S'ha de fer cultura

Els anys vint i trenta del segle XX van ser veritablement revolucionaris culturalment i trencadors en molts sentits. A Barcelona el Music-hall i els espectacles del conegut genere frívol van triomfar entre un públic, majoritàriament obrer, que volia escapar de les rutines diàries, però també entre una burgesia de nous rics que volien ostentar les seves fortunes.

Als barris, als ateneus i especialment a moltes cooperatives, que eren llocs de trobada de la gent treballadora del barri, es van organitzar molt sovint espectacles de music-hall i tardes ball que tenien molt èxit. Però com sempre passa les ments benpensants eren ccrítiques amb aquests espectacles que creien immorals. Us deixo a continuació un document que crec no te preu i que ens pot ajudar a situar-nos en el pensament de l’època, un article d’opinió al diari El Ressò de Sants. He decidit transcriure el document tal com el vaig trobar sense fer cap correcció.

S’ha de fer cultura

Barcelona en el temps present, resta ben constatat, que pren un caire perisenc del qual en fa gran relleu.

Tenim per Montmatre el nostre tan habitual Paral·lel, centre de les diversions més frenètiques ensems paradoxals, i s’ha descobert que existeix per aquell Moulin de la Galette un lloc del proletari districte de Sans.

Avui, aquest foc d’esbargiment anti-cultural ha pres tant increment que ses pecaminoses flames han vingut a prendre la pulcritud que regnava en la nostra barriada.

És abastament inveterat el que en totes les societats, siguin del matís que es vulgui i en totes les cooperacions, hi hagi llur comissió cultural, la qual ha de vetllar per tots els actes que puguin demostrar el més ínfim grau de cultura.

Però malauradament no és així i és vergonyós constatar-ho.

Tenim com a exemple una cooperativa a la nostra barriada, casal de germanor on sempre s’havien representat actes de vertadera cultura que feien més mereixedors els membres que la regien.

Però com sigui que en aquest món tot pren transformació, aquell casal de germanor, allí on la cultura era tan habitual, s’ha convertit en un dels centres dignes tan sols dels barris que abans he esmentat.

Allí es balla l’agafat per tota festa. Música grollera, poca-solta, xibarris escandalosos, el revés de la Lliga del bon mot... en una paraula, és l’aculliment de tota crapuleria de Sans i Hostafrancs i d’altres districtes que ni ens interessa el sapiguer-los.

Més tard, aquell danzing es converteix en un Music-hall i dona pas a la representació de quatre arreplegats i arreplegades que ballen i canten unes cançons de mal gust cobertes tantsols per un pam de roba escassament... i, la gent riu, gaudeix... i la Comissió fa cultura.

Jo crec sincerament que l’esmentada Comissió no ha interpretat com n’es mereixedor aquest mot tan sublim de: Cultura, sinó que ha fet un anàlisi fals per no ésser prou entesos en aquests actes.

Ells saben que la Cultura s’ha de propagar, però ben mirat, i sostenint-nos en la lògica dels fets, han dividit el mot sublim de cultura en tres parts i el que verament fan és propagar la primera. Així és la cultura d’aquella cooperativa.

D.G

El Ressò, número 166

 Barcelona-Sants, 27 de setembre de 1930