dilluns, 16 de maig de 2016

La primavera Republicana a Sants

La societat santseca dels anys trenta era una societat més complexa del que potser ens podríem imaginar. Sants seguia sent un barri obrer on gran part dels habitants treballaven a grans fàbriques com, entre d’altres, l’Espanya Industrial o Can Batlló o a molts petits tallers; però on també tenia molta importància el sector comercial, àmpliament representat a la carretera de Sants, però on fins i tot encara pervivien masies tant actives i productives com va arribar a ser Can Mantega. Tal i com recull un dels personatges il·lustres de la història de Sants, Josep Miracle en el seu llibre "Quatre coses del meu temps" del qual us voldria llegir un petit fragment.

La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembra i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida. Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un calidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves piràmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carabasseres i els melonars.

Atenuada i tot per la llunyania, jo he sentit les exaltacions de la mercaderia en els moments en que regaven amb bassa. Jo hi he vist la plantació i la collita en un ritme constant d'ininterrompuda continuïtat, sense moure'm assegut a terra, les cames despenjades galeria avall, les mans arrapades als barrots i la cara encastada entre els dos ferros. 

Crec que valia la pena llegir aquest text per desmuntar una mica aquesta imatge única que potser els historiadors interessats en el passat industrial i el moviment obrer del barri, potser sense voler, hem creat. Mentre funcionaven les fàbriques moltes masies seguien treballant la terra i tot això passava a pocs metres.

Però fent un salt al camp ideològic cal dir que, sense sortir del barri també es podien trobar partidaris i fins i tot seus de totes les corrents polítiques imaginables: carlistes, conservadors de la Lliga, lerrouxistes, republicans, socialistes o marxistes entre d’altres. I com no anarquistes, I sense oblidar la força fonamental que l’anarquisme, també representat per diversitat de corrents i opinions, va tenir als nostres barris i en general a la ciutat.

El Sants d’abans de la proclamació de la República és un barri que, com la societat barcelonina i catalana, viu grans conflictes fruit de les dures condicions laborals i de les desigualats socials, però a la vegada és una societat que ha sabut crear mecanismes que permeten somniar amb alternatives possibles. 

Davant d’un sistema competitiu capitalista la gent de Sants va anar impulsant Cooperatives. Unes entitats en inici pensades només com una manera de fer compres col·lectives per abaratir costos, i compensar així la pèrdua d’autonomia alimentària que les persones que havien immigrat de zones rurals van patir en establir-se a ciutat per treballar a les fàbriques. 

Però ben aviat les cooperatives es van convertir en quelcom més que en simples llocs d’abastiment, assumint les funcions que als pobles realitzaven casinos i ateneus. Les seus van esdevenir espais de socialització equipats amb bar i amb sales on es feien balls, teatre, xerrades o cursos, entre moltes altres activitats.

Espais que van servir també per impulsar reivindicacions col·lectives com l’edificció d’escoles. A Sants es molt la coneguda campanya que va unir a tot el barri reclamant una nova escola l’any 1918 en una manifestació des del Círcol de Sants fins a la Plaça de Sant Jaume i en la que segons sembla van participar uns 2.000 manifestants que portaven pancartes amb missatges com: "Volem l'escola formosa" o "El poble té dret a la cultura. Vetllem per l'educació dels nostres fills". 

Les cooperatives, entre moltes d’altres coses, també van servir com a caixes de resistència per mantenir els obrers durant els durs conflictes laborals, tant en moments de llargues vagues com en lock outs. 

Als anys trenta les cooperatives portaven anys i anys arrelades al barri i eren una peça fonamental de la societat santsenca. Caldria destacar entitats com L’Empar Obrer, La Lleialtat Santsenca, la Model del Segle XX, la Nova Activitat Obrera o la Unió Cooperatista Barcelonesa, entre moltes d’altres.

Davant una cultura que era reservada a les classes benestants els homes i les dones de Sants van crear ateneus preocupats per formar ciutadans crítics. A Sants arribarà a tenir una força cabdal l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat fundada pel mestre Zacaries Oliveres que va néixer l’any 1928 com agrupació excursionista però que ben aviat va créixer per convertir-se en un ateneu que va promoure seccions diverses i gran quantitat d’activitats al barri.

Per tal que conegueu una mica més de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant us llegiré part d’un article escrit en motiu del seu primer aniversari al primer butlletí que aquest va publicar.

L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant és fill de la humil però entusiasta, Agrupació Excursionista Sempre Avant que fundaren fa quatre anys un grup d’amics inquiets, freturosos de conquerir per a la joventut treballadora del nostre districte una millora d’ordre cultural que és a la vegada, una millora moral i també material, en el sentit més ampli i digne del mot. L’agrupació, d’acord amb aquest alt pensament, posà en marxa una biblioteca organitzà cursets, conferències, etc, a més de la tasca, específica de l’excursionisme. Al poc temps, però, el pollet s’axfixiava dins les parets de l’ou i el trencà. Era el 24 d’agost de 1933. L’agrupació -l’infant- finia per deixar via franca a l’ateneu -l’adolescent-. Aquest canvi no fou cosa fàcil. Hi hagueren dificultats -molt poques, és cert- però, pacientment, tenaçment, tot fou superat per aquella joventut que volia ésser quelcom més que excursionista, i amb la quals, sense distincions, l’Ateneu hi té contret un deure d’agraïment (...)

Portada Butlletí Sempre Avant novembre 1936

24 d’agost de 1933. Festa Major de Sants. I entre la música i el xivarri propis d’aquells dies, una veu austera, vibrant i digna, que recorda uns drets i uns deures: L’ateneu enciclopèdic Sempre Avnt. El dret de tots a una societat millor, moralment i materialment, i el deure de tots de contribuir amb l’esforç de cada dia, de cada hora i de cada minut a prepara la vinguda d’aquest nou món.

És de destacar aquesta frase final que ens sintetitza perfectament el que molts sentien en aquells anys. Tots aquells esforços anaven encaminats a la vinguda d’un món nou, més just i més igualitari. 

Per acabar d’entendre la societat santsenca i el seu encaix en un moment com la proclamació de la república als nostres barris és indispensable parlar dels republicans de Sants i Hostafrancs. 

El republicanisme també tenia una llarga tradició als nostres barris. L’any 1903 es fundava a Hostafrancs La Fraternidad Republicana de Hostafrancs, una entitat que va tenir la seva seu al número 357 de Consell de Cent i que va ser presidida per Gustavo Deguss, arribant a tenir 400 socis, una xifra gens menyspreable pels habitants del barri de l’època. Un any més tard, el 1904, es fundava una entitat germana a aquesta, la Fraternidad Republicana Sansense a la carretera de Sants, una entitat que, presidida per Juan Martinez Palerna va arribar als 600 socis.

Dues entitats republicanes a les que al llarg del primer terç del segle XX caldria sumar-ne d’altres, com foren el Ateneo Obrero Republicano Autonomista de Hostafrancs, lligat al Partit Radical de Lerroux; el Ateneo Republicano Federal, al carrer Comtes de Bell-lloc 152, el Casal Republicà Democràtic del Districte VII, al carrer Galileu 40, i el que potser va ser el més popular de tots ells, el Foment Republicà de Sants, al número 5 del carrer de Cros, un edifici fonamental en tota la història que avui pretenc explicar, motiu pel qual faré un petit parèntesi. 

Per fer-ho hem de tornar a anys enrere i a parlar de nou del fenomen ateneista a Sants. L’any 1864 es va crear l’Ateneu de Sants, una institució amb voluntat de servei al poble on la participació era variada i interclassista. Aquesta entitat aniria canviant del seu al llarg de la seva història. Després d’estar situat al saló de cafè de Casa López a la carretera el 1877 es va traslladar a la Casa Farigola, també a la carretera.

Però quan es va obrir el carrer Cros, i es va fer projecte urbanístic de la zona allò va significar una nova oportunitat per l’Ateneu de Sants, que s’hi va traslladar. L’ateneu comptava amb un petit teatre, sala de ball i segurament també un cafè. El disseny del nou edifici també havia d’anar lligat a la terrisseria dels Batllori, que eren els propietaris del terreny, i per tant també tenia magatzem, taller i forn.

Aquest ateneu al llarg dels anys aniria allotjant entitats diverses, com el Foment Artístich de Sants, a partir del 1905, i el Foment Republicà de Sants a partir del 1910, una entitat que va ocupar l’entitat durant molts anys tret d’un parèntesi quan, a partir del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, el Foment es va convertir en la seu del Centro de la Unión Patriótica, el partit autoritari i de dreta de Primo de Rivera que servia com a eina de control social. 

I és que moltes de les iniciatives i lluites que el veïnat de Sants havia emprés durant anys es van veure frenades i en molts casos va haver de passar a la clandestinitat durant la dictadura de Primo de Rivera. 

Entre les moltes coses que es la dictadura havia aturat trobem una de les que he mencionat anteriorment, la construcció d’escoles públiques. La llarga lluita compartida per la pràctica majoria de santsencs que s’havia de concretar amb l’entrada en funcionament de l’escola Lluís Vives, va quedar aplaçada. Així doncs si la primera pedra de l’escola va ser col·locada l’any 1920, el projecte no es veuria finalitzat fins l’any 1931.

Però per entendre una mica la proclamació de la República cal situar-nos en els anys en que la dictadura va començar a trontollar. Curiosament començaré a parlar en el que aparentment hauria de sembla un gran moment de la ciutat de Barcelona. El 19 de maig de 1929 Alfons XIII arribà a Barcelona per inaugurar l’Exposició Internacional de Barcelona. 

Era aquesta una iniciativa de Puig i Cadafalch que havia arrencat l’any 1905 des d’una òptica catalanista però que ajornada per motius diversos, entre els quals també la Primera Guerra Mundial, el règim de Primo de Rivera va reconvertir en un aparador de l’espanyolisme: fent enderrocar les quatre columnes de la fira, batejant la plaça d’Espanya amb aquest nom o el Poble Espanyol, un recinte que s’havia de conèixer amb el nom d’Iberona. 

L’arribada del rei a la ciutat, acompanyat del dictador va fer que la policia, detingués de forma preventiva, a tots els que tenien identificats com a elements perillosos. Republicans, catalanistes, socialistes i anarquistes van ser tancats a la Model. A la presó barcelonina es van trobar personatges destacats dins dels ambients obrers com Lluís Companys, Peiró o Pestaña, entre molts d’altres. 

Des de Madrid es va ordenar la clausura dels Ateneus Llibertaris llavors presents a totes les barriades, però la paranoia conspiranoide va portar a clausurar i a tancar als responsables de totes les entitats que es denominaven ateneu, des de l’Ateneu Barcelonès a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, passant pels responsables dels Ateneus Sant Martí, Sant Andreu i com no del de Sants, una entitat que recordem es definia com a interclassista i estava dedicada bàsicament a temes culturals i de bé comú de la barriada.

Potser fets com aquests ja eren un símptoma que els anys de la dictadura de Primo de Rivera arribava al seu final. L’oposició al dictador, que fins llavors havia estat molt dividida va començar a organitzar-se. 

Les raons d’aquesta divisió en gran part eren fruit dels enormes conflictes socials i polítics irreconciliables que vivia l’estat. Però també pel doble raser que Primo de Rivera va tenir en un inici amb als actors socials i polítics, jugant entre una participació més aparent que efectiva i la repressió. Un fet que havia dividit a molts sectors entre els partidaris d’entrar en els mecanismes de l’estat i els convençuts que l’acció havia de mantenir-se a la clandestinitat.

Un dilema que fins i tot havia fet més profundes les ja grans diferencies dins del moviment obrer. L’any 1926 el dictador havia creat la Organización Corporativa Nacional, un organisme on eren representats obrers i patrons sota presidència d’un representant del govern. La UGT va acceptar la participació, davant la indignació de la CNT, majoritària a Catalunya, que veia en aquesta entrada no només la col·laboració amb la dictadura, sinó també un intent de la UGT de fer eixamplar les seves bases sindicals.

La situació de creixent feblesa del regiment es va traduir amb un distanciament amb Alfons XIII, que veia com perillant la dictadura, la que havia sigut la seva darrera aposta, perillava també la monarquia. 

Fiinalment molts d’aquells que s’havien anat convertint en companys de presó: socialistes, republicans i nacionalistes s'uniren en campanya, amb simpaties també dins alguns sectors anarquistes, contra la dictadura. Estudiants, obrers i intel·lectuals es manifestaren en contra del règim i fins i tot els militars van arribar a conspirar.

Així, desautoritzat per alts càrrecs militars i pel rei, Primo de Rivera va dimitir a inicis del 1930 i es va exiliar a París, on va morir dos mesos més tard. El general Berenguer, home de confiança de Primo de Rivera va assumir-ne la presidència.

L’agost del 1930 les forces que s’havien començat a organitzar en contra de la dictadura es van reunir a San Sebastià, on van pactar la instauració de la república i la fi de la monarquia borbònica. Els representants catalans presents també van condicionar el pacte al reconeixement de les aspiracions catalanes d'autogovern. 

El desembre de 1930 es produeix un aixecament militar a Jaca que vol aconseguir la proclamació de la república, però el cop fracassa i els seus caps els capitans Fermín Galán i Miguel García Hernández van ser afusellats, un fet que va provocar una gran indignació a tot l’estat i que va convertir a aquests dos militars en els primers màrtirs de la futura república.

El març de 1931 té lloc, a Barcelona, la Conferència d’Esquerres Catalanes. S’inicia el dia 17 a l’Ateneu Republicà de Gràcia i es clou els dies 18 i 19 al Foment Republicà de Sants, un edifici ja recuperat a la pràcticament inexistent en els darrers anys de dictadura Unión Patriótica.

L’objectiu és crear un nou partit d’esquerres, democràtic i catalanista. Un partit on van confluir Estat Català de Francesc Macià, un partit separatista; el Partit Republicà Català de Lluís Companys, un partit obrerista; els intel·lectuals socialistes del grup de L'Opinió de Joan Lluhí  i també d’altres seccions locals republicanes del territori. El nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, es regeix pels principis de justícia social, republicanisme i llibertat nacional de Catalunya. El primer president de la nova organització política va ésser Francesc Macià escollit per unanimitat.

El 12 d’abril de 1931 s’han de realitzar les eleccions municipals arreu de l’estat, però donada la situació tothom és conscient que en aquelles eleccions es juga bastant més que el govern de ciutats i pobles. La gran sorpresa es produeix a Catalunya, on només 24 dies més tard els republicans guanyen les eleccions d’una forma rotunda, un fet que accelera els esdeveniments. A Catalunya ERC guanya les eleccions i Macià des del balcó de la Generalitat, proclama la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques. La victòria republicana a les municipals desencadena els fets i Alfons XIII marxà a l’exili.

Però més que parlar d’aquests fet, llargament estudiats i segurament coneguts per tots potser val la pena tornar de nou al que llavors era el Districte VII, és a dir, els actuals barris de Sants, Hostafrancs, La Bordeta, Les Corts i part del que avui és Collblanc per analitzar els resultats del 14 d’abril i fer-nos una idea de la composició ideologica d’aquest moment.

Del total de 110.197 vots emesos els resultats per partits van ser els següents:

ERC – 43’3%
Un partit que es va presentar aliat amb la Unió Socialista de Catalunya

Coalició Republicana-socialista – 26’3%
Una coalició entre el Partit Republicà Radical de Lerroux, que en aquells moments ja tenia algunes divisions, i el PSOE.

Lliga Regionalista – 15’2%

Acció Republicana – 11’3%

Partit Republicà Autònom – 1’7%

Partit Liberal Romanonista – 1’2%
El partit liberal es trobava disgregat i desacreditat.

Bloc Obrer i Camperol – 0’8%

Per tant podem comprovar com el suport a la causa republicana era majoritari, ja que els vots emesos a forces republicanes va arribar al  83’4 %.

6 van ser els regidors escollits en representació del Districte VII: 4 de ERC: Jaume aiguader, Josep Duran, Salvador Vallverdú i Ernés Ventós i 2 de la Coalició Republicano-Socialista: Pere Salvat i Mateu Ruiz. I se’ns dubte la gran derrotada va ser la Lliga, que tot i presentar a dos personatges reconeguts al barri com Jaume Santomà i Octavi Saltor va quedar lluny de tindre representació.
Però que és el que passa a Sants, Hostafrancs i La Bordeta? Doncs el 14 d’abril vers al migdia les sirenes de les fàbriques van començar a sonar i obreres i obrers van abandonar les fàbriques per celebrar la proclamació de la Segona República pels carrers del barri. Un moment del qual ens ha arribat un testimoni per una publicació dels radicals d’Hostafrancs.

Llegó el 14 de abril y un grupo entusiasta, apasionado, de republicanos radicales de nuestro Ateneo, sin ayuda ajena alguna, procedió a col·locar la bandera republicana en el balcón de la Alcaldia de Hostafrancs y, como tributo de reconocimiento, a cada lado de la bandera tricolor colocó el retrato de aquellos héroes de Jaca, los que con su sangre generosa hicieron fructificar ràpidamente la semilla sembrada años ha por el Apóstol de la República.

Manifestació a Hostafrancs en celebració per la proclamació de la república, 14 d'abril de 1931. AHS
Aquí si em permeteu us explicaré una anècdota curiosa que hem va explicar el company Josep Maria Vilarrubia-Estrany una anècdota però que permet entendre millor aquest moment convuls de la nostra història. Mentre els republicans estan entrant a la seu del Districte, un home, Francesc Salvat, que era membre de la Junta del Centre Catòlic de Sants, va córrer a la impremta Porcar, per comprar tres cartolines amb els colors de la bandera republicana. Amb les cartolines a les mans Salvat va córrer de nou cap al Centre Catòlic de Sants on, tot i ser increpat per un soci carlí, va penjar les cartolines del balcó per evitar els odis dels exaltats. 

Començava aquell 14 d’abril un període ple d’il·lusions però no exempt de molts dels conflictes que havien portat fins a aquell punt. Un període en el qual molts dels somnis de molts lluitadors i lluitadores de barris com els nostres van poder portar-se a terme.

Apunts de la conferència realitzada el 14 d'abril de 2016 a la Seu del Districte de Sants-Montjuïc

Per saber-ne més: