Quan Barcelona va tancar les seves portes a les fàbriques Sants no era més que un petit poble. Però tot estava a punt de canviar. El que eren camps de conreu estaven a punt de convertir-se en fàbriques i amb aquestes van arribar milers de nous santsencs i santsenques, gent que venia tant de Barcelona com de les altres comarques catalanes.
En els mateixos anys en què Barcelona s’estava eixamplant de forma ordenada, seguint el pla hipodàmic de Cerdà, alguns terratinents veien aparèixer davant d’ells una enorme oportunitat de fer diners. El que fins llavors eren camps aviat es convertirien en promocions immobiliàries. Però els propietaris no estaven disposats a esperar la realització d’un pla com el barceloní. De fet fins i tot en el cas de l’Eixample els terratinents barcelonins havien sigut molt reticents a la realització del pla. Argumentaven que es trigarien dècades en poder construir. i demanaven poder començar les obres sense tanta planificació. A Sants les ànsies de fer diners d’aquests especuladors van condicionar la morfologia del barri, que va créixer amb carrers estrets que els permetien treure el màxim suc possible a cada metre quadrat.
Però de vegades, fins i tot una acció que no té en compte el bé comú i que està fonamentada en l’egoisme pot arribar a tenir conseqüències incontrolables, fins i tot pels que creuen controlar-ho tot. Potser no és científicament demostrable però està clar que el urbanisme de Sants també en va condicionar les relacions socials al barri. Els carrers estrets van ajudar a crear relacions properes, de la mateixa manera que els carrers amples de l’Eixample, sense les illes enjardinades projectades per Cerdà les van dificultar.
 |
| Foto de El Periòdico del 26/02/2014 Joan Puig |
Però l’especulació pot tenir moltes cares. Si els promotors immobiliaris de la segona meitat del segle XIX feien diners gràcies als carrers estrets, els promotors immobiliaris dels anys del desarrollismo franquista van fer diners gràcies als carrers amples. Obertures com l’Avinguda Madrid van permetre augmentar l’edificabilitat de la zona a l’hora que es destramava la xarxa urbana i social. De fet pocs anys més tard, aquesta ferida que separava dos parts de Sants i que va convertir la plaça del Centre en un espai poc humà, va ser la justificació per desvincular-lo a Les Corts l’any 84.
Però les polítiques que afavoreixen l’especulació no són monopoli ni de Porcioles ni del franquisme. L’any 2009 amb Imma Moraleda (PSC) com a regidora de Sants-Montjuïc es va fer un projecte d’obertura del carrer Joan de Sada. Una rambla a pocs metres de la Rambla de Brasil, un projecte que no seria comprensible si en les ments dels polítics només hi hagués espai per al bé comú. Permetrà aquest projecte connectar l’avinguda Madrid amb la carretera? No. Simplement permetrà, de nou, augmentar edificabilitats i convertir espais industrials en habitatges de luxe amb piscina, com les que ja es projecten al carrer Roger. Una nova gentrificació que, com si actués per capil·laritat, avança sense aturador Diagonal abaix.
No seria hora que els veïns prenguem per fi el control dels nostres barris i decidim com volem que siguin?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada