Des de fa uns anys sembla que un fantasma sobrevola contínuament el patrimoni santsenc. L’ennegreix, l’invisibilitza i el fa desaparèixer. Sovint ho fa en forma d’enderrocament, a vegades en males intervencions i en la majoria dels casos, en l’oblit.
El temps juga sempre en contra, la rapidesa de les actuacions ens deixen sense capacitat de resposta i on hi havia un bé immoble del 1900, ara només existeix runa i noves construccions. A Sants, en poc més d’un any, hem perdut elements com la Capella de Sant Crist, un immoble del que es tenien referències des del 1694 o el refugi 722 al carrer de Burgos. També hem tingut petites victòries, com els compromisos a mantenir i donar un ús social a edificis com La Model del Segle XX o la masia de Can Bruixa. Ara però, perilla la fàbrica de Tints i Aprestos Minguell, és a dir, l’Hivernacle.
Assumim que la ciutat no restarà immòbil, al contrari, és permeable i canviarà, això forma part de la seva naturalesa. És normal que la ciutat es vagi adaptant a les canviants societats que la van habitant, però fer taula rasa de tots els elements que aquesta conté a cada generació acabaria convertint-nos en éssers desarrelats. La ciutat és més que els edificis que la conformen, però no oblidem que aquests també ens serveixen per entendre qui som i d’on venim. Podrem seguir explicant que Sants és un barri obrer el dia que no hi hagi ni el més mínim vestigi d’una fàbrica als nostres carrers?
No només les excavadores juguen en contra del patrimoni. Sovint, intervencions poc curoses han fet malbé edificis singulars. L’edificació de remuntes és un dels principals causants: una pràctica iniciada durant la dictadura de Primo de Rivera que arribaria als seus moments més àlgids durant el desarrollisme franquista. Amb Porcioles al capdavant, l’ajuntament barceloní va ampliar l’edificabilitat dels edificis els anys 1958, 1960 i 1970, fet que va donar carta blanca a aquesta pràctica. Un dels exemples que trobem a Sants és la coneguda casa Santomà. Un edifici noucentista coronat amb un templet, obra i propietat de l’arquitecte santsenc Jaume Santomà. L’any 1965 va ser esguerrat i aquell templet va desaparèixer donant lloc a noves plantes.
Malauradament, el porciolisme no va morir amb la dictadura i alguns dignes hereus han seguit esguerrant el patrimoni. En voleu un altre exemple modern? Si passegeu pel carrer Melcior de Palau i veureu com al número 137 l’entrada d’un aparcament no va respectar la façana d’un edifici obra de Modest Feu.
Però encara existeix un darrer perill, més subtil i més punyent, que fa invisible el nostre patrimoni: l’oblit. Perquè sense el coneixement, el respecte, ni les eines adequades podrem visibilitzar-lo com cal. El valor patrimonial no només és constitutiu d’un element, també es forma amb els anys a través de les persones, i, això, és responsabilitat nostra.
Agus Giralt Anales i Marta Sánchez Natera
Per saber-ne més:
Barcelofília: Casa Santomà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada