De què està feta Barcelona? (segona part)

L’Exposició Universal de 1888 va situar Barcelona al mapa mundial. El recinte, de 380.000 metres quadrats tenia l’Arc de Triomf com a porta d’entrada i s’estenia pel Parc de la Ciutadella, el zoològic, i part de l'actual Estació de França fins al lloc on avui s'ubica l'Hospital del Mar.

Barcelona havia crescut desorbitadament. Si l’any 1850 la ciutat tenia 187.000 habitants, el 1888 la població va arribar als 530.000 habitants. I en conseqüència l’activitat a les pedreres es va multiplicar. Només a Sants, a principis del segle XIX fins a 30 famílies vivien de l’extracció a cel obert a les pedreres. 

Les autoritats van abolir els privilegis dels propietaris sobre les extraccions a la muntanya, fet que va fer que centenars de famílies vinguessin de pagès per treballar a les pedreres. Moltes es van construir barraques properes a les canteres, sent l’inici del barraquisme a la muntanya. Cap a l’any 1914 hi havia 5.000 barraques a Montjuïc.

Als anys vint l’expansió de la ciutat va continuar amb la construcció del metro i amb l’exposició Internacional del 1929, un esdeveniment que significaria la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Molts obrers arribarien de Múrcia i Almeria per treballar en aquestes obres i alguns dels quals acabarien  instal•lats a les barraques de Montjuic, on van créixer barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí, barris construïts pels mateixos obrers en els dies de festa, aprofitant tota mena de materials.

El treball dels obrers durant aquells anys va ser en condicions d’explotació brutals. Al mínim de dotze hores de treball de dilluns a dissabte, s’afegia el fet de treballa en condicions molt extremes i amb una remuneració econòmica mínima, sense cap subsidi en cas de malaltia o accident del cap de família o en cas de perdre la feina. 

A pocs mesos de l’Exposició del 29 les institucions van voler amagar aquesta Barcelona que no els agradava, tot i que era la que construïa la nova ciutat, i van enderrocar les barraques properes a la Fira. Per si això era poc també van  edificar un llarg mur al voltant del recinte firal.

Al llarg del segle XX les pedreres acabarien quedant abandonades i reutilitzades. Algunes s’acabarien convertint en abocadors escombraries, altres en fossa comuna i en algunes acabarien instal•lant-se equipaments esportius o de lleure, com l’estadi Serrahima, la Fuixarda, el Sot del Migdia o el Jardí Botànic.

Les pedreres d’on van sortir els materials amb que es va aixecar la ciutat de Barcelona van quedar d’aquesta manera amagades a la muntanya, com també quedaria amagada la història dels treballadors que van fer aquesta com és avui en dia.