Els monstres dels marges

monstre

1 1 m. [AN] [LC] Ésser fabulós que presenta una conformació contrària a l’ordre natural, com és ara una combinació d’home i de bèstia, o de dues o més bèsties diferents.

Afirmava Josep Pla que la vida als suburbis barcelonins no era pas dramàtica, sinó mediocre, gris. A principis dels anys trenta, amb un lèxic acolorit i una ètica fosca, parlava dels barris de casetes baixes, explicant com, de tant en tant, havien anat apareixent cases altes, solitàries. Un fet que, al seu entendre, anticipava l'escassa gràcia que en el futur tindrien aquells barris, quan tots estiguessin enganxats a la ciutat. Aquesta mirada sobre els suburbis: superficial i carregada d’estereotips, va ser predominant a gran part de la literatura i de la premsa burgesa de finals del segle XIX i principis del XX. 

Pla es sumava a la llarga tradició que havia anat construint un relat que indentificava aquells límits pràcticament com a territori de bàrbars, de gent tosca, per civilitzar, persones a qui es podia denigrar sense clemència. Tasca en la que, com veurem, va excel·lir Carles Sentís amb els seus famosos articles sobre l’arribada dels migrants de Murcia, en el conegut “transmiserià”. Gent que venia buscant feines, que serien molt dures i malpagades, a les obres del metro i de l’Exposició en un moment de sequera i hambruna generalitzada a la terra d'origen.

Les plomes de Sentís o Pla no buscaven ni la descripció dels fets ni molt menys l’empatia, al contrari cercaven l’horror, la por d’unes classes benestants davant d’aquella multitud, suposadament portadora de misèria, malalties i d’idees llibertàries, que en molts casos venia del sud. Una multitud que, d’altra banda, les mateixes classes aprofitarien com a mà d’obra per a la construcció de la seva ciutat nova. A la burgesia els hi molestava la seva presència però no el seu treball, miserablement remunerat.

Sense cap dilema moral, quan les obres de l’Exposició Internacional del 29 eren a punt de començar, les institucions van voler amagar la Barcelona de les barraques, la que en gran part havia aixecat aquells pavellons, enderrocant els barris d'autoconstrucció propers al recinte firal i aixecant un gran mur enmig de la muntanya. I és que si fem un salt endavant, molt significativament, tant Pla, com Sentís, que tant havien fet bandera d’un determinat tipus de catalanitat, van acabar sent col·laboracionistes del franquisme, implicant-se en les xarxes d’espies a la Catalunya Nord.  

On acabava la quadrículada ciutat burgesa, començava un territori que l’any 1934 Ramón Gausachs, als seus articles a Mundo Gráfico, definiria com La patria del anarquismo. Una terra ignota que se inicia en las esquinas de Hostafrancs y acaba entre los huertos virgilianos del Prat de Llobregat, pasando por las barriadas proletarias de Sans, La Bordeta, Santa Eulalia, La Torratxa y Hospitalet. Un ampli territori on, com en els mapes dels navegants de l’Edat Moderna, es dibuixaven els monstres als marges. Creuar Sants i endinsar-se en direcció cap a l’Hospitalet del Llobregat, més enllà de la Riera Blanca, entrant en el que anomenarien Petita Murcia, implicava aprofundir més en aquest ideari construït de la por a l’altre. 

Mundo Gráfico, 1934

Els “monstres” que, des de les plomes burgeses, es dibuixaven com habitants d'aquesta patria de l’anarquisme eren diversos. Entre les màquines de filar i els telers de fàbriques com el Vapor Vell, l’Espanya Industrial o Can Batlló es creà la figura de la Xinxa de fàbrica, com encara a dia d’avui defineix l’Enciclopèdia Catalana: Dona que treballa en una fàbrica, sobretot de filats o de teixits, que sol anar bruta i fer olor dels materials amb què treballa. Les xinxes o puces, eren descrites com dones voluptuoses, ordinàries i malcarades. Adjectius que segurament ens diuen més dels ulls que miraven i dels intel·lectuals que definien, que no pas de les figures contemplades. Ja el Baró de Maldà, a finals del segle XVIII parlà de les xinxes de forma despectiva. Un estereotip que quedaria immortalitzat, per exemple, al conegut cuplet La xava de Sants, que comença amb el molt significatiu: Sóc filla de Sants, duc les males sangs i les tares de la llibertat que m'havien dat els meus pares.

Era preferible descriure a les Xinxes com a dones fàcils que parlar dels abusos que filadores i teixidores patien a la fàbrica, amb la complicitat, quan no participació, dels encarregats. Alguns d’aquests s’aprofitaven de la seva situació de poder, tal i com van recollir Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria a l’especial de la revista L’Avenç de l’any 1981 a entrevistes a treballadors i treballadores: Era comú en la industria téxtil que el contramestre obtingués prebendes físiques de les treballadores a canvi d’arreglar-les  ràpidament la màquina quan s’espatllava. Com que treballaven a preu fet, si el contramestre no arreglava la màquina fins al cap de sis o vuit hores, les dones perdien molts diners i per això moltes cedien.

Si les filadores i teixidores rebien el malnom de Xinxes, sovint, quan aquestes eren representades a les vinyetes de les molt populars revistes satíriques ens apareixien, al·legòricament, com a aranyes, molt especialment quan es donaven vagues i conflictes laborals al tèxtil. Una imatge que va ser molt freqüent l’any 1913 quan, durant la Vaga de la Constància, les dones esdevingueren protagonistes, prenent la paraula als mítings, fent piquets o marxant en silenci pel mig de la ciutat davant la mirada atònita de la Barcelona burgesa.

L'Esquella de la Torratxa 08/08/1913

Tal i com ens descriu la dita: Per pinxos la Bordeta, per gitanos Hostafrancs i per noies maques a Sants, un proverbi que podem trobar adaptat a d'altres pobles industrials i les seves poblacions veïnes, cada barri disposava de la seva pròpia figura estereotipada. La Bordeta, i la seva gent, van ser objectius de la befa i el menyspreu de forma recurrent. Així d’un pobre que volgués aparentar es deia que tenia terres a la Bordeta; del mentider que es vantava d’haver fet grans viatges, es deia que venia de la Bordeta; de l’ignorant que el farien alcalde de la Bordeta; de l’ignorant, que tenia estudis a la Bordeta; i, en general, per destacar que alguna persona era maldestre en el seu ofici simplement es deia que era el sabater o el fuster de la Bordeta. 

Hostafrancs i, molt especialment la Creu Coberta, que va esdevenir important punt de pas dels traginers que anaven i venien cap a Barcelona, també van rebre de valent.  A la Creu Coberta, si us descuideu, aneu a cavall i en torneu a peu; o bé Per la Creu Coberta, alerta! són només alguns dels exemples de la mala fama que va agafar la via. En aquest barri una de les figures que, de tant estereotipada, va acabar esdevenint arquetip va ser la del Gitano d’Hostafrancs. Sobre els que també es van arribar a encunyar frases fetes feridores com: Per gitanos, Hostafrancs, llargs de dits i curts de mans. Un món, el dels gitanos d’Hostafrancs de principis de segle XX, sobre el que molts en parlaren però del qual pocs registres autèntics han quedat, més enllà de les obres del dramaturg Juli Vallmitjana, que tot i la seva mirada romàntica, si que s’hi va endinsar en profunditat, recollint el lèxic.

Encara avui no ens resulta estrany escoltar l'expressió Anar fet un gitano i la podem entendre perfectament sense que ningú ens l'expliqui. Segons l'estereotip que s'havia creat per ells, els gitanos i les gitanes havien de ser ganduls, lladres i bruts i si no hi encaixaven simplement s’invisibilitzaven, sovint fins i tot també en el relat obrer. Així, per exemple, rarament se’ns ha explicat que molts gitanos i gitanes van ser presents a les barricades del 19 de juliol del 1936 per aturar el cop del feixisme. Un fet que a barris com Hostafrancs, on formen una comunitat molt important, hauria de ser evident i que tanmateix ha passat desapercebut, però del que espero aviat poder-ne parlar. Parafrasejant a Maria Mercè Marçal podríem dir que les gitanes d'Hostafrancs foren quatre voltes rebels.

Com La Bordeta i Hostafrancs, també Sants va ser castigat amb dites diverses, sovint versions de la mateixa idea: A Sants, pobrets i marxants, i la meitat lladres; A Sants, pocs i bergants; l'una meitat lladres i l'altra socarracristos o A Sants, pobres i amargants, l'una meitat lladres i l'altra meitat esgarrapacristos. Dites on ja és reflecteixen alguns dels trets que marcaran la història del poble: la importància del seu comerç i el seu caràcter popular i anticlerical.

Com ja he avançat, també el Murciano va esdevenir un dels altres espècimens dels suburbis. Per al burgès aquesta figura representava l’ignorant, el salvatge, el lladre fins i tot l’invasor. Es va representar tant el Murciano, que el concepte va acabar definint a qualsevol persona migrant a Catalunya, indistintament de la seva procedència, de la mateixa manera que passa amb el concepte Gallego a certs països americans. I és que tants van ser els murcians que van deixar la seva terra que s'arribà a popularitzar la frase feta: Murcia, exportadora d'homes.

Als seus articles a Mirador, que eren més una ració de por disfressada de periodisme d’investigació, Sentís traspuava xenofòbia. Si Hostafrancs era l'hàbitat del Gitano i la Bordeta del Pinxo, la Torrassa esdevindria el del Murciano. Dels murcians reals, però també d’aquells arquetips burgesos. Sentís abonava la idea de la invasió silenciosa creant imatges als seus articles, afirmant, per exemple, que els catalans de la Torrassa, viuen ben avinguts, tots es coneixen, tots van mig esporuguits arrambats a les parets. Animalitzant, fins i tot, als infants, en imatges com la següent: furgant per la brossa o xipollejant pel fang hi havia dues espècies d’éssers. D’una banda, porcs, truges i porcells; de l’altra criatures en l’adolescència o la infància.

El Bé Negre 17/01/1933

Per si el Murciano no resultava suficientment salvatge, calia que també fos llibertari. Millor que millor si era de la FAI. En una Catalunya, la dels anys trenta, on la població no arribava als 2.800.000, i on la CNT tenia al voltant de 200.000 afiliats, no n’hi havia prou amb que el Murciano fos anarquista, ja que gran part de la gent ho era: ja fos per conviccions, afiliació o pràctiques. L’anarquisme, que feia més de seixanta anys que s’havia popularitzat a Catalunya, impregnat a sindicats, cooperatives, o ateneus, no era suficient per a l’estereotip del Murciano, calia anar més enllà. 

De fet el propi barri de la Torrassa, molt abans de l'arribada dels Murcians ja havia esdevingut, tot i que potser inicialment d’una forma naïf, un barri estereotipat. El 8 de maig de 1870, poc temps després de la Revolta de Quintes, que havia tingut Gràcia com a un dels principals escenaris, es va començar a editar un setmanari satíric, republicà i anticlerical que tindria una llarga trajectòria. Per donar-li nom es va aprofitar un fet que tenien ben present. Des del campanar de Gràcia es va començar a cridar a la resistència, un fet que els militars van intentar aturar disparant contra el propi campanar. Per aquest motiu el setmanari, publicat per Innocenci López i Bernagossi, va rebre el nom de La Campana de Gràcia, municipi al que la població va estar molt lligada. 

Però pel seu caràcter satíric La Campana patiria freqüentment la censura, com l’any 1872, quan per les seves crítiques municipals va patir un mes de suspensió. Com La Campana no podia sortir, amb el mateix equip redactor i els mateixos col·laboradors, l’editor va llançar una nova revista: L’Esquella de la Torratxa, un títol que en si seria una autoparòdia de l’original. De l’heroica campana que durant la resistència i sota el bombardeig seguia sonant a Gràcia és passà a una esquella i de Gràcia, la vila burgesa a tocar de Barcelona a la Torratxa, probable referència a la Torrassa, un barri perifèric al terme municipal de l'Hospitalet.

També Francesc Cambó va fixar un nou estereotip, l'Anarquista de Terrassa, quan arribà a afirmar que l'anarquista de Terrassa s'ho menjarà tot! L'Anarquista de Terrassa encarnava tots els mals que l'ordre burgès era capaç d'imaginar. Era un personatge amoral, que més que un revolucionari era descrit com un amant de la destrucció per la destrucció. Dibuixat a les vinyetes armat amb pistoles i bombes. Però si per a la burgesia era terrible ser un Anarquista de Terrassa, encara era pitjor ser una Anarquista de Terrassa, tal i com ens mostrava aquesta vinyeta de la Campanya de Gràcia del 5 de novembre de 1932. I és que un estereotip podia no ser excluyent d’un altre. Es podia carregar amb els tòpics de ser Murciana, Xinxa de Fàbrica i Anarquista de Terrassa. Com ja deia la definició de monstre, també podia ser la combinació de dues o més bèsties diferents.

La Campana de Gràcia, 05/11/1932

Com els estereotips depenen més de qui mira que de qui és observat, sovint tot pot esdevenir relatiu. Si per Cambó Terrassa era terra d'anarquistes pels veïns de Sabadell, en comparació amb la seva ciutat, era més de senyorets. A Sabadell teixeixen i a Terrassa vesteixen, recollirien les dites. Però crear un estereotip, generalitzant i allunyar-te de la realitat per tal que el personatge encaixi exactament en el teu discurs, però té els seus riscs i el propi Cambó ho  acabaria patint. La descripció de l'Anarquista de Terrassa, era tan estripada que més que fer por acabava resultant còmica. Així, doncs, el propi Cambó va acabar esdevenint un arquetip per si mateix. El del burgès atemorit per l'anarquisme. I la premsa republicana es va omplir de caricatures de Cambó alertant de l'Anarquista de Terrassa. O fins i tot, com és el cas d’aquesta vinyeta de l’Esquella de la Torratxa del 5 de febrer del 1932, amb el propi Cambó disfressat d’Anarquista de Terrassa.

L'Esquella de la Torratxa, 05/02/1932

De fet la creació de monstres als marges, entre les classes treballadores, no era exclusiva de Barcelona. A tota Europa es poden trobar fenòmens similars. Al París de mitjans del segle XIX s'havia començat una enorme transformació urbanística, el projecte del prefecte Hausmann, que acabaria amb el 60% de l'antiga ciutat, expulsant a les classes populars a les perifèries. Amb la reforma els carrers estrets d'origen medieval es van veure substituïts per un traçat de grans avingudes i boulevards que dificultaven aixecar barricades. Quan les bales tombin les cantonades tornareu a veure carrers vells i estrets a París, sembla ser que va afirmar el propi Haussman. Aquest és el context previ al París de la Comuna. Moment en el qual la premsa conservadora es va dedicar a difondre bulos, com que hi havia un grup de dones sanguinàries, les anomenades Petroleres, que es dedicaven a cremar esglésies i propietats de la burgesia amb artefactes incendiaris. Una fake new per estigmatizar a les dones havien lluitat per defensar la ciutat i aconseguir un sistema igualitari, que va portar a una autèntica cacera de bruixes, portant a centenars de dones, sovint per simples sospites o denúncies falses a ser assassinades.

Tal i com deia Pla, per a la burgesia, la perifèria va seguir sent gris i mediocre. Era així perquè ells mateixos havien definit quin havia de ser l'ordre natural de les coses i tot el que quedava fora eren monstres. Poc importava que a costa del treball d'aquests, es forgessin les fortunes que van permetre la construcció d’algunes de les majors icones de la ciutat. Cases majestuoses que eren contenidors per a egos desmesurats. Cases, que com definiria Gaudí eren la petita pàtria de la família. Però sense les filadores i els teixidores del Vapor Vell, sense els treballadors de la foneria Sant Josep ni els Güell haguessin tingut fortunes per a totes les seves obres ni Bocabella recursos per arrencar la Sagrada Família.

El franquisme, i el missatge únic que va implicar, encara va fer més profunda aquella ferida. Els mitjans pels quals les classes populars havien pogut anar creant el seu propi relat alternatiu: els ateneus, els sindicats, les cooperatives, la premsa obrera… van ser esborrats, i el relat que ja s'havia preparat abans es va fer hegemònic, perpetuant tòpics i estereotips. Semblava que sobre els habitants d’aquells barris que Pla considerava mediocres no es podia dir gaire cosa més a banda de que eren laboriosos. I sota el relat hegemònic les lluites èpiques per la justícia social, les experiències exitoses de suport mutu i els noms de centenars de lluitadors i lluitadores es van acabar esvaint per tornar a ser sols estereotips, monstres.

Encara avui un relat únic ens explica la "realitat" dels suburbis amb tòpics similars, tot i que ara els "monstres" siguin uns altres. Els Murcianos segueixen existint. Tan li fa que la Murcia d'on vénen es trobi més enllà del mar.