dilluns, 21 de novembre de 2011

De Collblanc als camps d'extermini


Molt sovint els nostres noms responen al criteri, podriem dir fonétic, dels nostres pares. Ens diem com ens diem perquè a la nostra mare o al nostre pare els agradava aquest nom. Però de vegades fins i tot els noms amaguen històries molt importants per a les families. Històries que es volen recordar però sobre les quals, de vegades, durant molt de temps no es va poder parlar.

El meu pare, de qui ja us he parlat en d’altres ocasions a causa de la seva militancia veïnal, es deia Eugeni, i com veureu, el seu nom no va respondre a cap casualitat.

La meva familia paterna sempre havien viscut al barri, entre Hostafrancs, on va neixer la meva àvia, i Collblanc, on va neixer el meu pare. Amb la guerra el germà petit de la meva àvia, Eugeni Querol Puyo, que havia nascut el 1916 i tenia per tant vint anys, va marxar a lluitar al front com a voluntari. L’any 1938 va assolir el grau de tinent com a recompensa per la seva distingida actuació a la 224 Brigada Mixta de la 60a Divisió, unitat que entre d’altres campanyes va participar a la Batalla de l’Ebre.

Amb la derrota republicana l’Eugeni es va veure obligat a marxar a l’exili. La seva graduació i el fet de ser voluntari l’haurien condemnat a mort de manera automàtica en cas de caure en mans feixistes. Però França, el país de la Llibertat, de la Igualtat i de la Fraternitat, no va oferir gaires millors perspectives als republicans i els rebé com a bestiar a camps de refugiats construits en molts casos sobre la sorra de les platges, en condicions inhumanes, separant a més homes i dones. Molts hi van morir.

Fins aquí la història que ens havia arribat, en boca de la meva àvia, quan jo era petit. Alguns anys més tard els van notificar la seva mort sense confirmar ni on ni quan ni de quina manera havia mort. La meva àvia ho va acceptar i es va vestir de dol, però la seva mare li va prohibir dient-li que si no havia vist al seu fill mort ella no es vestiria de negre. La meva àvia va decidir que si no mantenia el dol pel seu germà no ho faria per ningú més, i així ho va fer. I aquesta història es va quedar així fins que fa uns dies vaig descobrir, com sempre per casualitat, el seu final, o com a mínim una part d’aquest, un final que es va produir molt lluny de la Catalunya nord.

Camp de refugiats  d'Argelers.


L’any 1939 França va crear les Companyies de Treballadors Estrangers com una alternativa al servei militar francès, a les quals es van apuntar, en un principi voluntariament 20.000 milicians. Però amb l’inici de la Segona Guerra Mundial el govern francès va decidir oferir tres opcions als refugiats: tornar a l’Estat espanyol de Franco, que en molts casos significaria la mort i en la resta anys de treballs forçosos; allistar-se a la Legió Estrangera, que significava convertir-se en carn de canó de l’avantguarda de l’exercit francès o bé anar a les companyies de treballadors a reforçar la línia Maginot, l’obra defensiva que havia d’impedir l’invasió alemanya i que va ser un fracàs estrepitòs.

Eugeni Querol Puyo es va integrar en aquestes companyies i va estar treballant fins que el juny de 1940 va ser capturat a Saint-Dié-des-Voges. Sols un més abans naixia el meu pare i rebia el seu nom. Llavors va ser portat a l’Stalag V-D, un camp de presoners de guerra a Estrasburg, al qual molts presoners arribaren caminant. Allà se li va assignar la matrícula 3.276, el primer dels molts números que substituirien el seu nom.

L’onze de desembre de 1940 va sortir d’aquest camp en un comboi que transportava 846 republicans cap als camps d’extermini de Mathausen, Gusen i Hartheim. De tots aquests en moririen 499. Viatjaren durant tres dies en trens, generalment de bestiar, tancats sense aigua i quasi sense aire, separats de les seves families.

Van arribar a Mauthausen el 13 de desembre a la una i mitja de la matinada enmig d’una forta nevada i foren trets dels trens. Com a rebuda les mossegades dels gossos i els cops de culata dels SS, que remataven als que queien.

Eugeni Querol Puyo va ser matriculat a Mathausen amb el número 5166, però no va ser aquest l’escenari final de la seva vida. El 21 de novembre de 1941 va ser traslladat al camp annex de Gusen, fent el camí a peu. Aquí la seva matrícula va ser la 14.657.

Gusen era considerat el camp final, on els presoners feien les tasques més dures i on les condicions de vida eren pitjors, era el lloc al que anaven a parar els presoners que els nazis ja no consideraven productius, els malalts i els febles, per matar-los i fer lloc a Mauthausen.

Treball al camp de Gusen


I a Gusen va ser on els nazis finalment van acabar amb la seva vida el 24 de gener de 1942. L’Eugeni tenia sols vint-i-sis anys, dels quals havia passat sis lluitant contra el feixisme primer i després patint-lo. Els morts al camp eren incinerats o enterrats sense més referència que el seu número de matrícula. A Sants però, el meu pare, amb el seu nom en va recordar la memòria.

Moltes gràcies a l'Amical de Mauthausen i al Centre d'Estudis de l'Hospitalet pel seu suport en aquesta cerca.

Us recomano el llibre L'hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista realitzat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet, gràcies al qual he descobert aquesta història que m'és tant propera.



3 comentaris:

Parisi ha dit...

Malauradament un altre somni convertit en silenci. Recuperant la història dels nostres conciutadans, recuperem la nostra història col·lectiva. Endavant!!!

Agus Giralt ha dit...

Moltes gràcies Parisi!

Rafel ha dit...

Darrere de cada número hi havia una persona i unes famílies. Recordant-los evitem l'oblit.