dissabte, 21 de febrer de 2009

Refugis a Sants (segona part)


Expliquen les cròniques que les manifestacions del SXIX anaven encapçalades amb la frase que segurament més por feia a les classes dirigents: “Associació o mort”. I es veu que aquesta frase va quedar ben gravada a les ments dels treballadors fins a la Guerra Civil, doncs en el moment dels bombardejos sobre la ciutat el nivell d’autoorganització fou molt alt i molt eficaç. Es van organitzar comissions aprofitant comunitats de veins, comissions de festes dels carrers, ateneus, etc. I van apareixer figures com els veïns responsables, els vigilants o les juntes de veïns.

Els barris es van foradar per sota terra amb les mans de dones, homes i nens treballant pel seu propi bé i pel bé de tota la comunitat. Aprofitant runes i amb la gran manca del formigó que anava destinat gairebé integrament al front es van edificar més de mil refugis, que serviren per defensar als ciutadans dels 149 bombardejos que va patir la ciutat.

Sants, Hostafrancs i La Bordeta es trobaven a l’época, juntament amb part dels actuals l’Eixample i de les Corts, al districte VII, on es van aixecar uns 150 refugis. Els cert és que no fou el nostre un dels barris més atacats pels avions, amb l’excepció d’Hostafrancs. Pels feixistes resultava molt més temptador atacar el Port de Barcelona, el centre de la ciutat o el Poble Sec, on hi havien els diposits de la Campsa.

Tot i això pel que fa al nombre de refugis edificats cal a dir que fou altisim, i que resulta trist que existint uns 150 refugis al barri no hi hagi cap obert o estudiat a fons. Amb el fi de la Guerra els refugis es van tancar i per a molta de la gent que hi havia passat hores a l’interior resultava un record més aviat molest.

Que se n’ha fet d’aquells refugis? Doncs la veritat és que alguns d’ells han passat a millor vida per la falera destructora i constructora dels diversos batlles de la ciutat. Per culpa d’algunes grans obres com les de l’Estació o el Cinturó i per culpa també de l’enderrocament d’algunes finques antigues, però molts d’altres resten sota el coneixement gairebé exclusiu dels veïns del barri d’una certa edat.

Així, preguntant, un pot arribar a descobrir que si, per exemple, viu a la Casa Gran del Carrer Roses, sota el formigó del pati de casa seva hi ha encara intacte el refugi que els veïns van aixecar. I el mateix succeeix a moltes altres finques del barri, a vivendes i a antigues fàbriques i tallers.

Com és possible doncs que tots aquests refugis restin encara sota terra. Si hom prova de buscar informació al voltant del tema quasi en exclusiva només pot trobar referencies al refugi de Nou de La Rambla, a Poble Sec, com si aquest fos l’únic que hi hagues hagut a tota la ciuta. Sincerament no espero que les institucions vinguin a fer-nos la feina, però igual que tots aquests refugis foren edificats pels propis veïns seria lloable que fossin aquests els que desenterrin els refugis dels seus records.

4 comentaris:

Joanet del cabàs ha dit...

Ja he vist que feies la segona part del text. Res, aquest l'agafaré per fer la segona part. Interessant el text... Per cert, d'on ho has tret, per buscar-ho jo... xD

Salut i lluita!
Joan

Joanet del cabàs ha dit...

Per cert, ja m'han fet l'entrevista. Ha anat molt bé, a la plaça Osca i, després, hem anat pel carrer Guadiana... fins al Liopart. Surt dilluns vinent a la web del Diari de Barcelona. Ho passaré al bloc.

Josep M. Ferrer ha dit...

Llàstima que no se'n pugui visitar cap. És una part de la història molt important per al país!!!

una més ha dit...

Certament és una llàstima que no es puguin visitar.

Sabia que n'hi havia uns quants pel barri però m'imaginava que en fossin tants.

He viscut mitja vida en una planta baixa del carrer Leiva amb els meus avis Ells ja m'havien explicat que s'hi ficaven durant els bombardejos.

Potser ni ells mateixos sabíen que encara hi ha!