dilluns, 14 de desembre de 2015

Oportunitats del patrimoni

Les ciutats s’han modificat al llarg de la història i ho seguiran fent, és un fet inexorable, per molt que ens pesi a uns quants nostàlgics. No sóc urbanista però crec necessari que els entorns on vivim s’adaptin a les necessitats canviants de la gent. De ben segur que hi ha centenars d’aspectes que s’haurien de tenir en compte a l’hora de projectar les ciutats, però com a historiador em toca destacar-ne un, el patrimoni.

Cada generació hereta la ciutat que li han llegat els seus antecessors i entenc que amb aquesta herència la responsabilitat de mantenir-ne la memòria. Està clar que Barcelona no es pot mantenir intacta dins d’una bola de vidre o acabaria convertida en Carcassona, una ciutat de postal amb horari d’obertura i tancament. Però tampoc es pot permetre que a cada moment es faci taula rasa, eliminant els elements que expliquen la història dels nostres barris, la història que ens explica a nosaltres mateixos.

El patrimoni no pot estar subjugat a l’especulació. El benefici econòmic d’uns pocs no pot passar per davant del que és de tots. El patrimoni va més enllà del valor sentimental. Edificis amb un bon grapat d’anys a sobre resten a l’espera de poder oferir noves oportunitats a la ciutat. A Sants, Hostafrancs i la Bordeta tenim un bon grapat d’edificis que ens demostren les possibilitats d’aquestes oportunitats.

El Vapor Vell, a banda de donar cabuda a una biblioteca i una escola, ens permet fer-nos una idea de com hauria de ser la vida a l’interior d’una fàbrica. Si ens fixem en la quantitat de finestres de l’edifici podem pensar en com van intentar donar solució a la manca de llum, a l’ambient carregat i al soroll de l’interior. A l’Espanya Industrial, a banda de gaudir del que és un pulmó pel barri, la Casa del Mig ens permet explicar el paternalisme i la identificació entre família i empresa per part d’uns propietaris que vivien dins la fàbrica, concretament sobre la via d’entrada dels obrers a la fàbrica, una mica per allò de passar pel tub quan s’entrava a la feina.

Oportunitats que han permès que la fàbrica Serra i Balet es converteixi en una piscina o que Can Batlló s’estigui transformant oferint espai a projectes que a la vegada transformar la Bordeta i potser fins i tot la ciutat, sense que deixem d’entendre la megalomania que tenien els Muñoz Ramonet, un fet que ens expliquen les enormes columnes de temple grec que van fer adherir a la fàbrica. Edificis com la Lleialtat Santenca, que a banda d’oferir un nou espai per al ric teixit associatiu del nostre barri, també ens recorda un passat cooperatiu que ens suggereix alternatives per un futur més igualitari.

Interior del recinte de Can Batlló, que ara recobre vida. Foto: Ariana Nalda (Nació Digital)
Molts edificis però, encara esperen la seva segona o tercera oportunitat. Entre d’altres alguns que encara es mantenen dempeus, que tenen un valor històric indubtable i que ara mateix no tenen ús, com la cooperativa la Model del Segle XX, un edifici que a més està afectat pel PGM; la Capella del Sant Crist, segurament la construcció més antiga de Sants o la Masia de Can Bruixa.

Però fins i tot edificis que han sigut pràcticament enrunats encara ens poden oferir noves oportunitats. Joies del nostre patrimoni que han sofert l’especulació, com la Casa de Mossèn Pere, o bé una restauració a mig fer que més aviat han sigut un nyap, com la Petita Maria encara poden oferir noves oportunitats al teixit social del barri. No oblidem que la Casa de Mossèn Pere va ser deixada en herència a l’Església amb la condició que l’ús fos social i dedicat a la gent més necessitada, o que la Petita Maria, a banda de catalogada, consta com a equipament. Per què no seguir somiant en noves oportunitats al patrimoni? I per què no oferir més espais als somnis col·lectius?