diumenge, 2 de març del 2014

De què està feta Barcelona? (primera part)

Aquesta pregunta, que ens pot sonar una mica poètica, pot tenir respostes molt diverses i que de ben segur inclourien estadístiques sobre els orígens dels seus ciutadans o del seu estatus econòmic. Però si la pregunta està referida a un àmbit més prosaic, als materials amb què s’ha edificat la ciutat, l'única resposta possibles és: Barcelona està feta de pedra de Montjuïc.

L’extracció de pedra de la muntanya es remunta, com a mínim, a l’època romana, i va durar fins al segle XX, quan les pedreres van quedar abandonades. Prop de 2.000 anys d’activitat que se’ns dubte han modificat l’aspecte de Montjuïc. Alguns dels noms de les pedreres, com la de la Satàlia, encara ens poden ser familiars. D’altres, en canvi, de ben segur que ens resulten desconeguts, com les de la Font Trobada, la Gallega, la de les Figueres, la del Borinot, la Fonda, l’Ànimeta, l’Urbina i la Serafina.

A les pedreres de Montjuïc la pedra s’extreia a l’aire lliure. Es clavaven tascons de fusta a les escletxes i es mullaven. Quan la fusta es reinflava provocava el trencament de la pedra. Però també era habitual l’ús de barrines de pólvora. Quan els carreus havien d’estar més ben treballats els picapedres escairaven els blocs més adients.

Picapedrers a les pedreres de Montjuïc, 1915 (JM Sagarra)


L’any 1850 Barcelona va arribar als 187.000 habitants. Una població que vivia amuntegada a l’espai que actualment ocupa el districte de Ciutat Vella, 2 milions de metres quadrats que quedaven encorsetats per la muralla. Un espai al qual encara caldria restar el 40% del terreny que ocupaven set casernes, onze hospitals, quaranta convents i vint-i-set esglésies.

La ciutat s’havia convertit en una de les urbs europees amb una densitat de població més alta. Un fet que comportava problemes higiènics de tota mena i que facilitava l’expansió d’epidèmies. Davant de la ciutat, en canvi, s’estenia un espai enorme, més gran que el que ocupava Barcelona llavors, uns terrenys als quals per ordenament militar era prohibit edificar.

Finalment l’any 1854 s’enderrocarien les muralles i el 9 de juny de 1859 el govern central aprovà el pla de l'eixample dissenyat per Cerdà. Un projecte urbanístic monumental que acabaria sobrepassant els límits barcelonins, expandint-se pels terrenys de Sants, de Les Corts de Sarrià, de Sant Gervasi de Cassoles, de Gràcia, de Sant Andreu del Palomar i de Sant Martí de Provençals. Unes obres monumentals que no haurien estat possibles sense la pedra de Montjuïc i sense la mà d’obra que durant aquells anys va arribar a la ciutat.

2 comentaris:

sustine hefalu ha dit...

¿Y los escombros de toda la muralla donde fueron?
Con toda seguridad se reutilizaron ¿no?

Agus Giralt ha dit...

Si, seguro que los escombros de la muralla fueron reutilizados en nuevas construcciones.