 |
| Membres del Clairon Cycling Club abans de sortir cap a Barcelona l'any 1936. |
Montpeller, Occitània, 18 de juliol de 1936
El sol del migdia comença a apretar amb força quan Nat atura la seva bicicleta. La suor, des de les espatlles, circula espinada avall com si fos el flux del riu Erau. En Nat i els seus companys: en Sam i l’Alex que el segueixen uns metres enrere, han recorregut amb la bicicleta força més dels 148 quilòmetres que l’Erau fa entre les muntanyes de les Cévennes i la costa mediterrània, a tocar d’Agde. Han matinat molt per evitar les hores en que el sol és implacable i poder fer quilòmetres per arribar a Montpeller, a tocar del mar. De fet en la seva travessa en bicicleta la Mediterrània es va fer present moltes etapes abans d’arribar a veure el mar. Es va fer present quan els conreus d’olivera i vinya oliveres ho van anar ocupant tot.
Quin millor entrenament per les Olimpíades Populars de Barcelona que córrer pels camins d’aquelles terres occitanes creuant la garriga… Per a uns treballadors tèxtils anglesos del East End londinenc, com ells, trobar-se allà és un privilegi. Fins aquella jornada res a veure amb els fums de les fàbriques de Londres, ni amb el clima plujós… En els propers 30 quilòmetres, quan entrin a Montpeller però, tot canviarà, ja que aquesta és una ciutat amb un cinturó industrial important, i això ja és tota una altra cosa. Tot i això, aturats allà sobre les arcades del Pont del Diable, que fa més de mil anys que creua la gorja de l’Erau, després de fer quilòmetres i quilòmetres en bicicleta sota el sol i amb aquella humitat arrapada a la pell, com a mínim sentir la flaira de la Mediterrània ja és tota una compensació.
En Nat es treu la cambra que, com és costum, molts ciclistes porten al coll. Quantes històries ha viscut aquell pont? Quantes tropes deu haver vist creuar? Quanta gent fugint d’alguna cosa? En Nat, en Sam i l’Alex però no estan fugint, bé, o potser sí, però fugen de la monotonia, de l’explotació de les fàbriques i del no fer res per canviar les coses… “Barcelona, la ciutat de les barricades”, tal i com l’havia definit Engels, a ells que són militants del Partit Comunista de la Gran Bretanya, se’ls dibuixa com un objectiu, tot un símbol. I més quan la ciutat ha decidit muntar unes olimpiades populars per fer la contra a les olimpiades de Berlin, que els nazis han decidit convertir en una eïna de propaganda. Per ell, que és jueu i fill de migrants que fugien dels progroms tsaristes a Lituania, és doblement important.
Aquella no és la primera gran aventura de Nat. Enviat pel Partit Comunista, uns anys enrere, havia sortit del seu Stepney natal, un barri de Londres, per recórrer Amèrica llatina fent propaganda comunista i, sense voler-ho… posant-se en problemes. Per les seves activitats el van expulsar de Chile l’any 1927, quan tan sols tenia 19 anys; d’allà va passar a l’Argentina, on va ser empresonat i d’Argentina a l’Uruguay on ho va ser de nou. La seva activitat a Amèrica, i totes aquelles detencions, el van acabar convertint en una figura popular a Londres, així que quan va tornar al seu barri, Stepney, ho va fer com un autèntic heroi de la classe obrera.
Ja retornat, Nat Cohen es va implicar, jugant-se la pell, en aturar el creixement del feixisme a casa seva. Oswald Mosley, antic polític laborista, havia anat derivant cap a postures d’extrema dreta, arribant a fundar l’any 1932 la Unió Britànica de Feixistes, un partit que copiava el feixisme italià i que, com aquell, plantejava postures nacionalistes, proteccionistes i fortament antisemites. Els membres del partit, coneguts com els camises negres, en més d’una ocasió se les van haver de veure amb els comunistes dels barris obrers, com el propi Cohen, qui es sentia apel·lat a la lluita doblement, com a fill de la classe obrera i com a jueu. Cada cop que els feixistes anglesos organitzaven marxes per l’East End per provocar, els obrers antifeixistes s’encarregaven de fer-los fora i que les seves banderes amb el símbol The Flash and Circle, un llamp blanc creuant un cercle blau que anava superposat sobre un fons vermell, o com els antifeixistes l’anomenaven enfotent-se… the Flash in the Pan no poguessin onejar als seus barris.
El feixisme s’estava estenent com una taca d’oli per tota Europa i calia aturar-lo; combatent-lo allà on fos, indistintament del nom que se li dones a cada territori. El 1936 havia de ser any olímpic i Barcelona, després d’haver estrenat l’estadi a Montjuïc el 1929 durant l’Exposició Internacional, partia com una de les ciutat preferides per acollir l’esdeveniment. Semblava tan clar que Barcelona era la ciutat predilecta que, fins i tot, les sessions per escollir la nova seu, van tenir lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona entre el 25 i el 26 d’abril del 1931. Els membres del Comitè Olímpic Internacional van votar i els seus vots es van enviar a Lausana on el resultat es faria públic el 13 de maig. Berlin també participava, però el fet que després de les sancions per la Primera Guerra Mundial, Alemanya no fos acceptada de nou al moviment olímpic fins al 1928, aparentment no la feia la primera opció.
Però la Barcelona de l’abril de 1931 era una ciutat que vivia un esclat republicà. Així que molts dels membres del COI no van arribar a assistir a la Ciutat Comtal i van acabar votant per correu. El COI era format per aristòcrates, sense anar més lluny, el representant espanyol, Santiago Güell i López baró de Güell, era fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi i net de Joan Güell i Ferrer i d’Antonio López i López, marqués de Comillas; dues de les principals fortunes de l’estat, forjades a la Cuba de l’esclavitud i dos títols aristocràtics entregats per Alfons XIII i Alfons XII respectivament. Potser els aristòcrates es van espantar per la Barcelona republicana, o potser més aviat van decidir castigar-la i, finalment, la ciutat escollida va ser Berlín.
Sí, al maig del 1931 a Alemanya encara es trobava la República de Weimar, amb Paul von Hindenburg al càrrec de president i Heinrich Brüning en el de canciller, però el país es trobava enmig d’una terrible crisi econòmica i social. De debò això no va fer dubtar als aristòcrates? El 30 de gener de 1933 Hindenburg nomenava a Hitler canciller, entregant l’estat alemany al nacionalsocialisme i convertint les Olimpiades de Berlin en una operació de propaganda de les seves virtuts. Als aristòcrates del COI els hi podia molestar la Barcelona republicana però amb el Berlin nazionalsocialista no hi va haver cap problema.
Per això quan a Barcelona es va plantejar una alternativa popular i antifeixista a l’olimpiada de Berlín la proposta va tindre les simpaties de molts sectors i col·lectius d’arreu del món. Un d’aquests va ser el Clarion Cycling Club, un club ciclista que, realment, sí que era més que un club, el seu lema ho deixava clar: “Pedalar per la salut, la camaraderia i la consciència social.” Nascut a finals del segle XIX el club tenia la bicicleta com una excusa per generar espais de sociabilitat obrera, educació política i militància. Així, més que competir, organitzaven sortides en bicicleta, fins i tot tours internacionals; debats o actes polítics. Per a obrers tèxtils com Nat Cohen i els seus companys la bicicleta els permetia fugir de la ciutat industrial, fer esport, autoorganitzar-se…
Per tot això aquell petit grup d’amics: antifeixistes, comunistes, jueus i ciclistes havien decidit creuar França a cop de pedal per participar a l’Olimpiada Popular de Barcelona representant el Clarion Cycling Club. Per a la gent del club l’esport popular era una alternativa a l’esport burgès que tenia un component elitista i nacionalista i que, a més, era enormement masculinitzat. Apostar per l’esport popular era facilitar la creació de xarxes de suport mutu; tenir espais lliures del control patronal, que a l’interior de les fàbriques era ofegant i, tot això, facilitant la creació d’una identitat col·lectiva de classe. I és que l’Olimpiada Popular no era per res un esdeveniment menor, hi havien de participar més de 6.000 esportistes de 22 països, molts més que a les anteriors olimpiades oficials.
Quan els tres amics s’aturen al bell mig de l’arcada del pont fan un glop d’aigua i peten una mica la xerrada, comentant els darrers quilòmetres. Montpeller està allà mateix, en uns quants quilòmetres, després de vorejar la mina de bauxita del Lac de la boissière, amb les seves característiques terres vermelloses i l’anar i venir de combois per transportar-ne la bauxita a les fàbriques d'alumini, només els quedaria una hora i mitja per plantear-se a ple centre de Montpeller.
Arrenquen de nou i en Nat no pot parar de pensar en el que hauran de viure els propers dies a Barcelona. L’espectacle a la ciutat ha de ser una autèntica reafirmació de classe, amb milers de persones humils, treballadors i treballadores que, pels seus propis mitjans, s’han desplaçat centenars de quilòmetres pels seus propis mitjans, alguns dels quals, com ells mateixos, amb la seva pròpia energia, pedalant per creuar tota França i plantar-se a Barcelona a l’ombra de l’escultura dels aurigues de l’Estadi Olímpic. Ser-hi ja era una victòria, una de col·lectiva.
Amb aquesta motivació l’esforç final es fa sense que notin els cruiximents a les cames i, quan arriben al centre de la ciutat i, per fi, paren a la terrassa d’un cafè descobreixen que la noticia els està esperant. A la barra; de taula a taula; als passadissos no es parla de cap altra cosa. Per la tarda del dia anterior alguns generals de l’exèrcit espanyol es van aixecar a Melilla. Les informacions són confuses ja que sembla que es barregi el que és real amb els rumors, però diuen que al llarg del matí a algunes de les ciutats de la península es segueixen produint cops: Pamplona, Sevilla…
Els tres joves anglesos pregunten per Barcelona, la seva destinació, però pel que es comenta a la capital catalana, tot i viure una situació tensa, de moment encara no hi ha hagut cap intent de cop. Què fer? De Barcelona encara els separen 400 quilòmetres i ells ja porten una llarga jornada ja, però d’altra banda… Potser el moment clau és ara. Pregunten a la gent de la cafeteria i acaben arribant a la conclusió que, si no perden gaire el temps i retallen la ruta prevista, podrien arribar a Perpinyà en menys de 10 hores, just per fer nit. Sense discutir gaire ho tenen clar. Demanen uns cafés i una mica d’esmorzar i, mentre endrapen amb ànsia, discuteixen sobre els camins que han de seguir per arribar el més ràpid possible.
Carreguen aigua i, abans que hagi passat ni una hora des de que s’han aturat a la cafeteria, ja tornen a trobar-se en ruta. Arriben a la ciutat occitana de Seta; segueixen la llarguissima platja de la Balena; passen pel poble d’Agde, on s’acomiaden de l’Erau i tornen a prendre distàncies amb el mar; arriben a Besiers, on creuen el riu Orb per l’espectacular pont del Canal i s’encaminen cap a Narbona, on arriben cap a les 18h. Porten tot el dia sobre la bicicleta, així que, tot i que els cor els diu que han de seguir, fan cas al cap i s’aturen a sopar alguna cosa ràpid. Dues hores més tard, després de passar per un paratges naturals espectaculars, arriben a Salses, on entren a terres catalanes. I des d’allà ja directes Perpinyà on, quan arriben, ja fosqueja. Les notícies de Barcelona segueixen explicant que la ciutat viu a l'expectativa del que pugui passar. El dia que els espera serà llarg, així que els tres companys decideixen buscar un lloc on dormir. Com serà el dia de demà? Arribaran a un país que lluitarà contra el feixisme? S’haurà imposat una revolució social? O simplement seguirà tot en una calma tensa?
Per saber-ne més:
JACOBS, Joe. Out of the Ghetto: My Youth in the East End : Communism and Fascism, 1913-1939 (1978)
Sobre el capítol 6
Les històries personals que hi ha darrera un episodi col·lectiu com fou la Guerra Civil han fet que, al llarg d’aquest seguit de relats, en més d’una ocasió, l’aparició d’un personatge aparentment secundari per a la trama, com si d’una sèrie televisiva es tractés, acabi reclamant el seu propi spin off. Així, a mesura que he pogut anar llegint sobre aquestes històries, he vist com aquests personatges han acabat apropiant-se de capítols que ni tan sols estaven previstos. Un d’aquests secundaris rebels és Nathan Cohen, un dels tres anglesos del East end londinenc; jueus i comunistes que, en representació del Clairon Cycling Club, van creuar França en bicicleta per arribar a la Barcelona olímpica. Només això ja seria una història interessant per explicar, però és que, d’aquells tres amics del club dos van acabar molt implicats en el conflicte armat que va canviar radicalment les seves vides.
Coneixent algunes dades del personatge original no és d’estranyar que el fictici també sigui rebel i reclami els seus propis drets. Nathan Cohen, o Nat, com li abreujaven, va lluitar contra el feixisme i per la causa comunista per tot el món, des de la seva Anglaterra natal, on ja s’havia destacat expulsant als feixistes anglesos que pretenien marxar pels barris obrers; al continent americà, on va ser represaliat a tots els països per on va anar passant; a Mallorca, on va combatre a l’operació del capità Bayo o al front d’Aragó.
El recorregut que deurien seguir els tres anglesos per França, així com les dates, són una especulació, ja que, després de buscar força, només he trobat que van creuar França per dirigir-se a Barcelona i que, quan van enterar-se de l’alçament feixista van canviar la seva ruta per anar-hi directament a implicar-se en la lluita. No em faig spoiler a mi mateix però si que us diré que aquests personatges tornaran a sortir més endavant, donant pas a una dona sobre la qual volia escriure.
Fer cas als personatges i deixar-te guiar per ells té les seves compensacions, com el fet de descobrir temes que desconeixies, com per exemple el Clairon Cycling Club, un club real que no només va existir, sino que encara segueix actiu. Fundat el 1894 a Anglaterra, el club va agafar el seu nom del setmanari socialista Clairon, que havia sigut fundat pel periodista Robert Blatchford. L’existència de clubs com el Clairon ens parla de la importància de l’esport popular i de com aquest presentava una alternativa radicalment oposada a l’esport burgés. Si l’esport burgés tenia un component fonamental exhibicionista, d’ostentació i competitiu; el popular buscaba la creació d’espais de socialització i, en gran mesura, una purificació de la societat industrial. No era tan important la competició en si com la pràctica de l’esport. Per això obrers de clubs com el Clairon recorrien Europa en bicicleta, i per això, en un temps rècord l’organització d’una olimpiada popular a Barcelona, va aconseguir mobilitzar a 6.000 esportistes d’arreu del món en un temps rècord, una xifra més gran que la majoria de les anteriors olimpiades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada