De tant en tant aprofito la història per fer una de les coses que més m’agraden , escriure, creant petits relats que suceeixen als nostres barris, en escenaris que procuro siguin el més versemblants possibles i aprofitant també per explicar històries reals que, en un format d’article històric més tradicional, potser perdrien ritme o intensitat.
Però com aquest és un bloc sobre història i no sobre literatura, crec que és de justícia, acabar aquests relats amb un epíleg que ajudi a contextualitzar i a discernir quina és la part històrica i quina, tot i que probable, és una ficció. Així doncs, aquí teniu aquest tancament del darrer conte, la Taverna del Manco.
Existia realment aquesta Taverna? Doncs sí, efectívament, existia i existeix, tot i que transformada. Es tracta de la Bodega Llopart, actualment el restaurant Abarka. Tal i com em van explicar els antics propietaris, ells van comprar el local als anys vint, però el negoci ja existia abans i popularment la gent el coneixia com La Taverna del Manco, per que en ell, efectivament, van assassinar un home que era manco.
No he sigut capaç de situar la data concreta d’aquest crim, però si els Llopart van comprar la Bodega als anys vint i el record encara era viu, l’any 1919, enmig dels conflictes que va viure Barcelona, entre la Vaga de la Canadenca i el Locaut, en una ciutat militaritzada, en estat de guerra, amb els sindicats i la premsa obrera il·legalitzats era més factible.
Quins van ser els motius que van promoure el crim? Doncs la veritat és que no tinc ni idea, però que el local era un lloc on alguns obrers jugaven a cartes, i concretament al julepe, tota la nit, fins quedar-se escurat també és una informació extreta de la memòria oral que ha passat de generació en generació entre la família dels propietaris. Així que perquè no un crim entre un grup d’homes borratxos i arruïnats?
 |
| La bodega Llopart, l'any 2013 Fons: Web del Llopart |
Quin motiu feia que el protagonista fos Manco? Doncs també ho desconec, però els accidents greus a unes fàbriques tèxtils que no s’aturaven mai, eren freqüents. De fet, també per la memòria oral he recuperat històries on els accidentats varen perdre alguna extremitat. Tant el fet de fer signar exonerar a les companyies de responsabilitats, com el fet de reubicar als treballadors accidentats en tasques que poguessin realitzar eren pràctiques habituals, així que podria ser totalment versemblant.
D’altra banda, ubicar el crim en paral·lel al congrés on la Patronal va decidir optar per la línia més dura, llançant-se al locaut, un altre crim que va acabar condemnant a milers d’obrers i obreres a la fam, un tema sobre el que s’ha parlat poc i sobre el qual encara s’ha novel·lat menys, era massa temptador. El moment just on tot era a punt de canviar.
1 comentari:
Felicitats per aquest relat. Recrear l'ambient, els petits detalls, el llenguatge és un treball fascinant i dificil. També m'ha agadat molt la manera d'encaixar l'escena en el context polític del moment. Tot un encert.
Publica un comentari a l'entrada