Quan els vapors ja no fumegen

Nostàlgics, oblidem-nos, les ciutats no són maquetes que es puguin mantenir inalterables en el temps. S’han modificat en paral·lel als canvis de les societats que les han generat i ho seguiran fent. Però tampoc s’hi val que a cada generació es faci taula rasa del passat i s’eliminin tots els elements que ens permeten entendre a aquells que ens han precedit i per tant també a nosaltres mateixos.

Vet aquí el debat al voltant de la conservació del patrimoni. Una controversia complexa en que haurien de tenir-se en compte factors molt diversos. Malauradament, sovint l’especulació immobiliària i el lucre han passat per sobre de la memòria històrica, de l’art o de l’ús social dels edificis com una piconadora. Si ens centrem només a la ciutat de Barcelona podríem fer una llarga llista de destruccions que ens farien portar les mans al cap. Destruccions que, a més a més, poques vegades es fan en nom del bé comú, sinó que responen a interessos privats.

Però si a la nostra ciutat els especuladors immobiliaris han sigut els grans enemics del patrimoni sovint els moviments veïnals, que estaven defensant els barris de les agressions urbanístiques, n’han esdevingut els grans aliats. Una militància social que ha permès que multitud d’edificis gaudeixin d’una segona oportunitat que els fes útils a la comunitat.

Dels barris que formen Barcelona potser Sants, Hostafrancs i La Bordeta són els territoris on aquesta lluita ha deixat més fruïts tan en el camp del patrimoni com en el camp social, ja que molts espais s’han reconvertit en equipaments. De ben segur que la majoria dels santsencs actuals en algun moment de les seves vides han estudiat, passejat, consultat llibres, escoltat concerts o fins i tot practicat esports en antigues fàbriques reconvertides.

Vista del Vapor Vell

La crisi industrial dels anys setanta va deixar a Sants gran quantitat de cadàvers fabrils, edificis sense ús. Espais al cor d’un barri que era tant mancat d’equipaments bàsics com densament poblat. Però per als amos de les fàbriques i els promotors immobiliaris, aquella gran quantitat d’hectàrees lliures dins la ciutat significava una nova oportunitat per fer diners, un pla que semblava fàcil en la Barcelona dels darrers anys del porciolisme.

En paral·lel els veïns de Sants s’havien organitzat al voltant del Centre Social de Sants. L’entitat va reunir un grup professionals que de manera voluntària va elaborar un estudi sociològic del barri. Un estudi tan complert que fins i tot va ser utilitzat pel propi ajuntament barceloní. Amb aquest document a la mà els veïns començaren la llarga lluita per aconseguir els equipaments que mancaven a Sants.  

Un dels espais emblemàtics d’aquesta lluita va ser l’Espanya Industrial. L’ocàs de la que havia sigut la fàbrica tèxtil més important de l’estat va obrir el terreny a l’especulació immobiliària, un fet que a més comptava amb la carta blanca de Porcioles. Si l’any 1953 al Pla Comarcal de Barcelona el terreny de la fàbrica apareixia catalogat com a tolerancia vivienda e industria y casco urbano una categoria que permetia edificar 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien arribar a viure 2.472 persones. L’any 1967 la qualificació que es demanava era la de ensanche intensivo, que augmentava l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, un fet que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar el projecte dels propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. El pla era clar, s’enderrocaria tot i s’edificarien grans blocs d’habitatges. De fet la construcció va començar sense els permisos d’obres, amb l’edificació d’un gran complex a tocar del Casinet d’Hostafrancs. 

La lluita veïnal va aturar el projecte i finalment va aconseguir que la fàbrica fos reconvertida en un gran parc urbà que va conservar alguns elements de l’antic edifici. La Casa del Mig, l’antiga casa dels propietaris va ser reconvertida en una ludoteca; l’antiga guarderia va mantenir la funció reconvertint-se en una escola bressol pública i el Casinet d’Hostafrancs, que havia sigut local social i menjador de la fàbrica i que va mantenir la seva funció social reconvertint-se en centre cívic.

La lluita del veïnat de Sants per defensar el territori va permetre que molts d’altres espais industrials que corrien perill de ser enderrocats fossin reconvertits en equipaments necessaris pel veïnat. Alguns exemples són el Vapor Vell, on l’empresa Rumasa planificava fer-hi un centre comercial però la lluita veïnal va salvar l’edifici principal de la fàbrica dels Güell, construcció de la primera meitat del segle XIX, per destinar-ho a una escola pública i a una biblioteca o la fàbrica Serra i Balet, una illa sencera del carrer de Begur que les immobiliàries planificaven convertir en habitatges però que una hàbil intervenció veïnal va permetre que fos un poliesportiu.

La darrera d’aquestes reconversions de fet encara està en procés, Can Batlló. L’any 1976 el terreny de Can Batlló, un enorme recinte fabril de 9 hectàrees, va ser requalificat al Pla General Metropolità com a equipaments i zones verdes, dos elements de què estava mancada la Bordeta. Però el cert és que el barri no va començar a gaudir de l’espai fins l’11 de juny del 2011, quan el veïnat hi va entrar després de quaranta anys de lluites. L’entrada veïnal dins Can Batlló va obrir una escletxa que ha permès que, enmig d’una destrucció generalitzada dels antics espais de la fàbrica, alguns blocs es conservin reconvertits en espais pels somnis i experiments de veïns i veïnes, com el Bloc 11, un espai autogestionat pels veïns que entre molts altres espais i projectes inclou una biblioteca, un rocòdrom o un auditori on es fan concerts i espectacles.

Sense les mobilitzacions veïnals seria molt complicat per als que ens dediquem a la història local a principis del segle XXI explicar que l’origen del nostre barri, tal i com l’entenem, es troba en la instal·lació dels grans vapors a partir de la segona meitat del segle XIX. Uns espais que podem veure i que ens permeten imaginar temps passats encara que avui en dia les seves segones vides els hagin reconvertit en biblioteques, piscines, centres cívics o parcs.