diumenge, 28 de desembre de 2008

La Mala Dona


Normalment a un racó d’història local no tractaria un episodi sorgit de la crónica negra, però en el cas que a continuació narraré es donen una serie d’ingredients que fan que aquest episodi sigui força interesant. Si pensem en una història que inclogui assassinats, prostitució, interessos foscos de les classes benestants, un seguiment intensiu per part dels diaris de l’época i pel poble en forma de safareig; tot situat a l’ambient d’una populosa ciutat industrial d’inicis del segle XX, probablement hom pensaria en el Londres de Jack l’esbudellador. Però la nostra història no té com a escenari la capital anglesa, sinó carrers com l’antic carrer de Ponent (actual Joaquim costa) o el carrer Jocs Florals.

Corria l’any 1912 i Barcelona patia periodics i debastadors brots de tuberculosi. Als carrers de la ciutat encara es podia respirar l’ambient de por i delació que la brutal repressió que l'estat, després de la coneguda com a Setmana Tràgica, havia generat. Aliens a la resta de societat, com sempre, la burgessia catalana es divertia gaudint de la seva privilegiada situació i feia bandera d’una llengua i cultura catalana que tan sols feia uns anys que havien descobert, al que ells mateixos van anomenar com La Renaixença. La ciutat, plenament industrialitzada, portava una vida moguda enmig dels fums de les fàbriques i les llums del nou Paral·lel.

En aquest ambient va començar a correr un rumor com la polvora. A la ciutat de Barcelona desapareixien nens i nenes de forma misteriosa, especialment fills de les classes més humils. El rumor va començar a creixer amb tanta força que el gobernador civil, Portela Valladares, es va veure obligat a desmentir-lo, temeros de que esdevingués una espurna d’una nova revolta a la Rosa de Foc. El gobernador es va equivocar, doncs rera les històries que començaven a popularitzar l’home del sac hi havia una persona real, Enriqueta Martí, la que es va coneixer amb el temps com “La Vampira de Barcelona”.

El rumor va arribar a la premsa quan ja eren molts els nens que havien desaparegut, amb el cas d’una nena anomenada Teresa Guitart. La nena, desapareguda al portal de casa seva del carrer Sant Vicenç al vespre del 10 de febrer va fer saltar totes les alarmes a la ciutat, obligant a la policia a tractar el tema de forma seriosa, com fins llavors no havia fet. Tot i això els esforços policials haurien quedat en no res si dins de la nostra història no intervingues també la casualitat i la xafarderia dels veïns.
L’any 1912 Barcelona bullia amb la noticia de la desaparició d’una nena de cinc anys, la Teresita Guitart. Ja feia dues setmanes que els diaris anaven plens i que la policia cercava a la nena de forma infructuosa. La casualitat va fer que fos una veïna del carrer Ponent (avui Joaquim Costa) la que resolguès, en part, el misteri.

La dona va veure la nena a través d’una finestra i sospitant que fos ella va fer correr el rumor, que va arribar a les oïdes de la policia. Aquests entraren al pis, trobant a la Teresita i una nena anomenada Angelita. L’Enriqueta, que ja tenia antecedents per corrupció de menors, fou detinguda.

A mesura que va avançar l’investigació es descobriren fets intrigants; com que Enriqueta mendigués pels matins a les Parròquies, però que durant les nits freqüentès ambients elitistes de la burgessia catalana, vestida elegantment. Quan entrevistaren a les nenes descobriren que elles havient sigut testimonis de la mort d’un nen. Però el moment en el que tot va esclatar fou a l’escorcoll de la casa. En mig d’un mobiliari luxos, hi trobaren vestits i ossos de criatures, alguns exposats al foc per extreure’n la grassa. Posteriorment també es trobaren pots amb grasa, sang, pocions i un llibre de fetilleria.

Finalment l’Enriqueta va reconeixer els crims amb una amenaça. “Que escorcollin el pis, que piquin bé les parets. Ja que pujaré al patibul vull que pugin amb mi tots els culpables” La psicosis es va desfermar, registrant-se els seus antics domicilis: al carrer Tallers, al carrer Picalqués i a Sant feliu del Llobregat, on apareixeren més ossos i llibres amb receptes. Però l’Enriqueta també havia viscut al carrer Jocs Florals, on es va guanyar el malnom de la Mala Dona. Allà hi trobaren un crani d’un nen de tres anys i d’altres restes.

Però aquest història no fou, exclusivament, una crónica negra. La clau de tot es trobà a un paquet de cartes xifrades que va apareixer amb una llista de noms i adreces de gent influent, que segons sembla eren clients de les macabres feines de l’Enriqueta. Eren els encarregs de metges, advocats, comerciants, escriptors i politics els que li permetien viure amb luxes.

Però alló era excessiu per a la premsa barcelonina que, tement una nova setmana tràgica, ho va tallar tot . Casualment els mateixos dies es va enfonsar el Titanic i tothom oblidà l’història de la “vampira” L’Enriqueta va anar a presó sense que la llista transcendis. I als dies va morir, oficialment d’un cancer, tot i que també van correr rumors sobre si havia estat llinxada per les preses o enverinada.
Si voleu saber més sobre l'Enriqueta Martí podreu trobar informació a:

dijous, 18 de desembre de 2008

Carme Boatell

És possible que pocs (o potser ningú) sàpiga qui és Carme Boatell, i tanmateix hauria d’esser per merits propis un nom reconegut al nostre barri, d’on fou filla, però ja se sap l’història l’escriuen els vencedors.

La Carme fou una lluitadora antifeixista, que com tants d’altres va fer front a dues guerres consecutives contra un únic enemic i amb una única fita: La Llibertat. Ferida a la retirada republicana del 39 quan transportava ferits d’un bombardeig sobre Figueres, va aconseguir entrar a l’estat francès. Un cop allà va integrar-se al primer grup de la Résistance organitzat a Marsella.

Posteriorment capturada pels col·laboracionistes de Vichy fou la primera republicana torturada per aquests quan l’octubre del 41 va patir 40 dies d’incomunicació. Entregada als nazis fou internada a Ravensbrück, tomba de més de 92.000 dones i 863 nens. I tot i això va sobreviure fins al 1976, quan va morir a Perpinyà, imagino que amb l’íntima satisfacció de veure mort al dictador.

Milers d’homes i dones com ella van lluitar a la Guerra Civil i posteriorment ajudaren a alliberar França del nazisme, organitzant la Resistencia, mercés als seus coneixements bèl·lics i alliberant directament més de 100 localitats arreu de l’estat francès, entre elles París.

Acabada la guerra els aliats, tement la creixent força de l’URSS i veient a Franco com un baluart de l’anticomunisme van frenar l’alliberament als Pirineus, ignorant la dictadura espanyola. Els lluitadors espanyols es van veure traïts i obligats a viure a l’exili o a seguir lluitant al maquis.

A l’historiografia posterior, especialment a la francesa, els exiliats republicans han resultat incómodes. Resultava millor una França alliberada únicament per resistents francesos i americans desembarcant a Normandia que per uns exiliats que havien tingut tancats a camps de concentració com el d’Argelers.

No hi son a les novel·les o a les pel·lícules, tot i que, per exemple, una de les peces claus a l’atac al Niu de les Àligues, residencia de Hitler a Baviera es digués Federico Moreno; que fossin gudaris parlant en euskera els que van transmetre les instruccions dels desembarcaments o que fossin les fotos de Francesc Boix la principal proba als judicis de Nuremberg. Justament és per això pel que nosaltres no podem oblidar a gent com la Carme Boatell i a tots els lluitadors per la Llibertat.

dilluns, 15 de desembre de 2008

La Plaça de les bombes


Moltes de les històries que ajuden a entendre el nostre barri, tal com és avui en dia, giren al voltant del que va ser el seu nucli més antic, la coneguda a l’época com a plaça de l’Esglesia, es a dir, la plaça Màlaga.

Desde les époques en que Sants era un petit poble a les afores de Barcelona la vida es va desenvolupar al voltant d’aquest petit turó estrategic. Allà, desde época medieval, es te constancia de l’existencia d’una petita capelleta d’estil romànic; de la Torre del Llull, una edifici fortificat on sembla ser que feien nit els reis abans d’entrar a la ciutat; i de l’únic edifici que s’ha mantingut, la masia coneguda com la Casa del Rellotge, que actualment dona cabuda a l’Arxiu Històric de Sants.

La plaça era creuada per una carretera de Sants que no seguia el recorregut actual sinó que circulava a travès del carrer Sant Crist, tot ell ple de parades de mercat, en direcció al carrer de’n Blanco, per on seguia. Les actuals Cotxeres també acomplien una funció diferent, sent el petit cementiri del municipi.

Aquell panorama però ben aviat es va veure modificat radicalment. L’any 1828 la petita esglesia romànica fou enderrocada per aixecar-ne al seu lloc una de molt més monumental amb un gran campanar, que feia la mateixa alçada que el monument a Colom.

Sants també creixia i canviava amb l’arribada dels grans vapors i de tota la població obrera que els va seguir. Es va multiplicar la seva població i el cementiri va resultar molest al bell mig del poble, així que es va enviar al nou emplaçament a Collblanc. Al lloc es van edificar les cotxeres del tramvia que desde l’any 1875 havia enllaçat Barcelona amb Sants.

L’any 1897 amb l’annexió a Barcelona també es produiren alguns canvis. Per començar, pel fet que molts noms de carrers es trobessin duplicats als diferents pobles annexionats o a Barcelona, es produiren els canvis de noms. És aproximadament d’aquesta época quan apareix el nom de Màlaga.

Però si hi va haver un nom popular que va fer fortuna en aquells anys fou el de “La Plaça de les Bombes”. Per compendre aquest nom cal pensar en la gran quantitat d’obrers que vivien i treballaven al barri en condicions de veritable miseria, així com en la gran força que tingueren els moviments obrers a Sants.

Tantes foren les revoltes, atemptats i fets violents que tingueren com a escenari la Plaça Màlaga al llarg del final del S.XIX i de l’inici del S.XX que feren que aquest nom fos ampliament utilitzat. Encara que, de fet, els moments de màxima tensió encara havien d’arribar.

El 26 de febrer de 1936, el número 2956 de la popular revista satírica “L’Esquella de la Torratxa” presentava en portada una vinyeta, signada per Tisner, en la que apareixia l’antiga esglesia de Santa Maria de Sants en flames.
Als peus de la vinyeta, com era costum a l’época, apareixien els diàlegs dels dos únics personatges, un home vestit de carrer i un mossen que deien “Aviso als bombers?” “No, esperat que cremi del tot”.

Aquest episodi, que reflexava la tensió de l’época, no era el primer ni seria el darrer que tindria com a escenari Santa Maria de Sants. De la mateixa forma el reflex al món del cómic també continuaria. Sense anar més lluny al mateix número de L’Esquella de la Torratxa apareix una altra vinyeta que ens ajudarà a entendre millor la situació del moment. En aquesta segona dos mossens comenten “I si féssim un parell d’esglésies a la brasa per començar la campanya?”. Només feia deu dies de les darreres eleccions, en les que havia guanyat el Front Popular (que a Catalunya s’anomenà Front d’Esquerres) i l’ambient ja tornava a estar escalfat.

Però centrant-nos al barri podriem dir que aquestes tensions ja venien de molt lluny. Desde les guerres carlines, en que s’havia produit alguna incursió al barri per part dels carlins, corrien els rumors que aquests tenien el suport del rector de Santa Maria de Sants. El que si que era plenament constat era la relació amb els veins de Plaça, la familia Santomà, uns del grans terratinents de Sants.

Segurament els rumors dels contactes amb els sectors tradicionalistes no anirien molt desencaminats coneixent bé l’episodi que reflexa l’Esquella de la Torratxa. Aquell febrer de l’any 36 un grup d’obrers van decidir cremar l’esglesia i es van dirigir cap a la Plaça Màlaga. Pel que es veu el rector havia estat alertat, però enlloc de comunicar-ho a les forces de l’ordre va decidir defensar-se ell mateix.

La Parròquia va començar a cremar, però només es varen veure afectades les portes i l’incendi es va sufocar ràpid. La gran sorpressa però, es va produir quan, en intervenir les autoritats, varen descobrir que amagat a la Parròquia hi havia tot un arsenal.

Però com he dit aquell no fou el primer episodi, però tampoc el darrer. Cinc mesos més tard, amb el cop d’estat feixista, i la posterior revolució, la Parròquia de Santa Maria de Sants cremava conjuntament amb Can Santomà. Desde d’alt del campanar, pel que expliquen les narracions orals, el rector es defensava exercint de franctirador contra els milicians que aquell convuls dia d’estiu corrien amunt i avall per la plaça.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Bastón de mando


L’any 1945 Josep Maria D’Albert i Despujol, membre polític d’una de les grans nissagues del barri, els Muntadas, els amos de l’Espanya Industrial, fou nomenat alcalde de Barcelona. Expliquen les cróniques de l’época que per festejar aquest aconteixement els obrers de la fàbrica li dugueren com a regal a la Plaça Sant Jaume un “bastón de mando”.

Aquest acte, que en l’actualitat ens pot semblar irònic, en aquell moment responia a la manca de llibertats i a l’ambient de delació que el propi règim promovia. No hi podia haber cap dubte en la fidelitat dels obrers envers als amos. La fidelitat dels amos envers al règim era clara. En agraïment al nomenament el propi Josep Ma. va convidar al mateix Franco a visitar la fàbrica. Que content n’estaria el dictador de passejar per aquella fàbrica que l’any 1939 habia produit més de 400.000 banderes nacionals.

Tot i això, per acabar d’entendre l’adhesió dels obrers als amos, s’ha de tindre en compte un altre element que fou bàsic a l’història de l’Espanya Industrial, el paternalisme. Els succecius amos de la fàbrica jugaren a fer de pares dels seus indefensos obrers. Aquesta política es va iniciar ja al 1865, quan en plena epidemia de colera la fàbrica va fer la funció de sanatori. També es pot constatar en determinats moments al llarg de l’història de L’Espanya. El 1877, en ocasió d’una visita del rei a les instal·lacions, l’amó demanà perdó directament al monarca per tres treballadors condemnats, i evidentment fou concedit.

Tota aquesta imatge no responia a res més que a una estrategia laboral de la fàbrica i segurament a una necessitat ególatra per part dels amos. Les grans empreses téxtils del barri, com succeeix a l’actualitat, fomentaren trames de petites empreses treballant per a elles. Aquesta era una forma d’eliminar els problemes, reduint la força dels treballadors i desentenent-se de les demandes laborals.

L’Espanya Industrial és podia permetre tractar millor als seus treballadors que els petits tallers, cosa que feia que molts consideresin als amos persones respectables, doncs indirectament treia els beneficis d’aquestes mateixes petites empreses i tallers que treballaven per a ells.

La conseqüencia d’aquest joc brut fou la menor conflictivitat laboral a les grans fàbriques, on els discursos que van acabar influint foren els radicals de Lerroux. En canvi fou a les petites empreses, on es patien les pitjors condicions de treball i vida, on sorgiren els brots revolucionaris.
De totes formes, tornant al nostre amo/alcalde, cal a dir que aquest bastón de mando, no li deuria ser de molta utilitat quan l’any 1951 hagué de dimitir com a conseqüencia de la Vaga dels tramvies, un dels primers gols importants de la ciutadania al règim.