La destil•leria, l’esglesia i la fotografia

Les històries més sucoses quasi sempre m’arriben per casualitat. Preparant un llibre sobre la Guerra Civil al barri em vaig dedicar a fer un buidatge d’informació sobre aquest periode a Sants, Hostafrancs i La Bordeta. A molts llocs es parlava sobre la destrucció de Santa Maria de Sants, però trobar més referencies resultava dificil.

Casualment vaig descobrir que en Josep Grogues, que havia sigut monitor de l’esplai Xiroia molts anys abans que jo mateix ho siguès, havia realitzat un estudi sobre la parròrquia de la Mare de Déu dels Dolors. Un estudi on quedaven al descobert aquests episodis que jo desconeixia.

L’any 1931 Mossen Puig i Moliner, rector de la parròquia de Santa Maria de Sants tenia una preocupació més administrativa que no pas espiritual. Sants havia vist creixer la seva població i a la demarcació de la parròquia hi vivien 60.000 persones, i per aquesta gran quantitat d’ànimes el bisbat havia decidit seccionar part de la jurisdicció per crear una nova parròquia, la Mare de Déu dels Dolors.

Mossen Puig i Moliner veia com, amb aquesta nova parròquia perdia el control del territori que anava del carrer Sant Medir a la Riera Blanca, i del carrer París (l’actual Avinguda Madrid) fins a les vies del tren. Així doncs el principal opositor a la construcció va ser el rector, que afirmava que amb la nova parròquia perdria fidels i especialment el que ell va denominar l’eixample de Sants.

No era la primera vegada que la demarcació de la parròquia es fracturava i el mossen perdia feligresos. Ja havia perdut 8.000 en la construcció de la parròquia de Nostra Senyora del Port, 22.000 en la construcció de la parròquia de Sant Ramón a Collblanc i uns 10.000 amb la construcció de la parròquia del Remei a Les Corts. Però l’oposició del mossen no va poder aturar la decisió del bisbe Manuel Irutia i de la comissió creada per estudiar la creació de la nova parròquia.

Per construir l’esglesia el bisbat va comprar, al carrer Begur, un solar i el magatzem de la destil•leria Pujol i Grau, a tocar del convent i l’escola de la Divina Pastora, i l’any 1934, sense que l’edifici estiguès acabat, l’esglesia va ser consagrada.

L’episodi clau en aquesta història, però, es va produir dos anys més endavant, en ple juliol de 1936. Sense ser-ne conscients i també per obra de la casualitat el futur de molts santsencs i santsenques estava apunt de veure’s estroncat.

El 18 de juliol de 1936 els militars sediciosos que, acompanyats per grups de voluntaris feixistes i carlistes, a Barcelona s’havien aixecat contra la República, van intentar controlar la ciutat. Però l’acció del poble armat, juntament amb les forces fidels al govern republicà, va aconseguir esclafar l’aixecament feixista.

Després de la derrota del feixisme la situació a la ciutat havia canviat radicalment. L’exercit havia quedat dissolt i les forces proletaries tenien el control dels carrers. Això va significar l’inici d’una revolució llargament sommiada pels obrers.

En aquests moments van començar a actuar grups de milicians que, moguts per una venjança de classe, van perseguir, de vegades de forma arbitraria a molts d’aquells que creien sospitosos de ser contrarevolucionaris. A Sants van tenir molta importancia els grups de milicians que havien arribat des de la Torrassa, on per les dures condicions de vida havia arrelat un anarquisme molt combatiu.

La ira dels obrers es va desfermar contra l’Esglesia, que veien com un simbol de control i de repressió i contra els terratinents. A Sants, entre d’altres edificis es van cremar Can Catà i Can Santomà, dues cases senyorials, però també l’escola dels Maristes, el Centre Catòlic i el Circol de Sants. Santa Maria de Sants també va ser atacada i tot i que va ser defensada per un grup de requetes, aquests no van poder impedir la seva destrucció.

La nova parròquia del barri, la Mare de Déu dels Dolors, en canvi, no va ser cremada, tot i que aquesta va ser la primera intenció dels milicians que van arribar fins al carrer Begur. La proximitat a les destil•leries Pujol i Grau, que eren els antics propietaris del terreny, va fer que els obrers que, en un principi, volien cremar l’esglesia, tement una gran explosió decidissin simplement assaltarla. Les figures van ser retirades i portades al carrer Badal, on es va fer una gran foguera. El Sant Crist es va utilitzar a mode d’ariet per obrir la porta del convent i escola de la Divina Pastora, l’actual escola Josep Tous.

Sembla ser que en aquest moment alguns dels milicians van obligar, a punta de pistola, a participar en l’assalt als curiosos que observaven l’escena. Sense saber-ho estaven marcant la resta de les seves vides, perque en aquells moments algun veï de dretes es va dedicar a fotrografiar tot aquest fet. Acabada la guerra les fotografies van ser entregades a la policia franquista que va buscar, un per un, a tots els que hi apareixien, enviant-los a camps de treball. Sobre aquestes imatges no se n’ha sabut res més que el testimoni dels que les van patir, però molt probablement es trobin dins d’alguna carpeta a algun llunyà arxiu estatal.

Si teniu documents o fotos antigues de Sants i voleu col·laborar amb aquest bloc podeu contactar amb mi a memoriadesants@gmail.com