qual va ser destituït el governador, i l’alcalde Muntadas es va veure obligat a dimitir.

Al final del carrer Muntadas trobarem la petita Plaça d’Antoni Pèrez i Noya, compositor i director de l’Orfeó de Sants el passat segle, i enllaçarem amb el carrer d’Ermengarda, que, s’ha de dir, fa una mica de pujada al final. Ermengarda era la mare de l’abat Oliba, el prelat de qui es diu que va inaugurar convents, catedrals i monestirs a manta, un d’ells el de Montserrat en la dècada dels anys 20 del segle XI, fa quasi mil anys...que ja són anys.

No sé si és casualitat o sí serà per estar a bé amb el clero, però en deixar el carrer d’abans - en acabar la pujadeta- girarem a l’esquerra per agafar-ne un altre que duu el nom d’un clergue, el del Rector Triadó. El cert és que és un carrer agradable, amb arbres a banda i banda, a l’esquerra del qual hi trobarem el Casinet d’Hostafrancs, un centre cívic molt actiu on s'hi fa de tot, des de teatre fins a entrenaments de castellers. Un incís: la cursa de Sants també penetra en el barri d’Hostafrancs perquè forma part del districte...i tot i ser veïns són molt amics.

Just a l’alçada del Casinet, girarem a la dreta pel carrer de l’ Elisi. Una bona idea la de córrer per aquest carrer perquè l’Elisi, segons els romans, és un lloc on hi van els virtuosos. Passarem per alt que diuen que és un “lloc de pau i felicitat on hi van els virtuosos...després de morts”; sobre tot perquè estem fent una cursa de només 10 kms.

I en arribar per l’Elisi al carrer de Tarragona, just a l’espai conegut com El Manhattan pels gratacels que hi ha, trobarem el Km 8.

Km 8 al 9

Un cop al carrer de Tarragona, el baixarem fins la Plaça Espanya tot passant per davant del Parc de l’Escorxador, on La Dona i l’Ocell de Joan Miró (una fal•làcia el nom de l'escultura perquè qualsevol hi veu un penis com una catedral) ens saludarà al nostre pas.

Girarem tot seguit a la dreta per baixar (que no pujar encara que ho sembli) pel carrer de Creu Coberta fins on s’acaba el carrer, a prop de la seu del districte. A Creu Coberta -que duu aquest nom per la creu de terme que hi havia a la plaça- seguirem dins del barri d’Hostafrancs, on hi hem entrat en l’anterior quilòmetre en creuar el Passeig de Sant Antoni.

El nom d’Hostafrancs prové del fet que a mitjans del segle XIX, dos pagesos d’Hostafrancs de Sió (La Segarra) que eren germans, aixecaren un hostal en uns terrenys propers a la creu coberta, al peu de la carretera reial. (El cine Arenes de pel•lícules porno, que té la seva entrada pel carrer de Tarragona, ocupa el mateix lloc on hi havia l’hostal). Va tenir una molt bona acollida, va ser conegut com l’hostal “dels d’Hostafrancs”, on els viatgers hi pernoctaven quan trobaven tancades les muralles de Barcelona, i la referència al poble des propietaris va donar nom a l’indret.

A la Plaça Espanya haurem passat a tocar la plaça de Les Arenes, en obres des de fa temps per convertir-la en una superfície comercial i lúdica d’aquestes d’ara, amb botigues, gimnasos, cinemes... Ja convé perquè el lloc té un historial certament macabre. I no tan sols perquè si matessin toros fins fa poc, sinó perquè la plaça va ser construïda a dalt d’un monticle on s’ajusticiava a la forca els reus de Barcelona fins el segle XVIII; el Turó dels Inforcats li deien. Passem-hi corrent...i de pressa si podem.

Baixarem per Creu Coberta (tot el carrer -que acaba poc després de l'Alcaldia- baixa) i no ho copsarem perquè és diumenge, però, sí no ho fos, veuríem que l’inici del carrer està patint una forta transformació pel que fa a les botigues que el configuren. Algunes tanquen perquè els edificis estan afectats per la prevista obertura del carrer Diputació. És el cas de la coneguda i centenària El rei de les Gorres que està al començament, a prop de la Plaça Espanya, i altres ves a saber per què, el cert és que el carrer de Creu Coberta, per una cosa o altra, està canviant a una gran velocitat. No li passa el mateix a l’interior d’Hostafrancs, però el carrer gran, especialment al principi, és un continu obrir i tancar botigues. Fins i tot més tancar que obrir, al menys de moment...fins que no s’acabi la crisi.

En qualsevol cas no ens amoïnem, Hostafrancs manté el seu especial encant. Em permeto recomanar-vos un passeig pels seus carrers per comprovar-ho: un diumenge que a diferència d’avui no tingueu cap cursa o tirada llarga.

I per parlar de xerinola -que avui estem gaudint amb la nostra festa i no és cosa, insisteixo, d’entristir-nos-, cal dir que a Hostafrancs sí celebren moltes festes populars. Per esmentar-ne una d’elles, la Fira de la Magrana al carrer Vilardell al costat de l’església de l’Àngel Custodi, a pocs metres d’on passarem corrent. Coincideix amb la Festa Major del barri, i és una remembrança de les postres que se servien el dia que es venerava a l’Àngel, perquè menjar magranes prevenia les epidèmies. Un apunt: l’Angel Custodi va anar a parar a Hostafrancs provinent del Portal de l’Àngel (d’aquí el nom) quan es van enderrocar les muralles de la Barcelona antiga. S’encarregava de protegir de qualsevol malastrugança, i els barcelonins li tenien molta devoció.

Amb l’expansió de la ciutat es va creure convenient traslladar-lo a la part nova, que era llavors Hostafrancs.

Alguns dels carrers d’Hostafrancs, sovint estrets i de traçat sinuós però encantadors, els travessarem en les seves cruïlles o xamfrans amb Creu Coberta mentre fem el penúltim quilòmetre de la cursa: el de Mir Geribert, que tot i ser un carrer petitíssim correspon ni més ni menys que al Príncep d’Olèrdola (segle XI)... el de Cap de Guaita, que fa honor als funcionaris que vigilaven des del castell de Montjuïc... el de Rector Triadó, un mossèn de l’església de l'Angel Custodi que va ajudar els malalts d’una pesta que va assolar Hostafrancs el segle XIX... el de Sant Roc, un pelegrí místic a qui un gos el va curar llepant-li les nafres d’una malaltia el segle XV, i des de llavors va ser l’intercessor de les pestes i epidèmies...

I així, Torre Damians, per recordar que en aquest mateix lloc hi havia una torre de defensa els segles XVII i XVIII...fins l’indicador del Km 9, a l’alçada del carrer Consell de Cent, que com tothom sap era un cos de prohoms que representaven a tots els estaments socials per al govern de Barcelona des del segle XIII, però que l’any 1714 ens el van enviar a fer punyetes per sempre més.

Km 9 al 10

Baixant per Creu Coberta, a l’alçada del Km 9, veurem a la nostra esquerra el Mercat d’Hostafrancs. Aquest mercat és un element molt característic del barri, com ho és l’altre per la qual hem passat en la primera volta, el Mercat de Sants. Una mostra, pel fet d’estar els dos tan a prop, de l’enorme vitalitat comercial del barri. Fins i tot resulta xocant que en un moment com l’actual, en el qual predominen els comerços tipus franquícia i desapareixen els de barri, continuïn aquests mercats competint a l'oferir productes -roba bàsicament- en les parades de la façana. Que sigui per molts anys!

Seguirem baixant, i quasi al davant del Mercat, a la dreta del nostre camí, ens trobarem amb l’Alcaldia, que és un edifici imponent, que sembla talment que hagi estat tret de la dreta de l’Eixample i posat aquí. D’estil modernista, té, segons els entesos, un alt valor arquitectònic. En la meva opinió, però, la seva majestuositat i grandiositat no lliga amb les característiques del conjunt d’edificis d’habitatges del barri. Però com és bonic de veure, ens anirà bé mirar-lo al passar, encara que sigui de reüll, embalats com anirem.

I una mica més avall, a l’arribar al carrer Joanot Martorell, que és on s’acaba el carrer de Creu Coberta i comença el de Sants, s’acabarà també la lleugera baixada i començarà una mica de pujada. Tot plegat gens difícil. Si ho comento és per fer esment d’una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri, i és que en aquest punt de l’unió dels dos carrers, hi passava la riera Magoria –d’aquí els dos desnivells- que separava el nucli de Sants i el d’Hostafrancs. Sí ens fixem al passar, podem veure, a l’esquerra, la forta pujada del carrer Joanot Martorell per trobar Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera que venia de Collserola. Que hi havia un pont ho evidencia la botiga de regals del xamfrà que duu el nom de “El puente”. Una botiga a la qual, pel que sembla veient l’edifici on està, li queda poc temps de vida.

Seguirem a partir d’ara pel carrer de Sants, pujant una mica, i a l’alçada de les boques del metro, a l’esquerra hi veurem un altre edifici emblemàtic del barri: les Cotxeres de Sants, on anys enrere s’hi guardaven els tramvies, i reconvertit ara en centre cívic després d’un fort moviment reivindicatiu per part dels veïns –una cosa a la que estan mol acostumats els santsencs- en els anys setanta. No ho veurem perquè està al darrera de les Cotxeres, però a dalt d’un petit turó hi ha l’Església de Santa Maria dels Sants, que és el lloc al voltant del qual, segons sembla, es va començar a formar el poble.

Passades les Cotxeres arribarem a la Plaça de Sants, i des d’alli, ara en lleugera baixada i sobre el mateix itinerari de la primera volta ("que ja coneixem" i no és cosa de tornar a donar-vos la tabarra), anirem a parar a la Rambla del Brasil on ens espera l'arribada.

Creuarem la meta en el Km 10; haurem gaudit, segur, i estarem feliços d’haver fet la prova. Ho estarem perquè sí una carrera popular és sempre una festa, a la Cursa de Sants (o el Cros, si es vol) s’hi afegeix el de ser la més antiga de quantes se celebren a Barcelona des que es van poder tornar a celebrar pel carrers. I això multiplica la satisfacció.

Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es