divendres, 23 d’agost de 2013

Les Arenes

Avui en dia Les Arenes és un centre comercial, un mirador i poc més. És cert que les obres d’enginyeria per aixecar la plaça van ser espectaculars i que les vistes que ens ofereix la capçalera de la plaça sobre la ciutat són també ho són, però passejant-nos per l’interior no sentim una sensació gaire diferent a la que podem sentir a qualsevol altre centre comercial de la ciutat. Les Arenes avui en dia és el que l’antropòleg francès Marc Augé va definir com un no-lloc, un espai urbà sense cap personalitat que podrien estar a qualsevol ciutat, espais de transitorialitat que manquen d’una definició pròpia.

Una manca de personalitat, com a mínim a l’interior, que res ens diu de la llarga història de l’espai i del fet que hagi estat escenari d’alguns dels esdeveniments polítics i socials més importants de la nostra història recent. L’espai que avui en dia ocupa la plaça d’Espanya va ser un important encreuament de camins, per això el seu nom històric, el coll dels Inforcats, un nom que feia referència al mot llatí Inforcatos, encreuament de camins.

Un espai de pas i d’entrada a la ciutat que va ser utilitzat per advertència als viatgers que es dirigien a la ciutat. Motiu pel qual es van situar una de les forques de la ciutat, fet que va generar una gran quantitat de llegendes negres. Segons expliquen les despulles dels enforcats de la Creu Coberta es recollien cada vint anys.

Ben aprop, on actualment hi ha l’escultura Dona i Ocell, al Parc de l’Escorxador, l’estiu de 1584 es van instal•lar els dos primers molins de Barcelona, que van ser coneguts com el molí Xic i Gran de la Creu Coberta. No en va el nostre poble, durant molts anys va ser el rebost de Barcelona.

I per fi l’any 1892 es va començar a construir la plaça de toros de Les Arenes a l’indret conegut com La Vinyeta. Unes obres iniciativa de Josep Marsans en un moment en que l’espectacle taurí era un esdeveniment de masses. L’obra, que va finalitzar el 1899, va ser encarregada a l’arquitecte August Font i Carreras. L’edifici resultant una plaça de toros al gust de l’historicisme del vuitcents amb mostres de neoarabisme que tenia capacitat per a 15.000 espectadors.


Inauguració de Les Arenes, 1900.
La inauguració de la plaça va tenir lloc el 29 de juny del 1900 amb una cursa de braus de Veragua i els toreros Mazzantini, Antonio de Dios i Antonio Montes i dos toreros més a cavall: I. Grané i M. Ledesma. Poc temps després, el 7 d’octubre un toro, el Miura Desertor va enganxar al torero Domingo del Campo i el va matar.

La ciutat creixia urbanitzant espais que fins feia pocs anys estaven buits i l’any 1908 la cruïlla de la Creu Coberta va esdevenir finalment la plaça d’Espanya. Pocs anys després, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929 arribaria el torn de la muntanya de Montjuïc. Unes obres que es van amb unes dures condicions de treball explotant als treballadors, molts procedents de Múrcia.

Però a banda de la seva importància com a escenari de l’espectacle taurí Les Arenes, per les seves dimensions i segurament també per la seva proximitat a espais obrers com Hostafrancs, Sants i Poble Sec va ser l’espai escollit per fer mítings i assemblees multitudinàries de les més diverses ideologies. La més sonada i que més repercussió tindria, l’assemblea que va finalitzar amb la Vaga de la Canadenca, que va paralitzar la industria l’any 1919 des de finals de gener fins al març.

El 17 de març els representants de La Canadenca i del comitè de vaga van arribar a un acord, però abans calia que fos subscrit. Per aquest motiu la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a Les Arenes, on hi assistiren més de 20.000 treballadors, i hi van intervenir Simó Piera i Pagès, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats. Arran de la gran mobilització proletària el 3 d'abril del mateix any un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

La plaça va ser gestionada pels Marsans fins que l’any 1927 van llogar-la a una família de coneguts empresaris santsencs que s’han dedicat especialment al món de l’espectacle i dels quals un dia caldria fer tot un article dedicat a ells, els Balañá, que van explotar la plaça fins l’any 1977.

Com a petita descoberta propera a la plaça us recomano fer un cop d’ull a la Casa de la Papallona, també anomenada Casa Fajol, una senzilla casa d’habitatges feta pel mestre d’obres Josep Graner on es va fer servir el trencadís.

Casa Fajol o de la Papallona