El barri que no existeix - 1

De barris n’hi ha de molts tipus. N’hi ha que creixen al voltant d’una plaça, bressolats o desvetllats pel soroll de les converses, són barris de carrers estrets i de gent que camina i es saluda pel nom. N’hi ha que s’enfilen per la muntanya, amb casetes d’autoconstrucció fetes per persones que també s’han fet a si mateixes.

Alguns barris sobreviuen enmig de gran eixos de circulació que ofeguen les paraules i enverinen l’aire. N’hi ha que han nascut dins d’una quadrícula que els ha intentat domesticar; d’altres que han plasmat la llibertat que els caracteritza en carrers laberíntics. Trobem barris mig morts que són aparadors i barris obradors, on la vida s’esdevé als ulls de tothom. Hi ha barris que són retir dels rics i d’altres que s’han fet trinxera dels pobres. Barris de protecció oficial, on oficialment tothom està desprotegit i barris amb portes pel servei on el legal i l’il·legal conspira constantment per protegir als que hi entren per les portes principals.

Hi ha barris que eren pobles, on al seu teixit urbà alguna masia ha quedat fossilitzada entre blocs de ciment com si d’ambre es tractés, d’altres que van ser fàbriques i que sovint conserven o bé les antigues xemeneies com monuments o bé un passat obrer que s’esborra. Hi ha barris que van ser una mica de tot. Encara hi ha barris de casetes blanques d’una sola planta on les veïnes segueixen traient les cadires al carrer i, ben a prop d’aquests, barris que s’han projectat cap al cel. N’hi ha de pensats per millorar les vides que s’esdevenen als seus escenaris i n’hi ha d’edificats a racons insalubres amb l’única intenció d’omplir les butxaques dels seus promotors. Hi ha barris on les cases van acabar dividides en quatre i barris on els seus habitants han creat llenguatges propis amb paraules quotidianes com ramblejar.

Barris somiats i barris que esdevenen malsons. Barris que es formen a l’entorn de relacions humanes i barris que desfan les relacions humanes en el nom de grans capitals que saben molt dels instints però res de la vida. N’hi ha que estan plens de cel i de mar i d’altres que no han conegut el sol. Barris on hi passegen els galls en llibertat i barris que han crescut entre dues ciutats. Barris que viuen de dia i barris que desperten de nit. Barris amb memòria i d’altres on la por els ha portat a l’amnèsia. Barris amb veïns i veïnes arrelats i d’altres amb veïnat de planter que poc a poc van arrelant. Barris amb mercats i barris on tot és en venda. I tots aquests barris són a Barcelona.

I entre tots aquests hi ha barris que no existeixen, o que existeixen poc, els que passen desapercebuts o es fan transparents als ulls dels successius consistoris. Barris que, potser, van néixer de la necessitat de l’administració de posar noms a les coses. Jo vaig néixer en un d’aquests. 

Construcció del Cinturó a Badal l'any 1967
Foto de Joan Jané Brugada. Fons: AMDS (UEC)

Vaig néixer l’any 1978 a la vorera Llobregat del carrer Badal, l’únic tram que llavors era cobert del cinturó de ronda. En un edifici, al 153, al qual, tal i com explicava la meva àvia, els veïns es van traslladar a viure quan només s’havia edificat fins al 3r pis. Amb tothom vivint a l’interior les obres van seguir fins al 8è. Un edifici que pel fet de seguir amb l’alineació antiga del carrer, hauria anat a terra de no ser que els veïns i veïnes del carrer es van unir per lluitar i defensar les seves cases.

Quan jo vaig prendre consciència dels carrers que m’envoltaven, a 200 metres de casa s’obria una enorme rassa de ciment que vomitava decibels i fum. Una mica més endavant, sobre un petit túnel fosc i inhòspit creuaven totes les vies de tren que es dirigien cap a l’estació de Sants. Caminar per l’altra riba del cinturó, deixant l’antic edifici de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta a l’esquerra, et portava al racó predilecte dels ionquis del barri. I enmig d’aquell reguitzell de carrers tot un seguit de petits bars, com el bar Vicenç o el bar La Vinya, on grups de paletes, guixaires o lampistes es trobaven i compartien feines, ara en dirien networking o alguna cosa semblant.

Aquell racó de barri, amb el colmado del senyor Eugenio al carrer de Canalejas on reomplíem les garrafes; la farmàcia Estruch, on la farmacèutica ens regalava bossetes de perles de caramel; el forn que feia cantonada al carrer de Pavia, on la mare comprava pa i sovint ens donaven algun bastonet; el quiosc enmig del carrer on el pare ens comprava (i es comprava) tebeos de Mortadelo y Filemón; la xurreria de Badal, llavors a tocar de casa nostra al xamfrà de Casteràs, on els diumenges m’enviaven a comprar alguna paperina de patates; la polleria del carrer de Pavia, on compraven els pollastres els diumenges per anar a dinar a casa dels avis o el drapaire del carrer Daoiz i Velarde, on amb els pares teníem un pacte no escrit que deia que deia que tots els diaris que recollíem per casa i portàvem a pesar es convertien en duros i pessetes per comprar cromos. Aquell petit tros de barri i de món, amb les seves persones i les seves històries era el meu barri i era Sants, el nostre Sants, com a mínim.

El mateix espai de la foto anterior, Badal amb Pavia quasi una dècada més tard
Foto de Joan Campañà i Mora. Fons: AMDS (UEC)

Badal era un carrer que es va fer ferida i amb el temps i la lluita una rambla, una parada de metro i fins i tot el nom que es donava el grup de quinquis que perdia, o guanyava, les hores als bancs que hi havia a la cantonada de Canalejas, entre la ferreteria i mobles Hèctor però, com a mínim jo, no tenia la consciència de que fos un barri. La nostra consciència era la de ser de Sants. No tenia els coneixements històrics que ara tinc que em permeten argumentar que, de fet, l’antic Ajuntament de Sants, de seguir dempeus estaria a l’actual Sants-Badal. 

La meva àvia i dos dels meus germans al carrer Badal a l'encreuament amb Pavia a inicis dels anys70
Fons: Família Giralt Anales

Els barris són moltes coses, però per sobre de tot, són espais vivencials, petites identitats que cadascú porta amb si mateix i que comparteix amb els seus i que sovint res tenen a veure amb els límits territorials que marca l’administració, sinó amb els espais de relació, resistència i solidaritat. Si us dediqueu a mirar plànols de la ciutat dels darrers cent anys, per exemple, podreu veure com, de fet, el topònim Collblanc sovint també denominava la banda barcelonina de la Riera Blanca.

Continuarà.

Per saber-ne més:

La plaça de la Fortuna, al bloc Barcelofilia

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram