dijous, 29 de març de 2012

La Fàbrica, vida als vapors barcelonins del SXIX


Avui he volgut compartir amb tots vosaltres un article que no parla concretament del nostre barri, tot i que tot el que s'explica és perfectament aplicable a les fàbriques de Sants. Però he volgut compartir aquest article, bastant genèric, que vaig escriure fa bastant de temps per tots aquells que no coneguin res sobre el treball a les fàbriques del segle XIX.


De Memòria de Sants


Ens trobem a la segona meitat del S XIX. Barcelona bull d'activitat. Cada cop el nombre de fàbriques que ocupen el ja dens espai de la ciutat és major. Es tracta d'espais insalubres. Les més grans, generalment les que ocupen els municipis del voltant de la ciutat, com Sants o Gràcia han estat construïdes i pensades com a fàbriques. Les que es troben a l'interior en molts casos són a espais adaptats, com a antics convents, i la llum acostuma a esser escassa. Es tracta de llocs atapeïts on treballa molta gent, sense ventilació i amb un soroll ensordidor, doncs les màquines són constantment enceses.

Els obrers eren ja en aquells moments la gran part de la població. A les fàbriques, la majoria tèxtils, la dona portava a terme una gran part del treball. També els nens, a partir dels 5 anys, tenien gran importància doncs pel fet de ser més petits que els homes i les dones se'ls hi encarregaven feines perilloses com introduir-se dintre de les màquines per solucionar problemes tècnics, tot és clar, sense aturar la màquina, fet que podia podia produir danys importants. Molts foren els que moriren o patiren importants amputacions pels sistemes de corretges. Qui resultava ferit a una fàbrica ja només podia dedicar a captar.

L'atur era molt elevat, així que conservar la feina, fos en les condicions que fos era molt important. Els obrers tenien sous i categories molt diferents segons les tasques que es desenvolupaven o segons d'altres criteris. Les dones cobraven menys que els homes i els nens encara cobraven menys. Els sous es pagaven un cop per setmana.

A partir dels anys 30 els obrers començaren a organitzar-se. A l'estat espanyol aquest moviment tindrà unes característiques especials, doncs gairebé sempre es mourà sota una forta repressió i la lluita inicial es centrarà en el propi fet de poder-se organitzar. En inici es van poder trobar associacions d'ajut mutu, per problemes que poguessin anar sorgint. Les principals protestes foren per les condicions de vida, la jornada laboral, els sous, etc, però sense presentar programes de canvis.

Un primer moviment que va tindre gran força fou el ludisme, que promulgava la destrucció de la màquina. Aquesta era vista com una enemiga de l'obrer, doncs reduïa el nombre de treballadors. A Catalunya el ludisme va arribar a tindre tanta força que amb l'aparició de les Selfactines, un nou model de màquina filadora, es van produir importants revoltes i cremes de màquines, tantes que fins i tot les pròpies Selfactines es van arribar a prohibir.

Amb aquesta situació explosiva només calien espurnes com les que suposaven els consums o les lleves per tal que tot esclates en les conegudes bullangues. Els consums eren els impostos dels municipis sobre els menjars més habituals. Això era controlat als burots d'entrada a les ciutats, que encara eren amurallades. Les lleves eren absolutament discriminatòries, doncs qui podia pagar els suficients diners o pagar a un substitut es podia lliurar de ser allistat, de forma que eren els obrers la carn que alimentava les guerres colonials dels burguesos. 

1 comentari:

Conxita Piñero ha dit...

Gràcies pel teu article; molt interessant. Aquells si que eren treballadors que van ajudar a fer gran el país gràcies al seu esforç i la seva suor que mai se'ls va arribar a pagar. Avui som uns privilegiats per molt que ens queixem.